AMB LA POR AL COS NO ENS EN SURTIREM DE L'ESPIRAL DEL TERROR

Fa vuit dies va passar el què va passar: fou tan greu que va deixar-nos tan estabornits que ens engolirà l’espiral del terror, fins que ens traguem la por del cos. I no podem resignar-nos-hi. En primer lloc, perquè això és el que voldrien els descerebrats que van posar les bombes o van disparar els kalashnikov sobre gent innocent mentre s’ho passava bé, el començament d'un cap de setmana. I en segon lloc, perquè l’establishment polític se n’aprofita d’aquesta bogeria per fer passar bou per bèstia grossa, encolomant-nos la gran ensarronada que bescanviar llibertat per seguretat és allò que ens convé. Emborratxats de marselleses, quasi una tercera part dels ciutadans francesos estan disposats a donar un xec en blanc als seus governants perquè, durant tres mesos, puguin sacsejar barris i clavegueres del dret i del revés, sense gaires miraments democràtics mentre els duri la butlla. Ja fa riure que sigui, precisament, un govern socialista el que s’ha encasquetat el patriòtic barret de la “grandeur”, ressuscitant aquell general Bum-Bum que se’n va a la guerra ensenyant les dents als de dintre i als de afora, mentre posa la pistola al pit als seus socis europeus reclamant-los un cop de mà per acabar amb la civilització del mal, amb la mateixa tossuderia que des de l’altra banda criden els seus a la jihad. La pena de tot plegat és que ni bombardejant cada nit a l’enemic fins fer-lo miques, ni escanyant les llibertats individuals dels amics – per cert, en ambdós casos pagaran com sempre els plats trencats justos per pecadors -, el descosit no solament no s’arreglarà sinó que ni s’apedaçarà. Ans al contrari: alimentant l’espiral del terror, no es treu la por del cos a ningú i, a sobre, es malgasten fortunes que farien falta per altres coses.

A la meva manera de veure, si aquests pressupostos impressionants que França, Rússia i EUA, entre d’altres, malgasten en armament o per defensar-se inútilment d’uns terroristes fantasmes, es fessin servir per eradicar amb convicció i sense regatejar, la misèria acumulada als barris on es concentra la marginalitat, de ben segur que el radicalisme que fa cometre disbarats es quedaria sense clientela i els fanàtics de l’Estat Islàmic sense parròquia. Si enlloc d’apostar totes les fitxes de la partida a la casella de la guerra ho fessin a la del benestar, tothom hi sortiria guanyant. Però mentre es digui que no hi ha diners per ajudar a les persones, però se’n trobin sacs per pagar la increïble factura tant de la guerra com de la seguretat, el terror, la destrucció, la misèria i la ràbia ens entrebancarà a cada cantonada. Veient la degradació que es concentra en les barriades marginals de tots els països occidentals, potser no estaria de més preguntar-nos si realment es fa tot el que caldria per “integrar” a la societat tant els nouvinguts com els oriünds descavalcats del món laboral? Si contestéssim amb el cor a la mà, posant-nos en el lloc d’aquesta pobra gent, potser ens adonaríem que per sortir-nos-en de l’espiral del terror francament seria més rendible – en tots els sentits – donar feina perquè tothom es pogués guanyar la vida sense delinquir o caure en temptacions més perilloses, enlloc d’atiar guerres inútils sembrant odis i sentiments de revenja. França hauria de donar exemple d’imaginació, ja que va exportar dues revolucions – la de la Fraternitat, Igualtat i Llibertat contra l'aristocràcia i la del maig del 68 contra el poder sense imaginació - a mig món. Si es fes aquest gest, si es donés aquest cop de timó, una bona part del problema es resoldria i de mica en mica es podrien tractar els serrells i esborrar la lletra menuda del contracte social. Aleshores sí que ens podríem treure la por del cos. Però mentre els ciutadans tinguin la llibertat tutelada per l’exercit i la policia, i no puguin donar un pas sense deixar-se escorcollar el cos i quasi el pensament, de l’espiral del terror no ens en sortirem pas i, potser, l’única esperança que ens quedi sigui la de anar-nos-hi acostumant amb el temps i una canya.