PER FAVOR, QUE CADASCÚ VOTI COM LI SEMBLI

Mentre ens van repetint que ara és l’hora de la llibertat, alguns sembla que els hi ha agafat el mal de sant Víctor, i no paren d’atabalar tothom sobre com hem de votar o com no hem de fer-ho, el 27-S. És a dir, els que glopegen tot el sant dia la paraula llibertat, i s’hi renten la boca a totes hores, no se’n poden estar de donar consells a tort i a dret, dèria que en el fons no és altra cosa que una manera il•lustrada de manipular, dirigir o digueu-li com vulgueu a aquest abús de mainaderies. Però diguin el que diguin les enquestes i els polítics sobre el tou d’indecisos que s’han de decantar, la veritat és que quasi tot el peix ja està venut, després de tant de temps que fa que dura la subhasta. I molt em temo que durant els propers vint dies, si no es fa un pacte de cordura i de frugalitat “mitinera”, l’embolica que fa fort pot desestabilitzar la concentració dels electors que ja fa dies, repeteixo, sabem de sobres quina papereta posarem a l’urna.

Per aquesta raó, a la meva manera de veure, sobretot els candidats sobiranistes, s’haurien d’esforçar en donar una única i urgent consigna a l’electorat: que ningú es quedi a casa, perquè en aquestes eleccions no s’hi juga qui serà el president de la Ge-neralitat, sinó quin tomb prendrà el país. I per decidir una qüestió tan transcendent, cap ciutadà vertaderament demòcrata ha de tenir mandra, ni fer-se l’orni. Si la democràcia té algun sentit i valor, els dies que es vota és quan es fa palès. I conseqüents amb el seu esperit més pur i net, seria desitjable que es respectés el principi sagrat d’un home un vot, sense encaparrar-se en fer entrar els claus per la cabota amb una majoria relativa d’escons. Ja que aquesta és una hipòtesi de treball que no es descarta - el mateix president Mas l’ha barbotejat entre dents -, no puc callar-me que, al meu entendre, seria un gran error i es pagaria molt car cantar victòria sense tenir una majoria absoluta de vots al sac, ben lligats. Jo sóc dels que penso que la victòria del sí - que és la meva opció, com ja sabeu i ratifico perquè no hi hagi malentesos -, per portar-nos a algun lloc ha de ser espatarrant, ja que un empat tècnic o una victòria pírrica per la mínima seria paper mullat. I per aconseguir-ho, en els pocs dies que falten, no cal trucar de porta en porta fent l’article i prometent la lluna en un cove; potser serà més efectiu donar a l’electorat la ferma sensació d’unitat sobiranista, de que hi ha un full de ruta sense fissures que toca de peus a terra i, sobretot, de que ningú es despenjarà a mitja funció amb estirabots o comentaris sorneguers que refredin l’ambient. Em fa por, francament, que si les enquestes continuen pronosticant que la gran coalició Mas-Junqueras, treu menys escons anant junts que no pas si hagessin anat cadascú pel seu compte, no es desvetllin tensions i alguna glopada. Perquè si aquesta vegada el sobiranisme fa figa, només serà perquè no s’haurà sabut aprofitar el vent  que fa mesos bufava de cara. En qualsevol cas, el veredicte de les urnes aquesta vegada no tindrà volta de fulla. Pensem-hi!