REQUIEM PER LA GRÈCIA TRES VEGADES RESCATADA

Avui en el Parlament de Grècia, aquella Syriza que havia de salvar la donzella hel•lena de ser violada pels homes de negre sicaris del capitalisme sàdic i sense entranyes, passarà pel tub i es farà l’harakiri aprovant un tercer rescat financer que no té res a veure amb un idíl·lic “salvament per amistat”, ni molt menys amb el somni de flors i violes d’una nit d’estiu. Rescatar un país, segons la doctrina i el diccionari imperant a l’euro-zona, vol dir capar els seus ciutadans tota la capacitat per decidir què cony volen ser de grans, a què volen jugar i sota quins principis prefereixen créixer sense haver de demanar permís com criatures. Però la prioritat dels anomenats rescats no és salvar els nàufrags, sinó la devolució del deute sobre qualsevol altre caprici o objectiu, inclosa la reactivació econòmica o el manteniment de l’Estat del benestar. Per molt que vulguin daurar la píndola els nous ideòlegs comunitaris  i la seva camarilla de llagoters a sou, els rescats no són sempre una merda, l'abraçada de l'os i pareu de comptar. Un rescat, doncs, és dolent per definició? Evidentment que com en tot, no es pot generalitzar perquè allò que se’ls posa bé a uns, a d’altres els fa recargolar de mal de ventre. Però el rescat grec no té volta de fulla que servirà únicament perquè un país entrampat fins al moll de l’os pugui tornar als creditors els préstecs i els interessos puntualment a cada venciment, realitat que perd tot encant generós, solidari o altruista si afegim que qui fa el gest de rescatar són els mateixos a qui els grecs deuen els quartos.

M’agradaria equivocar-me, però a la meva manera de veure potser encara tindrem alguna sorpresa sonada a darrera hora, malgrat es vulgui donar la impressió que el rescat ja està dat i beneït. ja que a mi em fa l’efecte que queden massa melics per lligar i molta desconfiança per esbargir. De ben segur el que jo pensi té una credibilitat relativa o cap, si voleu; però reflexioneu-hi en el que us diré: els contribuents dels països rics del nord – Alemanya, Holanda, Àustria, Finlàndia, etcètera – no volen que ni un euro més dels seus estalvis pagui la fallida d'un sud amb les mans foradades, gandul i que se’n fot de la disciplina pressupostària. Els interessos i les conveniències, en la nova Europa dels mercaders ortodoxes i calvinistes, pesen molt més que els sentimentalismes i que els idealismes que aquella vella Europa del tractat de Roma encara es podia permetre i mantenir. Sobretot avui, amb les desferres humanes del tercer món envaint les seves fràgils fronteres i picant a la porta de les seves llars, amb la mirada extraviada dels desesperats a punt de tornar-se bojos.