DE L'ESPAI SIDERAL AL "CORRALITO" TERRENAL

Quan s’està concentrat en una partida de pòquer decisiva, cap jugador experimentat i professional s’atreveix a fer cap fanfarronada, perquè sap que se li veuria el llautó en un tres i no res, i que perdria bous i esquelles en una aposta bluf, sense una bona basa. Vet-aquí, però, què li va passar al governador del Banc de cert país quan va ficar el nas en el vesper d’una campanya electoral - quelcom més transcendent que una partida de cartes - , on ningú li havia convidat i li va faltar la finezza política, com dirien els italians, de no caure en la temptació de provar d’impressionar els adversaris polítics dels seus amos, per correspondre al favor de que li omplissin la menjadora cada mes amb pinso de qualitat, fent-se el fatxenda deixant anar com aquell qui no vol una malesa impertinent i inoportuna. Perquè no em negareu que s’ha de tenir força mala baba per voleiar l’espantall d’una amenaça tan fastigosa com tancar els rebecs en un “corralito” - després que un altre llumenera de la mateixa penya d'esperitats va pronosticar que serien facturats a l’espai sideral -, tot plegat per desinflar la moral d’uns ciutadans anomenats sobiranistes, indecisos o més vulnerables, sembrant zitzània a tremuja.

No us deurà sonar estrany aquest relat de ficció, tenint en compte que, casualment, en la darrera setmana de la nostra campanya electoral, el procés democràtic iniciat a Catalunya perquè se'ns reconegui el dret a decidir ha estat sabotejat barroerament, emprant totes les armes pròpies de les guerres brutes, per part de tota classe de governadors i poders fàctics, inclosos militars i capellans. A la meva manera de veure, perquè no siguem víctimes d’unes maniobres dissuasives tan coixes d’ètica com de fair play democràtic, cal prendre's les vitamines que per reforçar les defenses totes les persones tenim a l’abast i de franc, des que vàrem posar els peus a aquest món i que són, en definitiva, les més efectives per esbandir mosques colloneres: senzillament, utilitzant la capacitat de pensar per nosaltres mateixos, de reflexionar amb sentit comú si tots aquests torpedes que disparen a la línia de flotació del vaixell sobiranista poden prosperar en ple segle XXI, o només es tracta de salves de fireta i de fum, que no podrien enfonsar ni una barqueta de pesca, si la tripulació no s’acolloneix. Al governador del que us parlava en el meu relat imaginari – com que confonia els desitjos amb la realitat, la mateixa malaltia que feia delirar als seus amos –, els ciutadans d’aquell país li van fer botifarra, responent-li que eren persones que raonaven i no pas gallines molles acollonides, les quals no es  deixarien enredar en cap “corralito” bastit des de la capital, després d’una probable nit boja de brindis al sol, per animar-se mútuament, acoquinats per les conseqüències dels disbarats que comencen a adonar-se que han comés menyspreant com el Goliat de la llegenda al David raquític i desnerit que li plantava cara.