PAGANT SANT PERE CANTA

Ja us ben juro que si la meva neboda de la CUP llegís això, em replicaria esverada que és una porca mentida capitalista, escampada pels que creuen que el diner obre totes les portes i compra a qui calgui, per sortir-se’n amb la seva. Però tot i respectant la utopia com a concepte intel•lectual, sobretot quan com en el cas de la meva neboda se n’està convençut amb el cor a la mà –¡què seria del món sense castells en l’aire o ferros roents on agafar-se! -, quan no s’és de la primera volada es dóna per fet, potser amb més freqüència de la que m’agradaria, que si el sant Pere de torn ha cantat és perquè algú l’ha pagat. Admeto que potser sí en tingui la culpa de tot plegat el capitalisme, que els de la corda de la meva neboda voldrien cremar en una foguera a la plaça major; però la majoria de les vegades, per no dir totes, per estovar actituds, traves administratives o fins i tot consciències insubornables, el que busca una drecera per a no florir-se a la cua dels innocents que van a la llei, sempre troba algú que s’hi posa bé per donar-li un cop de mà, a canvi d’un caramel o d’una caixa de bombons.

Ep!, no vull pas dir que tothom té un preu, perquè no sóc de veritats absolutes, però si és cert – per alegria dels que no tenen espera i estan disposats a afluixar la bossa -, que per cada intermediari que no està disposat a fer favors, n’hi ha tres que no deixen escapar l’ocasió de fer l’egipci, perquè com deien els clàssics les ocasions van tan buscades que les pinten calbes. Per no ser tan barroer de recórrer al mot corrupció per explicar aquesta realitat prefereixo més l’expressió “deixar-se estimar”, ja que la majoria de les vegades qui cau en la temptació per primer cop d’acceptar un regalet, tranquil·litza millor la seva consciència pensant que l’estimen i no pas que el compren. A partir de la primera relliscada, deixar-se estimar es converteix en una rutina i quasi ja s’hi compta, com si es tractés de la propina que espera el cambrer, després de fer-te la pilota a tu més que a un altre, en servir-te el cafè o la cervesa, simplement perquè sap que ets dels que deixés el canvi. Però així com en l’exemple del cambrer mal pagat és legítim que festegi la propina per arrodonir el seu sou – salari mínim de conveni + les propines, li varen dir -, en el cas dels sants Peres que es guanyen de sobres la vida, és immoral que estiguin disposats a “cantar”, no per arribar a fi de mes, sinó per pagar-se els vicis o la llagosta. El problema és que quan sant Pere canta perquè li han untant les molles, algú de la cua s’hi haurà de podrir un dia, un mes o un any més. I el més cínic de tot plegat és que potser el mateix sant Pere que s’ha deixat estimar, consola els pelacanyes de la cua amb un recurrent: “és llei de vida”. Estic segur que si ma neboda ha tingut la paciència de seguir-me la beta fins aquí, esclatarà: “doncs desemmascarem tots els sants Pere, i morta la cuca mort el verí”. Per desgràcia, aquesta resposta impulsiva forma part també de la utopia, perquè la qüestió és: què passa si els que no poden viure sense sant Pere, es busquen un sant Pau?