Follow by Email

dimecres, 30 de setembre de 2015

ELS BOMBERS PIRÒMANS

Si hi ha una cosa que no aguanto és aquella gent que se les pensa totes per fer mal. L’exemple més fefaent que se m’acut de dolenteria, són els bombers piròmans que abans d’apagar foc, han arruixat amb benzina i han pres el misto. Tant se me’n donen les explicacions psicològiques per trobar-hi excuses, perquè la maldat no es pot justificar mai, ni quan es fa en nom de la llei o de la justícia. Impartir justícia és una responsabilitat noble, i necessària perquè ningú abusi de la llibertat que li permet una societat democràtica; però emparar-se sota les faldilles de la Deessa cega per encebar-se en una persona per les idees que defensa legítimament és més que dolenteria, és repugnant. Faig aquest preàmbul per proposar com a tema de reflexió d’avui l’anunci de les actuacions judicials que, a requeriment de la fiscalia de l’Estat, s’emprendran contra qui representa constitucionalment l’Estat a Catalunya - el president de la Generalitat -, imputant-li quatre delictes que podrien inhabilitar-lo políticament i empresonar-lo per uns fets de naturalesa política que fa quasi un any es van produir, i quina gravetat consisteix en haver donat totes les facilitats perquè centenars de milers de ciutadans, que li havien reclamat per activa i per passiva, poguessin exercir el dret a decidir, participant en una consulta democràtica, pacíficament i sense fer cap trencadissa ni desordenar l’ordre públic.

A la meva manera de veure, d’enjudiciar penalment uns fets polítics enlloc de depurar-los políticament, se’n diu pixar fora de test en un país que presumeix de democràtic. Però deixar podrir mesos i mesos la instrucció de l’expedient, per precipitar-lo quan pot fer més mal a la convivència social, és una maldat afegida i renyida amb la justícia. I perquè encara vull creure desesperadament en la honestedat i rectitud de la justícia, em vull convèncer - necessito convencem! -, que no hi tenen res a veure els jutges en aquesta potineria, i que són els superiors jeràrquics i polítics de la fiscalia, els que han mogut els fils de la tramoia. I em sembla que no vaig errat d’osques, perquè s’ha de ser massa retorçat, per exemple, per programar la compareixença a declarar de l’imputat, el mateix dia que es compleixen setanta-cinc anys de l’afusellament, després d’un judici sumaríssim de guerra, d’un altre president de la Generalitat, elegit democràticament. Aquesta coincidència és una maldat que només se li pot acudir a un polític mesquí, raó per la qual no vull creure de cap manera, que la justícia s’avingués a jugar tan brut. En tot cas s’ha deixat colar de bona fe un gol. I, francament, ja fa anys que m’he tret la llana al clatell per creure en les casualitats o en els errors humans sense malícia, quan la malícia fa tanta pudor que es fa difícil de dissimular. En fi, jo que no volia reflexionar durant una temporada sobre política per estalviar-me l’espectacle vergonyós de veure com, des de les files sobiranistes, els polítics es barallen miserablement per tenir una quota de poder més que l’altre, em veig en l’obligació de no tenir la boca closa, i conseqüent amb la meva vocació de periodista de tercera divisió, donar testimoni sense embuts de quan es manipula tan barroerament la justícia, per ganes de fer mal i per pura revenja partidista. Només em queda afegir un detall per quedar-me descansat: al president de la Generalitat imputat se li retreu un delicte de desobediència, quan precisament si va fer el que va fer fou per obeir un mandat parlamentari explícit, i per atendre la voluntat dels ciutadans manifestada reiteradament omplint carrers i places. A qui deu obediència un president de la Generalitat, al poble que l’ha votat, al Parlament quins acords majoritaris ha d’impulsar, o a un govern central que no para de provocar l’orgull i els sentiments patriòtics dels ciutadans catalans? Vet-aquí una qüestió que no es pot resoldre als tribunals sinó al voltant d’una mesa, enraonant civilitzadament tots amb tots, exclosos els bombers piròmans i els que pensen que les mosques colloneres s’han d’eliminar a canonades. 

dimarts, 29 de setembre de 2015

DE LA POR I LA COVARDIA

Al caire de la collita de vots més esquifida del que es pensaven els promotors de la llista Junts x Si, s’ha dit que alguns votants potencials es varen fer enrere a última hora, degut a un atac de cagarrines per les brames que s’havien fet córrer sobre les pensions, la possibilitat d’un “corralito” o de l’enrenou social que comportaria una DUI. I aquesta justificació d’una collita fallida - a pesar de bona, poc generosa -, és feia amb un cert to de recança envers els que es varen repensar el seu vot, com si tenir por fos de covards. A la meva manera de veure, no hi puc estar més en desacord amb aquest punt de vista simplista, ja que el problema de la por rau, precisament, en el fet que moltes persones no poden permetre’s el luxe de no tenir-ne. I això que sona tan terrible, és real com la vida mateixa. Estan molt bé, doncs, les crides a “no tenir por”, per exemple, a les amenaces econòmiques però no té cap mèrit si qui les fa té el ronyó passablement cobert. Per aquesta raó són tan fastigosos els que es dediquen a posar la por al cos de la gent, perquè els que reben sempre són els mateixos: els més febles i els més fràgils de la societat, els que depenen d’una pensió justeta o dels quatre estalvis afanats ral a ral per a un mal de ventre. Tant els testaferros que fan la feina bruta d’espantar com els seus amos, haurien de ser castigats severament com es fa amb els violadors, perquè en realitat escampar la por és una violació emocional de la consciència de les persones. ¿Us podeu imaginar l’angunia i la desesperació d’algú que tem, sobretot si es vell, haver d’anar a parar la mà pel carrer, per sobreviure de caritat si perd el poc que posseeix? Doncs afegiu-hi la vergonya de que, a sobre, el tractin de covard.


La por és un sentiment humà que quasi sempre està associat, llevat que sigui patològic, amb la misèria, la soledat o la inseguretat. Els que tenen el ronyó cobert, com deia abans, o viuen en una casa plena de gent, les crisis de por en prou feines fan forat, perquè no respiren la incertesa del que no sap on caure mort o té basarda a la foscor i als sorolls desconeguts d’una casa que sembla embruixada, quan falta la companyia. Aquella dèria dels nord-americans per les armes qui sap si no respon, en realitat, a res més que a la por que sentien els seus avantpassats a no poder-se defensar per si mateixos, en unes societats sense llei ni ordre. I la por histèrica d’una multitud fugin de l’aglomeració claustrofòbica qui sap, també, si no fou la causa dels vuit-cents morts a la Meca. I res més ridícul que la por irracional del capitalisme a que els valors de les accions es volatilitzin en una jugada especuladora arriscada, i els mercats financers s’ensorrin contagiats pel pànic a la bancarrota. El principal risc de la globalització és que un pet a la Xina pot fer deu mil esquerdes a l’altre cap de món. Totes aquestes pors formen part de la naturalesa humana, que es poruga per definició; però les úniques pors aberrants són les provocades expressament pels poderosos per dominar els dèbils d’esperit o els que van justos d’armilla, i que no es vulgui vendre com un pols noble entre valents i covards. Posar la por al cos dels altres no és propi de valents sinó de fatxendes; com tampoc és covardia amollar-se al so que toquin en un moment donat per sobreviure. Hi ha molts covards que s’han resignat a obeir, la història en va plena d'exemples, amb l’odi i el desig de venjança darrera les dents serrades. Moltes revolucions han tingut l’origen en persones cansades de tenir por, quan per ells mateixos, reflexionant que ningú és més que ningú, sense recórrer a pastilles ni encanteris, han superat els complexes que la por desencadena.        

dilluns, 28 de setembre de 2015

TINC UNA MOSCA DE DISPESERA

No estic sonat, no: a casa no es que si colin gaires mosques ni mosquits, perquè totes les finestres i finestrons estan protegits amb teles mosquiteres, però de tant en tant n’entra alguna que s'hi deu trobar a gust – a casa no sé què els hi donem o què hi troben, que tant les bestioles com les flors reïxen o reviscolen -, i s’hi queda una temporada de dispesera. La meva dona no em deixa arruixar-les amb insecticida, perquè per molt ecològic que sigui, l’etiqueta diu que “mata els insectes ben morts”, i prefereix esperar: "quan se’n cansi ja fotrà el camp". De fet, la meva dona contra les mosques no té res a dir, llevat quan alguna li agafa confiança i vol prendre-li el pèl; a l’inrevés dels rantells, que no els pot veure ni en pintura perquè té la sensació que només la piquen a ella. A les mosques, fins i tot les bateja per no anomenar-les mosques, encara que el nom que els hi posa sigui el mateix: a totes els hi diu Leti, no sé perquè: “Josep, tenim una Leti rondant altra vegada”. És una costum que té de personalitzar les coses que ens envolten  – animades o simples estris –, com ara la Rumba, que des del primer dia que la vàrem comprar li va dir Sofia, i ja és com si fos de la família. Ella creu que les mosques que entren es com si vinguessin de visita, i que després de fer la murga una estona se’n van a escampar la boira a una altra casa. Però jo penso que no, que la mosca que m’està pujant al nas, per exemple, és la mateixa de sempre, que s’ha quedat a dispesa i no voldrà pas la independència mentre la tractem tan bé. A mi tant se me’n donaria que es quedés per sempre, si no fos que a còpia de conviure entre nosaltres, ja ens ha pres la mida i s’agafa unes llibertats que passen de taca d’oli, volent jugar quan estem més relaxats o esquivant sorneguera totes les meves  maniobres per enxampar-la. Quan perdo la paciència i m’aixeco del sofà per agafar un diari i l’insecticida, per si de cas, ja l’he perdut de vista. Potser em direu que repapiejo, però per mi el cony de mosca sap com seguir emprenyant i esquivant a la vegada tots els meus intents d’aixafar-la amb un bon cop de diari. I de l’insecticida no en parlem, perquè tampoc me’n refio gaire, puix em sembla que a les noves generacions de mosques les vacunen en origen. No sé si us hi heu trobat mirant d’enxampar una mosca i que us faci pam i pipa; però si us passa, no penseu que heu perdut facultats i reflexes, sinó que les mosques d’avui dia s’han tornat més eixerides.


(Per als que us he decebut amb un relat de mosques enlloc de fer safareig de les eleccions d’ahir, sapigueu que tot el que tenia de dir sobre el procés ho podeu trobar escrit en reflexions que pengen del bloc, algunes de les quals podrien perfectament passar per escrites avui. Quan tots els polítics i tertulians hagin dit la seva, i explicat com pensen sortir-se’n de l’atzucac – sobretot quan reconeguin que estem en un nou atzucac -, serà l’hora de dir-hi la meva. Avui, francament, estic fastiguejat i no em bé de gust. Perdoneu les molèsties). 

diumenge, 27 de setembre de 2015

DEMÀ NO SERÀ UN ALTRE DIA, SINÓ L'ENDEMÀ DEL DIA

Ja hi som, ja hi hem arribat sense que hagi tremolat la terra: amb tota naturalitat i civilitzadament, com s’han de fer les coses en democràcia. Potser durant la campanya s’han escapat paraules gruixudes que es podrien haver estalviat, però la sang no ha arribat al riu. Més ben dit, no n’hi ha hagut de sang. I cada candidat s’ha pogut “retratar” davant els ciutadans tal qual és o com li hagués agradat ser; però els ciutadans que són gats vells i escaldats, van en compte així que veuen  aigua calenta. Jo espero, doncs, tenir raó en algunes de les reflexions que he fet aquests darrers dies, i que aquesta nit quedi palès que els ciutadans no són tan rucs com alguns polítics es pensen i es refien, i que quan de veritat es cou quelcom molt important, en moments transcendentals de la història, no baden ni són del darrer que els parla. L’altre dia, per exemple, en un mercat ambulant d’aquests setmanals s’hi passejaven un parell d’activistes disfressats d’espontanis, de no sé quina candidatura però per la zitzània que escampaven era fàcil de deduir, que cridaven un dels mantras més de moda aquesta temporada: “Aprovechaos para comprar, que pronto os quedareis sin pensiones ni trabajo, si gana las elecciones Mas”. Però veies que els clients i el públic en general del mercat - no precisament burgesos ni executius - els hi feien a aquell parell de escalfa braguetes un cas com un cabàs. I és que, com us deia, la gent ja s’afaita cada dia, i si no ho fa és perquè li agrada la barba, no perquè no sàpiga com fer-ho.

A la meva manera de veure, l’aire que respirarem demà, vingui de garbí, de llevant o de tramuntana, serà molt menys pesat i contaminat que el que respiràvem ahir, però no bufarà huracanat i, per tant, no hem de patir perquè faci disbarats incontrolats. Més aviat crec que ajudarà a escampar boires i borrasques, i en desenterbolir els terrats de les persones es notarà  l'efecte de la ventolera perquè caminàrem més segurs del terra que trepitgem. Fins i tot els més repatanis amb això d’exercir el dret a decidir, espero que s’adonaran demà que netejar l’atmosfera de tant en quant, és bo per a tothom ja que descarrega el pit d’aquelles reumes cròniques que s’han de treure com sigui, per respirar a ple pulmó. Són més dolentes les calipàndries fruit de corrents d’aire, causades per deixar les finestres entreobertes, que no pas obrir-les de bat a bat o sortir al balcó, al jardí o a la plaça a respirar aire pur, que no arribi acanalat o a pressió. Jo us serè franc: aniré a votar amb l’esperança que un poble que ha sigut capaç de construir un somni èpic a empentes i rodolons – arrossegant pel camí a polítics que ranquejaven o romancejaven -, no s’emborratxarà d’èxit i, que després de dormir una dolça i lleugera ressaca després de guanyar la primera etapa, emprendrà la ruta definitiva cap al cim sense fer esforços de flaquesa imprudents, ni treien el fetge per la boca per arribar de seguida i de qualsevol manera. Perquè en les curses de fons el que importa és arribar dempeus a la meta, no deshidratat i desmanegat sense forces. En fi, així és com jo voldria que anessin les coses, i que la papereta que avui dipositi a l’urna es transformi de veritat en un bonic somni fet realitat, i no pas en una tragèdia que ens ensorri, per culpa del mal cap dels que no tinguin  espera, una generació més en la frustració.       

dissabte, 26 de setembre de 2015

NO COLA, MARIANICO, QUE ARA EM DIGUIS QUE M'ESTIMES

Ja n’estic fart de campanya electoral, i avui volia dedicar-me a distreure’m proposant-vos una d’aquelles reflexions que no tracten de política, i que em consta que us agraden tant com a mi escriure-les. Però no puc deixar en Marianico amb la paraula a la boca, avui que s’ha despenjat fent-me saber que m’estima – a mi i a la resta de catalans, és clar -, decidint-se finament a sortir de l’armari per confessar-me el seu amor platònic. Ja sé que no sap qui sóc, i que la seva sobtada declaració d’amor no està dirigida a mi en particular, però quan descobreixo mirant-me, des de la seva inexpressiva cara de viatjant de gra cuit, amb uns ullets de pillo saltironejant darrera les ulleres de registrador de la propietat, que em quedo embadalit com si el missatge anés dirigit només a mi. Francament, quan el vaig escoltar per primera vegada xampurrejant Lapao – perdó, vull dir català -, perquè no se li notés l’accent de botiguer gallec, em va entendrir i fer pena a l'hora. Veient les dificultats que ha tingut per articular quatre simples paraules d’amor, comprenc la seva poca traça pels idiomes; però per aquesta mateixa raó no sabeu com li agraeixo al Marianico el seu esforç i sacrifici per fer-se entendre. Fins i tot ja no em sembla tan curt, perquè sóc un paio agraït i a qui em diu que m’estima amb tanta devoció com ho fa ell, no puc fer-li un lleig fent veure que no l’he sentit.  Però tampoc puc estar-me de dir-li que no cola, que no es faci il•lusions, que la nostra relació de parella no té cap futur...
Ara bé, he de reconèixer que aquesta gent del PP tenen cops amagats, i que malgrat s’hagin passat qui sap quant de temps trepitjant-nos tots els ulls de poll, i refregant-nos sota el nas una barreja de de fel i vinagre perquè volien tenir-nos a totes hores ballant el mal de sant Víctor, el pobre Marianico i tota la seva trepa d’escolans d’amén – inclosa la impertinent senyoreta Rottenmeier que ens dedica després dels aquelarres dels divendres les més malèvoles conjures de mal d’ull -, s’han despenjat miraculosament, tocats per una sageta de Cupido, assegurant en un vídeo entranyable que, a pesar de totes les pessigades i puntades de peu que ens han dedicat a dojo, no han deixat d’estimar-nos mai. És com si, donant-se per la pell, al final abans de perdre bous i esquelles intentessin fer-se perdonar les patacades amb un gest romàntic; la llàstima és que aquest gest em soni més fals que els seus currículums democràtics. No cola, ho sento Marianico, i per tant ja podeu anar tots plegats a glopejar menta per treure’s de la boca el regust del Lapao – vull dir, del català -abans no us agafi basca, i no pugueu treure el cap per la tele diumenge a la nit justificant amb excuses de mal pagador que heu guanyat, després de fotre-us una hòstia electoral de campionat. De totes maneres, no vull que et pensis, Marianico, que no vull ser-vos amic perquè no em caigueu bé i us tingui tírria: simplement passa que l’alè us fa fortor i, així, no hi ha declaració d’amor que qualli.  

divendres, 25 de setembre de 2015

GRÀCIES A DÉU QUE S'HA ACABAT LA MURGA DE LA FIRA

A mitjanit, totes les candidatures que opten a un escó en la propera legislatura parlamentària recolliran els patracols i tancaran la paradeta, disposats a passar el més de pressa possible i de puntetes la jornada de reflexió, fent el “paripé” amb els altres candidats durant mig mati amb una “selfie” per a la portada dels diaris de diumenge, el dia de la sega. Fa dies - malgrat s’especula amb bosses de vot ocult procedent d’electors presumptament sonsos o carrinclonament indecisos - que tot el peix estava venut. Centenars de milers de ciutadans es presentaran davant les urnes ben rumiada la jugada, amb la papereta repanxingada dintre un sobre que ja es portaran de casa, on ha estat covant-se des de fa dies. Aposto que - més que en altres diades electorals - els diversos membres d’una mateixa família s’han manifestat més reservats sobre el color de la seva papereta, ja que mai com demà passat els ciutadans catalans s’hi jugaran tant en unes eleccions, i aquesta sensació que s’està vivint un moment important, es farà palès, ja ho veureu, en un vot més reflexionat, emès a consciència. L’ANC, que ha acomboiat tot el procés amb una eficàcia i finezza – a la manera italiana - exemplars, ha donat una única i darrera consigna als seus socis, perquè la sega acabi sent una bona collita: explicar que es necessita la independència per fer un país millor, ajudar a exercir el seu vot a tothom que tingui dificultats de mobilitat i animar parents, veïns, amics i saludats que no es quedin a casa.

Tanmateix, celebro que la fira s’hagi acabat perquè m’estalviaré de veure com petejaven el recinte firal xarlatans forasters, que enlloc de limitar-se a vendre el seu article, posant en relleu les virtuts i miracles, es dedicaven a donar-nos desdenyosament lliçons d’urbanitat, de modals i de democràcia rància i adulterada, com si fóssim una tribu d’indígenes en una reserva, enlloc dels bons, educats, servicials i cornuts ciutadans que els hi han estat pagant la festa i les xefles, des de fa qui sap quan. A la meva manera de veure, però, tanta bellugadissa de capgrossos de la capital acaparant els escenaris de la fira local, no com a teloners dels nostres artistes sinó a l’inrevés, a part de fer mala astrugància no ha caigut bé i, en alguns casos, fins i tot ha provocat ganes de vomitar, en comprovar que no tenien ni la decència de dissimular que als col•legues locals els manipulaven com tristos titelles. Mireu, no sé si la sega de demà passat ens donarà per tirar milles una bona temporada o el suficient per tocar el dos definitivament i plantar-nos pel nostre compte, però almenys uns quants, espero que molts, ens farem passar el punt d’orgull d’haver votat pels d’aquí, pels que no han necessitat de crosses manllevades a altres contrades per explicar-se sense fer tentines, tartamudejant o enredant com uns gitanos, als quals no arriben ni a la sola de les sabates, perquè els gitanos que imiten tan malament almenys tenen gràcia, “salero” i honestedat. Gràcies a Déu, sobretot, perquè haurem perdut de vista una temporada al viatjant de gra cuit més fals i ignorant que hem conegut mai.                     

dijous, 24 de setembre de 2015

LA SENYORA COLOMA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 24 setembre 2015)

LA SENYORA COLOMA

De fet no sé pas si se’n diu, però jo l’he batejat així perquè dóna menjar als coloms, asseguda a un banc, a la placeta de sota casa. Fa dies que la tinc clissada, la qual cosa no és cap mèrit perquè seria difícil no fixar-s’hi. Estic segur que si sabés que avui us en parlo d’ella, tindria un disgust; perquè malgrat crida l’atenció com va guarnida, ella no s’empolaina per fer-se veure. És més, la paraula “empolainar-se”, francament, la trobaria exagerada per descriure la seva dèria d’eixir sempre de casa com si sortís de la capsa. D’una capsa una mica vintage, tot s’ha de dir; però sobretot des del meu balcó fa goig, i encara que sembli una carrinclonada sentimental, em fa l’efecte d’una nina gran i molt fràgil. Sempre fa el mateix trajecte: des de la cantonada travessa el carrer pel pas de vianants, a poc a poc, repenjant-se en un bastó d’empunyadura imitació marfil, cada dia vestint un conjunt de jaqueta pantaló diferent, d’una policromia estrident, rematant la imatge amb una coqueta pamela, encasquetada sobre una mata de cabell ros tenyit que s’acarona amb la mà, quan es treu la graciosa pamela un instant en tornar del banc, abans de desaparèixer per la cantonada d’on ha vingut. Com si anés amb un rellotge penjat del coll, tinc calculat que s’està un quart d’hora asseguda al banc, i triga mig quart en anar i tornar. Total: una excursió d’una mitja hora que repeteix amb la mateixa puntualitat dematí i tarda, el matí una mica després de les deu, i a la tarda cap allà a les cinc, després de la Riera com si ho veiés.

Ara, no us penseu que estic pendent tots els dies de les seves anades i vingudes, però no sé com m’ho faig que rar és el dia que no l’he llambregada. Camina sola, el cap i l’esquena dreta, quasi encarcarada; l’altre dia se’m va acudir que era com si plantés cara o fugis d’un fantasma interior, potser el de la soledat. No encertaria l’edat que té, però no és de la primera volada; i pel què si posaria les mans al foc és que viu o sobreviu – qui ho sap –, més sola que la una. Serà per això que s’ha fet amiga dels coloms? No sé quan va començar a guanyar-se la seva petita parròquia d’aus, però ahir quan vaig passar a prop del banc en tenia ben bé una dotzena picant les molles de pa remullat, que porta preparades dintre d’una paperina feta de paper de diari, a mà, com era costum fer les paperines quan ella devia ser jove. No fa prou temps que festeja amb els coloms perquè li hagin agafat confiança i se li enfilin a les espatlles o a la pamela, però estic segur que si persevera temptant-los ho veuré el dia menys pensat. De moment intenta que li agafin el pa que els hi ofereix al palmell de la mà, tossuda mentre en veu baixa els hi diu alguna cosa. Gairebé mai, malgrat tothom se la mira, ningú li dóna el bon dia ni les bones tardes, suposo perquè no es massa coneguda del veïnat. Les poques vegades que ens hem creuat m’ha sorprès la seva cara tan ben maquillada com si anés al teatre; segur que s’hi ha passat una bona estona retocant els ulls i pin-tant-se la boca d’un color vermell potent, però no escandalós, com correspon a la dama que crec que va ser en algun moment de la seva vida i que no vol oblidar. Avui he tingut una sorpresa, quan per primera vegada he caçat des del balcó que una altra velleta la saludava. “Bon dia, Mercedes” – li ha dit, i la senyora Coloma li ha tornat el compliment saludant-la tocant-se la pa-mela. Ja no li podré dir més senyora Coloma, perquè ara sé que es diu Mercè. Quina casualitat, vés per on! Que tingui, doncs, un bon dia del seu sant, com totes les Mercès que em llegiu aquesta reflexió una mica estrambòtica d’avui, sobre la tendresa que necessiten els que masteguen les hores en soledat.          



dimecres, 23 de setembre de 2015

NO DEIXIS PER DEMÀ EL QUE PUGUIS FER AVUI

De petits vàrem aprendre una lliçó, que si l’haguéssim aplicat quan tocava, potser la humanitat no hauria caigut en el cul de sac en que es troba. “No deixeu per a demà allò que podeu enllestir avui” – ens deien els mestres, però devíem estar caçant mosques quan ho explicaven perquè, la veritat sigui dita, aquest consell no el vàrem trascolar massa bé i més aviat gandulegem a l’hora de fer allò que toca quan toca. No faig cap retret concret a ningú perquè entenc, jo el primer, que generalment és incòmode decidir-se a fer el que toca, ja que resulta molt més agraït marejar la perdiu. Tant en l’àmbit públic com en el privat, raó per la qual massa vegades hem de lamentar no haver pres les mesures adequades en un moment donat. Quants fracassos personals i patafis públics ens haguéssim estalviat si no haguéssim fet el ronsa, per comoditat o per covardia? I el que sap més greu és que costa refer-se de no haver actuat sense contemplacions quan era necessari, quan es podia impedir que la taca es fes més grossa o que el tumor s’estengués per tot el cos social. Per exemple: si quan es van ensumar les primeres flaires de crisi financera i de bombolla immobiliària s’hagués dit tota la veritat i s’hagués actuat sense mandra, de ben segur s’hi hauria posat remei enlloc de trampejar la situació amb mentides i cataplasmes. I si quan el seny de la gent sensata advertia que era un disbarat remoure el vesper de l’Orient Mitjà, armant fins a les dents les faccions enfrontades des de les beceroles, perquè mentre es passessin per la pedra mútuament deixessin les mans lliures a les grans potències, per gestionar el petroli, el gas i les matèries primeres, avui no viuríem el genocidi il•lustrat dels refugiats retinguts a les fronteres d’un occident que no sap que fer-ne, i que com passava en les subhastes dels antics mercats d’esclaus, només està disposat a quedar-se amb els més forts i més educats perquè especula que encara els hi pot treure el suc i, potser, fer-hi negoci i tot. 
La primera pregunta que se li acudeix a qualsevol observador imparcial davant d'aquest panorama, voldria esbrinar les causes de la manca de reflexos i de múscul dels governants; però sempre els periodistes i polítics honestos que formulen des dels seus respectius parlaments - el de paper i l'institucional - ,la bateria de preguntes adients, topen amb la mateixa paret: els que podrien desfer totes les incògnites saben que, dient la veritat nua i crua, corren el perill de caure en desgràcia en el paradís dels titelles panxacontents, i perdre el poder en el qual es rebolquen, satisfets de ser tan llestos per no esquitxar-se de la misèria que escampen. De manera que el més fàcil pels governants que no fan el que pertoca quan toca, és emborratxar l’opinió pública amb frases fetes i jocs de mans enrevessats, per amagar la trista realitat de la seva impotència o de la seva corrupció intel•lectual i material. I quan als ciutadans europeus o occidentals en general ens cau la bena dels ulls, descobrint les vergonyes i les conxorxes d’interessos mesquins dels que governen - com ahir, quan la crisi de l’ebola que amenaçava el nostre paradís o com avui, quan accepten si us plau per força 120.000 asilats, sabent que són centenar de milers els que truquen a la porta – s’atribueix a una crisi abstracta la culpa de tot. Però les lamentacions de l’establishment no colen perquè després de tants mesos passant el dol per la pèrdua de l’estat del benestar, la majoria dels ciutadans que pensen una mica més enllà del nas i de la hipnòtica pantalla del seu mòbil de no se quantes generacions, reconeixen que si s’hagués fet el què tocava, quan tocava, el món s’hauria estalviat moltes llàgrimes i moltes fallides. A la meva manera de veure, si les lleves de nous polítics  que envaeixen els ponts de comandament i els timons de les naus han aprés la lliçó de que quan es governa no es poden tirar pilotes fora, potser encara ens en podem sortir. Però no em faig massa il•lusions, perquè no deixar per demà el que és per avui, abans no es podreixi el problema als dits, costa. Ara bé, si no hi estan disposats o no si veuen amb cor, val més que pleguin ara que encara hi són a temps d’impedir que ens ho espatllin una mica més amb demagògia i rodes de molí.  

dimarts, 22 de setembre de 2015

DE L'ESPAI SIDERAL AL "CORRALITO" TERRENAL

Quan s’està concentrat en una partida de pòquer decisiva, cap jugador experimentat i professional s’atreveix a fer cap fanfarronada, perquè sap que se li veuria el llautó en un tres i no res, i que perdria bous i esquelles en una aposta bluf, sense una bona basa. Vet-aquí, però, què li va passar al governador del Banc de cert país quan va ficar el nas en el vesper d’una campanya electoral - quelcom més transcendent que una partida de cartes - , on ningú li havia convidat i li va faltar la finezza política, com dirien els italians, de no caure en la temptació de provar d’impressionar els adversaris polítics dels seus amos, per correspondre al favor de que li omplissin la menjadora cada mes amb pinso de qualitat, fent-se el fatxenda deixant anar com aquell qui no vol una malesa impertinent i inoportuna. Perquè no em negareu que s’ha de tenir força mala baba per voleiar l’espantall d’una amenaça tan fastigosa com tancar els rebecs en un “corralito” - després que un altre llumenera de la mateixa penya d'esperitats va pronosticar que serien facturats a l’espai sideral -, tot plegat per desinflar la moral d’uns ciutadans anomenats sobiranistes, indecisos o més vulnerables, sembrant zitzània a tremuja.

No us deurà sonar estrany aquest relat de ficció, tenint en compte que, casualment, en la darrera setmana de la nostra campanya electoral, el procés democràtic iniciat a Catalunya perquè se'ns reconegui el dret a decidir ha estat sabotejat barroerament, emprant totes les armes pròpies de les guerres brutes, per part de tota classe de governadors i poders fàctics, inclosos militars i capellans. A la meva manera de veure, perquè no siguem víctimes d’unes maniobres dissuasives tan coixes d’ètica com de fair play democràtic, cal prendre's les vitamines que per reforçar les defenses totes les persones tenim a l’abast i de franc, des que vàrem posar els peus a aquest món i que són, en definitiva, les més efectives per esbandir mosques colloneres: senzillament, utilitzant la capacitat de pensar per nosaltres mateixos, de reflexionar amb sentit comú si tots aquests torpedes que disparen a la línia de flotació del vaixell sobiranista poden prosperar en ple segle XXI, o només es tracta de salves de fireta i de fum, que no podrien enfonsar ni una barqueta de pesca, si la tripulació no s’acolloneix. Al governador del que us parlava en el meu relat imaginari – com que confonia els desitjos amb la realitat, la mateixa malaltia que feia delirar als seus amos –, els ciutadans d’aquell país li van fer botifarra, responent-li que eren persones que raonaven i no pas gallines molles acollonides, les quals no es  deixarien enredar en cap “corralito” bastit des de la capital, després d’una probable nit boja de brindis al sol, per animar-se mútuament, acoquinats per les conseqüències dels disbarats que comencen a adonar-se que han comés menyspreant com el Goliat de la llegenda al David raquític i desnerit que li plantava cara.      

dilluns, 21 de setembre de 2015

UN MÓN CIVILITZAT

Fa temps vaig començar un relat o un comentari escrivint la primera frase rodona que em va passar pel cap, i fou aquesta: “vivim en un món tan civilitzat, que la borratxera o el consum de droga poden atenuar la condemna d’una persona per haver-ne matat una altra”. Devia estar sota la influencia del subconscient, per alguna cosa que potser havia llegit o escoltat, en un rampell d’aquells que t’agafen quan t’encares amb un foli en blanc que te’ns d’omplir a contrarellotge, sense saber com posar-t’hi. Al final, vaig escriure d’una altra cosa. Però, avui, me n’he recordat perquè qüestionar-nos la civilització de la nostra societat està més que justificada quan, per exemple, arrel de la crisi migratòria comprovem que és més fàcil la mobilitat dels capitals que la de les persones i que a la fe per moure muntanyes, li està donant un cop de mà la por. Sense anar més lluny, és propi d’un món civilitzat que la despesa sanitària que les persones grans causen a la seguretat, social es consideri una sagnia que la societat no es pot permetre? O que la pobresa s’hagi tornat definitivament tan democràtica que la precarietat ha esdevingut rutina? O que la depressió s’hagi convertit en la primera causa de malaltia i discapacitat entre els adolescents, perquè no poden pair la impotència dels seus pares davant l'augment de les diferències socials, de la injustícia i de la corrupció? O que el deute s’estigui convertint en la part més determinant del procés productiu, enlloc de ser-ho la inversió?

Però tornant al principi per no perdre el fil, no demostra ser gaire civilitzada una Europa que no respecta la seva pròpia normativa sobre l'asil: un sol•licitant d’asil té dret a alimentació, sanitat primària i sobretot feina en els nou mesos següents a la seva arribada. I també a un habitatge en un centre d’acolliment, enlloc d’esbandir-los a patacades i amb gasos lacrimògens. I que la solidaritat i la compassió espontània trontollin davant la creixent hostilitat de la població envers els estrangers, que són vistos com una càrrega i una amenaça a mesura que la invasió de fugitius de la guerra i de la fam no s’estronca. Un fugitius que no s’arronsen a l’hora de passar comptes amb uns europeus que els giren l’esquena. Un migrant que amagava la seva nacionalitat per por de represàlies, els hi va dir als periodistes, a les portes de Calais: “encara que el govern britànic pagui 30 milions de dòlars per fer tanques més altes, encara que posin una fila d’escorpins, nosaltres passàrem. Que parin la guerra a l’Àfrica enlloc de vendre bombes als governants. No som immigrants, som persones i tenim dret a viure”... Tanmateix, a la meva manera de veure, no és un bon símptoma de civilització que en ple segle XXI estigui mal vist per l’establishment dir tot el que es pensa, o inclús que els ciutadans pensin pel seu compte, passant dels que voldrien que obeïssim els seus dictats al peu de la lletra. Sort en tenim que cada vegada calen menys les paraules, perquè amb unes poques imatges n’hi ha de sobres per veure com ens estem tornant.  

diumenge, 20 de setembre de 2015

ASSAIG DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Avui tenim una oportunitat de fer un assaig de desobediència civil  pacífica i civilitzada, sense que ens costi cap esforç ni ens faci córrer cap risc; però, en canvi, si la botifarra al programa electoral que ha d’emetre per dallonses TV3 aquesta tarda és massiva, servirà perquè tots els que han ficat la pota en aquest sidral en prenguin nota. En primer lloc, perquè els que se senten tan ofesos i menystinguts informativament, que varen córrer a plorar sota les faldilles de la mama (Junta electoral) en busca d’una manyaga i un caramel,  la presumpta ofensa que tant els dolia, consistia en que deien haver-se sentit marginats de la manifestació de l’11 de setembre, quan tothom sap que a aquella manifestació hi podia anar qui volgués, inclús amb bandera o pancarta pròpia. La seva reclamació va ser rebutjada d’entrada per la Junta electoral de Barcelona, que coneix de sobres les marraneries de la mainada que tot sovint li tiba les faldilles; però la seva superior jeràrquica (la Junta electoral central), que de la missa no en sap la meitat, i que té la mà dreta trencada aplicant la llei perquè l’esquerra, que serveix per administrar el sentit comú, la té enterca, va esmenar la resolució inicial de la jurisdicció de proximitat i va donar als no independentistes el caramel que reclamaven per deixar de plorar: una compensació informativa per no haver posat els peus a la Via Lliure de la Diada. De manera que, fet i pastat, avui TV3 està obligada entre les quatre i les set de la tarda a emetre un programa especial que reculli els actes de campanya del PP, de Ciutadans, de les branques catalanes de Podem i del PSOE. Unió a darrera hora ha tingut la decència de tornar el caramel, i les CUP ja des d’un primer moment ja varen deixar clar que el caramel se’l podien fotre allà on volguessin.
En segon lloc, perquè una Junta Electoral Central no és ningú per imposar als professionals d’un mitjà de comunicació públic o privat com han de fer la seva feina, i per trametre una notícia com era el desenvolupament d’una manifestació de ciutadans, no han de ser castigats a trametre per força i gratuïtament la propaganda electoral d’uns determinats partits al•legant que no varen sortir al reportatge de la Via Lliure simplement perquè no hi varen anar, ja que si els de la Junta haguessin filat prim s’haurien adonat que no és igual “ser exclòs” que “excloure’t”, i que per fer-te passar el punt no t’han de donar cap premi.

I en tercer lloc, perquè la denuncia dels ploramiques menysté la independència de l’ANC, que aglutina la societat civil que defensa transversalment el dret a decidir des de fa quatre anys, ignorant que l’èxit obtingut a la primera Diada va ser el revulsiu i el toc d’atenció a partir del qual tots els partits es varen posar les piles: uns convertint-se al sobiranisme i altres conjurant-se a posa’ls-hi difícil. Em semblem democràticament legítimes totes dues opcions, però s’ha de reconèixer que, en el cas dels partits sobiranistes, l’ANC sempre ha anat dues passes per davant, i que si en algun moment no s’hagués plantat, potser no s’hagués arribat tan lluny com s’ha arribat. Per tant, posar al sac de la campanya electoral la tradicional manifestació de la Diada és una bestiesa tan gran com si s’hagués fet el mateix amb la manifestació contra els atemptats de l’11M, a quatre dies d’unes generals. I aquella manifestació sí que va ser manipulada electoralment. Per tot plegat, jo aquesta tarda passaré de comprar-los el caramel que em volen engargamellar. Ja sé que una flor no fa primavera, però si el share de TV3 en la franja horària segrestada fos una misèria, demà es podria parlar d’una demostració de desobediència civil ben genuïna. O no?

dissabte, 19 de setembre de 2015

ELS COSINS ZUMOSOLS

Com quan érem petits ens sentíem més emparats si un germà gran o un amic més cepat ens feia costat, en cas de renyina a l’escola, en l’escenari polític en que ens trobem avui immersos a Catalunya, desfullant la margarida de la independència, el federalisme o l’unionisme, és comprensible que cadascuna de les parts interessades cerqui complicitats i bones paraules arreu. I que quan es pot presumir d’anar de bracet amb alguna patum internacional o, simplement, amb un figurant de segona fila però amb renom i certa influència, encara que només sigui durant el temps just de deixar-ne constància gràfica d’una encaixada amable o d’un cop de mà a l’espatlla, ningú deixa res per verd, perquè les recomanacions van molt buscades, i qualsevol os pot servir per fer bullir l’olla. És legítim, doncs, a la meva manera de veure, que tant des del govern espanyol es festegi amics, coneguts i saludats internacionals, com que des del govern català s’esgarrapin tantes declaracions o gestos amistosos com es pugui. Ara bé, sense fer trampes forçant determinades afinitats puntuals o comprant-les, descaradament, en espècies.

El govern català ho fa a cara descoberta, fent l’article del sobiranisme i del dret a decidir, a tothom que pinta alguna cosa als cercles governamentals on es prenen les decisions polítiques i econòmiques o es mouen els representants de les més influents cadenes periodístiques. A través de murris diplomàtics poliglotes i ben documentats, no es cansen d’explicar amb tots els ets i uts les raons històriques, econòmiques, polítiques, cultural i morals en que es basen els ciutadans de la nació catalana per exigir un referèndum d’autodeterminació que doni sortida democràtica a les mobilitzacions constants i multitudinàries d’una part majoritària de la societat civil que denúncia l’asfixia de tota mena a que els sotmet la prepotència d’un govern central que es val de totes les institucions de l’Estat per estomacar diàriament el territori que li aporta més riquesa, dinamisme, energia i  iniciatives. En canvi, el govern central reclama que abonin el seu immobilisme negociador, les cancelleries i els principals dirigents polítics mundials, valent-se únicament en el seu descàrrec de rancis legalismes i de l’espantall de la por, respecte de l’efecte mimètic que una eventual benedicció o, simplement, amabilitat envers les pretensions secessionistes dels catalans, podria tenir en territoris d’altres Estats. I sempre que poden, els diplomàtics espanyols no deixen de recordar a alguns mandataris internacionals favors estratègics i logístics que, en un moment donat, Espanya no ha regatejat, sigui voluntàriament o si us plau per força. Ara bé, la legitimat d’aquests moviments de recerca de condemnes a la rebequeria catalana es posa en dubte, com a mínim, quan el portaveu de la UE, un tal Margarittis, solemnement reitera la doctrina oficial de la Comissió Europea, intervenint en la campanya electoral i calla que està casat amb una espanyola, simpatitzant del PP, emparentada amb l’ambaixador espanyol a Londres, Federico Trillo. Una cosa, doncs, és picar pedra com fan els diplomàtics catalans per explicar els arguments del sobiranisme, i una altra de molt diferent les maniobres matusseres de que se serveix la diplomàcia espanyola per tirar merda a sobre una Catalunya rebel, no explicant que si s’ha tornat rebeca és perquè Espanya l’ha tractat com una madrastra més malvada i envejosa que les de la Blancaneus o de la Ventafocs.    

divendres, 18 de setembre de 2015

JA TENIM LES PENSIONS EN DANSA

És inevitable: en totes les campanyes electorals, més aviat o més tard, l’espantall de les pensions ha de sortir pel mig. Que si amb nosaltres estan assegurades, que si amb vosaltres tenen les hores comptades. És la cançó de l’enfadós que ja forma part del repertori suat del pim-pam-pum de qualsevol polèmica política, i com d’altres parts del discurs propagandístic que no pas programàtic dels partits en campanya, que t’entren per una orella i et surten per l’altra per reiteratius, no tindria la menor importància si no fos que l’assumpte de les pensions afecta a un terç llarg d’un electorat que fa temps té la mosca al nas. Ahir, per exemple, en el primer debat de tots els caps de llista del 27-S, a can Cuní, per apuntalar els arguments en favor o en contra de la secessió les pensions es varen posar sobre la taula, sense cap escrúpol i per enèsima vegada, com a moneda de canvi o eina de pressió. Uns i altres candidats s’acusaven mútuament de recórrer a l’argument de la por per desenganyar els electors de votar per l’adversari, però no s’estigueren de contribuir a encendre les alarmes en el col•lectiu de la gent gran, que la majoria té com a únic patrimoni després d’una vida d’escarràs la pensió que s’ha guanyat. Un col•lectiu, per cert, escarmentat i escarnit perquè en els darrers deu anys, amb l’excusa de la crisi han estat els primers de llepar el gust amarg de les retallades. 

Per molt impermeables que es proposin ser els de la tercera edat, per usar una terminologia neutre,  a les moltes bajanades que es trascolen sobre les pensions - des de dalt d’una tribuna electoral o en col•loquis informals en assemblees de barri -, no es pot impedir la preocupació pel futur incert que es dibuixa, entre amenaces velades i ambigüitats consentides, respecte de la mala ganya que fa l’arbre del qual pengen les pensions a Espanya, i la revifalla prometedora que faria aquest arbre mig corsecat, trasplantat a un jardí independent. I és que malgrat totes les promeses de que les pensions eren sagrades i intocables, tot déu hi ha fotut la grapa per escanyar-les sense que ningú gosés oposar-s’hi, perquè s’havia fet córrer la veu que qui no volgués caldo se’n podria acabar empassant dues tasses. I des de l’època dels socialistes – que ara sembla que no han trencat cap plat, quan varen ser els primers en tirar la primera pedra per enderrocar el sistema – les pensions contributives varen començar a peregrinar pel congelador, incomplint així els contractes entre l’Estat i el pensionistes, en el sentit de respectar-los el manteniment del nivell de vida. Els d’en Rajoy només hagueren de reblar el clau de la caixa, on la revalorització de les pensions es va enterrar per sempre més, amb l’ajuda dels enterramorts socialistes i nacionalistes. Per tant, a la meva manera de veure, cal que els polítics s’ho pensin tres vegades abans de jugar la carta de les pensions per fer por o per embadalir expectatives, perquè l’experiència ha escarmentat la gent gran: a l’hora de la veritat, hi ha moltes altres prioritats pressupostàries que s’han fet passat pel davant dels drets dels pensionistes. I si la gent gran no té molt clar que la independència els hi garanteix amb tots els ets i uts les seves pensions, potser els analistes de les expectatives de vot es poden trobar amb una sorpresa. Ja hi ha precedents: qui va decantar el referèndum d’Escòcia cap al no van ser els col•lectius de gent gran que no veien prou clar el canvi.

dijous, 17 de setembre de 2015

NO CREC QUE ELS VIRUS TINGUIN CAMES

Ahir vaig engrescar des del meu mur, sense voler, un debat interessant sobre una qüestió roent, entorn a la ratlles vermelles que no es poden creuar i les lleialtats que s’han de respectar entre les amistats virtuals d’una xarxa, en aquest cas Facebook, perquè vàreu intervenir-hi donant la vostra opinió crítica una colla d’amics i amigues. Arrel dels continguts dels comentaris, una gran part exculpant la responsabilitat dels usuaris presumptament violats per uns virus burletes pervertits, m’ha semblat que podíem dedicar la reflexió d’avui a analitzar el sentiment d’indefensió, denominador comú de tots els comentaris, davant dels atacs de que som objecte per part de desconeguts. El debat el va desencadenar una advertència que vaig penjar al mur a mig matí: “qui abusant de l'amistat virtual aprofiti per etiquetar-me en vídeos porno o en mogudes no desitjades, que sàpiga que només em prendrà el pèl una vegada, perquè immediatament tallaré el contacte i l’esborraré de la meva agenda...” Com sabeu, la majoria de les vostres intervencions, confessant experiències semblants, giraven entorn de tres punts: a)- que no hi tenien res a veure en l’enviament les persones que figuraven com a transmissores, b)- que aquest material sensible no es podia obrir perquè alguns dels vídeos estaven empastifats amb virus contaminants, i c)- que no s’hi podia fer res perquè l’escampada era deguda a virus.
Francament, jo no crec que els virus tinguin cames ni que es propaguin per generació espontània, sinó que al darrera de tot plegat hi ha dos factors inequívocs de responsabilitat: en primer lloc, uns hackers malparits, perversos i tarats que dediquen els seus coneixements i habilitats tècniques a fer tot el mal que poden i, en segon lloc, que no fan prou els administradors de Facebook – tecnològicament tan experts o més en el sistema que els invasors –, per protegir de manipulacions i escarnis als usuaris indefensos. Finalment, també s’ha de considerar, encara que sigui involuntària, la col•laboració necessària d’usuaris passius, mandrosos o ignorants pel que fa a preocupar-nos de mantenir en ordre els protocols de privacitat i seguretat dels nostres respectius comptes a la xarxes socials, que han de ser  eines per enriquir-nos l'esperit, i no pas servir per degradar-nos amb imatges de mal gust o per propagar ideologies contraries a les nostres. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, no es pot reaccionar davant d’aquests fets renunciant precipitadament a les moltes avantatges i satisfaccions que proporciona un Internet ben utilitzat, sinó emprant totes les cuirasses per evitar sortir-ne escaldats.

Tanmateix, reconec que potser em vaig precipitar, després de tot el que vàreu explicar-me en descàrrec de l’usuari quin nom s’utilitza, donant de baixa l’amic que presumpta-ment m’havia etiquetat en un vídeo fastigós en que apareixia una dona fent una fel•lació a una criatura. Era la primera amistat que desnonava en quatre anys i escaig com usuari, perquè a part de que procuro protegir-me al màxim i que no obro res que faci mala astrugància no puc tancar-me a cal i canto ja que, precisament, si vaig entrar en una xarxa social va ser per aprofitar aquesta vessant en tant que periodista i escriptor. En les reflexions que m’aguanteu cada dia, des d’en fa ara mateix quasi mil cinc-cents, em despullo d’idees i sentiments amb total sinceritat, sense seleccionar els meus lectors. Tampoc ho podria fer des d’un llibre posat a la venda o d’un article publicat al diari. Encara gràcies que em llegeixin. Per tant, no penso pas renunciar per quatre impresentables anònims, a una eina com aquesta que em permet trobar tanta gent d’arreu, a qui no conec de res, que els hi agrada el que escric i que van consumint-me la producció. Aquest és el missatge que voldria donar-vos com a resum de la llarga reflexió d’avui: protegiu la vostra privacitat, no sigueu massa curiosos obrint totes les etiquetes o vídeos que us facin arribar, desconfieu d’entrada i, sobretot, no reboteu alegrement material quin contingut ignoreu a les vostres amistats. Perquè fent-ho, sense voler, podeu convertir-vos en les cames que el virus no tenen.  

dimecres, 16 de setembre de 2015

EN CAMPANYA ELECTORAL, TOT NO S'HI VAL

En Maquiavel ho tenia clar: “el príncep prudent no pot ni deu ser fidel a allò a que s’hagi compromès, si aquesta fidelitat va en contra dels deus interessos. Mai li falten a un príncep – afegia - raons legítimes per passar-se pel forro totes les promeses”. De manera que no cal fer massa escarafalls veient com els mals polítics es rifen el personal cada dos per tres, en el transcurs d’una campanya electoral. En Balmes es planyia dels pobles governats per polítics, “que només pensin en com mantenir-se al poder”; però aquesta reflexió de l’autor d’aquell “Criteri” que va marcar tota una generació d’adolescents, tenia un punt feble: generalitzava massa frívolament, sense tenir en compte que no tots els polítics perden oli pel forat de la credibilitat. No obstant aquesta precisió, s’ha d’admetre que n’hi ha més dels que convindria - de polítics professionals -, que tendeixen a pensar que quan l’economia va bé, quan l’atur o la inflació baixen, és gràcies a la seva vareta màgica; però que quan és a l’inrevés, la culpa la donen a les bruixes dels mercats, l’especulació o a que els ciutadans tenen les mans foradades i el cap ple de pardals. Potser perquè sembla que en campanya electoral es pot fer passar bou per bèstia grossa, es fa taula rasa i es diu, injustament, que tots els polítics són iguals.
La qüestió és, però, si després de tantes rodes de molí a l’hora de combregar i de tantes promeses electorals convertides en paper mullat, algú vota encara en funció dels programes dels partits? Deixant de banda els parroquians incondicionals, perquè no poden mossegar la mà que els hi omple la menjadora, hom té la impressió que el ciutadà prototipus es decanta, francament, per l’opció que li sembla menys dolenta sense fer-se’n massa il•lusions o, inclús, amb una pinça al nas. Jo em pregunto si no seria, precisament, durant la campanya electoral que els candidats haurien d’esforçar-se en tenir un tarannà inspirat bàsicament en la sinceritat, la qual cosa suposaria analitzar els seus projectes de govern, sense amagar quants ous s’hauran de trencar per fer la truita que proposen. Això voldria dir, entre d’altres coses, bandejar les promeses impossibles, deixar d’utilitzar les invocacions patriòtiques per emmascarar interessos poc nets i renunciant, sobretot, a condiments com la demagògia o la calumnia. I no facilitant malentesos com el que es desprèn de fer jocs de mans de criatura, per exemple, amb el nom del cap de llista de la candidatura “Catalunya sí que es pot”, que després que les aigües brutes de la xarxa baixessin plenes d’insinuacions malèvoles sobre el seu primer cognom, ràpidament desmentides, en trametre les llistes als domicilis dels electors ens assabentem que sí que era veritat que es diu Josep Lluis Franco Rabell. Per què, doncs, donar peu a equívocs en un detall que no té cap importància, però del qual se'n farà llenya – mentre no tinguin cap altre combustible a l’abast – els franctiradors de totes bandes.

dimarts, 15 de setembre de 2015

CAIXES FORTES

El comercial que va visitar l’altre dia la nostra comunitat de veïns per oferir-nos l’última novetat en matèria d’assegurances de la llar, semblava que no es podia creure que jo hagués viscut tranquil fins ara, sense caixa forta. – “On guarda les joies i els diners, doncs?” – em va preguntar, no sé si amb cara de sorpresa o de perdonar-me la vida. – “És que per la quincalla que tenim, no ens val la pena. I la poca pasta que tinc ja està bé al banc, que si me la roben almenys sé qui és el lladre” – li vaig contestar, quasi avergonyit i un pèl emprenyat per fer preguntes que afectaven la meva intimitat. Sóc conscient que anys enrere, en plena histèria d’inseguretat ciutadana, la gent es va tornar boja encastant caixes fortes a tremuja, en una curiosa revifalla de l’instint de protecció, tant per prevenir robatoris com per guardar a casa uns quants dels estalvis que s’emportaven dels bancs, per si de cas anaven maldades. I és que des de temps immemorial, tothom que s’ho pot permetre vol tenir a l’abast diner – en bitllets o or -  per un mal de ventre o pel que sigui. En Dalí, que d’això d’acaparar possibles i de procurar tenir els ronyons ben coberts, per si venia una ventada forta, en sabia un niu, l’any 1985 en una de les converses que mantenia amb en Pla, cada cop que se’l trobava o que l’anava a veure a Port-lligat, intentà justificar la seva fama d’avar, sublimant-la: “Estimar el diner com jo l’estimo, no és res més que misticisme, mestre. El diner és la gloria, com ensenyen els estudis d’alquímia”. I en Pla, que passava comptes amb gasiveria quasi cada set dies amb els seus masovers, sobre la llet munyida a les vaques del mas i sobre els ous que havien post les gallines, perquè sempre va tenir por de quedar-se pobre, aprovava amb el cap la “boutade” del pintor figuerenc. I és que, com diu un vell proverbi francès traduït per lliure: “si tens diners, fas cabrioles”.
           

És a dir, precisament en èpoques de crisis cícliques és quan torna a prendre força el pervers principi existencialista de tant tens, tant vals, i que el que tinguis es millor resguardar-lo dintre una caixa forta. De fet, no tenir una caixa forta a casa fa una mica pelacanyes, i fins i tot l’estirat venedor de pòlisses et mira per sobre l’espatlla. I és que l’essència del credo capitalista, que per molt que se’n blasmi ningú no li ha sabut trobar alternativa duradora, és que per definició ningú es mori de gana sota el seu imperi, malgrat la riquesa estigui tan mal repartida que la majoria vagi sempre escanyat i no  se’n pugui sortir de l’austeritat si és que no li toca la rifa, mentre que uns quants privilegiats naden en l’abundància. I com que la primera lliçó del capitalisme popular és que qui està més pelat que les rates fa nosa a tot arreu, tothom procura tenir un racó per si de cas li ve un mal de ventre. I sobretot la classe mitja – aquesta mena de llimbs inventat pel capitalisme, per endreçar els individus que somnien assemblar-se als rics de veritat, per la senzilla raó que volen distingir-se dels pobres de solemnitat -, obsessionada perquè no li robessin les quatre pelleringues que posseïa, es va afartar de comprar caixes fortes per guardar els diners i les joies, en algun lloc més xic que sota una rajola o dintre un mitjó. Però malgrat els temps van canviant i el plàstic ha substituït el paper amb escreix, encara els pocs supervivents d’aquella classe mitja capitalista delmada per les darreres sotragades, no se sent segura si no és “tocant” el diner en feixos, tancat dintre el més genuí símbol capitalista: la caixa forta. En resum: si volem passar de les caixes fortes, hem de canviar de sistema. És a dir, que si s’ensorra el capitalisme els fabricants de caixes fortes se’n van a la ruïna. Passa igual com amb les guerres: si els polítics s’arremanguessin per acabar-les del tot, els fabricants d’armes s’haurien de suïcidar. I em sembla que tant els uns com els altres, s’hi resistiran com gats panxa enlaire.           

dilluns, 14 de setembre de 2015

PARAULES DEVALUADES, MOLLES I DESAFINADES

Els que creiem en el valor de la paraula com a corretja transmissora del coneixement i de les idees, ens amoïna la decadència de l’art d’enfilar i llegir paraules embadalidores, de la trempera antològica dels debats d’altura i, sobretot, de la oratòria que et deixava bocabadat, inclosa la inimitable dels desapareguts xarlatans de fira. Mentre la paraula vola a mesura que és dita i costa més de treballar al vol, l’escriptura amanyaga les paraules i permet transformar-les en poesia, en relats, en teatre... L’escriptura obre a la paraula un munt il•limitat de possibilitats d'arribar a les persones. Llàstima que una de les superxeries - escampades per intel•lectuals desnerits, aprenents d’oracle - que més ha calat darrerament és que en una societat subjugada i enlluernada per les noves tecnologies, això de llegir i parlar pel plaer de parlar és una inútil pèrdua de temps, tenint a l’abast del dit l’accés “on line” a totes les notícies, xafarderies i anàlisis d’actualitat, passant per moderns llibres digitals assassins involuntaris dels vells llibres de paper. Com si vingués d’Arbeca, puja una generació que fa del “no llegir mai” un llibre o un diari, una mena de signe d’identitat, un detall pedant de pedigrí de nou ric; com si admetre que servir-se de la paraula - escrita o parlada - per trascolar de forma reposada les idees, sigui una heretgia o una carrinclonada carca. Rebutjar llegir paraules per plaer o per contrastar opinions, amb l’excusa estúpida que el text és massa llarg o requereix excessiva concentració, trastoca la continuïtat de la vella civilització humanista i de les tradicionals formes de transmissió del pensament.

A la meva manera de veure, però, quan la paraula adquireix característiques apoteòsiques és a través de l’oratòria o de la declamació. Sempre he admirat els oradors i els actors que, amb discursos abrandats o amb representacions teatrals memorables, aconsegueixen que al públic que se’ls escolta, pendent de les paraules ben mastegades, li caigui la baba. Precisament un camp abonat pels discursos són les campanyes electorals, en el transcurs de les quals els polítics-candidats han d’intentar, servint-se només de la màgia de la paraula, per convèncer a qui se’ls escolti que són dignes de la seva confiança. Quants sacrificis secrets costa dominar la traça, la tècnica, la dicció perfecta per triomfar gràcies al bec! I quants papers de l’auca cal emprovar-se abans! Qui sap si per culpa d’assajar tant els discursos, costa descobrir els vertaders sentiments de les persones. Els grecs, que d’oratòria espontània en sabien un niu, advertien que un bon discurs s’ha de valorar tant per les paraules sortides del cor com per les veritats que traspua, no pel temps que dura. En qualsevol cas, les paraules que no van seguides de fets són paper mullat, i al candidat que l’enganxen enredant, mai més enganya ningú. Em temo, pel que vaig veient i escoltant, que respecte de les paraules aquesta campanya no serà diferent de les anteriors, i que una bona peça d’oratòria serà tant difícil de trobar-la com una agulla en un paller. En canvi, de ben segur es pronunciaran paraules cantelludes que causaran danys directes i colaterals irreparables, i que massa discursos i discursets serviran més que per expressar els pensaments amb claredat, per enterbolir-los. I no parlem de les paraules nobles que seran utilitzades, sense demana’ls-hi permís, per dissimular descaradament mentides o mitges veritats, perquè colin promeses engiponades només de cara a la galeria.            

diumenge, 13 de setembre de 2015

TREVA DOMINICAL

Avui us proposo que ens donem una treva i, durant tot, el dia passem de l’espiral de males o aspres notícies, amb que ens volen menjar la moral i ensorrar-nos la capacitat de resistència. Us proposo que ens sotmetem voluntàriament a una diàlisi preventiva per desintoxicar-nos d’aquest bombardeig constant de mals presagis, de violència gratuïta, de corrupteles i de mofes als drets humans.  Anem a escampar la boira, avui que ens vaga, i si no tenim més remei que seguir la rutina quotidiana, no ens fem mala sang entestant-nos en arreglar el país; val més que fem barrila amb els amics o amb els companys de la feina. Per un dia, baixem la persiana de l’angoixa per la fotuda incertesa econòmica que com una teranyina perversa ens encaparra, i regalem-nos una mica de temps a nosaltres mateixos, a la família, als amics, i no parlem de res que ens pugui amargar l’existència. Un dia, de tant en tant, tenim tot el dret a “passar”, en el millor sentit de la paraula, del món potes enlaire.
 Hom diu que "passa" quan li sembla que no pot entrar en el joc (social), perquè no té cap basa per fer-ho o perquè ja no li queden ganes de jugar. Avui no us proposo aquesta marxa enrere estratègica i un pèl covarda, sinó “passar” temporalment i de manera controlada, per exemple, dels noticiaris, simplement com a mesura higiènica per recarregar les bateries, i aixecar-nos demà amb més energia per entomar el xàfec que ens espera. No podem deixar que el desencant per com la crisi ens tenalla, o per la desorientació i tossuderia dels mesells que dient que ens governen el que fan és masegar-nos la moral i la capacitat de reaccionar en contra de les seves bestieses. Desintoxiquem-nos de tota aquesta patuleia almenys un dia a la setmana, i dediquem-nos a viure, a anar a buscar bolets o el que ens vingui de gust, “passant” com una manera d’afirmar-nos, des de la negació i el rebuig, en la condemna per la falta de lideratge polític d’Estat, que està portant Europa de mal borràs. Demà serà un altre dia, i per molt que avui ens trenquéssim les banyes rumiant solucions, el dia de demà no serà diferent del d'ahir, per desgràcia, si no se li dóna la volta al mitjó sense contemplacions abans no sigui massa tard. I per intentar-ho, cal carregar piles, reflexionant sense que ens mengin el coco. 

dissabte, 12 de setembre de 2015

COMPETIR O PARTICIPAR?

Quan es fa esport només per competir i guanyar, quan allò que importa és solament el resultat i no pas distreure’ns, potser caldria preguntar-nos si quan no se’n té prou “participant” – segons el principi sagrat de l’olimpisme –, sinó que només ens realitzem “competint”, allò que practiquem s’ha de considerar esport o una altra cosa. El baró de Coubertin, el que va encunyar la famosa dita olímpica, compraria avui, per exemple, la declaració del futbolista Piqué reconeixent que la rivalitat justifica que es desitgi al rival que se la foti sempre ben grossa? Qui sap, francament, si aprovaria la conducta d’esportistes d’elit que han fet i fan trampa, buscant la victòria a l’empara d’estimulants artificials?  Esportista tradicionalment era sinònim de joc net, de competició sana, de conformar-se participant, acceptant d’antuvi que sempre guanyi el millor. Però aquests ingenus principis o valors sembla que ja són aigua passada, i des que l’esport forma part del “business” i la necessitat de quadrar els números com sigui ha substituït el “fair play”, sobretot en els anomenats esports de masses el que compta de veritat es guanyar, amorrant els altres. Massa sovint com es jugui tant li fa, mentre al final es pugui alçar la copa de campió.

Potser encara queden alguns espais – el pati d’escola, la platja, alguna plaça o carrer de poble petit – en els quals es juga simplement per passar l’estona, per fer exercici o per gaudir amb els amics el temps d’esbarjo; però vet-aquí que de seguida que algú treu la qüestió del prestigi i de l’honra, ja hem begut oli. I en molts de casos perdre desvetlla les ànsies de revenja, els rancors i, algunes vegades, també algun salvatge mal instint i tot. Tanmateix, quan la competició sobrepassa el nivell estrictament casolà i lúdic, i s’hi barregen conceptes com el patriotisme, guanyar o perdre al camp de joc es pot convertir en un afer d’Estat, inclús més empallegós que quan a més de l’honor està en risc un pilot  de diners invertits pels administradors d’un club. En resum, potser ja només sigui possible practicar vertader esport en una mena de clandestinitat; la qüestió és que si es fa en solitari, sense claca que estimuli el sacrifici, la constància fa figa i és fa difícil no tirar la tovallola  a les primeres de canvi, quan es noten els primers símptomes de fatiga. És a dir: participar seria ideal i suficient com a motivació si tothom no busqués la medalla, la corona de llorer i l’aplaudiment dels aficionats, perquè som humans i perdre a ningú li agrada. El problema és que de guanyador només n’hi pot haver un, i que la cultura d’alegrar-se de veritat per la victòria dels altres és a can pistraus. I és que quan es competeix, sigui en esport o en política, com ara mateix en campanya electoral, el fair play solem oblidar-lo a casa.   

divendres, 11 de setembre de 2015

NO HEM PERDUT LA XAVETA

Ahir vaig escoltar per casualitat un comentari a un dels que feien una beguda en una terrassa del passeig del meu poble, mentre desfilàvem els que complíem el ritual de la processó de les torxes com cada vigilia de la Diada, que m’ha inspirat aquesta reflexió: “quanta gent ha perdut la xaveta!”. Feia temps que no escoltava ningú referir-se a la “xaveta”, com a sinònim de poc enteniment o de manca de raó. Una persona que ha perdut la xaveta, en puritat lingüística no vol dir que fregui la demència, sinó més aviat descriu l’originalitat de la diferència, en el sentit que sense ser en absolut anormal, hom ha partit peres temporalment, per vàries raons o causes concretes, amb la normalitat i té una conducta que pot considerar-se extravagant. El Quixot podria ésser el prototipus de l’home que ha perdut la xaveta, sense haver perdut la raó. En Chesterton deia - i li compro la seva reflexió - que “quan es perd la xaveta no vol dir que escassegi la raó, sinó sovint passa ben al contrari: potser se’n té de sobres”.


En defensa de l’argument que perdre la xaveta en un moment donat no vol dir que s’estigui tocat de l’ala, vull deixar clar que el gest de recórrer en processó el centre d'una ciutat, blandant una torxa darrera una senyera i cridant independència intermitentment, no es cosa de quatre sonats. Com tampoc ho és que aquest matí, en molts més balcons i finestres de les habituals des de fa mesos, s’hagi penjat la senyera o l’estelada, o que plens d’entusiasme i il•lusió centenars de milers de ciutadans es dirigeixin a ocupar el forat que s’han compromès a omplir en la Meridiana de Barcelona, perquè una multitudinària manifestació pacífica impressioni arreu del món en tant que testimoni de la força de voluntat d’un poble, el qual perquè se sent sobirà  empeny els seus governants a aconseguir que no se’ls prohibeixi  el dret a decidir i se'ls reconegui el d'autodeterminació. Caldria que les persones que es consideren sensates i devotes de l’ordre, aquí i a l'altra banda de l'Ebre, comencessin a adonar-se que quan els carrers i els balcons de Catalunya s’omplen de raó reivindicant la independència, pacíficament però amb la insubmissió a flor de pell, és senyal que hi ha molts de ciutadans que deuen estar molt cremats. És cert, com deia en Renoir, que la tragèdia d’aquest món es que tothom té les seves raons: però quan que no te la donen, la raó, la insubmissió pot escampar-se com una taca d’oli, si qui fa les lleis no va més en compte i procura no trepitjar descaradament els sentiments dels ciutadans tips de ser cornuts i pagar el beure. I d’això no se’n diu perdre la xaveta, ni beure’s l’enteniment.

dijous, 10 de setembre de 2015

QUÈ, TOQUEM A SOMATEN?

Si eren pocs a desbarrar, ara el ministre Morenés també ha volgut posar-hi el seu gra de sorra, afegint-se a l’aquelarre. Aquest home no és un figurant qualsevol de l’escena política, sinó el ministre que ha de fer quadrar els militars i, per tant, abans d’obrir la boca li aniria bé a ell i al país que comptés fins a cent. El que no acabo d’entendre és que sent tan llestos i murris els del seu partit, no li haguessin explicat que s’han de tenir memoritzades i a l’abast respostes neutres per a preguntes amb segones de canvi que, en un moment donat, periodistes impertinents o busca-raons puguin fer de trascantó. Em dóna la impressió que la pregunta sobre què farien les forces armades, en el cas d'un hipotètic triomf el proper dia 27 dels partidaris de la secessió de Catalunya, el va agafar amb els pixats al ventre, i no va tenir la finesa d’un polític expert en regatejar i tirar pilotes fora.


Que el ministre és una mica tarambana ja ho sabíem, i la mà esquerra no crec que sàpiga on la té, entre d’altres raons perquè no necessita trobar-se-la per ser una autoritat reconeguda en mercats d’armament. Però el que em preocupa més de la seva patinada de l’altre dia, caient en la trampa que li van parar els de radio nacional, és si la resposta insinuant sibil•linament que els soldats i els tancs podrien envair un territori rebel i trencar a trossos les emprenyadores urnes de la discòrdia, va ser producte de la seva inexperiència, o si realment la seva boca parlava dels sentiments que abundaven al seu cor. A mi, francament, me la porta fluixa la velada amenaça, ja que no tinc cap dubte que les forces armades no donaran un pas en fals en aquesta matèria, la majoria per convicció democràtica, i els que en puguin tenir certes ganes perquè saben que no estem al 36, i això que s’anomena la comunitat internacional no els hi deixaria passar semblant barrabassada sense pagar-ho molt cas. Ara bé, insinuacions malintencionades com la que comentem, per molt que s’hi tregui ferro i es dissimulin els efectes, amoïnen gent que té els records i les penalitats de temps reculats a flor de pell. Per aquesta raó, la mala baba del senyor ministre, conscient o inconscientment dels danys colaterals, a determinades sensibilitats febles les afecta, i quan més remenem aquesta merda pitjor. Com diu una dita castellana, que el senyor ministre no haurà de fer esforços per entendre, “el peor desprecio es no hacer aprecio”. És a dir: ni cas, i a parir banderes! I, de veritat, no cal començar a tocar a Somaten...

dimecres, 9 de setembre de 2015

FORÇA DE VOLUNTAT

Vet-aquí la formula infal•lible i màgica per triomfar que ens receptarien els avis si aixequessin el cap. Res de psicòlegs ni coachings per estimular l’autoestima arronsada: la força de voluntat pot fer miracles, qui sap si inclús moure muntanyes. Recordo la cara de murri d’un paio que es dedicava a observar la vida des de darrera el canyer, una mica com faig jo ara, fotent-se'n dels esforços d’un seu amic per deixar de fumar: “- ja et pots anar prenent potingues o gastar-te les peles amb xarlatans, que si no hi poses força de voluntat el tabac no el deixaràs mai, mira que et dic!”. De fet, la majoria dels que se n’han sortit definitivament del vici d’encendre una cigarreta darrera altra, a part de dir prou en un moment donat, han sigut tossuts. La força de voluntat no s’aprèn als manuals d’autoajuda, ni en fan classes d’ensinistrament com si es tractés d’un simple exercici físic, sinó que és un impuls que ha d’empènyer un mateix des de la panxa, del cervell o del cor. Tenir força de voluntat no és necessàriament sinònim d’autoestima, ja que la moral pot estar arrossegant-se per terra - com els hi passa als refugiats sirians i d’altres indrets, per exemple –, i ésser capaços de protagonitzar escenes èpiques de tossuderia i rebel•lia com les que ens enerven cada dia, a còpia d’una força de voluntat a prova d’entrebancs i de patiments.


Els avis al•ludien a la força de voluntat quan als de la meva generació ens feien empassar una cullerada d’oli de fetge de bacallà, per reforçar els ossos, ho recordeu? Els avis tenien clar que amb força de voluntat i suc de “munyeca”, un home podia anar a tot arreu i obrir-se camí on volgués, no refiant-se de que per catalans ho trobaríem tot pagat. I de fet no anaven lluny d’osques. Si examinem sense presses ni prejudicis, les grans gestes de que ha sigut capaç la humanitat, descobrirem el paper fonamenta que hi va jugar la força de voluntat, tant dels líders com dels peons que hi varen intervenir. Tanmateix, si Catalunya se’n surt del repte de la independència, els historiadors futurs estic convençut que destacaran la força de voluntat de la societat civil com una de les causes principals de la victòria, perquè una de les característiques de la força de voluntat es aixecar-se disposat a tornar a lluitar, per moltes vegades que s'hagi anat de genolls per terra. Sense força de voluntat costa molt més de vèncer, tant en l’àmbit personal, malalties, martellades anímiques, disgustos sentimentals, depressions o ambicions professionals, com en l’àmbit col•lectiu desafiaments, projectes, batalles... Però la força de voluntat no es ven en sobres a les farmàcies o al supers per barrejar i prendre’s amb el cafè, però es pot cultivar en un racó de l'ànima.

dimarts, 8 de setembre de 2015

QUINA MERDA SER REFUGIAT I POBRE

Les coses són com són: és molt més net i ben vist ser corrupte i ric, que no pas una bona persona pobre. I encara que sembli una exageració, quan la pobresa a l'engrós desborda les fronteres, els pobres comencen a fer nosa als que temen quedi en evidència la seva avarícia secular, i sota sospita la legitimitat del seu privilegi de no haver tingut mai de mirar prim, i de permetre’s el luxe de malgastar allò que molts ni podien ensumar, fins a l’extrem de considerar un rotllo de paper higiènic com un luxe. Perquè una cosa porta a l’altra, quan la crisi collava fort les víctimes de sempre, es va criticar més o menys suaument els que semblava que no els hi havia costat massa fer diners a cabassos, sense suar la cansalada, ni pencar de sol a sol com els que no se n’han pogut sortir mai de ser pobres. Perquè la pobresa és la cara oculta de la injustícia, Leonardo Boff advertia, en defensar la ja rovellada teologia de l’alliberament: “el que més humilia al pobre es ser l’objecte de l’assistència social i de certes campanyes de solidaritat orquestrades per les societats opulentes per quedar bé amb la vianda al plat”. Els pelacanyes i els poca-roba, l’única cosa que desitgen i reclamen és que se’ls hi doni l’oportunitat de deixar de ser-ho pels seus propis mitjans, de recuperar la capacitat de no dependre de la generositat de ningú per sobreviure, de no haver de donar les gràcies a cada pas, per pogué respirar quan volen.


Als que s’arrosseguen pidolant una guspira d’aire no contaminat, una engruna de les sobres de la taula de l’abundància, no els hi fan cap gràcia acudits tan ximples com aquell que ahir un pocavergonya penjava a la xarxa, i que diu que quan un pobre menja pernil o és que està malalt o és que el pernil estava podrint-se. Perquè la dura realitat, escrita a la cara de la multitud dels simplement pobres consumint-se a les portes dels països dels mags dispensadors de segones oportunitats, és que per als pobres malalts, exhausts i afamats tampoc en queda de pernil, i que mentre esperen fent tanda, els pidolaires d’asil s’han d’apanyar, en el millor dels casos, amb un rosegó de felicitat, mirant que els encara més pobres que ells no els hi prenguin.

dilluns, 7 de setembre de 2015

PER FAVOR, QUE CADASCÚ VOTI COM LI SEMBLI

Mentre ens van repetint que ara és l’hora de la llibertat, alguns sembla que els hi ha agafat el mal de sant Víctor, i no paren d’atabalar tothom sobre com hem de votar o com no hem de fer-ho, el 27-S. És a dir, els que glopegen tot el sant dia la paraula llibertat, i s’hi renten la boca a totes hores, no se’n poden estar de donar consells a tort i a dret, dèria que en el fons no és altra cosa que una manera il•lustrada de manipular, dirigir o digueu-li com vulgueu a aquest abús de mainaderies. Però diguin el que diguin les enquestes i els polítics sobre el tou d’indecisos que s’han de decantar, la veritat és que quasi tot el peix ja està venut, després de tant de temps que fa que dura la subhasta. I molt em temo que durant els propers vint dies, si no es fa un pacte de cordura i de frugalitat “mitinera”, l’embolica que fa fort pot desestabilitzar la concentració dels electors que ja fa dies, repeteixo, sabem de sobres quina papereta posarem a l’urna.


Per aquesta raó, a la meva manera de veure, sobretot els candidats sobiranistes, s’haurien d’esforçar en donar una única i urgent consigna a l’electorat: que ningú es quedi a casa, perquè en aquestes eleccions no s’hi juga qui serà el president de la Ge-neralitat, sinó quin tomb prendrà el país. I per decidir una qüestió tan transcendent, cap ciutadà vertaderament demòcrata ha de tenir mandra, ni fer-se l’orni. Si la democràcia té algun sentit i valor, els dies que es vota és quan es fa palès. I conseqüents amb el seu esperit més pur i net, seria desitjable que es respectés el principi sagrat d’un home un vot, sense encaparrar-se en fer entrar els claus per la cabota amb una majoria relativa d’escons. Ja que aquesta és una hipòtesi de treball que no es descarta - el mateix president Mas l’ha barbotejat entre dents -, no puc callar-me que, al meu entendre, seria un gran error i es pagaria molt car cantar victòria sense tenir una majoria absoluta de vots al sac, ben lligats. Jo sóc dels que penso que la victòria del sí - que és la meva opció, com ja sabeu i ratifico perquè no hi hagi malentesos -, per portar-nos a algun lloc ha de ser espatarrant, ja que un empat tècnic o una victòria pírrica per la mínima seria paper mullat. I per aconseguir-ho, en els pocs dies que falten, no cal trucar de porta en porta fent l’article i prometent la lluna en un cove; potser serà més efectiu donar a l’electorat la ferma sensació d’unitat sobiranista, de que hi ha un full de ruta sense fissures que toca de peus a terra i, sobretot, de que ningú es despenjarà a mitja funció amb estirabots o comentaris sorneguers que refredin l’ambient. Em fa por, francament, que si les enquestes continuen pronosticant que la gran coalició Mas-Junqueras, treu menys escons anant junts que no pas si hagessin anat cadascú pel seu compte, no es desvetllin tensions i alguna glopada. Perquè si aquesta vegada el sobiranisme fa figa, només serà perquè no s’haurà sabut aprofitar el vent  que fa mesos bufava de cara. En qualsevol cas, el veredicte de les urnes aquesta vegada no tindrà volta de fulla. Pensem-hi!

diumenge, 6 de setembre de 2015

ANATOMIA DEL FENOMEN MANTER

Igual que alguns escolars es sorprenen, en visitar una granja, de que els ous els ponguin les gallines i no pas que els fabriquin els supermercats, també hi ha bastants ciutadans despistats que pensen que ser manter és un ofici com un altre a l’Àfrica, en el qual són especialistes els forasters de color o els magrebins que són perseguits a cops de gorra pels municipals, perquè mai no tenen en regla els papers. Potser que baixem dels núvols o del cel de les oques, i ens deixem de pamplines: els manters estan fets de la mateixa fusta que els refugiats que ens mostra cada dia la televisió anant amunt i avall, d’Herodes a Pilats, després de sobreviure a l’èxode inhumà de les remeses de persones facturades sense miraments per màfies que, un cop cobrada la tarifa corresponent per estibar dones, homes i criatures com bestiar a les bodegues de barcasses carraca o fent equilibris damunt pateres atapeïdes, se’n desentenen totalment de la  seva sort, i si tenen problemes durant la travessia els mercenaris escampen la boira, mentre que a les víctimes de l’enganyifa i de l’explotació, no els hi queda ni el consol de reclamar al mestre armer, ja que els morts no parlen i el mediterrani n’està farcit de cossos d’anònims candidats a refugiats, ofegats en silenci.


De tota l’eixam de pelacanyes que han sobreviscut a la primera part de la seva odissea particular, una part important ha arribat de mil maneres diferents a Catalunya, i llevat de en quatre escarransits casos testimonials que els paios han trobat una feina mal pagada però estable, la majoria s’ha sumat al lumpen urbà de les ciutats més grans, en especial Barcelona. Tanmateix, la majoria d’aquests sobrevivents s’han hagut de buscar la vida trampejant entre la picardia i el delicte, perquè encara que pugui semblar mentida, els refugiats tenen principis, valors i autoestima. I la seva il•lusió quan varen fugir de la misèria dels seus països no era acabar malvivint sols, malvistos i apallissats socialment en un país que els ha acollit si us plau per força, ja que no els hi pot donar gaires oportunitats perquè els seus propis ciutadans les passen magres i cada vegada més joves han d’agafar els trastets i emigrar. Als primers manters no se’ls perseguia sistemàticament, sinó que més aviat se’ls tolerava quasi com si fossin un atractiu més o menys exòtic i colorista de l'oferta turística local, ni tampoc estaven manipulats i organitzats com ara. Eren, per dir-ho d’alguna manera, la versió més desguitarrada de la venda ambulant tradicional. Però en quan aquests pàries que no sabien on caure morts li varen trobar el gust al negoci, la moda mantera es va multiplicar, organitzant-se sota el monopoli dels espavilats que es varen associar amb càrtels sempre a punt de treure’n profit de la misèria dels miserables. I les mantes sofisticades d'avui es pleguen d’una estrebada i hi ha distribuïts per les cantonades els que criden “aigua” cada vegada que ensumen policia d’uniforme o camuflada. I, sobretot, es cuiden de proporcionar la mercaderia. La tragèdia de tot plegat és que els que estan atrapats fent de manters, no volen fer de manters. Ells voldrien integrar-se a la societat on viuen, guanyar-se la vida legalment, retrobar-se a la família que espera un crit des que varen marxar del seu poble, per temptar la sort allà on els hi havien assegurat que es lligaven els gossos amb llonganisses. I ara que ja s’han trobat el pa que s’hi dóna a l’occident idealitzat, s’han convertit en llenya que qualsevol dia pot encendre el foc de la revolta dels miserables. Tenen raó els que adverteixen que la solució no és la repressió, però el problema és que la solució de veritat s’havia d’haver entomat fa anys, no admeten tothom que es presentava sabent que no s’estava preparat per acollir-los amb dignitat i, en canvi, esmerçant tots els esforços en procurar que no tinguessin d’haver-hi refugiats perquè en els seus països d’origen es pogués viure en pau i tranquil•litat i amb recursos propis. Si tots els diners que occident ha emprat fabricant armament a tremuja per alimentar els senyors de la guerra a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà, els haguessin abocat a projectes per assegurar el futur d’aquella gent, avui no s’hauria arribat a un patafi com el que tenim muntat a Europa i del qual, si ens n’arribem a sortir, serà vessant moltes llàgrimes i, qui sap, si molta sang.    

dissabte, 5 de setembre de 2015

LA REVOLTA DELS MISERABLES

Poc s’ho hagués pensat mai la vella, puritana i creguda Europa, que li esclataria un dia als morros tota la misèria i desesperació d’un tercer món que, primer com a potències colonialistes i després fent aliances arriscades amb els seus socis imperialistes, han ajudat a desballestar i desestabilitzar. Ni que les dramàtiques escenes d’aquesta revolta dels pelacanyes, amb tota la cruesa de la desesperació humana, se’ls hi rebolcarien per la sala d’estar de les seves llars burgeses i els perseguirien, encara que tanquessin els ulls per a no veure-ho, en forma de malsons i remordiments per allò que no havien fet bé. Mentre el degoteig d’immigrants que desembarcaven a les costes espanyoles, italianes o greges - si superaven la prova de la patera - era en certa manera irrellevant i controlable, Brussel•les no s’hi amoïnava massa, deixant que els països del sud se'n desempalleguessin com poguessin, i acollint en guetos improvisats en suburbis, com les banlieues franceses o els centres d’acolliment alemanys, els que aconseguien esmunyir-se fins al cor de l’Europa de la prosperitat, la democràcia i la igualtat, aprofitant-se’n descaradament com a mà d’obra barata.


Però quan el degoteig s’ha convertit en inundació i els que fugen de la misèria dels seus països devastats, envaeixen literalment el pròsper occident, ensorrant fronteres, murs, filats i tota mena d’entrebancs administratius i logístics per contenir-los, amenacen plantar-se al bell mig de les antigues metròpolis, reclamant una oportunitat per començar de nou en la terra dels que consideren responsables - encara que es mosseguin la llengua per a no provocar d'entrada rebuig i polèmica -, d’haver consentit amb el seu silenci diplomàtic que les condicions de vida es degradessin tant a aquells països, alimentant amb armes les guerres civils, els odis tribals, la correlació de forces i les complicitats dels senyors de la guerra, tot per assegurar-se la dependència eterna de la tecnologia occidental com a modern dret de cuixa feudal per a no perdre el control dels minerals, del petroli i de tot allò que fos digne d’aprofitar en les antigues colònies, inclosa l’explotació turística de les parts dels seus territoris que valguessin la pena de ser visitats. Aquesta allau d’immigrants – no cal fer jocs de mans semàntics distingint entre víctimes de la guerra i víctimes de la fam, perquè tots busquen en definitiva refugi –, que no té aturador, posarà de genolls la poderosa Europa i li farà pagar els seus greus errors a l’Orient Mitjà, per exemple, perquè llevat que se’ls hi cremés quelcom immediat, els polítics europeus preferien jugar el galdós paper de Ponç Pilat. Francament, tenim mala peça al teler...            

divendres, 4 de setembre de 2015

LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 4 setembre 2015)

LA PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA

No poso en qüestió el principi que ningú és culpable fins que es demostra, però no acabo d’entendre que l’innocent hagi de demostrar la seva innocència i no a l’inrevés. Tanmateix, m’agradaria que reflexionéssim tranquil•lament si, en segons quins casos, no s’hauria de ser menys respectuós i cortès amb determinades garanties processals. La proposta que faig crec que és enraonada: quan es tracti de treure’n l’entrellat d’una sospita de malversació de diner públic o de corrupció de persones públiques - des de funcionaris a electes - aprofitant-se del seu càrrec o influència, no em semblaria pas una bajanada que sigui en condició d’imputats o de testimonis, no puguin emparar-se en el pacte del silenci per posar bastons a la roda de la investigació. Miraré d’explicar-me millor, perquè no hi hagi malentesos. Estic disposat a acceptar que a ciutadans privats com en Millet o en Montuy, malgrat que siguin xoriços confessos se’ls hi respecti la presumpció d’innocència fins que no recaigui sentència. Però em costa d’empassar que servidors públics guanyin temps fent-se el tòtila, cada vegada que se’ls crida a declarar davant el jutge, negant-se a contestar preguntes concretes que podrien ajudar a establir responsabilitats en un tres i no res. Tant se me’n donen les raons del seu capteniment, siguin per amistat mal entesa o per a no sortir-ne escaldats.

I és que quan es tracta d’aclarir un delicte malversació de cabdals públics, penso que des de l'alt càrrec fins a l’últim funcionari han de confessar tot allò que sàpiguen o sospitin sobre males pràctiques, i que ho han de fer per estricta obligació, com aquell qui diu per lleialtat contractual amb la ciutadania que els hi paga la nòmina, i que és la víctima del cas. ¿Com se li pot consentir a un personatge que tingui la menjadora a l’administració pública, en el nivell de responsabilitat que sigui, que per camàndules com la santa presumpció d’innocència o el dret al silenci per a no tirar-se pedres a la teulada, pugui negar-se a col•laborar amb la justícia per esbrinar la veritat? No és extrany que el ciutadà tingui la sensació de ser cornut i pagar el beure, puix mira per quins set sous per culpa d’aquest teixit de complicitats, de la majoria per no dir de totes les instruccions judicials per corrupció, inclús una vegada depurades simbòlicament les responsabilitats d’uns quants caps de turc, mai s’han restituït la totalitat dels cabdals distrets o s’han reparat els danys i perjudicis, directes o colaterals, a les víctimes. Mentre que molts presumptes culpables remenen la cua pel carrer, sense que els hi caigui la cara de vergonya i, en alguns casos, donant lliçons d’ètica.  

dijous, 3 de setembre de 2015

LA VIDA EFÍMERA D'UN ESGUERRO ANOMENAT LAPAO

Dintre de quatre dies, entre d’altres neteges de decrets carques promoguts des d’un parlament aragonès segrestat per la majoria absoluta d’un partit totalitari, els diputats esquerrans tiraran a les escombraries una llei estúpida i esquizofrènica, en virtut de la qual es va engendrar un esguerro de naturalesa lingüística - el Lapao –, que no era fruit de l’amor sinó de l’odi. Els seus pares l’havien malparit per reemplaçar una llengua que sempre s’ha parlat i estimat a la Franja de Ponent – el català –, per un aberrant monstre que havia nascut sense ànima. El seu pare fou un ministre d’educació sectari i obcecat – més dolent que la tinya per a Catalunya -, que va entestar-se en que la llengua amb que es comunicaven des de tota la vida els nascuts a la Ribagorça, la Llitera o al baix Cinca, no era català sinó lapao. D’una garrotada legislativa, els impopulars polítics "populars" van decretar una barbaritat tan absurda com que la gramàtica i el vocabulari que els mestres ensenyaven a la mainada de la Franja de Ponent, no tenia res a veure amb el maleït català  que aprenien les criatures de Barcelona. I malgrat la comunitat educativa i les autoritats acadèmiques se li varen tirar a sobre, el ministre i els seus escolans de amén - parlamentaris aragonesos servicials i llagoters -, van mantenir mesells que en aquell territori no es parlava català sinó el bunyol lingüístic patentat pel senyor Werd: el “lapao”.


No obstant el seny s’acabarà imposant i que l’esguerro no ha quallat, a la meva manera de veure seria el moment oportú de demanar responsabilitats a qui va prendre decisions tan agosarades, que tergiversaven la tradició i la cultura d’una part del país, a tall d’arrancar naps. Però no només responsabilitats morals, ètiques i estètiques, sinó també pel cost innecessari que tota aquesta moguda va significar, administrativament parlant. Les idees d’emblanquinador no surten mai de franc, per aquesta raó des d’aquest blog hem reflexionat mantes vegades sobre la conveniència que els polítics de pas, abans de posar-se alegrement a fer canvis a la casa on viuen de rellogats, si aquests canvis van més allà de treure la pols o de modificar la decoració, és a dir: si s’han de tocar parets mestres, sostres o fonaments, necessitin que no només els vots de la majoria absoluta dels diputats d’un Parlament, sinó també el consens explícit dels diputats del principal partit de l’oposició. Negociar per arribar a consensos sempre resulta més barat i pràctic que tirar pel dret, ja que les majories agafades amb agulles – com la que va recolzar la bestiesa del lapao – es poden tombar quan gira la truita. Però aquesta manera de fer barroera, a part de llençar a la bassa recursos públics que es necessiten per altres coses, no ajuda gens ni mica a l’estabilitat democràtica.