PER QUÈ SEMPRE TOCA EL REBRE ALS MATEIXOS?

● Feien notar els xafarders dels esdeveniments grecs de la darrera setmana, que poca gent d’upa o de certa posició social es va veure fent cua als caixers automàtics; cosa que no m’estranya encara que em sorprèn si, en teoria, el “corralito” havia agafat tota la població amb els pixats al ventre. Ja se sap que quan van mal dades sempre solen ser els mateixos a qui, més tard o més d’hora, per activa o per passiva, toca el rebre. Ningú s’explica ben bé el perquè d'aquest misteri o la trampa del joc de mans, però tothom en té una idea força aproximada; no obstant pocs s’atreveixin a desemmascarar els farsants, quasi bé sempre per por de que els seus amics influents els fiquin en alguna llista negre i encara ho passin més malament. Les discriminacions positives en favor de qui té padrins, o simplement amics o coneguts en alguna part de l’engranatge de la maquinària, es fan paleses en tots els nivells de l’administració pública; normalment amb subtilesa i tanta hipocresia que no deixa cap dubte que un tarannà semblant no s’improvisa, sinó que ve de tan lluny que es podria dir que ja forma part del sistema, malgrat en sigui una anomalia de les grosses. Per molt que es vulgui presumir, doncs, que tothom rep el mateix tracte, la veritat és que qui té la sort de formar part de l’establishment social sempre disposa de dreceres per evitar cues, molèsties i, fins i tots, per amorosir la severitat de les penitències. Sense anar més lluny, els ancians que han estat víctimes de la darrera estafa organitzada entre advocats i notaris xoriços, per quedar-se amb llurs cases a canvi de la promesa de vitalicis de pacotilla, de ben segur criaran malves quan se’ls declari oficialment víctimes i se’ls hi reconegui el dret a una indemnització per la putada, mentre que els delinqüents de coll blanc que han sopat dues vegades a la seva esquena marejaran la perdiu de la justícia, amb totes les martingales del món.