SE SENT PUDOR DE PODRIT

Em sembla que ja som prou grandets perquè ens aixequi la camisa la vicepresidenta del govern central quan, posant aquella cara de senyoreta Rottenmeier pilla, desvincula els escorcolls d’ahir a Catalunya del 27S. I per fer aquesta afirmació em baso en fets objectius: a)- que una gola profunda havia avisat els mitjans la nit abans, del xou que es muntaria a primera hora del mati davant la de seu de Convergència i de la seva fundació tapadora Capdem, de manera que s’hi havien palplantat els periodistes i les càmeres de TV tres hores abans de que la comitiva judicial fes la seva entrada triomfal sota pali mediàtic, i b)- que el paperot d’estrassa de la guàrdia civil a quatre Ajuntaments, per recollir un expedient concret d’adjudicació d’obra pública se’l podien ben estalviar – si no haguessin volgut expressament que hi hagués espectacle -, simplement requerint aquest expedient per la via administrativa-judicial normal. Per tant, diguin el que diguin des de Madrid la iniciativa d’ahir fa una pudor de podrit insuportable i, per enèsima vegada, desqualifica democràticament un govern que es passa per l’arc del triomf el principi de separació de jurisdiccions, i marca els tempos judicials al ritme de les seves conveniències. Per tant, que quedi clar: els escorcolls d’ahir formen part de l’especialitat de can PP: l’olla podrida.

Dit això, a la meva manera de veure, tampoc és de rebut que Convergència corri a estripar-se les vestidures a la plaça pública, interpretant un galdós paper de donzella violada que cada vegada li compra menys gent, per la senzilla raó que com passa amb les bruixes galleges, d’enginyeria financera per beneficiar la tresoreria dels partits que han tocat poder, n’hi ha hagut i n'hi ha a dojo. El que passa és que les conseqüències d’haver fet trampes han anat esclatant, com en tots els tripijocs d’aquesta mena perquè en haver-hi molts de col•laboradors necessaris, no tothom – des d’enginyers a manobres – va poder-se resistir a la temptació d’arreplegar, per al seu consum personal, una mica del botí que passava diàriament per les seves mans, i tibant d’aquests fils s’han anat desembolicant moltes troques. Que Convergència està a la corda fluixa en aquest aspecte és molt difícil de negar, llevat en els casos de la militant lleialtat de la guàrdia cas pretoriana i de la bona fe de part de la parròquia – cada vegada menys toca-sons i babau, des del serial Pujol i família -, perquè el que també és un fet objectiu, és que una part molt important de la gent que ha seguit tota l’evolució dels afers Palau, Pujols i d’altres, quan surt el tema a la conversa es tapa el nas. Per tant, esquinçar-se les vestidures perquè la bomba de rellotgeria, que ells solets varen activar sota el llit de casa seva, esclati en els moments més emprenyadors, és un pèl forçat, per no dir il·lús. I també tufeja.