Follow by Email

dijous, 9 de juliol de 2015

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (19) – L’ALTRA CARA DELS DESNONAMENTS

● Mentiria si us digués que el testimoni d’avui l’he trobat a l’atzar, mentre passejava. Aquesta vegada me l’han recomanat amb aquest repte: a veure si ets capaç de posar-ho al teu blog. De reflectir-ho, cap problema; el que no sé és si servirà d’alguna cosa. Però aquí teniu el que un home rondant els setanta em va explicar ahir, amb un gran sentiment d’impotència:


“Jo i el meu germà Sebastià érem uns modestos paletes que treballàvem pel nostre compte fent feinetes de manteniment i de rehabilitació, sense més pretensions que anar tirant. Podíem haver-nos complicat la vida amb obres de més envergadura però calia entrampar-nos amb els bancs, llogar treballadors i carregar-nos de maldecaps innecessaris per a qui només pretenia assegurar un bon passar a la família i fer un petit racó per a la vellesa. Molts companys ens tenien per poc llençats en no atrevir-nos a muntar una empresa constructora - amb les facilitats que et donaven per manllevar capital - i fer diner a cabassos; vet aquí, però, que nosaltres ens conformàvem amb menjar menys i pair bé. Si tinc de dir la veritat, a mi que tenia dos fills no us negaré que m’havia ballat pel cap més d’una vegada la temptació de picar més alt; però el meu germà, que no tenia descendència, m’ho treia del cap sempre al•legant que per ell i la dóna ja en tenia de sobres. I com que gràcies a Déu la feina ens sortia per les orelles i no teníem de patir per cobrar-la trinco-trinco, no ens vàrem voler posar en llibres de cavalleria... Això sí: per allò d’assegurar-nos el dia de demà, tenint en compte que els entesos deien que la millor inversió era el totxo, vàrem decidir que sempre que es posés a tret la xamba d’un pis de segona mà a bon preu ens el quedaríem per rehabilitar-lo a estones lliures i posar-lo a lloguer. De manera que tots els estalvis els vàrem anar  invertint en pisos d’aquesta mena, i amb els quatre o cinc lloguers que acabàrem reunint cada germà ens quedava un coixí maco per quan fóssim grans... En Sebastià no hi va arribar al retiro, perquè una malaltia se’l va endur abans d’hora, però prou bé li van anar els diners de la venda de dos dels quatre pisos seus per provar a la desesperada tota classe de remeis alternatius i tractaments miraculosos. I la meva cunyada pot anar fent la viu-viu entre la pensió de viduïtat de pa sucat amb oli que li ha quedat i els dos lloguers que cobra cada mes mentre li durin, que ara amb la meva experiència la pobra dóna ja té la por al cos... Jo em vaig retirar fa set anys amb la pensió mínima, perquè cotitzava poc com autònom però amb els lloguers dels quatre pisos que tinc pensava que ja em podien venir al darrera, i que si mai la dóna i jo teníem d’anar a raure a una residència sempre podríem negociar amb les escriptures dels pisos com a garantia... Tot hagués anat com una seda si no fos que amb la crisi he hagut de rebaixar els lloguers i, per postres, dos dels llogaters diuen que no poden pagar perquè estan a la misèria. Jo no dic que no sigui veritat que no tenen un ral, però jo no en tinc cap culpa que m’hagin fotut la meva jubilació enlaire i que, després d’haver suat la cansalada tota la vida per garantir-me un tranquil passar quan fos gran, ara resulta que no cobro des de fa un any i mig, i de la renda d’aquells estalvis que em tenien de resoldre la vellesa no només no en veig un ral sinó que encara em costen diners com aquell que diu... Em fan molta pena els llogaters, però en estar a la quinta pregunta no m’ha quedat més remei que recórrer al desnonament, ja que per les bones no hi ha qui els tregui ni amb aigua calenta. I amb la llei a les mans, ja en parlarem; perquè ara s’hi han ficat pel mig els de la plataforma aquesta de la Colau i jo, que només defenso el que és meu i que necessito per sobreviure, he de passar per escanyapobres i capitalista de merda... Digui’m vostè qui defensa els meus drets? I no es pensi pas que el meu cas sigui únic...”       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada