PARAULES DEVALUADES, MOLLES I DESAFINADES

Els que creiem en el valor de la paraula com a corretja transmissora del coneixement i de les idees, ens amoïna la decadència de l’art d’enfilar i llegir paraules embadalidores, de la trempera antològica dels debats d’altura i, sobretot, de la oratòria que et deixava bocabadat, inclosa la inimitable dels desapareguts xarlatans de fira. Mentre la paraula vola a mesura que és dita i costa més de treballar al vol, l’escriptura amanyaga les paraules i permet transformar-les en poesia, en relats, en teatre... L’escriptura obre a la paraula un munt il•limitat de possibilitats d'arribar a les persones. Llàstima que una de les superxeries - escampades per intel•lectuals desnerits, aprenents d’oracle - que més ha calat darrerament és que en una societat subjugada i enlluernada per les noves tecnologies, això de llegir i parlar pel plaer de parlar és una inútil pèrdua de temps, tenint a l’abast del dit l’accés “on line” a totes les notícies, xafarderies i anàlisis d’actualitat, passant per moderns llibres digitals assassins involuntaris dels vells llibres de paper. Com si vingués d’Arbeca, puja una generació que fa del “no llegir mai” un llibre o un diari, una mena de signe d’identitat, un detall pedant de pedigrí de nou ric; com si admetre que servir-se de la paraula - escrita o parlada - per trascolar de forma reposada les idees, sigui una heretgia o una carrinclonada carca. Rebutjar llegir paraules per plaer o per contrastar opinions, amb l’excusa estúpida que el text és massa llarg o requereix excessiva concentració, trastoca la continuïtat de la vella civilització humanista i de les tradicionals formes de transmissió del pensament.

A la meva manera de veure, però, quan la paraula adquireix característiques apoteòsiques és a través de l’oratòria o de la declamació. Sempre he admirat els oradors i els actors que, amb discursos abrandats o amb representacions teatrals memorables, aconsegueixen que al públic que se’ls escolta, pendent de les paraules ben mastegades, li caigui la baba. Precisament un camp abonat pels discursos són les campanyes electorals, en el transcurs de les quals els polítics-candidats han d’intentar, servint-se només de la màgia de la paraula, per convèncer a qui se’ls escolti que són dignes de la seva confiança. Quants sacrificis secrets costa dominar la traça, la tècnica, la dicció perfecta per triomfar gràcies al bec! I quants papers de l’auca cal emprovar-se abans! Qui sap si per culpa d’assajar tant els discursos, costa descobrir els vertaders sentiments de les persones. Els grecs, que d’oratòria espontània en sabien un niu, advertien que un bon discurs s’ha de valorar tant per les paraules sortides del cor com per les veritats que traspua, no pel temps que dura. En qualsevol cas, les paraules que no van seguides de fets són paper mullat, i al candidat que l’enganxen enredant, mai més enganya ningú. Em temo, pel que vaig veient i escoltant, que respecte de les paraules aquesta campanya no serà diferent de les anteriors, i que una bona peça d’oratòria serà tant difícil de trobar-la com una agulla en un paller. En canvi, de ben segur es pronunciaran paraules cantelludes que causaran danys directes i colaterals irreparables, i que massa discursos i discursets serviran més que per expressar els pensaments amb claredat, per enterbolir-los. I no parlem de les paraules nobles que seran utilitzades, sense demana’ls-hi permís, per dissimular descaradament mentides o mitges veritats, perquè colin promeses engiponades només de cara a la galeria.