Follow by Email

diumenge, 31 de gener de 2016

DE VERITAT LES AMISTATS VIRTUALS A LA XARXA US SEMBLEN FUM?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 31 gener 2016)

DE VERITAT LES AMISTATS VIRTUALS A LA XARXA US SEMBLEN FUM?

Un amic va piular al seu mur dimarts passat una queixa que em va destarotar, tant que em vaig comprometre a dedicar-hi una reflexió expressa, diumenge vinent, avui, a allò que va dir i que, textualment, va ser: “... fugint del face i de tanta virtualitat, si un dia et morts, i no surts en cap esquela aquí el face, la immensa majoria dels teus amics ( virtuals) ni tan sols ho sabran, i tampoc et trobaran a faltar, aquí som com el fum!”. En primer lloc, m’agradaria puntualitzar que aquest argument de que la mort d’un usuari de la xarxa passa desapercebuda als seus amics, no és una exclusiva de face sinó una lamentable realitat en qualsevol comunitat de veïns, i ja no diguem entre els veïns d’un mateix carrer. Ja no és com en temps reculats que tothom es coneixia, es ficava a la casa dels altres i es deixaven les portes obertes perquè amb els veïns s’hi tenia tota la confiança, i tothom estava d’acord en que valia més tenir un bon veí al costat que un parent a Mallorca. Per tant, si les “amistats virtuals” de la xarxa fóssim “fum” no s’estaria reflectint res més que la realitat del carrer, en aquest aspecte tan delicat del veïnatge en general, si no fos que si bé els amics virtuals a Facebook poden classificar-se, seguint el mètode categòric d’en Pla, entre amics, coneguts o saludats, cap ni una de les personalitats dels “veïns” d’aquest barri virtual en particular es pot dir que ens sigui tan indiferent o anònim com el “qui és qui” del veí del replà o del pis de sota. Al contrari del que passa a la xarxa, on pretendre l’anonimat integral seria una anomalia i, en general, més o menys discretament tothom ha d’ensenyar “la poteta”. És cert que, com també passa en la vida quotidiana, hi ha gent que va de progre i es despulla i fins i tot ensenya les vergonyes sense cap pudor, mentre que d’altres prefereixen no ser tan “esplèndids” o anar de fantasmes i posar-hi més pa que formatge en la descripció dels seus perfils...

Ara bé, a la meva manera de veure, hi ha una part molt important – no m’atreviria a dir majoritària, però Déu n’hi do per justificar que l’amistat que es gasta a la xarxa no és ni superficial ni pur fum -, que s’ho creu que els seus amics i amigués virtuals són tan reals com si els tingués assegudes al costat. Potser l’única matisació que caldria fer, i que em permeto amb el vostre permís, es introduir la idea que qui sap si no seria millor, per entendre’ns, que enlloc d’emprar el mot “virtual” féssim servir la paraula “platònic”. Ara ja està bastant en desús això del platonisme i de la correspondència fraternal amb amics llunyans, però jo encara recordo amb efecte aquells intercanvis d’amistat “platònica” amb una xilena de Viña del Mar o amb una tal Nicole, de París, en que parlàvem de tot. I la literatura en va plena de correspondències entre persones que no pretenien “lligar” – terrible destí al que es volen reduir totes les relacions -, sinó intercanviar idees, sentiments i inquietuds. El Facebook i la xarxa en general serveix per facilitar la complicitat intel•lectual entre persones normals que, per infinites raons, prefereixen aquest mètode de fer amics. Internet és una eina que ben utilitzada pot donar immenses satisfaccions.


El problema és quan algú se’n vol aprofitar per aixecar camisses o disfressar identitats. Per aquesta raó no s’ha de dubtar a l’hora de fulminar els que profanen l’amistat virtual acostant-se’t per aprofitar-se’n, amb deslleialtat o pell de llop. Això sí, les amistats virtuals requereixen de més tacte i atencions que les reals; però si les saps conrear i conservar, el dia que fan campana ja ho notes perfectament i si l’absència es torna definitiva el buit costa d’omplir-lo. No entrarem en detalls, ja que tothom en deu tenir un sac, però jo sempre recordaré tres moments que em varen impactar: la nota de comiat que un amic virtual – l’Ed Castelldefels – pocs dies abans de morir va adreçar-nos i que em va fer plorar; aquella noia malalta de càncer i que passava per una crisis depressiva que un dia em va demanar que li dediqués un conte escrit només per a ella i, finalment, aquell matrimoni que em vaig trobar un dia a un restaurant de Saldes i em va preguntar com si haguessin vist algú molt important: “vostè és en Bertran de “a la meva manera de veure”, oi?”. Jo tinc la sort d’arrossegar quasi cinc amics i amigues i us asseguro que no és tan difícil – si no es fan distincions pejoratives entre la “virtualitat” i la “realitat”- tenir-les present almenys un cop a l’any no deixant passar l’aniversari  sense adreça’ls-hi un missatge de felicitació. I no passant llista cada dia si donen senyals de vida o no al blog, perquè em consta que un dia o altre s’hi deixen caure, i per a mi és una gran satisfacció retrobar-me-les després d’uns dies o setmanes de no haver-ne sabut res.  Perdoneu que avui m’hagi estès una mica més del compte, però l'ocasió i el tema s’ho valien. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada