Follow by Email

diumenge, 29 de novembre de 2015

SABEU QUÈ GENT DE LA CUP? JA NO CAL...

Francament, tant se me’n dóna la parida que s’empatolli avui a Manresa la Gabriel o el conill que es tregui del barret en Baños, perquè tant l’un com l’altre ja han fet salat per al cop d’efecte que, immediatament després del 27S, hagués impactat realment a Madrid i a l’estranger: fer palesa la unitat i la determinació política, sense fissures, del sobiranisme militant català. Entre tots plegats, però, s’ha escenificat un sainet galdós i ridícul, embolicat amb paper d’estrassa. I s’ha passat, quasi sense solució de continuï-tat, de donar la impressió que una part de la classe política del país fins no fa ni quatre dies jugava a la puta i la ramoneta, li havia agafat el relleu els especialistes en marejar la perdiu i, de passada, la ciutadania que de bona fe va apostar per la independència, com a millor sortida del cul de sac al qual l’autisme crònic del govern espanyol havia abocat Catalunya, fent confiança així als que garantien que la meta de l’estat propi estava a tocar, perquè aquesta vegada sí que ja s’havien lligat tots els melics, fet tots els deures preliminars i assegurat que tothom remaria en la mateixa direcció, sense por que cap il·luminat posés pals a les rodes fins que el carro no hagués arribat al seu destí. Però vet-aquí que res de tot això que es va prometre, quan semblava que els sobiranistes s’ho havien de menjar tot a les urnes, ha reeixit. Que quedi clar que jo no en dono tota la culpa a la CUP de l’encallada del carro a mig camí del pedregar: tothom sabia del peu que coixejaven aquesta colla i, precisament per estar-ne al cap del carrer, l’augment significatiu de la seva parròquia electoral podria explicar-se perquè, en part, varen beneficiar-se de vots prestats per electors que volien que al Parlament hi hagués algú que fes de gendarme per vetllar què el procés no s’entretingués.


A la meva manera de veure, doncs, la CUP no és culpable de ser com és, perquè en aquest sentit no ha fet res de diferent, pel que fa a les formes, del que predicaven a cada cantonada els seus escolans, per activa i per passiva; però en quan al fons de la qüestió no tinc cap dubte que no han sabut estar a l’altura que corresponia a un partit d’esquerres independentista radical. Si no els hagués encegat la temptació de fer valer la seva escarransida minoria pírrica més que no pas la majoria folgada, indiscutible democràticament, ja faria dos mesos que el país estaria anant per feina i no s’hauria vist escarnit pel govern central, en veure que el temut procés sobiranista s’entretenia cacen mosques. I no cal que els cupaires treguin ara l’espantall de l’assemblea sobirana per justificar que el seu sentit de la democràcia és el més pur i net del circ polític, perquè els que tenim certa experiència en assemblees i votacions a mà alçada saben que, precisament de puresa i democràcia poca. Per tant, la representació d’avui a Manresa penso que se la podien ben estalviar, perquè el joc de mans que escenifiquin ja no té cap gràcia, puix ningú es creurà, per desgràcia, que si per pas del barret en treuen un colom aquest voli gaire lluny amb una ala perdigonada, sinó que no trigarà a fotre’s una trompada de campionat. Per tant, val més que anem a noves eleccions el més de març, perquè vist el què hem vist i el que es pot esperar d’aquests polítics, no es podrà evitar haver-hi d’anar el juny en pitjors condicions, encara que avui la CUP es doni per la pell per salvar quatre mobles. I perdoneu les molèsties.

divendres, 27 de novembre de 2015

AIXEQUEM-NOS TOTS I ANEM-HI!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27 de novembre 2015)

AIXEQUEM-NOS TOTS I ANEU-HI!

Mentre el papa Francesc discursejava en el principal fòrum planetari, l’Assemblea General de les Nacions Unides, sobre la necessitat que els governants donin prioritat a garantir per als seus pobles sostre, treball i terra, així com àmplies llibertats i el dret universal a l’educació, el president del país símbol de la patent “fraternitat, llibertat i igualtat”, peregrina com un boig de capital en capital buscant companys de viatge per fer la guerra. “Coalició” és la paraula que ha desbancat la “Pau” del vocabulari de moda a les cancelleries europees. Mentre aquesta entelèquia de l’Estat Islàmic cometia salvatjades a l’Àfrica o Àsia, segant vides humanes a dojo i carregant-se patrimoni de la Humanitat sense cap respecte a la història, a occident se’n prenia nota i poca cosa més. Però vet-aquí que quan els morts han sigut nostres i el terror ha acollonit Europa, s’han disparat totes les alarmes i totes les histèries, i els governants francesos han vist l’oportunitat de recuperar la grandeur liderant la represàlia al terrorisme en declarar la guerra a l’islamisme militant, massacrant els presumptes santuaris jihadistes, on ja només hi queden civils innocents perquè el cau està buit dels capgrossos i de responsables. El papa Francesc alerta de la temptació d’utilitzar l’ONU per legitimar guerres, i malgrat se’n fa un fart de denunciar les ambicions sense control de les nacions i els egoismes col•lectius dels polítics professionals, ningú li’n fa cas perquè la crida de moda que va guanyant adeptes és: aixequem-nos tots i aneu-hi!


A la meva manera de veure, si enlloc d’empènyer els pobles a la guerra fossin els governants els que tinguessin d’encasquetar-se el casc i encapçalar l’ofensiva, potser el recurs a la guerra no tindria tanta requesta ni recorregut, i qui sap si els seus promotors no es veurien obligats a buscar alternatives més civilitzades i efectives que les bombes. I posats a fer, si tots els estrategues de fireta que des de les tertúlies mediàtiques intoxiquen l’opinió pública defensant la guerra haguessin de posar-se a primera fila de la tropa, segur que es pensarien una mica més les bajanades que tot sovint s’empesquen per demostrar que entenen de tot i són uns savis de colló de mico. I ja no parlem de l’Aznar - el titella útil que a canvi de fer-se una selfie a les Azores, va embarcar Espanya en la guerra de l’Irak -, que ara torna a burxar en Rajoy perquè no s’ho pensi tant això d’anar a la guerra. Si les guerres prosperen al món estic convençut que és perquè una colla de covards com l'Aznar no s'hi cremen mai els dits declarant-les. És molt fàcil això d'aixequem-nos tots i aneu-hi! Si fossin ells els que hi tinguessin d’anar, tindrien tanta pressa?

dimecres, 25 de novembre de 2015

RUMIANT SOBRE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

A veure si ens entenem: llibertat d’expressió no només vol dir que les autoritats no poden tapar la boca als ciutadans; també significa que qualsevol ciutadà pot dir el que pensa i que cap ciutadà té dret a insultar-lo o menystenir-lo perquè no pensi com a ell li agradaria, malgrat garbelli les seves idees amb arguments enraonats i sense atemptar contra els principis de la convivència pacífica o la decència. Però encara hi ha massa tarannà carca, de reciclats democràticament per correspondència, que han aprés la definició de llibertat d’expressió en versions tan arnades i caducades com aquesta: “quan jo parlo tothom a callar i escoltar”. Tanmateix, per desgràcia, també n’hi ha d’altres que enfilats en la seva torre de marfil, considerada democràticament pura, escarneixen i reneguen dels que s’atreveixen a trencar-los el plat bonic. No cal que discutim si toco vores o exagero: només cal donar una volta per les principals xarxes socials i podrem comprovar “floretes” tan delicades com “fill de puta”, “ignorant”, “desgraciat”, “imbècil”, etcètera, desqualificant opinions argumentades correctament. Si les idees diem que són lliures, en nom de quina interpretació tarada de la democràcia neguem el dret a expressar-les amb llibertat? Si admetem, encara que només sigui en teoria i com a hipòtesi de treball, que no existeixen els dogmes de pedra picada, i que ningú té el monopoli de la veritat, i que a l’hora d’analitzar qualsevol fet o declaració tants de caps tants de barrets, per quina regla de tres en passar de la teoria a la pràctica quotidiana, es perden els papers i es tira pel dret insultant, enlloc de debatre les idees contradictòries intentant arribar a un punt d’equilibri? Ja us el diré jo el per què: perquè hi ha massa mesells que no volen donar-se per la pell acceptant que totes les idees són legítimament defensables perquè la veritat té molts perfils en funció des d’on es miri. I que la raó absoluta no la té cap dels que es discuteixen, sinó que està repartida entre tots.


A la meva manera de veure, doncs, ens estalviaríem tots plegats molts de disgustos, i ens feríem menys mala sang, si abans d’engegar algú a parir panteres perquè no combrega amb les seves idees o amb la seva versió de la veritat, féssim l’esforç recíproc d’escoltar els arguments de l’altre, descartant les coincidències i debatent les discrepàncies. Quan es discrepa per obligació, quan el pensament s’atrinxera en un bloc monolític, les coses mai no solen acabar pas bé i els plats trencats són la cançó enfadosa de cada dia fins que algú tiba tant la corda que les raons acaben a pinyes o a canonades. El problema és que les cordes de la intransigència sempre es trenquen pel cantó més feble, i els que reben la patacada solen ser els mateixos. No vull ferir susceptibilitats posant exemples concrets per il•lustrar la reflexió d’avui. Espero que, com diuen els de la Conca: “a bon entenedor, breu parlador”. Dita coneguda arreu del món en una versió més franca i sense embuts: “a bon entenedor amb poques paraules n’hi ha prou”. I perdoneu les molèsties. 

diumenge, 22 de novembre de 2015

NO ENS TRACTEN BÉ, PERÒ TENIM EL QUE ENS HEM BUSCAT

Els David que se les tenen amb Goliat han d’anar en peus de plom per a no donar passos en fals, que li facilitin al gegant d’esclafar-los. En David, per tombar Goliat d’un cop de roc ben donat, va trigar tot el temps que va fer falta per situar-se en una posició de avantatja, una vegada li va descobrir el punt feble al gegant. Però, sobretot, va començar per reconèixer que a qui plantava cara era a un gegant, i que tota astúcia seria poca per imposar-s’hi. Extrapolant aquesta història bíblica aquí i ara, jo no sé si Catalunya va enfocar el procés sobiranista partint de la base que amb qui es jugaven la partida era amb un gegant poderós i embrollaire, que d’una plantofada ens podia deixar baldats. Quan s’és David no es pot anar de pinxo perquè a la que menys t’esperés Goliat te la fot. I quan això passa, David no pot lamentar-se que en Goliat sigui un malparit que el maltracta i no l’estima, perquè això prou que ho sabia quan va decidir fugir de la seva tutela asfixiant; el que hauria de meditar ara David és si la plantofada que li han fotut, intervenint-li la caixa, se l’ha buscat donant un pas en fals.

A la meva manera de veure, i deixant de banda les metàfores, a l’entusiasme sobiranista d’una societat civil catalana convençuda de que “ara sí” podia ser reconeguda com a nació, i se li reconeixeria el dret a decidir la seva futura relació amb Espanya, cada dia que passa tinc més coll avall que al meu país li ha faltat el lideratge polític fort que calia en uns moments tan delicats. Els tactismes ridículs i les estúpides estratègies de partit han prevalgut sobre els interessos nacionals, i si no ens volem fer trampes al solitari, haurem d’admetre que - potser per l’afany de córrer massa en determinats moments que el més assenyat era anar a poc a poc o per la manca de decisió a donar el pas quan sí que era el moment -, s’han fet patinades de campionat. Sense anar més lluny: la declaració de l’inici de la desconnexió amb Espanya aprovada pel Parlament, tot just estrenats pels diputats els escons, sense tenir lligats tots els mèlics – la legitimitat formal d’una majoria fefaent i no escarransida, i la garantia d’un govern ben travat i amb mà ferma per pilotar la nau no cap a una idíl•lica Itaca, sinó cap a una Europa tan realista com escèptica -, era el pas en fals que sota una bona direcció política d'Estat s’hauria hagut d’evitar. Però la cantada més ridícula és que els que predicaven astúcia i pragmatisme - les escorrialles de Convergència amb Mas al capdavant, per si no se m’ha entès – han protagonitzat, avenint-se a donar suport, tapant-se el nas mig govern en funcions si volen dir la veritat, a una declaració tan atrevida i bel•ligerant, sense treure’n a canvi almenys la investidura del senyor Mas i la garantia que al govern que formés se’l deixaria governar sense posar pals a la roda. I ja no parlem de l’espectacle del candidat arrossegant-se urbi et orbi als peus dels parlamentaris més repatanis amb el sistema capitalista o lliberal que fins fa quatre dies els convergents defensaven, pidolant la caritat de dos vots. Amb un lideratge tan fràgil i un desencant cada cop més notable al carrer – quasi dos mesos sense govern, amb l’opinió internacional perplexa davant la manca d’unitat dels independentistes deixa senyal -, no era d’esperar que Espanya, aquests sí amb tota la punyetera astúcia i mala fe del món, tancaria l’aixeta del finançament, intervenint els nostres comptes?


I el pitjor de tot és que malgrat pugui desencallar-se el carro fent tots els papers de l’auca uns i altres, el mal ja està fet i Goliat ja n’ha pres nota que David, a part d’indefens porta molta llana al clatell. L’escocès Salmond, que en té el cul pelat de disfressar-se de David per fer agenollar Goliat, va aconsellar-nos per activa i passiva fa quatre dies que no poséssim la directa, però la impaciència de qui no té espera va fer renegar de l’astúcia i el carro es va engegar pel pedregar. En conclusió: el govern espanyol serà tan bord com vulgueu, però nosaltres també ens mereixem un parell de clatellades perquè refredem els fogots i ens esperem a cridar blat!, fins tenir-lo al sac i ben lligat. I perdoneu les molèsties. 

divendres, 20 de novembre de 2015

AMB LA POR AL COS NO ENS EN SURTIREM DE L'ESPIRAL DEL TERROR

Fa vuit dies va passar el què va passar: fou tan greu que va deixar-nos tan estabornits que ens engolirà l’espiral del terror, fins que ens traguem la por del cos. I no podem resignar-nos-hi. En primer lloc, perquè això és el que voldrien els descerebrats que van posar les bombes o van disparar els kalashnikov sobre gent innocent mentre s’ho passava bé, el començament d'un cap de setmana. I en segon lloc, perquè l’establishment polític se n’aprofita d’aquesta bogeria per fer passar bou per bèstia grossa, encolomant-nos la gran ensarronada que bescanviar llibertat per seguretat és allò que ens convé. Emborratxats de marselleses, quasi una tercera part dels ciutadans francesos estan disposats a donar un xec en blanc als seus governants perquè, durant tres mesos, puguin sacsejar barris i clavegueres del dret i del revés, sense gaires miraments democràtics mentre els duri la butlla. Ja fa riure que sigui, precisament, un govern socialista el que s’ha encasquetat el patriòtic barret de la “grandeur”, ressuscitant aquell general Bum-Bum que se’n va a la guerra ensenyant les dents als de dintre i als de afora, mentre posa la pistola al pit als seus socis europeus reclamant-los un cop de mà per acabar amb la civilització del mal, amb la mateixa tossuderia que des de l’altra banda criden els seus a la jihad. La pena de tot plegat és que ni bombardejant cada nit a l’enemic fins fer-lo miques, ni escanyant les llibertats individuals dels amics – per cert, en ambdós casos pagaran com sempre els plats trencats justos per pecadors -, el descosit no solament no s’arreglarà sinó que ni s’apedaçarà. Ans al contrari: alimentant l’espiral del terror, no es treu la por del cos a ningú i, a sobre, es malgasten fortunes que farien falta per altres coses.


A la meva manera de veure, si aquests pressupostos impressionants que França, Rússia i EUA, entre d’altres, malgasten en armament o per defensar-se inútilment d’uns terroristes fantasmes, es fessin servir per eradicar amb convicció i sense regatejar, la misèria acumulada als barris on es concentra la marginalitat, de ben segur que el radicalisme que fa cometre disbarats es quedaria sense clientela i els fanàtics de l’Estat Islàmic sense parròquia. Si enlloc d’apostar totes les fitxes de la partida a la casella de la guerra ho fessin a la del benestar, tothom hi sortiria guanyant. Però mentre es digui que no hi ha diners per ajudar a les persones, però se’n trobin sacs per pagar la increïble factura tant de la guerra com de la seguretat, el terror, la destrucció, la misèria i la ràbia ens entrebancarà a cada cantonada. Veient la degradació que es concentra en les barriades marginals de tots els països occidentals, potser no estaria de més preguntar-nos si realment es fa tot el que caldria per “integrar” a la societat tant els nouvinguts com els oriünds descavalcats del món laboral? Si contestéssim amb el cor a la mà, posant-nos en el lloc d’aquesta pobra gent, potser ens adonaríem que per sortir-nos-en de l’espiral del terror francament seria més rendible – en tots els sentits – donar feina perquè tothom es pogués guanyar la vida sense delinquir o caure en temptacions més perilloses, enlloc d’atiar guerres inútils sembrant odis i sentiments de revenja. França hauria de donar exemple d’imaginació, ja que va exportar dues revolucions – la de la Fraternitat, Igualtat i Llibertat contra l'aristocràcia i la del maig del 68 contra el poder sense imaginació - a mig món. Si es fes aquest gest, si es donés aquest cop de timó, una bona part del problema es resoldria i de mica en mica es podrien tractar els serrells i esborrar la lletra menuda del contracte social. Aleshores sí que ens podríem treure la por del cos. Però mentre els ciutadans tinguin la llibertat tutelada per l’exercit i la policia, i no puguin donar un pas sense deixar-se escorcollar el cos i quasi el pensament, de l’espiral del terror no ens en sortirem pas i, potser, l’única esperança que ens quedi sigui la de anar-nos-hi acostumant amb el temps i una canya. 

dimarts, 17 de novembre de 2015

ULL PER ULL - DENT PER DENT

Massacre gihadista el vespre de divendres a París. Massacre francesa el matí de diumenge a la Síria en poder de l’Estat Islàmic. Ull per ull. Amenaces de l’Estat Islàmic de no deixar mai més viure tranquils els països quins governs els bombardegin. Dent per dent. És la guerra contra el mal! – es justifiquen uns. És el terror contra els infidels! – responen els altres. I, mentrestant, cauen abatuts per culpa de la guerra i del terror grapats i grapats de víctimes innocents, sense que, com reflexionava dies enrere en aquest mateix blog - ni els Déus d`uns o dels altres -, es molestin en fer la seva feina i parin aquesta bogeria d’una punyetera vegada, en lloc de fer l’estaquirot. Potser pensen que si després de tot la vida continua, no cal ficar-hi cullerada en els embolics dels homes. I sí, la vida continua també després de la sotragada de divendres, com és pot: els francesos, mirant de desempallegar-se del pànic i de la ràbia, impotents, cantant a mitja veu la Marsellesa i omplint de flors i ciris les cantonades de la tragèdia com si fossin altars; els polítics, al crit de “més llenya, que és la guerra!”, descarregant tones de bombes a cegues sobre caus hipotètics d’un exercit invisible; l’anomenada “comunitat internacional” reunint-se a Turquia a la recerca de la pau fent-se encaixades hipòcrites, només de cara a la galeria com si fossin bon germans en comptes d’adversaris gelosos i malfiats perquè tenen interessos contradictoris i sovint inconfessables... I el Papa de Roma ja pot dir missa invocant l’entesa universal, des de la finestra de la plaça de sant Pere, enviant cada diumenge eixorques cartes al vent a civilitzacions sordes i irreconciliables.


A la meva manera de veure, doncs, sí que és veritat que s’està en guerra, i des de fa temps; però precisament perquè ja en tenim els dits pelats sabem que la guerra no ha estat mai la solució de res. Cap guerra ha portat la pau, per molts armisticis i tractats signats, llevat parcialment la pau dels cementiris. Si tothom caigués mort al camp de batalla, potser sí que esdevindria la pau; però ja m’explicareu què em faríem d’aquesta pau, si no quedés ningú amb vida per gaudir-la. En lloc d’atiar la guerra abstracta i absurda, potser els governs s’haurien de plantejar d’altres objectius més concrets i pacífics. Per exemple, trinxar l’armament, abolir els programes de fabricació, de venda i de tràfec d’armes. O tallar l’aixeta del finançament il•limitat als intermediaris compradors d’armes, que els hi treuen de les mans l’eixam de senyors de la guerra, els quals es mantenen al poder amb la condició que la guerra no pari. perquè els anònims fabricants d’armes puguin cobrar els dividends del seu negoci amb una mà, mentre amb l’altra es piquen el pit com uns perfectes caragirats. I no em féu parlar més, perquè tanta misèria moral em supera. La vida continua, sí, per escarni dels fugitius de tantes guerres i tantes misèries, que busquen desesperats asil i acaben esllanguint-se en camps de refugiats sense cap futur ni fe en res. Ja ens podem amagar sota les pedres, si els supervivents d’aquesta vergonya col•lectiva es converteixen demà en executors de la doctrina de l’ull per ull... 

diumenge, 15 de novembre de 2015

NI HEROIS NI SOLDATS: ELS TERRORISTES SÓN POCAVERGONYES ASSASSINS

El tema del terrorisme ens preocupa i ens desorienta, perquè és d’una ambigüitat tenebrosa. En certs àmbits, sembla que se’l vulgui revestir d’heroisme, com a darrer recurs de grups o col•lectivitats perseguides i marginades. El mal és que massa sovint el terrorisme, en comptes d’herois engendra covards anònims que maten amb la cara tapada víctimes innocents i indiscriminades. I un mal més gros, encara, és el que serveix de justificació a terrorismes pitjors: tant el que practiquen fanàtics – sovint mamellons – que es creuen soldats, com el terrorisme estatal, institucionalitzat d’una manera o altra en més llocs dels que ens pensem, que paralitza voluntats, tortura, reprimeix i fins i tot mata. El terrorisme no pretén res més que acollonir la ciutadania perquè es tanqui a casa i deixi lliure el carrer, i si bé és difícil de combatre només es pot aconseguir combinant tres elements: la bel•ligerància de la població contra els violents, l’aïllament social, moral i polític dels terroristes i una policia - inclosos els serveis d’informació -, eficaç i professional. Ah!, i que es desenganyin els que pensen que amb pancartes, concentracions, paraules i gestos aturaran aquest nou terrorisme que festeja el prime time televisiu o infiltrar-se a les xarxes socials camuflant-se sota pells de xai.


A la meva manera de veure, tractar els terroristes com a interlocutors vàlids en cap hipotètica negociació és un error que sempre es paga molt car, perquè aquesta gentussa que viu de fer xantatge amb la vida dels altres, no representa ningú ni res; per molt que revolucionaris malalts com Leon Trotsky, prediquessin, i defensin encara avui alguns ideòlegs de pa sucat amb oli, que “el terror és un mitjà poderós de fer política”. Un dels problemes socials del terror, precisament, és que sota els seus efectes, persones sensates i pacífiques poden reaccionar, en un reflex de pura supervivència, intentant substituir l’Estat en la seva exclusiva parcel.la de seguretat individual o familiar, la qual cosa és una amenaça per a la pau civil: buscar protecció en els clans i el retorn a una certa organització tribal són reaccions patològiques en societats molt perjudicades pel terrorisme, en les quals el veí pot ser un sospitós i el germà un enemic, mentre la vida quotidiana es perverteix sota silencis, pors i exclusions, dividida entre bons i dolents. Els terroristes ensarronats per l’islamisme voldrien ser considerats soldats; ells s’ho creuen tant com que els esperen després de cada massacre hurís al cel de les oques, però un terrorista mai serà un soldat. Ni un màrtir, malgrat alguns tarats com ells, els hi muntin un altar, els hi encenguin ciris i els hi portin flors. En una societat com la nostra és molt difícil impedir que un llop solitari o una petita cèl•lula d’il·luminats pugui immolar-se en un desvari; però encara ho serà més si cada vegada que la policia, democràticament legitimada, deté sospitosos, una part dels ciutadans arrufen el nas per sistema i es posen del costat dels pobres detinguts. Potser que ens esbandim les lleganyes i comencem a entendre que qualsevol policia democràtica en acció sempre actuarà - poc o molt - arbitràriament. I, per acabar de tocar de peus a terra, que ens adonem que el dret a desobeir la llei és un pressupost revolucionari al qual també s’hi apunten els terroristes. Però tinguem present – les planes de la història en van plenes d’evidències fefaents -, que quan la revolució s’instal•la al poder, el primer que fa és negar el dret a desobeir als seus súbdits. 

divendres, 13 de novembre de 2015

QUI AMB MAINADA S'ACOTXA, CUL-CAGAT ES LLEVA

Potser no és el moment de passar comptes i de repartir culpes, però bé s’ha de dir que en tot aquest embolic de la investidura fallida d’un president de la Generalitat, la CUP tot i ser-ne el desencadenant de l’atzucac no n’és el principal culpable. La CUP, precisament, és la que no s’ha mogut un pèl del seu tarannà iconoclasta de patums, de sistemes i d’aquell concepte d’ordre en que està instal•lada la societat capitalista. La CUP tothom sabia del peu que coixejava i que una barreja entre ells i els convergents era tan difícil com mesclar l’aigua amb oli. Però vet-aquí que algun estratega convergent va creure que fent la gara-gara a “aquesta bona mainada” - segons literal i desafortunada expressió condescendent d’aquesta llumenera - podrien tocar el botet a una ERC que els marcava de prop i que els lligava de mans i peus des que depenien dels seus vots. Si la CUP debilitava els suports d’ERC, no venien d’aquí unes quantes magarrufes perquè a “la bona mainada” encara li faltava molt per créixer. Aquestes especulacions polítiques no han sortit bé perquè, com ja deien els nostres avis: ” qui amb mainada s'acotxa, cul-cagat es lleva”. I ara que “la bona mainada” els hi ha okupat el procés gràcies a no haver – en quasi mig segle de governar, en algunes legislatures amb majoria absoluta – blindat la democràcia amb una llei electoral que impedís que mai una minoria minúscula fes ballar la majoria, com si fos un os de fira.


A la meva manera de veure, doncs, tal com està d’emmerdada la situació d’aquí no se’n sortirà si no és tornant a passar per les urnes. Quan “la bona mainada” se’n fot del mort i de qui el vetlla, ajornant fins a final de mes si pensa afluixar “la molla” amb que tensa la negociació, no queda cap més remei, puix ni que després del dia 29 la criatura posi seny i deixi de jugar al gat i la rata, qui assegura que al cap de quatre dies no faci una altra marraneria de les seves i tensi "la molla"? Algú aposta per fer confiança a “la bona mainada” per tirar endavant un programa tan delicat com aconseguir la independència d’un Estat que ens espera tancant files i amb les dents serrades? Però recórrer a noves eleccions, que ningú s’enganyi, suposa que l’anomenat Procés pagarà un preu molt car, i que el gran error de fer un pols a l’Estat, tan seriós com el de la declaració d'inici de la desconexió, sense tenir lligada la investidura d’un govern granític per suportar totes les escomeses d’un Estat rabiós, és de sonats il•lusos. No és el moment de buscar culpables, però l’artífex d’aquest ridícul patafi s’ho hauria de fer mirar, com a mínim, perquè un bon estratega ha de tenir tots els francs coberts i tots els supòsits previstos, començant per saber amb qui et poses al llit, ja que amb segons quins companys de viatge val més que et quedis quiet a casa, a la vora del foc. 

dijous, 12 de novembre de 2015

PER UNA VEGADA, M'AGRADARIA QUE DÉU FES DE DÉU

Ahir, per enèsima vegada va enfonsar-se un vaixell carraca ple de refugiats, a les costes de les idíl•liques illes gregues, i set dels catorze cadàvers eren criatures; una vegada més, doncs, em pregunto per què collons algun Déu, si és que n’hi ha algun en actiu, no fa de Déu d’una punyera vegada. Fa mesos, un senador de Nebraska, Ernie Chambers, cansat de fer-se la mateixa pregunta que jo, va presentar una demanda judicial contra Déu, després d’intentar inútilment que respongués a les seves plegaries; denunciant-lo davant els tribunals “com a principal culpable de catàstrofes nefastes”, al•legant tot un reguitzell de penes i tragèdies que es podien haver evitat, des de desastres naturals fins a guerres genocides on es massacraven innocents, amb l’agreujant que no havia manifestat mai cap Déu, que se sàpiga, compassió ni penediment per gandulejar o desaparèixer. Aquesta llei de demandes judicials es evident que només poden presentar-se als EUA, on hi ha molta gent que pot entretenir-se pentinant gats. Ignoro en què ha acabat tot plegat, però em temo que en res perquè cap tribunal s’atreviria jutjar Déu. A mi, d’adolescent, em va fer un gran efecte llegir a Camus, a “La Pesta”, confessant amargament que no podia creure en un Déu que permetia que criatures innocents caiguessin víctimes d’aquella epidèmia. I no fa pas gaire vaig descobrir rellegint Espriu una constant referència en els seus poemes, a un Déu fet “burla i silenci”. Des del fons del meu cor, doncs, jo només li reclamo a Déu, si és que es belluga per alguna banda, que per una vegada faci de Déu. No li demano miracles: em conformaria solament amb que fes posar seny a tants i tants homes i dones que es pensen i actuen com si fossin Déus i tinguessin dret de cuixa sobre la humanitat.


A la meva manera de veure, però, tant si Déu existeix com si no, el cas és que molts el trobem a faltar, i potser fins l'encerta aquell estirabot anònim que diu que si ets creient vius i mores més acompanyat. Quan de la mà del romanticisme va aparèixer la moda del culte a la mare natura, un grapat de filòsofs i pensadors van identificar el Déu en abstracte amb els arbres, les muntanyes o el mar, i se’l va adorar en els camps i en els rius enlloc de fer-ho a les esglésies. Després van arribar els científics per acabar d’enredar la troca, fomentant l’agnosticisme: “no sabem, per començar, si Déu és un ésser, i si ho és no sabem en quina mesura; és a dir: potser Déu existeix, però no el coneixem”. El punt flac de l’agnòstic és que no és ateu perquè no nega Déu, simplement no l’entén. I, finament, Hawking es treu de la màniga la teoria del big bang i despulla Déu del monopoli de la creació de l’univers... Déu ha portat de corcoll molts de pensadors i no precisament des de fa quatre dies. Us recordo que el teòleg per antonomàsia, sant Tomàs d’Aquino, en la “Summa Theològica” comença preguntant-se: “ultrum Deus sit” (existeix Déu?), i és respon ell mateix: “videtur quod non” (sembla que no); a continuació exposa les raons contraries a l’existència de Déu, les discuteix i les rebat metòdicament, fins concloure que sense Déu res tindria sentit. Però amb el progrés d’última generació, sembla que si existeix o no Déu s’ha convertit en una qüestió intranscendent, superada i trivial, perquè la pregunta que ara com ara es planteja molta gent és: existeix quelcom en què podem creure? Un personatge de “La Vía Làctea”, del Buñuel més turmentat per l’agnosticisme militant, diu que li sembla frívol que Déu perdi el temps ocupant-se del “més enllà” enlloc de fer-ho del “més aquí”. Li compro aquest sentiment de greuge i per aquesta raó repeteixo que m’agradaria que Déu – el que sigui dels molts que volten, o tots a l’hora com a l’Olimp - fes una mica de Déu. Almenys en defensa dels innocents. 

dimecres, 11 de novembre de 2015

SENYORS DE LA CUP, DE QUIN PA FEU ROSSEGONS?

El president Mas acaba de baixar de la tribuna, i em poso a escriure aquesta reflexió, abans de deixar-me influir per cap de les valoracions que a través de dotzenes de tertúlies escoltarem aquest vespre. Per respecte als seguidors del blog que repetidament em manifesteu la coincidència, quasi majoritària, amb el sentit de les meves reflexions, crec que no puc amagar-me darrera el canyer de l’esponjament de les meves compareixences - de diàries durant quatre anys les he passat a dominicals, per recuperar-me d’un lleuger estrès i cansament -, per regatejar-vos què m'ha semblat la primera part de la sessió d’investidura, coherent amb el lema del blog del qual tant em vanto: reflexions netes de pols i de palla.

Si m’heu anat seguint en les meves reflexions dels darrers quatre anys – tot està gravat al blog i és de fàcil comprovació -, us adonareu que he procurat sempre analitzar tots els passos del procés sense escatimar elogis als líders, quan em semblava que anàvem per bon camí, ni crítiques quan tenia la impressió que l’estàvem vessant. I no se’m podrà pas negar objectivitat en les meves opinions sobre les decisions del president Mas, quan justament després de la Diada de 2010 vaig reprovar-li que avancés les eleccions, especulant capitalitzar per a CIU l’èxit de la mobilització de la societat civil, engrescada i conduïda per l’ANC. Vull dir, posant aquest exemple, que no se’m pot acusar de llagotejar el president ni el seu partit, sinó més aviat de no haver-me mossegat la llengua quan creia que tenia de trenca'ls-hi les oracions si, a la meva manera de veure, pixaven fora de test. En conseqüència, crec que aquesta independència i honestedat intel•lectual com a modest politòleg, em permet confessar-vos que, en la meva opinió, en aquesta cruïlla tan important de la nostra història nacional, no podríem trobar un millor timoner per conduir el vaixell a bon port que el candidat Mas. Potser sí que, com tots els humans, arrossega el seu feix de petites misèries a l’esquena, però penso que qui més qui menys, tothom, inclosos els diputats que se l'escoltaven aquesta tarda al Parlament, traginen també cadascú les seves pròpies resquícies a la motxilla.


En acabar el parlament el diputat Mas, només els seus companys de viatge l’han aplaudit – potser alguns per pura cortesia i d’altres amb més entusiasme -, però els diputats de la CUP s’han estat de reconèixer-li, ni per cortesia, el mèrit d’esfilagarsar un programa de govern valent i compromès en la defensa del sobiranisme. Per un instant, el diputat Baños ha insinuat un tímid aplaudiment, però ha estat un miratge: de seguida l’han cridat a l’ordre amb un cop de colze i una mala mirada, els seus camarades. En el transcurs del discurs d’investidura, el càmera de TV3 s’ha recreat en l’expressió dels rostres d’algunes senyories i, francament, en alguna bancada n’hi havia que amb la cara ja pagaven, fent palès en certes fesomies un menyspreu impostat per quedar bé amb la seva parròquia, quan intuïen que la càmera els enfocava. Només el diputat Iceta ha seguit tot l’acte com ho faria don Tancredo, sense moure ni un múscul - per cert, cantava l’absència a la tribuna de convidats del seu correligionari socialista, l'expresident Montilla -; en canvi, una jove diputada asseguda a la rereguarda de Garcia Albiol gesticulava contínuament i amb impertinència mentre mastegava xiclet, com si malgrat la seva evident immaduresa, a la vida ja estigués de tornada de tot. En fi, per si aquest vespre els de la CUP pensen reconsiderar el sentit del seu vot per demà, els hi recordo que si continuen mesells en la seva marraneria de no investir el diputat Mas com a president del govern, més gent de la que es pensen els hi preguntarà legítimament per què d'aquest pa en fan rossegons. Bona nit i perdoneu les molèsties. 

diumenge, 8 de novembre de 2015

SÓN MÉS FELICES LES OVELLES QUE PODEN TRIAR ELS SEUS PASTORS?

Relleu generacional de pastors al capdavant del ramat de l’església catòlica de Barcelona, i protestes al canto per part d’unes quantes ovelles crítiques, que voldrien participar en la selecció de qui ha de portar la gaiata, treure-les a pasturar o defensar-les del llop, les properes temporades. Si les ovelles poguessin triar el pastor, moltes vegades, per no dir la majoria, els seus gustos no coincidirien mai amb els dels que s’ocupen de posar, treure i traslladar rabadans. Si fossin les ovelles les que tinguessin la darrera paraula en aquesta qüestió, de ben segur es decantarien més aviat per algú que els hi fos proper i conegut, que no pas per un foraster. Però com que l’església-institució ha acabat assemblant-se cada vegada més a una empresa que a una simple comunitat religiosa, es veu que un assumpte tan delicat com qui ha de ser el pastor del ramat no ho poden decidir les ovelles, per molt devotes i creients que siguin, sinó que és un privilegi reservat a la “jerarquia ramadera”. Quina paraula tan aspre i antipàtica, la de jerarquia! Els jerarques venen a ser com els testaferros del poder – i en el cas que ens ocupa, també de la divinitat -, en profit del grup social dominant. La jerarquia no cau bé perquè sovint l’oportunisme i clientelisme polític o econòmic de les seves decisions apostòliques la desautoritza. El filòsof cristià Atenagoras, en temps reculats, ja va avisar del perill que representava que l’església funcionés com una màquina perfecta, però no com la vida.


Bé, doncs la jerarquia ha cregut convenient que el nou pastor del ramat de Barcelona sigui un capellà amb pedigrí pastoral, nascut a la Franja de Ponent. El defecte, en opinió d'algunes ovelles llepafils, és que ha pasturat massa temps en prats forans, de Logroño. Per què s’han d’anar a buscar a fora pastors, si aquí en tenim de sobres, de tant o més espavilats? – es pregunten els primmirats defensors del producte del país, per tal de no esquerdar “el vincle social”. A la meva manera de veure, però, m’agradaria saber si quan es plantegen aquestes reticències s’ha comprovat la sospita que potser des de fa massa temps, hi ha vincles que no vinculen, comunitats que no inclouen o, fins i tot, que basen la seva existència en l'absurd de l’exclusió mateixa que les defineix. Jo no sé si, a aquestes altures de la història, que hom no pot triar ni tan sols els seus veïns d’escala, les ovelles d’un ramat poden decidir qui les pasturarà. Potser sí que les ovelles, doncs, s’han de conformar esperant que el pastor sigui prou trempat i humil com per adaptar-se ràpidament a la manera de fer, de pensar i de trascolar del seu nou ramat. Tanmateix, però, m’agradaria que algú m’expliqués per què, per pasturar el ramat de Madrid, per exemple, no s’hi destina mai un dels il·lustres i eixerits pastors catalans? I, sobretot, tindria una gran curiositat per veure si les ovelles madrilenyes acceptarien aquest nomenament de bon grat i obedients, sense fer escarafalls i remoure cel, terra i tribunals constitucionals. Aleshores, qui sap si els que desbarren denunciant la mala educació, rebequeria independent i poca sensibilitat democràtica de les ovelles catalanes, perquè fan morros al relleu del cardenal Martínez-Sistach, potser haurien de reflexionar-hi una mica en tot plegat, per començar a entendre una veritat tan elemental com que qualsevol ramat és més feliç si pot escollir el seu pastor. I deixar-se de romanços. 

dijous, 5 de novembre de 2015

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (5 de novembre 2015)

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Malgrat necessito físicament espaiar més les reflexions per pura higiene mental i serenitat intel•lectual, quan veus que el carro va de cap al pedregar, hauries de tenir la sang molt aigualida per a no reaccionar i quedar-se a veure-les-venir. Per tant, protesto enèrgicament per la part que em dol que quaranta dies després del mític i èpic 27-S, el més calent de la feina que s’havia d’enllestir en divuit mesos estigui a l’aigüera: no hi ha govern ni perspectives de tenir-ne abans de les eleccions estatals; no s’ha fet el mínim intent d’atraure’s els que no van votar sobiranisme, els quals són imprescindibles per guanyar el referèndum definitiu per a la independència, si algun dia el veiem; i l’única cosa que s’ha pasterejat és una proposta agosarada, precipitada i massa fatxenda de desconnexió amb l’Estat, que ens arrossegarà a un atzucac de conseqüències imprevisibles per a l’estabilitat del procés i la tranquil•litat d’una part important de la parròquia sobiranista que fuig dels sotracs, com el gat escaldat ho fa de l’aigua calenta. Fa quatre dies escrivia aquí: ni un pas enrere, però tampoc ni un pas en fals. Perquè per guanyar el pols a l’Estat ens hem de carregar de raó. Doncs ja ho veieu: emmerdats fins a mitja cama, en un camp de patates, a causa d’un diabòlic resultat electoral que ha donat la clau de la governabilitat del país al grup més petit i repatani de l’arc parlamentari, circumstància accidental que ha convertit el nan en el rei del mambo, el qual no solament es creu amb dret de treure i posar presidents o vetar consellers, sinó que pretén dictar el full de ruta, gairebé l’agenda política del dia a dia, els tempos d’una desconnexió ordenada i quines lleis els ciutadans han d’obeir o transgredir. I el pitjor de tot plegat és que els que són més no tenen inconvenient per ballar en públic al so de la musica que toquen els que són molts menys – en privat cada vegada són més els que s’estiren els cabells -, i li riuen totes les marraneries a la criatura malcriada de la CUP, perquè no li agafi un rampell i comenci a trencar coses. Un comportament esquizofrènic per part dels convergents, però vergonyosament calculador i especulatiu pel que fa als d’Esquerra, que esperen pacientment que la fruita estigui prou madura perquè caigui sola.


A la meva manera de veure, si les topades que ens estem buscant amb l’Estat - per pur caprici irreflexiu - no acaben malament, abans de Reis hi haurà govern puix les eleccions del 20-D consolidaran la desfeta a les files d’en Mas - no gosa ni presentar-se amb la seva marca perquè els convergents són conscients del desgast tant pels esquitxos de corrupció com de presumpte finançament il·legal com per les brusques derives des de la moderació i l’ordre al radicalisme desguitarrat -, i ungiran en Jonqueras com a líder genuí del sobiranisme. Aleshores, si no s’han deteriorat encara les relacions entre les dues formacions polítiques durant el mes i escaig de campanya electoral estatal, ERC li podrà servir en safata a la CUP, el cap d’un Mas derrotat. La qüestió és si després d’aquesta tragicomèdia, la parròquia estarà encara tan engrescada com quan s’havia fet il•lusions - Diada darrera Diada - que l’empenta de la societat civil era imparable mentre hi hagués unió i els partits polítics sabessin arraconar les seves pretensions i interessos particulars fins que l’objectiu de la independència no s’hagués assolit del tot i comencés a caminar. En Tardà, que no té pèls a la llengua, l’altre dia advertia del perill de menystenir i riure-se’n de la força de l’adversari. A mi em sembla que la declaració que la CUP ha engargamellat als seus socis no ajudarà a posar oli a la confrontació amb un Estat que se les sap totes i disposa de totes les eines per fer-nos la punyeta a la mínima relliscada. I la patinada cridant a la desobediència és de les que passen a la història i es recorden en el capítol de com no s'han de fer les coses. Ho tenia de dir, encara que a molts no els hi agradarà d'escoltar-ho. Ara bé, el temps dirà qui tenia la raó. I que consti que voldria equivocar-me en el meu anàlisi. 

dimecres, 4 de novembre de 2015

SOLVAY - AGRAMUNT

Les tragèdies són més doloroses quan es podien evitar i no s’hi ha arribat a temps. Les quatre àvies ofegades a l’asil d’Agramunt on estaven acollides, podien haver-se evitat però ara ja no té remei; ara bé el tancament a Martorell de la històrica Solvay encara es podria evitar, si es volgués. A Agramunt ara toca escatir si hi ha responsabilitats i fer-les pagar a qui correspongui, però sobretot posar fil a l’agulla perquè no es repeteixi una tragèdia semblant ni a Agramunt ni a cap altre indret. Vist el cul a la gallina, com vulgarment es diu, tothom es veu en cor de fer-se el savi què s’havia de fer o no de fer; llàstima que tants entesos com ara xerren no avisessin de la barrabassada urbanística quan l’asil es construïa en una zona inundable, i sobre un solar que feia esquena d’ase, un altre característica que el sentit comú desaconsellava per donar una llicència d’obres. Però per les causes que sigui, tots els entesos després de veure-li el cul a la gallina es posen les mans al cap, on eren quan es feien  les obres? Per què no pontificaven aleshores sobre aquell disbarat arquitectònic? Tampoc calia ser una eminència per adonar-se’n: un simple pagès del poble ahir la clavava: a la vora d’un riu no hi posis mai el niu. Però ves a saber perquè el sentit comú i la prudència urbanística es varen guardar en un discret calaix, mentre es pujaven les parets de l’asil d’avis. (Perdoneu que no utilitzi l’edulcorat i políticament correcte mot “residència”, perquè per molt privada que fos la gestió d’aquest equipament, penso que una guarderia d’avis sempre serà un asil, i si s’han de lligar al matalàs quan se’ls posa al llit – per quantes hores? – encara més. En fi, espero que es depurin les responsabilitats si n’hi ha, no només per haver construït un edifici destinat a un servei tan sensible en un lloc perillós, sinó també perquè els protocols de protecció civil no varen avisar a temps de la rovinada: si els nou avis dements que passaven la nit a la planta que quedava per sota del nivell del riu, s’haguessin evacuat a la planta de dalt, avui no parlaríem de tragèdia.


A Solvay, en canvi, que la tragèdia és veu a venir i que encara s’estaria a temps d’aturar-la, ningú llevat dels treballadors i dels veïns sembla que els que poden impedir-la de veritat, a part de dir que hi tenen molt d’interès, moguin un sol dit per evitar un desenllaç tan dramàtic com el tancament d’una indústria que dóna vida a més de tres mil persones, entre treballadors directes i indirectes. A més a més, encara fa més ràbia que una tragèdia no s’eviti quan se sap exactament com es pot parar el cop. Ja que el problema no es pot plantejar més clarament. Solvay és una industria química que es dedica a la fabricació de PVC, i com tantes altres fàbriques químiques generen energia elèctrica en una planta pròpia, beneficiant-se d’un programa de retorn dels seus excedents a la xarxa elèctrica espanyola. Aquest programa es veu que és prou gras com per amorosir els comptes de resultats de moltes empreses químiques, que sense aquesta crossa farien l’ànec. Però Solvay, pel que sembla, va fer tripijocs puntuals un parell de vegades amb la comptabilitat dels traspassos d’energia des de la seva planta generadora a la xarxa pública i el Ministeri d’Industria li va endinyar una multa de 10 milions d’euros – la qual cosa no és el problema, estrictament parlant – i l’hi va prohibir participar durant dos anys en  la taula de licitació del mercat majorista d’electricitat, i aquest sí que és el problema. La solució seria, evidentment, que Industria fes la vista grossa i no fos tan severa. Malgrat no sigui ètic del tot, ho podria fer si volgués, perquè quan li ha convingut ha fet mans i mànigues per evitar tragèdies semblants. Per què no mou fitxa ara? Potser perquè Solvay està implantada a la díscola Catalunya separatista? Doncs, mira, és una possibilitat. Ara bé, a la meva manera de veure, no seria just enfocar el problema i la solució només des d’aquest punt de vista. Els treballadors i els veïns estan mobilitzats per salvar la industria perquè son els que hi tenen més a perdre, però els propietaris de l’empresa què hi diuen? No se’ls ha sentit massa la veu, i em fa mala espina que facin servir els treballadors i els veïns per fer xantatge emocional a l’administració. Realment els propietaris de la multinacional que dóna la impressió que s’amaguen darrera el canyer, tenen ganes de continuar el negoci o ja els hi està bé que la planta espanyola s’estimbi pel camí del pedregar? I el perdonavides del conseller Puig, què fa? Realment està en condicions de negociar – pressionar seria impensable quan ha cremat tants cartutxos en l’estira i arronsa polític – amb el ministeri d’Industria? Fa molta ràbia, repeteixo, que estiguem davant d’una mort anunciada i no fem res amb cara i ulls per evitar-la. Les mobilitzacions, perdoneu que digui el que penso, no són més que una cataplasma al melic i serveixen poc més que per fer bullir l’olla. Picar de peus a terra, per esbravar-se, no resolt problemes d’aquesta magnitud. Si no s’arremanguen els governs i es treu la son de les orelles als capitalistes implicats – qui va fer les trampes origen de l’embolic? - els pobres treballadors i els veïns solidaris seran una vegada més la carn de canó innocent d’una tragèdia que es podia evitar. Com les avies ofegades d’Agramunt.       

diumenge, 1 de novembre de 2015

DIVAGACIONS SOBRE L'AMIGA MORT

En Josep Pla, quan es referia als morts familiars, amics o coneguts solia parlar dels “que han passat”, com si ell mateix, murri, volgués passar de puntetes sobre el misteri de la mort. En Joan Miró, en canvi, creia que “tenir por de morir és senyal d’haver donat molts passos en fals en la vida”. I l’Antonio Machado encara tenia un sentit molt més fatalista de tot plegat: “sabré que la mort em ronda quan percebi que ja no m’estimo res”. És una característica de les societats més industrialitzades que la mort vagi substituint el sexe com a tabú, però aquesta nova angoixa fa que hi hagi persones que el pànic a morir els fa descuidar-se de viure. En temps reculats, els pescadors tals dies com avui i demà no sortien a pescar perquè es feia córrer que només s’enxarxarien calaveres, i en pobles de muntanya els caçadors s’estaven quiets a la vora de la llar de foc perquè estaven convençuts que si sortien a caçar, totes les preses que capturessin es convertirien en esquelets, com a venjança de les ànimes per no respectar la seva diada. Avui ningú en fa cas d’aquestes ximpleries i més que filosofar sobre què hi ha després d’estirar la pota, es tendeix a treure-li ferro i transcendència a la mort, mirant-se-la des del cantó més frívol i distés, com per exemple la dels vius que s’ho passen pipa a l’esquena dels seus avantpassats finats, ja que hi ha gent amb la flor al cul que fins i tot quan cria malves és una màquina de fer diners. Que ho preguntin, sinó, als hereus de Michael Jackson, que l’any passat des de la tomba va generar milions de benefici, o als d’Elvís Presley i Jonh Lennon; però no només són productius després de traspassar els mites populars i mediàtics, també savis com Albert Einstein, que va tancar l’exercici amb beneficis superiors als deu milions. Ves que no tingués raó Jean Paul Sastre quan escrivia: “els morts són presoners dels vius”.


A la meva manera de veure, després de totes les beneiteries o reflexions més o menys ben trobades que s’han escrit a l’entorn de la mort, li compro el millor proverbi a un xinés anònim, com no podia ser d’altra manera: “ningú és tan vell que no es pugui morir fins l’any vinent, ni tan jove que no es pugui morir demà mateix”. I no és veritat - no voldria acabar aquestes divagacions sense citar al poeta, suïcida per excel·lència, Becquer - que els morts es quedin sols al seu nínxol; són els que l’estimaven que s’han d’acostumar a trobar-lo a faltar. Des del terrible “on mourrà seul”, de Pascal, s’ha donat cent mil voltes a la idea de morir-se sol, sense que ningú t’estrenyi la mà, asèpticament en soledat com han posat en pràctica els suecs, que en els seus hospitals supermoderns han imposat el principi que en la recta final de l’agonia no són recomanables acompanyants ni testimonis. El malaguanyat Joan Salvat-Papasseit, que va morir quan només tenia trenta anys, malalt de tuberculosi, planteja aquesta qüestió tan fonamental en el poema “Tot l’enyor de demà” que, parlant de la mort, és de cita obligatòria: “ara que estic al llit/malalt/estic força content./Demà m’aixecaré potser,/i heus ací el que m’espera:/vosaltres amics,/perquè em vindreu a veure/i ens mirarem feliços./Si no em puc aixecar/mai més,/heus ací el que m’espera:/vosaltres restareu,/per veure el bo que és tot:/la Vida i la Mort.” Posats ja en pla poètic, crec que seria injust deixar en l’oblit aquella reflexió profunda d’en Joan Vinyoli, més que apropiada per un dia com avui: “Vindrà la mort i els ulls m’arrancarà / veuré llavors un altre firmament. / La finitud és un vaixell varat / l’hortalissa que menjo no té cucs / el silenci m’impregna de clarors. / La mort és purament un canvi més.” I per acabar aquesta divagació, permeteu-me que parafrasegi Giuseppe Ungaretti en un dels poemes més curts i contundents de la història de la literatura: “Som com fulles d’arbres a la tardor”.