Follow by Email

diumenge, 18 d’octubre de 2015

QUAN BUSCAR JUSTICIA EQUIVAL A RECLAMAR AL MESTRE ARMER

La impotència que a vegades sentim les persones davant una justícia massa lenta, enrevessada i no sempre imparcial, també s’encomana a les societats i als pobles quan s’adonen que les seves denuncies de greuges fefaents s’estavellen contra una paret d’incomprensió, de cinisme o de sarcasme. Quan picar a la porta de la justícia serveix de ben poc, perquè qui t’hauria de donar suport i consol s’ho pren tan a la fresca – la manca de mitjans o de recursos, a vegades no és més que una excusa, perquè si es vol es pot fer de més i de menys -; i fa l’efecte que t’engeguen a reclamar al mestre armer, no et queda més remei que rossegar-te els punys de ràbia o picar de peus a terra per esbravar-te. Però així no es resolen els problemes ni es cicatritzen les ferides. És un fet, per exemple, que mentre al president d’un poble, en nom de la justícia el dijous se l’amorrava de cara a la paret, contra els fatxes que dilluns cridaven a Montjuic: “Mas a la càmera de gas!”, o cremaven estelades i senyeres sense ni tapar-se la cara – refiats, potser, de la seva immunitat? -, no s’ha querellat  ni la fiscalia ni els inefables sindicalistes de les Mans Netes. Com és possible, doncs, que a ningú li caigui la cara de vergonya, davant d’una tan descarada diferència de tracte? Sobretot tenint en compte, que els que escarnien i amenaçaven els catalans sobiranistes des del faristol d’oradors - retratats a bastament per la televisió i la premsa gràfica - eren vells coneguts pels seus antecedents de violència verbal i provocació pujada de to; i els fatxendes que rostien les senyeres a cara descoberta no costava gens identificar-los. Aleshores, no hem d’interpretar que la justícia eixorca, en realitat se’n renta les mans i posa els catalans que se senten ofesos a la cua del mestre armer?


I si la justícia no s’afanya a complir amb la seva obligació de fer respectar la llei a tothom sense excepció, tampoc els mitjans d’informació que haurien d’explicar amb objectivitat als ciutadans de més enllà de l’Ebre, les raons del mal humor dels catalans, no compleixen pas sempre, per desgràcia, amb els principis deontològics del periodisme, sinó que menteixen descaradament donant a la seva clientela una versió de les desavinences entre Catalunya i Espanya totalment manipulada per alimentar la tírria i l’emprenyament dels ciutadans espanyols envers dels catalans. Per exemple, el tractament que en el seus noticiaris va fer tele4, del grup Mediaset, dels esdeveniments polítics de dijous passat a Barcelona fou vergonyós i faltat de tota ètica periodística. En primer lloc, donaven a entendre que la processó de torxes que de matinada es fa des de dècades ençà, fins a la tomba del president Companys en la commemoració del seu afusellament, formava part del muntatge escènic que havien muntat els separatistes en el marc de la concentració davant el TSJC. Sabeu el mal que pot fer una mentida tan barroera en un auditori predisposat d’antuvi, per culpa de la zitzània sembrada durant anys, presentant els catalans com insolidaris i pesseters? Quin fiscal crida l’atenció al periodisme que, inconscientment o de mala fe, afegeix irresponsablement llenya al foc al conflicte Catalunya-Espanya? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada