Si
eren pocs a desbarrar, ara el ministre Morenés també ha volgut posar-hi el seu
gra de sorra, afegint-se a l’aquelarre. Aquest home no és un figurant qualsevol
de l’escena política, sinó el ministre que ha de fer quadrar els militars i,
per tant, abans d’obrir la boca li aniria bé a ell i al país que comptés fins a
cent. El que no acabo d’entendre és que sent tan llestos i murris els del seu
partit, no li haguessin explicat que s’han de tenir memoritzades i a l’abast
respostes neutres per a preguntes amb segones de canvi que, en un moment donat,
periodistes impertinents o busca-raons puguin fer de trascantó. Em dóna la
impressió que la pregunta sobre què farien les forces armades, en el cas d'un
hipotètic triomf el proper dia 27 dels partidaris de la secessió de Catalunya,
el va agafar amb els pixats al ventre, i no va tenir la finesa d’un polític
expert en regatejar i tirar pilotes fora.
Que
el ministre és una mica tarambana ja ho sabíem, i la mà esquerra no crec que
sàpiga on la té, entre d’altres raons perquè no necessita trobar-se-la per ser
una autoritat reconeguda en mercats d’armament. Però el que em preocupa més de
la seva patinada de l’altre dia, caient en la trampa que li van parar els de
radio nacional, és si la resposta insinuant sibil•linament que els soldats i
els tancs podrien envair un territori rebel i trencar a trossos les
emprenyadores urnes de la discòrdia, va ser producte de la seva inexperiència,
o si realment la seva boca parlava dels sentiments que abundaven al seu cor. A
mi, francament, me la porta fluixa la velada amenaça, ja que no tinc cap dubte
que les forces armades no donaran un pas en fals en aquesta matèria, la majoria
per convicció democràtica, i els que en puguin tenir certes ganes perquè saben
que no estem al 36, i això que s’anomena la comunitat internacional no els hi
deixaria passar semblant barrabassada sense pagar-ho molt cas. Ara bé,
insinuacions malintencionades com la que comentem, per molt que s’hi tregui
ferro i es dissimulin els efectes, amoïnen gent que té els records i les
penalitats de temps reculats a flor de pell. Per aquesta raó, la mala baba del
senyor ministre, conscient o inconscientment dels danys colaterals, a
determinades sensibilitats febles les afecta, i quan més remenem aquesta merda
pitjor. Com diu una dita castellana, que el senyor ministre no haurà de fer
esforços per entendre, “el peor desprecio es no hacer aprecio”. És a dir: ni
cas, i a parir banderes! I, de veritat, no cal començar a tocar a Somaten...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada