3
Emprenguérem, doncs, el
descens per la coneguda com vessant espanyola, en direcció al llac de la Pineta. La neu que
trepitjàvem era cada cop més flonja i en segons quins trossos del camí se’ns hi
enfonsàvem part dels turmells, mentre una cortina de boira començava a
embolcallar-nos a mida que baixàvem. De cop i volta, es va aixecar un vent que
a cada pas que fèiem donava la sensació que bufava més fort. Arribàrem gairebé
a les palpentes al refugi de la Tuca Roya quan tornava a nevar amb ganes, i per
si no en teníem prou de xafar merda, la darrera persona que va refugiar-se a la
cabanya devia ser bastant desmanegada, ja que vàrem trobar la porta oberta de
bat a bat i per culpa d’aquesta manca de responsabilitat, la humitat i el fred
se n’havien fet amos i senyors, pràcticament, de tots els racons. A dintre no
s’hi podia parar sense foc, i quedava poca reserva de llenya perquè tampoc el
darrer estadant es va preocupar de reposar la que havia cremat per escalfar-se
ell; però estàvem tan fatigats que, després de menjar una queixalada per a no
defallir, ens arronsàrem dintre els sacs de dormir disposats a passar la nit
del lloro mentre esperàvem que l’ambient es caldegés una a mica, gràcies als
quatre troncs humits que vàrem recollir de fora, els quals de moment feien més
fum que no pas flama.
Jo estava tan decebut com
neguitós per aquella inesperada bolca dels plans, que em vaig desvetllar tres o
quatre vegades per comprovar si el temporal afluixava, adonant-me, ben al
contrari, que la neu rebotava a rufagades contra la porta. Només em
tranquil·litzava que, de moment, dúiem les motxilles ben proveïdes de teca.
L’endemà tot continuava igual: es veia a venir que la cosa aniria a pitjor i
que en teníem per llarg. Si hagués anat tot sol segurament hagués fugit
d’aquella ratonera on, a més a més, patia per no disposar d’un espai
d’intimitat amb l’Àneu, ja que en Sendo no parava de fer el borinot i no ens
treia els ulls de sobre si m’acostava massa a la meva xicota. Amb tant de temps
per rumiar, no obstant no tenia cap indici raonable de que la relació amb ella
es refredés, vaig començar a fer-me cabdells i aquell sapastre que feia quatre
dies m’era més aviat indiferent, va convertir-se en el centre de totes les sospites
més recargolades. Feia temps sabia que, a la feina, era el cap de l’Àneu, però
fins coincidir en aquella travessa no se’m va encendre la bombeta dels dubtes i
les malfiances, fins al punt d’acabar espiant-los també, per si es deien alguna
cosa a cau d’orella d’amagat meu, per com es miraven o per si sorprenia entre
ells cap mostra de complicitat. No sé si en Sendo va calar què em passava pel
cap, però quan se’m va acabar la paciència i els hi vaig dir a la colla que
seria millor que escampéssim, em va retreure que solament pensés en les meves
conveniències i no tingués en compte que en aquelles condicions els exposava a
un gran perill i a passar-les putes innecessàriament: - Al fi i al cap, tot és qüestió de no perdre
els estreps i prendre’s-ho amb filosofia
– em va refregar pels morros,
expressament per provocar-me i posar-me en evidència davant de tots -, el
mal temps no durarà sempre i les dones patiran si han de baixar a tall
d’arrencar naps.
Aparentment se’m dirigia a
mi, però estic segur que aquelles paraules anaven adreçades a l’Àneu, per
impressionar-la, com si volgués enfonsar una cunya entremig del nostre festeig.
De fet, va ser ella la que va decidir fer-li cas i decantar-se per esperar,
confiant que el mal temps donaria un tomb ben aviat. La veritat era que no li
podia retreure la calma perquè la neu, a causa de les rufagades de vent, havia
estampit la porta i no ens la deixava obrir des de dintre, i amb en Manel vam
haver de sortir per la finestra per aconseguir, al cap de deu minuts de bregar
amb la pala, netejar un passadís suficient perquè poguéssim anar a estirar les
cames i fer les necessitats. La resta del dia ens el vàrem passar arrodolats en
l’únic racó del refugi que la mullena no et penetrava els ossos, xerrant una
mica a la babalà de coses intranscendents per distreure’ns i no capficar-nos,
mentre foníem neu perquè no ens faltés aigua. No obstant això, les hores
s’arrossegaven a pas de puça, i a les set del vespre ja tornàrem a buscar
l’abric dels sacs de dormir. Aquella nit, no vaig aclucar l’ull, ensopit més
que pel cansament per la impotència d’una espera incerta i, al meu entendre,
inútilment perllongada: si per cas el temps, com jo pressentia, tenia tendència
a empitjorar i no pas a aclarir-se, allavonces si que les passaríem magres.
Fins que no vaig prendre la decisió en ferm de tirar cap avall en clarejar, fes
el temps que fes i s’hi poses com s’hi poses el capsigrany d’en Sendo, no vaig
respirar tranquil i no va tornar-me l’ànim. Des de les cinc que no parava de
donar voltes i al punt de les set vaig despertar els altres, començant per
l’Àneu, anunciant que tocàvem el dos, ja que el temps no milloraria en les properes
hores, la teca era escassa i fer la viu-viu en aquell forat com uns enzes no
duia enlloc.
En Sendo em va plantar
cara com ja m’esperava, tot rondinant que de cap manera tenien de fer el que jo
deia perquè, entre d’altres raons, per començar no trobaríem el camí de la
canal de baixada. Veient que els altres em miraven indecisos, vaig assegurar-los
que m’hi jugava el tot pel tot i que estiguessin convençuts que els trauria
d’aquell atzucac. En Sendo, allavonces, es va treure del tot la careta
replicant-me, obertament, que mossèn Albert va insistir-li que estigués amatent
que no prengués mal la seva neboda, per culpa del meu suposat poc senderi. A
cop calent, m’hi hagués encarat i li hagués trencat la cara, si l’Àneu mateixa,
endevinant el meu ravenxinament, no m’hagués tibat pel braç. La vaig agafar per
l’espatlla per recalcar a aquell desgraciat que era la meva xicota, i que no
se’n sortiria pas d’intentar embullar la troca entre tots dos. Tanmateix, els
hi vaig etzibar un ultimàtum, potser massa crispat degut a les circumstàncies,
però del tot conscient del què em feia i del què ens convenia: - vosaltres
féu el que us roti, però sapigueu que si us quedeu fins que escampi us en penedireu.
L’Àneu i jo tirem cap avall, i qui vulgui seguir-nos ja sap què ha de fer.
En veure’m tan decidit, com ja havia suposat,
en Manel i la Joana es van carregar la motxilla a l’espatlla i es posaren al
meu costat. De cua d’ull vaig veure alleujat que en Sendo, al final també es
donava per la pell, amb una cara de set jutges. A fora, el vent bufava rabiüt i
una neu polsosa i encegadora s’estavellava a la cara, embull en el que si us hi
heu trobat alguna vegada, ja sabeu el pa que s’hi dóna. Cal tenir en compte que
el refugi de la Tuca Roya
es troba en plena escletxa, a dos mil i pico de metres, i que el camí més curt
fins a Gavernie, que era on havíem deixat el cotxe, hagués estat tirar per la
forqueta d’Allanz; però, enmig d’aquella tempesta no em veia capaç, la veritat
sigui dita, d’especular amb possibles dreceres, sinó seguir l’itinerari
més segur encara que féssim una mica de
marrada, ja que no es distingia res més
enllà de quatre o cinc pams. De manera que els vaig fer baixar encordats, no
pas per por de fotre’ns de lloros, ja que el pendent no era massa perillós,
sinó per a no perdre’ns. No li hagués reconegut mai a en Sendo la por que vaig
passar aquell dia, perquè no em refregués pel nas a cada moment, que la nostra
fugida fou precipitada i temerària; però us ben asseguro que més que una marxa
fou un calvari. Malgrat això, un cop hi estiguérem emmerdats, a ningú el vaig
sentir remugar, i en aquell moment vaig penedir-me de no haver pres la decisió
molt abans.
Jo obria la marxa i en
Sendo la tancava sense haver-nos-ho parlat; era l’ordre de cordada més pràctic
i sensat. A l’Àneu la vaig voler darrera meu, sense deixar-la triar. Al cap de
molta estona de caminar en silenci, em vaig adonar que en Sendo no ens seguia.
La meva primera reacció reconec, ara que en faig memòria, que m’avergonyeix: - ja
s’apanyarà, és prou talòs! Però de seguida pogué més el sentit de la
responsabilitat com a cap de colla que no pas el ressentiment que niava al meu
cor, gelós d’aquell paio que estava convençut volia afaitar-me la xicota. Com
que no podíem entretenir-nos, li vaig indicar a l’Àneu que seguís caminant amb
molta precaució, però sense aturar-se; i als altres dos, que no se separessin
gaire entre ells, mentre jo reculava a rescatar en Sendo, no fos cas que hagués
pres mal de veritat.
Quina no seria la meva
sorpresa quan el vaig veure estimbat a uns dos metres fora de la canal. No
havia perdut el coneixement, però estava mig estabornit i, pels gestos que
feia, s’havia desllorigat un turmell. Més endavant em va explicar que s’havia
deslligat de la cordada perquè li havia agafat un rebombori de panxa, i en
enretirar-se uns passos del camí delimitat per la canal per anar de ventre, va
relliscar. El meu primer pensament en veure el panorama, fou passar de llarg.
La temptació de no fer-hi res per treure-li les castanyes del foc a la persona
que allavonces més odiava, he de confessar que m’abellí; però us juro que el
mal pensament a penes va durar un instant. No obstant això, no puc pas negar
que el vaig tenir i que el vaig considerar, quedant-me palplantat sense moure
un dit el temps suficient perquè aquell dròpol intuís el dilema que em ballava
pel cap. Tant és així que li vaig notar la basarda que expressaven els seus
ulls. Potser el fet de veure’l tan acollonit em va fer reaccionar a temps de no
haver-me’n de penedir tota la vida del disbarat que m’havia rondat pel cap. Com
poguérem, recolzant-se amb mi, atrapàrem els altres que no havien parat de caminar
com els hi havia manat, tot i que a un ritme més lent, per a no deixar-nos
despenjats.
Gràcies a Déu, el malson
s’acabà dos hores i escaig després d’escapar del refugi i de quasi gatejar els
darrers metres, amb neu encastada per tot arreu. En arribar a la vall d’Estaube
les volves es van transformar en aigua, i un ramat d’isards recelosos es
sorprengueren de veure’ns aparèixer d’entremig de la boira, encarcarats i amb
els dallonses per corbata. Aleshores, en tornar a veure‘m les orelles, vaig
guiar la colla en direcció al llac artificial de les Glouiriettes, on sabia de
cert que hi trobaríem uns barracons en més o menys bon estat, de quan hi
construïren el barratge; ja que no era pas la primera vegada que m’hi perdia
per aquells verals. De seguida que els vaig llambregar, vaig tenir el
pressentiment que no hi trobaríem tampoc, per acabar-ho d’arreglar,
l’hospitalitat que m’esperava. Per començar, els barracons estaven tancats i
barrats. No va caldre que els ho tingués de dir dues vegades; ens hi vàrem
introduir per una finestra que estava mig trencada, potser d’ençà que unes ànimes
de càntir com nosaltres havien fet servir el mateix mètode expeditiu de ficar-s’hi
dins per recuperar forces.
Ens instal·làrem en una
sala on hi havia quatre lliteres parades, una taula de campanya i mitja dotzena
de cadires atrotinades. Quin gust donava treure’ns la mullena del damunt i
descalçar-nos els peus! Les dues dones van preparar, amb les escasses
provisions que ens quedaven, un àpat salvatge que a causa de la gana ens va semblar
que els àngels hi cantaven. Mentrestant, en Manel, que a la mili havia fet
pràctiques de socorrisme, embenà el turmell inflat d’en Sendo perquè no se li
compliqués la torçada de peu. Abans d’entrar als barracons, com que jo durant
tot el camí li servia de crossa, arrossegant-lo arrapat del meu coll, li vaig
fer prometre que de l’incident del barranc ni parlar-ne. No sé si aquell cap de
carbassa va capir per què li advertia allò, però en veure’m tan seriós almenys
em va fer cas i em consta que mai se’n va aprofitar de la meva flaquesa,
explicant-ho a l’Àneu. En el fons, jo no n’estava gens cofoi del meu comportament:
tot i que l’aventura va acabar bé, el cert és que vaig estar a punt de passar
de llarg i negar-li l’ajuda, fent més cas del meu mal instint que no pas dels
principis que un muntanyenc com cal mai pot renegar. Però també us confesso que
si gràcies a aquests principis, abans de consumar una barbaritat vaig
reaccionar assumint per enèsima vegada durant aquella travessa la meva
responsabilitat com a cap de colla, no va ser pas per compassió, sinó a contracor.
Encabat de curar en Sendo,
en Manel va connectar una emissora amb el seu transistor i vàrem posar-nos al
dia, ja que feia quasi una setmana que no teníem notícies del món. Si algú em
pregunta mai en què consisteix la felicitat, potser li respongui que s’assembla
bastant a la tranquil·litat i relaxació que visquérem, finalment, en aquell coi
de barracó abandonat, amb l’estómac revingut, després d’una travessa tan desgraciada,
malgrat en Sendo i jo no haguéssim fet les paus del tot, perquè a mi em continuava
fent nosa i el volia perdre de vista, quan més lluny millor, de la vora de l’Àneu.
L’endemà, dissabte, havia
parat de ploure i el sol tocava les castanyoles des de primera hora. Feia una
setmana justa que havíem començat aquelles vacances esgarrades, i ja només teníem ganes de tornar a casa; però després
de totes les penalitats reconeguérem que tampoc no calia fer-ho de pressa i
corrents. Per tant, aprofitarem per fer
una mica el turista i ens acostàrem a fer un tomb a Bagneres de Bigorra, on tafanejàrem
a les botigues i compràrem un parell de cartrons de tabac, abans d’acostar-nos a
dinar a Bielsa. Ho celebràrem amb xampany francès autèntic, i a l’hora dels brindis
en Sendo ens va regalar a cadascun de nosaltres unes ceràmiques imantades per
penjar a la porta de la nevera, perquè tinguéssim un record. La que va comprar
per mi representava un sant Bernat. Tots dos ens vàrem mirar i ens vam entendre
sense afegir-hi res: no se’n parlaria de les nostres diferències.
Però jo no me n’he pas
oblidat, ni després de tants anys, i avui encara no m’he tret l’espina de les
seves paraules de menyspreu, fent-me passar per un organitzador de travesses
inepte. I porto entravessades al païdor, sobretot, les magarrufes que va
intentar amb l’Àneu per engalipar-la i apartar-la del meu costat, tal vegada
perquè també se l’estimava. Això sí, ni l’un ni l’altre tinguérem ganes de
passar comptes d’aquella rivalitat, i com que aviat no va deixar-se veure més
per Ripoll, vaig donar per tancat aquell lamentable i vergonyant capítol de la
meva vida. Només em sap greu que a l’Àneu, que també era de rebot part interessada
en aquella història, no li hagi pogut explicar mai, en tots els anys que portem
junts, el meu sobtat rampell de gelosia; ni tampoc la meva dèria de mantenir
enganxat a la porta de la nevera aquell sant Bernat de fireta que en Sendo em
va regalar. Però de tant en tant a la pobra dona se li revifava la memòria i em
deia: - te’n recordes, d’en Sendo?
No gosava mirar-me-la a la
cara quan m’ho preguntava, perquè no hagués suportat endevinar-li als ulls una
espurna de recança o de melangia. Ja sé que és una bestiesa, però no hi puc fer
res per treure-m’ho del cap. Us confesso un darrer secret: en el fons, a l’Àneu
mai me la vaig sentir del tot meva. I encara avui que ja no hi és, maldo per
saber si en algun moment va encaterinar-se, mal que fos un xic, d’aquell
bordegàs. No vaig tenir el coratge d’arriscar-me a sortir-ne de dubtes, en
comptes de marejar la perdiu en solitari com un covard, jo que sempre em vanto
de tirar pel dret. Però ara que l’Àneu es morta, ja tant se val el què va ser o
deixar de ser. Sobretot després que se n’ha anat primer que jo i que s’ha
sentit ben acompanyada fins a l’últim bleix. Sempre li vaig pregar al Déu en
qui dic no creure, que no permetés que la mala bruixa de la dalla se m’emportés
a mi primer que a la dona: perquè si l’Àneu s’hagués quedat sola no se n’hauria
pas sortit, acabant esllanguint-se amargada en un racó de casa, enlloc de fer
una cara de pa de ral fins el darrer dia que va viure. Suposo que això de
voler-la acompanyar fins al final, també ha sigut una manera de demostrar-li la
meva estimació fins al darrer moment de la travessa per la vida que vam
emprendre, com dos rius paral·lels, fa tants anys.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada