Follow by Email

dilluns, 5 d’octubre de 2015

EPPUR SI MUOVE

A aquestes altures estem tan curats d’esglais, perquè quan no és per una cosa o per una altra, vivim en un sobresalt constant que seria impossible d’entomar si no ens ho prenguéssim amb filosofia. I no és que no ens dolguin les desgràcies i els escàndols, sinó tot el contrari: ens en sentim tant, que el propi sistema neurològic ha ideat un mecanisme de protecció de les emocions. Ara bé, quan en passa una de grossa, com la que ahir va protagonitzar el sacerdot Charramsa, no ens podem estar d’exclamar amb admiració, que malgrat sembli que al Vaticà no és mou res, eppur si muove. Que un personatge amb dotze anys de responsabilitats a la Congregació per a la Doctrina de la Fe – per entendre’ns, el Sant Ofici exterminador de l’heretgia i del desviacionisme doctrinal -, s’hagi atrevit a disparar un torpede a la línia de flotació del dogma catòlic, convocant una roda de premsa per comunicar que era homosexual, afegint que dedicava aquesta revelació “als moltíssim sacerdots homosexuals que no tenen la força suficient per sortir de l’armari”, no es pot considerar un rampell ni una rebequeria, sinó una decisió molt premeditada i amb certa mala baba, si es mira des de l’òptica de la cúria romana. El portaveu del Vaticà, el jesuïta Lombardi, ho va dir més fi que jo però amb la mateixa claredat, qualificant l’actitud del capellà gai com a “molt greu i irresponsable”. I no ho va dir literalment, però se li va entendre entre línies, que a les portes del Sínode dels bisbes que ha de debatre qüestions delicades com els models de família i l’adaptació de l’Església als nous temps, mostrar-se tan descarat fa tuf de xantatge. 


Efectivament, la imatge que ha donat la volta al món del capella gai amb la seva parella fent-li costat, és un torpede disparat a la línia de flotació d’una Església a qui demana que “obri els ulls davant els creients gais i entengui que la solució que els proposa, l’abstinència total de la vida d’amor és inhumana”. De moment l’Església li ha tornat el cop baix degradant-lo, mentre Francesc – em sona estrany aquesta moda de referir-se al Papa pel seu nom de pila, com si fos el col•lega de la canto-nada – no ha obert la boca en públic. Però un home que no s’ha mossegat la llengua referint-se més d’una vegada al lobby gai al Vaticà, haurà de moure fitxa. I de la mateixa manera que ha confessat que no li agrada parlar de famílies “en situacions irregulars” però si que cal ajudar-les, acompanyar-les i, sobretot, intentar que els fills no es converteixin de ostatges del papa o de la mama, potser haurà de considerar afirmacions tan gruixudes com les del seu capellà gai: ”en qualsevol societat d’homes sols hi ha més gais que a la resta del món”, i obrar en conseqüència perquè, si es veritat la denuncia aquest fills de l'Església no es converteixin en ostatges del dogma de sa Santa Mare. Sigui com sigui, aquest brot de sinceritat del capellà, a la meva manera de veure, no és més que la punta de l’iceberg d’una rebel•lió que amenaça convertir-se en quelcom més que material de xafarderia a la premsa groga, si en el llibre que el capellà ha anunciat que publicarà els propers dies, segons la premsa italiana i polonesa a través de les quals es va descarregar la consciència, es confirmen les pors de la cúria romana a que desemmascari gais a les altes instàncies de l’Església. Què voleu que us digui? Tot el que sigui fer dissabte i ventilar habitacions resclosides em sembla bé; només m’esgarrifa que en un moment en que els valors tradicionals ja estan prou de capa caiguda, segons com es reaccioni aquesta confessió  escandalosa serveixi per afegir més llenya al foc enlloc d’apagar-lo. No obstant això, com Galileu diria, que les coses es moguin, a la llarga no és dolent.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada