UN FULL DE RUTA CAP A L’ESTAT PROPI
(publicat al blog el 17 juliol 2012)
Ara que per primera vegada sembla que
s’ha girat la truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada al
sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred escrigués un full de ruta amb
cara i ulls, sobretot per administrar “el dia després”. No fos cas que quan
arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre.
Ho dic perquè espigolant el que s’escolta per les cantonades, em queda la
sensació que massa gent de bona fe, per suposat, creu que l’èxit de l’aventura
rau en l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I
aquest tarannà, francament, em fa por. Catalunya no es pot permetre cap pas en
fals - com aquell octubre del 34 - entre d’altres raons perquè li costaria molt
de refer-se’n de la patacada. Per aquesta raó, iniciatives com la liderada
temps enrere per en Laporta, per exemple, feren figa: la majoria que ha de fer possible
un Estat propi, no es refia ni dels impacients ni dels xarlatans. I en aquestes
condicions, el mínim que s’escau és un full de ruta, per a no posar-nos a caminar
a cegues.
Si ens posem a analitzar per quines
raons els partidaris de la sobirania han crescut espectacularment el darrers
mesos, és evident que els condicionants econòmics hi han jugat un paper
determinant. No en va el principal argument dels propis independentistes de
tota la vida, és recalcar que amb la clau de la caixa a les nostres mans, de la
crisi no en sentiríem ni a parlar. No és ressuscitar allò de “la casa i
l’hortet”, però quasi. Tanmateix, encara que no sigui políticament correcte
parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i,
sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna cosa més mantenir-lo.
Sobretot, si els independentistes conversos ho són per conveniències puntuals
de l’estómac o de la butxaca més que no pas per sentiment, ja que a la primera
patacada els hi vindrà basca i tindran la temptació de canviar-se de jaqueta.
De manera que, entre d’altres raons de pes, escriure un full de ruta impecable,
sense amagar l’ou ni fer-se trampes al solitari, serviria perquè el somni de
l’Estat propi no es converteixi en un oc d’encenalls.
Per començar, jo penso que malgrat
apel•lant a la butxaca es poden reclutar partidaris, potser caldria
preguntar-nos si per assentar aquest Estat propi que volem no seria més
convenient remoure els sentiments nacionals més que no pas els interessos
mercantilistes. Si aquesta majoria virtual en favor de la sobirania que es
desprèn de les darreres enquestes d’opinió, no es basa en la defensa del “dret
històric” a ser una nació, sinó que part dels que s’han mobilitzat a darrera
hora a favor de la sobirania és perquè la veuen com un “instrument” per a
millorar llurs condicions de vida, a la llarga tindrem mala peça al teler, ja
que a la primera que bufi vent en contra, hi pot haver desercions a dojo. De
manera que queda molta pedagogia per fer, si els ciutadans del futur Estat propi
convé que estiguin convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes
com a les madures. Per aquesta raó, insisteixo, caldria elaborar un full de
ruta que vagi més enllà del dia hipotètic de la proclamació de la
independència, tenint en compte que en un futur Estat propi s’hi haurien de
trobar còmodes les diverses sensibilitats socials, culturals, econòmiques i
ètniques que conviuen avui a Catalunya.
I per què s’ha de pretendre un Estat
propi, després de tants anys de trampejar les diferències amb Espanya? Doncs
perquè qui governa a l’Estat ens l’ha feta tan grossa que, per primera vegada,
no són ja només “els de la ceba” els avalotats, sinó que les continues
provocacions han acabat amb la paciència d’una gran majoria de la població
moderada i habitualment silenciosa, que se sent estafada, escarnida, violada i
espoliada. En una societat on, gràcies a l’avanç de les modernes tecnologies de
la comunicació, les notícies es coneixen “on line”, es fa difícil de dissimular
una espoliació constant i flagrant de tota mena de patrimonis o d’ignorar les
vexacions de determinats personatges que encarnen l’establishment estatal a la
dignitat d’un país. La societat catalana ha madurat massa sovint a garrotades i
per això està disposada a acceptar els riscos d’un Estat propi; però els que
pretenguin capitalitzar aquest capteniment haurien de tenir en compte que es
tracta d’una societat inestable, que si es desenganya per enèsima vegada pot
fer-ho pagar molt car als que l’hagin portat a mal borràs.
Per aquesta raó, cal que s’escrigui un
full de ruta que, sense exclusions ni sectarismes, planifiqui la logística de
l’operació, de tal manera que fins que l’objectiu no estigui aconseguit i
consolidat, es garanteixi que no hi hauran discrepàncies ni sortides de to per
part de ningú, sinó esforços solidaris per treure el carro del pedregar. I que
se sàpiga - perquè es digui a bastament i ningú pugui al•legar després
ignorància - que aquesta festa tampoc no ens sortirà gratis, i que no ens robin
des de Madrid no ens convertirà automàticament en potentats, sinó que haurem de
suar - i molt! - la cansalada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada