Follow by Email

dimarts, 6 d’octubre de 2015

EN TERRA BOMBARDEJADA NO CREIX LA PAU

Una amiga del blog em feia adonar després de llegir la reflexió d’ahir - sobre l’escàndol que ha muntat un prelat gai a la plaça de sant Pere -, que a ella la notícia que l’havia impactat més en les darreres hores era el bombardeig d’un hospital de Metges sense Fronteres a l’Afganistan, i no pas la fastigosa bugaderia vaticana. Té tota la raó: estem tan acostumats a conviure cada dia amb les notícies de violència i de guerra que ens plouen des dels noticiaris a les hores dels àpats, que ja gairebé no ens fan perdre la gana perquè formen part de la rutina. Mentre els corresponsals rivalitzen per explicar-nos, amb pèls i senyals, les salvatjades del dia en els diferents camps de batalla, on diuen els dirigents mundials que es basteix la pau a base de bombardejar a tremuja moros i cristians, jo penso que ens han ben emmerdat en una guerra a gran escala – potser la tercera guerra mundial -, que aquesta vegada es reparteix en diversos escenaris, tant bèl•lics com financers i industrials. A la meva manera de veure, aquesta guerra del mai acabar, fa que els fabricants d’armes visquin el somni de la seva vida: quan en un escenari s’abaixa el teló per fer mitja part, a una altre banda o a vàries simultàniament comença una nova funció sanguinària. La qüestió és que les fàbriques d’armes no parin, que no s’estalviï la munició i que es trinxin quants més tancs i avions millor, per substituir-los ràpidament per models més sofisticats, que arrasin amb més eficàcia.


Abans les guerres consistien en amorrar l’enemic en el camp de batalla, signar un armistici després de la rendició, i quan cada bàndol havia enterrat i homenatjat els seus morts, estrenar la pau guanyada a còpia de devastar-ho tot i delmar la població, posant-se a reconstruir frenèticament sobre les ruïnes perquè els supervivents de la barbàrie gaudissin de plena ocupació enlloc de l’atur d’abans de l’esclarissada. Comparant les guerres d’ahir amb les actuals, encadenades sense solució de continuïtat, quasi fan enveja les d’abans ja que tenien almenys un principi i un final, uns guanyadors i uns perdedors. Avui no se sap ben bé qui són els autèntics vencedors – fixem-nos en Líbia, Irak, Afganistan... sense anar més lluny, que s’han enderrocat règims per substituir-los pel caos -, i, en canvi, tots acabem vençuts. El que està passant a Síria ja és, per a més sarcasme, la prova del cinisme de tots plegats, des de l’ONU fins als governs amb interessos econòmics o territorials en la zona. En aquell conflicte tothom es veu en cor de sucar-hi el melindro descarregant tones i tones de metralla. I com que eren pocs, ha parit la burra: Rússia també contribueix a la massacre amb una de freda i una de calenta. I el més trist de tot plegat és que ningú es fa responsable d’on cauen les bombes, ni de a quins cossos rebenten. Darrere la llei de l’embut dels danys colaterals s’hi poden amagar les més cíniques represàlies dels combatents, de les quals no s’escapen ni les ONG – com Metges sense Fronteres – per la senzilla raó que no es cansen de trencar plats bonics als dirigents mundials que no mouen un sol dit per posar-hi remei de veritat. Tanmateix, aquesta guerra pràcticament continua d’avui dia, no solament es simbolitza amb bombes: la caiguda provocada del preu del petroli, el bloqueig a la baixa dels tipus d’interès perquè no hi hagi capacitat de reacció dels països emergents si es produeix una deflació general, l’orientació dels fluxos de migració cap a Europa per posar-la entre l’espasa i la paret, per desgràcia, també formen part de l’estratègia d’aquesta guerra global. I si no ho cregueu així, ja en sentirem a parlar.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada