L’altre
dia vàrem assistir en directe a l’assassinat de dos periodistes a EE.UU., i per
tots els canals de televisió podem veure en viu el calvari de milers de
refugiats que són massacrats a les portes d’Europa, i els atemptats brutals o
els bombardejos de la població civil indefensa, a tot arreu on hi ha guerra. I
vatua l’olla, no és el mateix fer-te’n càrrec de totes aquestes salvatjades a
través de les cròniques dels corresponsals, per bons narradors que siguin, que
ser-ne testimoni a temps real, veient-ho amb els teus propis ulls en viu i en
directe, i que per si no tu pots creure a la primera t’ho puguis rebobinar
tantes vegades com vulguis fins que n’estiguis convençut del tot. No m’explico
com després de presenciar escenes que fan palès sense embuts com els éssers
humans podem arribar a ser-ne de bèsties, tenim estómac per endrapar un bon
àpat, anar de xerinola i passar pàgina. Quan aquestes barbaritats les llegíem
als papers o les escoltàvem per la ràdio, encara podia tenir una justificació
que no ens afectessin uns relats tan escabrosos, però si ens ho passen en
directe mentre ens repanxolem a la sala d’estar de casa, com si estiguéssim
allà mateix malgrat la distància, ¿com podem perdonar-nos la nostra indiferència
i no retreure enrabiats el passotisme dels governants disfressats de Ponç
Pilat, que se’n rentin les mans tan escandalosament?
De
què serveix l’ONU, si és incapaç d’aturar per la força de la dissuasió sense
ambigüitats les guerres quan es trinxen les vides i els drets humans a tremuja,
de desemmascarar les màfies i els governs que a cara descoberta o de sotamà fan
negoci amb el tràfec d’armes, de drogues i de carn de canó per abastir xarxes
de prostitució o bosses de mà d’obra barata, fent-te’ls-hi pagar car perquè els
serveixi d’escarment per sempre? De veritat ens podem quedar insensibles davant
un autèntic genocidi, per denegació d’auxili, de les víctimes de les guerres
per part dels que desgovernen els països escanyant els ciutadans més pobres i
deixant-los morir de fam o d'infeccions? Jo no en sóc cap excepció d’aquesta
covardia col•lectiva, per molt que sembli que des d’aquest blog vull donar
lliçons de moral i de seny, i aquesta confessió personal d’impotència em fa
sentir tan malament, m’avergonyeix tant, que em pregunto si qui en definitiva
mou els fils de tot plegat – que no és Déu ni cap cosí germà seu -, no ens vol
convertir en petits monstres, capaços de menjar-nos el fetge els uns als
altres, cada vegada més indignes de portar el nom de persones. Almenys, per la
meva part, que no quedi el gest per denunciar-ho i per intentar que a còpia de
que molts facin el mateix aquest món canviï de rumb. Però contemplant les
misèries de que som capaços, francament, sóc pessimista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada