La
complexitat que presenta avui la problemàtica dels incendis forestals neix del
fet que ens trobem en el sostre d’un perillós desequilibri ecològic, que pot
arribar a fer trontollar l’estabilitat ambiental, inclús tractant-se d’un
territori potencialment tan ric en superfície arbrada com el peninsular.
Gairebé portem, des que va començar l’estiu, a la vora de trenta mil hectàrees
convertides de vegetació en cendra, set d’elles a Catalunya. En temps més reculats,
s’assegurava a benefici d’inventari que darrera dels incendis forestals s’hi
amagava la llarga mà de la indústria paperera o d’interessos urbanístics llaminers
i també, en determinades contrades, se’n donava la culpa dels focs als
pastors... Però el cert és que malgrat sembla que darrera les flames hi ha una
mà negra poques vegades s’ha pescat ningú amb la teia als dits, i quan s’ha
tingut la xamba d’aconseguir-ho, resulta que sempre s’ha escaigut que el
culpable era un pobre imbècil, un pagès conco que havia perdut la xaveta
posant-se a cremar rostolls a la babalà, o una colla d’excursionistes de cap de
setmana que feien carn a la brasa sense prendre precaucions... De manera que la
majoria de les vegades hom s’ha quedat sense saber qui són els responsables
directes dels estralls als boscos, ni s’ha disposat d’un simple esbós dels
presumptes beneficiaris de la cremada.
Per
força més d’una vegada la mà que ha calat foc – a la serra de Gata ahir, a
Galícia quasi cada any o al macís de Montserrat en fa uns quants - probablement
ha estat pagada per gent desestabilitzadora que a canvi d’un plat de llenties o
de quatre xavos troben infeliços amb prou estómac i cap escrúpol a l’hora de
contribuir a empobrir una terra que no es mereix un tracte semblant. No obstant
això, el principal culpable de la destrossa és la negligència i desídia de
l’administració. No podem passar per alt que la conservació de la massa
forestals ha estat afrontada per tots els governants des de d’una estratègia de
defensa en contes de fer-ho des d’una logística de prevenció activa i eficaç.
Si es grata una mica més la ferida i es fa una anàlisi independent i objectiva,
descobrirem que hi ha una colla d’administracions oficials, d’organismes
públics i professionals, d’interessos corporatius i de rivalitats polítiques,
en definitiva, que són culpables de tantes incongruències maldestres.
Mentre,
doncs, no es decideixi, de veritat, qui mana, qui dirigeix o almenys qui
coordina la lluita contra la degradació ecològica, continuarem anant a apagar
foc amb molta bona voluntat i heroïcitat - cor i valentia sota el braç - però
sense mitjans apropiats, sense suficients professionals i, el que és més
lamentable, sense denunciar i assumir la responsabilitat que correspongui a
cadascú pel fet que els boscos comencen
a desequilibrar-se ecològicament quan des de determinades urbanitzacions no es
respecta l’entorn o quan pagesos i ramaders emigren d’unes terres que no donen
ni per malviure. Quants centenars de “casetes” escampades en urbanitzacions
fantasmes no tenen encara ni clavegueram ni tan sols foses sèptiques, sinó pous
negres d’absorció directa de les aigües residuals? Quantes tenen i respecten
programes rigorosos de prevenció d’incendis? Quants de pagesos de tota la vida
han hagut d’abandonar explotacions que salvaguardaven els boscos, degut a una
pèssima política agrícola i ramadera, agenollada davant les conveniències de
l’Europa egoista i burocràtica? Són tants els atacs ecològics que es cometem a
diari per acció o per omissió, sense parar-hi atenció, que només quan plou
cendra i es respira oxigen barrejat amb fum de fusta socarrimada, els
remordiments ens fan buscar, esmaperduts, a qui podem carregar els neulers de
tanta miopia consentida. I tot plegat perquè quan manquen homes d’Estat al
davant dels governs, des de l’administració només se’n recorden de Santa
Bàrbara quan trona i si el xàfec arreplega de ple els polítics panxacontents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada