Follow by Email

dijous, 5 de novembre de 2015

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (5 de novembre 2015)

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Malgrat necessito físicament espaiar més les reflexions per pura higiene mental i serenitat intel•lectual, quan veus que el carro va de cap al pedregar, hauries de tenir la sang molt aigualida per a no reaccionar i quedar-se a veure-les-venir. Per tant, protesto enèrgicament per la part que em dol que quaranta dies després del mític i èpic 27-S, el més calent de la feina que s’havia d’enllestir en divuit mesos estigui a l’aigüera: no hi ha govern ni perspectives de tenir-ne abans de les eleccions estatals; no s’ha fet el mínim intent d’atraure’s els que no van votar sobiranisme, els quals són imprescindibles per guanyar el referèndum definitiu per a la independència, si algun dia el veiem; i l’única cosa que s’ha pasterejat és una proposta agosarada, precipitada i massa fatxenda de desconnexió amb l’Estat, que ens arrossegarà a un atzucac de conseqüències imprevisibles per a l’estabilitat del procés i la tranquil•litat d’una part important de la parròquia sobiranista que fuig dels sotracs, com el gat escaldat ho fa de l’aigua calenta. Fa quatre dies escrivia aquí: ni un pas enrere, però tampoc ni un pas en fals. Perquè per guanyar el pols a l’Estat ens hem de carregar de raó. Doncs ja ho veieu: emmerdats fins a mitja cama, en un camp de patates, a causa d’un diabòlic resultat electoral que ha donat la clau de la governabilitat del país al grup més petit i repatani de l’arc parlamentari, circumstància accidental que ha convertit el nan en el rei del mambo, el qual no solament es creu amb dret de treure i posar presidents o vetar consellers, sinó que pretén dictar el full de ruta, gairebé l’agenda política del dia a dia, els tempos d’una desconnexió ordenada i quines lleis els ciutadans han d’obeir o transgredir. I el pitjor de tot plegat és que els que són més no tenen inconvenient per ballar en públic al so de la musica que toquen els que són molts menys – en privat cada vegada són més els que s’estiren els cabells -, i li riuen totes les marraneries a la criatura malcriada de la CUP, perquè no li agafi un rampell i comenci a trencar coses. Un comportament esquizofrènic per part dels convergents, però vergonyosament calculador i especulatiu pel que fa als d’Esquerra, que esperen pacientment que la fruita estigui prou madura perquè caigui sola.


A la meva manera de veure, si les topades que ens estem buscant amb l’Estat - per pur caprici irreflexiu - no acaben malament, abans de Reis hi haurà govern puix les eleccions del 20-D consolidaran la desfeta a les files d’en Mas - no gosa ni presentar-se amb la seva marca perquè els convergents són conscients del desgast tant pels esquitxos de corrupció com de presumpte finançament il·legal com per les brusques derives des de la moderació i l’ordre al radicalisme desguitarrat -, i ungiran en Jonqueras com a líder genuí del sobiranisme. Aleshores, si no s’han deteriorat encara les relacions entre les dues formacions polítiques durant el mes i escaig de campanya electoral estatal, ERC li podrà servir en safata a la CUP, el cap d’un Mas derrotat. La qüestió és si després d’aquesta tragicomèdia, la parròquia estarà encara tan engrescada com quan s’havia fet il•lusions - Diada darrera Diada - que l’empenta de la societat civil era imparable mentre hi hagués unió i els partits polítics sabessin arraconar les seves pretensions i interessos particulars fins que l’objectiu de la independència no s’hagués assolit del tot i comencés a caminar. En Tardà, que no té pèls a la llengua, l’altre dia advertia del perill de menystenir i riure-se’n de la força de l’adversari. A mi em sembla que la declaració que la CUP ha engargamellat als seus socis no ajudarà a posar oli a la confrontació amb un Estat que se les sap totes i disposa de totes les eines per fer-nos la punyeta a la mínima relliscada. I la patinada cridant a la desobediència és de les que passen a la història i es recorden en el capítol de com no s'han de fer les coses. Ho tenia de dir, encara que a molts no els hi agradarà d'escoltar-ho. Ara bé, el temps dirà qui tenia la raó. I que consti que voldria equivocar-me en el meu anàlisi. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada