Els David que se les tenen amb Goliat
han d’anar en peus de plom per a no donar passos en fals, que li facilitin al
gegant d’esclafar-los. En David, per tombar Goliat d’un cop de roc ben donat,
va trigar tot el temps que va fer falta per situar-se en una posició de
avantatja, una vegada li va descobrir el punt feble al gegant. Però, sobretot,
va començar per reconèixer que a qui plantava cara era a un gegant, i que tota
astúcia seria poca per imposar-s’hi. Extrapolant aquesta història bíblica aquí
i ara, jo no sé si Catalunya va enfocar el procés sobiranista partint de la
base que amb qui es jugaven la partida era amb un gegant poderós i embrollaire,
que d’una plantofada ens podia deixar baldats. Quan s’és David no es pot anar
de pinxo perquè a la que menys t’esperés Goliat te la fot. I quan això passa,
David no pot lamentar-se que en Goliat sigui un malparit que el maltracta i no
l’estima, perquè això prou que ho sabia quan va decidir fugir de la seva tutela
asfixiant; el que hauria de meditar ara David és si la plantofada que li han
fotut, intervenint-li la caixa, se l’ha buscat donant un pas en fals.
A la meva manera de veure, i deixant de
banda les metàfores, a l’entusiasme sobiranista d’una societat civil catalana
convençuda de que “ara sí” podia ser reconeguda com a nació, i se li
reconeixeria el dret a decidir la seva futura relació amb Espanya, cada dia que
passa tinc més coll avall que al meu país li ha faltat el lideratge polític
fort que calia en uns moments tan delicats. Els tactismes ridículs i les
estúpides estratègies de partit han prevalgut sobre els interessos nacionals, i
si no ens volem fer trampes al solitari, haurem d’admetre que - potser per
l’afany de córrer massa en determinats moments que el més assenyat era anar a
poc a poc o per la manca de decisió a donar el pas quan sí que era el moment -,
s’han fet patinades de campionat. Sense anar més lluny: la declaració de
l’inici de la desconnexió amb Espanya aprovada pel Parlament, tot just
estrenats pels diputats els escons, sense tenir lligats tots els mèlics – la
legitimitat formal d’una majoria fefaent i no escarransida, i la garantia d’un
govern ben travat i amb mà ferma per pilotar la nau no cap a una idíl•lica
Itaca, sinó cap a una Europa tan realista com escèptica -, era el pas en fals
que sota una bona direcció política d'Estat s’hauria hagut d’evitar. Però la
cantada més ridícula és que els que predicaven astúcia i pragmatisme - les
escorrialles de Convergència amb Mas al capdavant, per si no se m’ha entès –
han protagonitzat, avenint-se a donar suport, tapant-se el nas mig govern en
funcions si volen dir la veritat, a una declaració tan atrevida i bel•ligerant,
sense treure’n a canvi almenys la investidura del senyor Mas i la garantia que
al govern que formés se’l deixaria governar sense posar pals a la roda. I ja no
parlem de l’espectacle del candidat arrossegant-se urbi et orbi als peus dels
parlamentaris més repatanis amb el sistema capitalista o lliberal que fins fa
quatre dies els convergents defensaven, pidolant la caritat de dos vots. Amb un
lideratge tan fràgil i un desencant cada cop més notable al carrer – quasi dos
mesos sense govern, amb l’opinió internacional perplexa davant la manca
d’unitat dels independentistes deixa senyal -, no era d’esperar que Espanya,
aquests sí amb tota la punyetera astúcia i mala fe del món, tancaria l’aixeta
del finançament, intervenint els nostres comptes?
I el pitjor de tot és que malgrat pugui
desencallar-se el carro fent tots els papers de l’auca uns i altres, el mal ja
està fet i Goliat ja n’ha pres nota que David, a part d’indefens porta molta
llana al clatell. L’escocès Salmond, que en té el cul pelat de disfressar-se de
David per fer agenollar Goliat, va aconsellar-nos per activa i passiva fa
quatre dies que no poséssim la directa, però la impaciència de qui no té espera
va fer renegar de l’astúcia i el carro es va engegar pel pedregar. En
conclusió: el govern espanyol serà tan bord com vulgueu, però nosaltres també
ens mereixem un parell de clatellades perquè refredem els fogots i ens esperem
a cridar blat!, fins tenir-lo al sac i ben lligat. I perdoneu les molèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada