Follow by Email

divendres, 30 d’octubre de 2015

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS (tast literari)

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS
(Primer premi del VII Concurs de Relats Sant. Joan Despí - 2009)
1
            Se sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels capellans de totes les parròquies de la ciutat, perquè el seu entreteniment preferit consistia en no deixar-se perdre cap funeral. S’havia canviat al torn de tarda a la impremta, de manera que tingués lliures els matins per repapar-se en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia que es planificava repassant les esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua impremta.  A vegades, no tenia més remei que arribar tard als funerals o escapolir-se abans de la darrera absolta per tal no fer salat a la següent cita, els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les cares dels assistents; sobretot les de persones que representaven això que se’n diu “el dol“. Perquè no se li escapés cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut possible millor: per aquesta raó es vestia poc esverat i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de funerals havia acabat despertant, per força, la curiositat de més d’un enterramorts. Inclús en alguna ocasió li feien palès que ja els fastiguejava, passant de llarg a l’hora de repartir els recordatoris, suposant que d’aquesta manera li tocaven el botet. I algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot, fent la papallona en gairebé tots els enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai protestava, per moltes indirectes que li deixessin anar. De manera que, amb el temps, els de la funerària van acabar no fent-li cas, com si ja formés part de l’escenari.
2
            Tampoc als de casa seua els hi havia dit re de com emprava les estones que no treballava, perquè estava convençut que ho considerarien una raresa i la Berta, sa germana gran, no estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins a treure’n l’entrellat d’aquella manera tan rara de matar les hores. L’home, que deuria tenir uns cinquanta anys si no ho tinc mal entès, de fet vivia rellogat a casa de sa germana des que aquesta es va quedar vídua, però cadascú se la mirava d’una manera diferent aquesta relació de conveniència. L’home deia que va anar-se’n a viure amb sa germana per fer-li companyia, i donar-li un cop de mà perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, amb l’escarransida pensió de viduïtat. La Berta, en canvi, estava segura que havia recollit son germà conco cansada de veure’l peregrinar de fonda en fonda, com aquell que fa una obra de caritat i, sobretot, estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de tant en tant a treure el nas per la casa i vetllar l’herència dels tiets, havia pronosticat de seguida que no trigarien gaire a tirar-se els plats pel cap; però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta es veien poc els dies feiners, i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges i festes la consumien plegats a la sala d’estar: ella pendent de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat se’n gastava poc a aquella casa, mai va sorgir el tema de l’estranya afició necrològica, estalviant-se l’home d’explicar quin gust trobava en els funerals i en els cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho, sobretot perquè la Berta li entengués unes raons tan subtils i desguitarrades.
3
            La veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest, precisament, el motiu de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès, per molt que s’hi esforcés. Ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava el sentiment ni la compassió, sinó que era quelcom que jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien els altres. Quan més veia patir, més aviat ell arribava al clímax de la satisfacció complerta, de la felicitat total. Per plorar, necessitava veure plorar. Alguna vegada, molt poques la veritat sigui dita, que es va veure obligat a donar explicacions de la seua pena als que, sense coneix-se’l, s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.
 En qualsevol cas, el que no sabia ningú, és que la seva incontinència llagrimall no pretenia, ni remotament, donar suport a uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es tractava d’un acte fisiològic - d’higiene personal, com si diguéssim -, que per ell era tan imprescindible com respirar o orinar, i que no podia provocar-se’l d’altra manera que veient com plorava la gent al seu voltant. Així de senzill i d’estúpid, si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar d’una altra manera. Ara que us ho he confessat, me n’esgarrifo i tot. Ja us ho ben asseguro, no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell home! Perquè les llàgrimes d’aquell pobre pallús només eren una quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per trobar-se a gust i tranquil, però no li veies a la cara una mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, potser les llàgrimes l’haurien acabat ofegant convertides en mocs espessos.
4
El problema era que l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia, ja que ell es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia pràcticament desconeguda pels metges, per fer-hi negoci. La cosa va començar quan per casualitat a un enterramorts més llest que d’altres empresaris del seu gremi, cansat de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores, se li va encendre la bombeta. Per què no aprofitar aquell pellingot ploramiques per treure’n profit?
Quan li va proposar, l’home se’l va treure de sobre tot ofès i fent-se el desmenjat. Però després que s’hi passés rumiant tota la nit, li va semblar que prou que es podia provar: al cap i a la fi, només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment”, en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts consistia en oferir un servei complementari als familiars d’un cadàver: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents, inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles dels morts planyent i somicant per encàrrec. Però en el cas de l’home eren figues  d’un altre paner: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts espavilat estava segur que, si feien senes, arrodoniria encara més el seu pròsper negoci ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home, doncs, després de rumiar-s’ho no va trobar cap disbarat que, a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques, li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li donava. Tanmateix, tampoc no va considerar que tingués de fer-ne cinc cèntims a la Berta d’aquesta feina extra, comprometent-se sense donar-hi més voltes a  plorar a preu fet.
5
            Però no va durar gaire l’eufòria. Els clients més decidits a contractar aquell servei complementari de la cerimònia funerària eren, justament, els familiars d’un mort  que no els venia gaire de gust plorar en públic i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes en un moment tan delicat, convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences d’un sentiment profund en aquests casos era senyal de senyoriu.  L’enterramorts, que com podeu comprovar tenia nas pels negocis, oferia el ploraner com si no es tractés d’un servei: l’home formaria part del dol i ningú sabria que el seu desconsol tenia un preu i que les llàgrimes eren de tramoia. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt també ho preferien així, doncs no es notaria tant la seva sequera ploranera en un dia tan assenyalat.
Tot estava, doncs, tan ben lligat i planificat fins al darrer detall, que ningú es podia imaginar que el projecte se n’anés en orris amb tanta rapidesa. I és que ni l’enterramorts espavilat ni l’home aprofitat havien previst el més indispensable de l’invent: que algú tenia d’encebar les ganes de plorar del ploraner professional. L’home, ja us ho he dit, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç de d’obrir l’aixeta de les llàgrimes per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per estalviar-se de plorar, les llàgrimes de l’home el dia que es va estrenar es feien plegar. Més ben dit, no hi va haver manera que plorés si algú no començava primer. Al final, l’enterramorts espavilat va calcular que si tenia de llogar un segon ploraner perquè li engresqués el seu home, no li sortirien els números i, per tant, la funció va tancar el mateix dia de l’estrena.

L’home, però, continua avui prenent-se la medicina per controlar la seua malaltia crònica, assistint a tants de funerals com el cos li demana. De fet, ara a algun menys, perquè l’enterramorts escaldat pel negoci fallit no li deixa posar els peus als que ell organitza, i l’home s’ha hagut de buscar la vida a altres pobles. Total, que si us hi fixeu bé, amagant-se pels racons de més d’una església o ara també als darrers bancs de la capella laica del tanatori, durant els funerals potser hi descobrireu persones com l’home del relat, que ploren perquè necessiten plorar . No els hi pregunteu res, tant se val. Si per cas la pluja de tardor ja els hi rentarà els ulls...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada