dilluns, 26 d’octubre del 2015

JA TENIM LA COLAU I LA FORCADELL COL.LOCADES

Després d’escoltar aquest comentari, en una de les moltes tertúlies que destil•len mala baba enlloc de concòrdia, no me’n puc estar de subratllar el fet singular i sense precedents que dues dones, entrenades per embolicar-se a fons en política des de la societat civil organitzada en plataformes ciutadanes, democràticament encapçalin dues institucions cabdals com són l’alcaldia de Barcelona i la Presidència del Parlament de Catalunya. Qualsevol insinuació de que han donat aquest pas per tenir la vida resolta, francament em fa fàstic. El més de maig de l’any passat vaig reflexionar sobre la Colau – es pot comprovar buscant-ho al blog -, coincidint amb el seu pas enrere a la PAH i l’anunci de no entrar en política, en aquests termes: “Quan cap partit polític movia el cul en serio i es mobilitzava descaradament en contra de les males pràctiques de la banca, desnonant a tremuja els que no podien pagar l’hipoteca perquè s’havien quedat sense fonts d’ingressos per culpa, precisament, de les dràstiques restriccions de crèdit decretades per la mateixa banca executora de morosos, va sorgir la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la qual l’Ada va convertir-se en icona, tant pel seu discurs entenedor com pels seus mètodes radicals, titllats de revolucionaris per l’establishment. La capacitat de lideratge es pot aprendre a la universitat i fardar d’un reguitzell de màsters en la matèria, però el lideratge que enganxa vertaderament i es guanya la confiança de la gent, és aquell que de forma natural és fa creïble, per la senzilla raó que s’expressa en el llenguatge que es parla al carrer. Però malgrat a l’Ada se l'ha escorxat de mala manera des de la dreta i des d’algun cenacle intel•lectual de l'esquerra atrapada a contrapeu, inclòs ficant-se amb la seva vida personal i bescantant-la a tort i a dret sense compassió, ningú la podrà acusar d’haver incitat els desesperats a prendre’s la justícia pel seu compte i a cremar-ho tot. Sempre va declarar-se partidària de combatre contra el sistema que s’aprofitava de les víctimes de la crisi, amb les armes legals que tenia al seu abast, controlant les mesures de pressió indispensables per fer baixar del burro de la intransigència els que es negaven a buscar alternatives civilitzades al desnonament, com ara la dació en pagament, la moratòria del deute o el lloguer social. Si ho rumiem bé, la mala maror dels desnonats no va acabar en cap tragèdia, gràcies a la seva autoritat moral, que va impedir més d’una foguerada. Però aquest seny ni li van reconèixer ni menys agrair des de l’establishment, ni tampoc va ser valorada des de les seves pròpies files més anàrquiques que, per exemple a Salt. Ara que ha dit prou i, curant-se en salut i ha promès que no pensa capitalitzar políticament l’èxit de les PAH, potser seria el moment oportú perquè des d’alguna institució se li reconegués la bona feina feta i la contribució, que malgrat els escarnis a polítics i les ocupacions pacífiques de sucursals bancàries que tenien entretinguts els expedientes de dació en pagament - els quals, per cert amb la gent a les portes de les oficines, es desencallaven en un tres i no res -, ha fet a que molts de condemnats a la misèria no fessin cap disbarat. Potser una Creu de Sant Jordi, com la que porten penjada el lladre Millet o la defraudadora Caballé, també es podrien penjar a personatges alternatius que, a la seva manera, com l'Ada, han prestat un gran servei a Catalunya, en aquest cas canalitzant un gran sentiment de desesperació. I si a algú no li agrada aquesta reflexió, que hi faci una segona lectura i si després tampoc li fa el pes, què hi fàrem: és tal com penso”.

Pel que fa a la Forcadell, en capella del 9-N, vaig proposar-vos aquesta reflexió: “No ús mentiré, jo sóc un dels pessimistes que dubta que ens deixin anar a votar en pau i tranquil•litat el 9-N; però confesso que cada vegada ho veig més possible perquè reconec que l’ANC de la Carme Forcadell – ara de bracet i ben sincronitzada amb la Conselleria de la Presidència i Omnium, totes tres amb dones al capdavant –, està fent la feina tan ben feta, que no es mereix un fracàs. Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé, com si ja es donés per descomptat que no podem treballar d’altra manera, i que sobren els reconeixements. Hi ha infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents, bastants funcionaris i molts empresaris per convicció i principis, sense oblidar gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els innumerables voluntaris – amb la Forcadell a primera fila -, que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu de crear una notable, per no dir perfecta, infraestructura organitzativa que abasti totes les branques d’un Estat sobirà perquè arribat el moment res quedi a mercè de l’atzar. Francament, és per treure’s el barret la manera com es van desenvolupar, per exemple, fins al darrer detall logístic les tres mobilitzacions emblemàtiques de les darreres Diades. Però és que, a més a més, l'organització i la resolució informàtica de tota la maquinària administrativa i de màrqueting, és digna de les empreses privades més eficients. Davant la matusseria i la improvisació com respon el govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui marca el pas i porta la iniciativa en aquest conflicte amb Espanya és Catalunya, i sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes si no es perd la iniciativa es té molt de guanyat. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que Madrid no pot competir ni aturar l’empenta d’una societat civil emprenyada però ben liderada. I això per tres raons fonamentals: en aquest contenciós, encara que sembli el contrari, sempre el govern central va un pas enrere i quan dóna senyals de vida només sap bordar; el NO a tot diàleg per imperatiu constitucional que vol vendre a Europa i al món, no li compra ningú perquè no és democràtic, fa pudor de resclosit, però sobretot perquè com deien els eslògans dels anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”. I la que ha fet la Forcadell ha estat molt ben feta”.


A la meva manera de veure, doncs, ni la Colau ni la Forcadell han decidit embrancar-se en política ni per fer-se riques ni per figurar, sinó per transformar la societat d’acord amb les seves idees i principis. La Colau ja sap el pa que s’hi dóna i la Forcadell aviat el tastarà. Ni una ni l’altra crec que deixin de defensar mai les seves conviccions i criteris, però també em refio i espero que pro-curaran esforçar-se en convèncer enlloc de vèncer.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada