Follow by Email

dilluns, 12 d’octubre de 2015

PURGANT EL PECAT DE NO TENIR LLEI ELECTORAL, PER PURA MANDRA

Si tots els partits polítics, des de la primera a la darrera legislatura després de la transició, no se l’haguessin decantat deixant per a un etern demà passat la redacció d’una llei electoral amb cara i ulls, després de les darreres municipals no hauríem assistit a sainets incomprensibles i vergonyosos, ni avui ens trobaríem empantanegats sense saber qui serà el proper president de la Generalitat, ni quin poti-poti de govern en sortirà de les converses i més converses per intentar quadrar el cercle d’una majoria mínimament cohesionada, enlloc de pastar un bunyol estrambòtic. Un país, una comunitat, un municipi, necessiten tenir un govern que respongui a la sensibilitat expressada a les urnes per la majoria dels electors, i que pugui desenvolupar el seu programa electoral sense traves, respectant les sensibilitats de les minories i tenint les orelles obertes a totes les aportacions  constructives. I si volen filar prim, prohibint tirar endavant reformes o projectes de certa transcendència sense comptar amb una majoria de dos terços dels parlaments o dels consistoris. A la meva manera de veure, doncs, d’això va la democràcia, i per aquesta raó es va acceptar com a instrument de govern: perquè dintre de les seves imperfeccions, la democràcia és el millor sistema de repartiment del poder. En canvi, no preveure ni corregir que una minoria insignificant pugui condicionar la majoria, fins al punt d’impedir que el programa de govern referendat electoralment pugui aplicar-se, mireu-vos-ho pel cantó que vulgueu, però s’assembla a la democràcia igual que un ou a una castanya.


Tanmateix, amb la llei electoral que tenim, el sagrat principi d’un home un vot també és paper mullat, i segons a quines parts del territori un diputat costa més vots que a altres indrets. És veritat que aquesta discriminació positiva en favor de les comarques menys poblades és ben intencionada, però no pas per afavorir els interessos de la gent del territori sinó els dels partits hegemònics que s’anaven rellevant a la sala de remenar les cireres. Per totes aquestes raons, disposar d’un reglament electoral posat al dia era una prioritat des del moment mateix d’aprovar-se el primer Estatut, però es va impedir sistemàticament que es posés en marxa la reforma perquè, de fet - tant als convergents com als socialistes, sobretot els primers que tenen més implantació rural -, ja els hi estava bé que la norma electoral estigués encallada. I malgrat els partits minoritaris, que eren els que hi sortien perden més, s’esgargamellessin reclamant que els majoritaris es posessin les piles, a l’hora de la veritat tothom tenia mandra. I el darrer intent de pactar, la passada legislatura, quan ERC ja havia deixat de ser una formació residual i pintava més que no pas el PSC, va fracassar la ponència per enèsima vegada perquè ningú volia donar el braç a tòrcer a l’hora de defensar els petits privilegis. I com que no es fa fer allò que tocava quan tocava, com m’he cansat de repetir en anteriors reflexions, ara tot el país en paga els plats trencats, i la gent que no especula sinó que compta amb els dits de la mà i el sentit comú, se’n fa creus que puguem estar-nos mesos bastint el sant, com el mateix Mas ha reconegut. Deixant a una banda les ideologies i els programes, que tots són respectables, inclús els que són acusats d’anar contra el sistema si només s’esbafen amb paraules i no a garrotades, no ens creiem pas que és més democràtic permetre que una minoria tingui agafada pels dallonses a la majoria. Aquesta és la perversió de la democràcia, francament. I perdoneu les molèsties, però sóc del parer que malgrat es puguin perdre les amistats, les veritats s’han de dir.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada