Follow by Email

divendres, 3 de juliol de 2015

EN DEFENSA DEL "VÓS" COM A TRACTAMENT CATALÀ

● En un ple municipal de l’ajuntament de Berga, el regidor de la CUP Francesc Ribera “Titot”, a l’apartat de plecs i preguntes va fer riure a tots els assistents en adreçar-se al llavors batlle dient-li: “vós, Gendrau”. Aquest tractament, habitualment reservat a les persones d’una certa edat, va provocar les rialles de tothom, inclòs del propi interpel•lat que s’hi va tornar recordant al sorneguer ex-cantant dels “Brams” que: “vostè és una mica més vell que jo”. Aquesta anècdota sense més transcendència em dóna peu a reivindicar un tractament molt popular en altres èpoques a Catalunya, i avui injustament en desús, arraconat per carrincló i burgès. En Coromines, l’autor del “Diccionari etimològic de la llengua catalana”, aquesta qüestió dels tractaments l'explica molt bé: - “Vostè” és un tractament cerimoniós, de vegades fred i distant, sovint merament respectuós, o fins  tot potser de cordial respecte. És el propi per a persones de sexes diferents i per als casos de diferència considerable d’edat o de posició social. “Tu” és propi per a marit i muller, per a germans i altres parents pròxims, també per a amics molt íntims, sobretot els qui ho són des de la infància: és un tractament que exigeix una franquesa absoluta i sense reserves, però que un tuteig precipitat i barroer pot resultar nociu en el progrés d’una amistat. “Vós”, en canvi, és un tractament cordial i decorós, alhora que expressa cert respecte amistós, adequat entre persones d’igualtat perfecta pel que fa a la posició social, al sexe i àdhuc l’edat”.

● Rovira i Virgili fou un altre acèrrim defensor de l’ús del “vós” en comptes del “vostè”, que considerava s’havia estès a les ciutats "entre senyors, mitjos-senyors i quarts-de-senyor”. Més endavant escriuria al diari “La Publicitat”(1924)  una editorial on no es mossegava pas la llengua: “- Som enemics convençuts del “vostè”. No solament ens sembla de mena poc catalana – es degut probablement a la imitació del “usted” castellà -, sinó que en el nostre llenguatge pren un so prim i inconsistent, com de cartolina”. Els francesos, quan varen fer la seva revolució tallant caps als aristòcrates i predicant la igualtat i la fraternitat, no varen apostar pel “tu”, sinó pel “monsieur”: és prou coneguda la frase de Dupin, president de l’Assemblea legislativa de França, en l’any revolucionari de 1848: “Siguem ciutadans i diguem-nos senyors”. En aquest al•legat en favor del “vós” voldria afegir tres testimonis: el d’en Víctor Alba, antic militant del POUM, que escrivia a “L’Avui”(1984) un article polèmic – Què n’hem fet del “vós”? – recordant que en temps de la república el “vós” anà desplaçant el “vostè”, considerat pels obrers “abominable tractament de servilisme”; tres dies després d’aparèixer aquest article, l’escriptor Avel•lí Artís Gener abonava la tesi del “vós” sense tremolar-li la mà: “Vostè fa tuf de botifler”; i uns mesos després J.M. Espinàs combatia l’empobriment col•loquial que “significa

l’ús exclusiu del tuteig per molts joves que el confonen amb un fals igualitarisme”. A la meva manera de veure, doncs, potser sí que com va fer en Titot a Berga s’hauria de treure de l’armari el “vós”, fins que la normalització de l’ús d’aquest tractament no aixequi rialles ni causi sorpresa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada