Follow by Email

diumenge, 5 de juliol de 2015

EM SAP GREU, PERÒ ALGÚ HO TÉ DE DIR (publicat 30.11.2012)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   
● diumenge 05-07-2015.
QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS?
EM SAP GREU, PERÒ ALGÚ HO TÉ DE DIR (publicat 30.11.2012)
● Molta gent no pot entendre els que quan toca mullar-se per assegurar l’èxit d’una causa es fan els desmenjats o els tiquis-miquis; sobretot quan consta que no ho fan per manca d’empenta, per mandra o per por, sinó simplement perquè es consideren un poc per sobre del bé i del mal o com expressen tan bé els francesos aquestes misèries: “au dessus de la melee”. Sabeu què vull dir, oi? Doncs, francament, aquest sentiment d’incomoditat el patim des de dilluns bastants ciutadans decebuts per l’estratègia post-electoral d’ERC. Potser em poso de peus a la galleda dient el que penso, però no seria honest amb els que seguiu el meu blog amb tanta generositat cada dia, ni coherent amb el seu propòsit d’explicar-vos les coses tal com les veig, ja que si amagués el cap sota l’ala penso que faria un trist paper d’estrassa. Si vaig titllar, des de bon començament, l’avanç de convocatòria d’eleccions per part de CIU com un rampell oportunista, amb la mateixa autoritat moral no m’he d’amagar de dir-li a la cara a ERC que ara no toca fer l’estaquirot ni l’espanta ocells. I no toca, per vàries raons:
- Primera: perquè durant tota la campanya ERC es va atipar de repetir mil vegades que allò que ens convenia als catalans era que CIU no assolís la majoria absoluta, ni tan sols una majoria còmoda, sinó que el que s’havia de fer era votar els candidats republicans per actuar com a contrapès de les retallades socials i com a gendarmes borinots perquè els convergents no es prenguessin a la fresca l’assumpte de la consulta secessionista. Molta parròquia de CIU va ser receptiva a aquest missatge assenyat, jo entre ells, i sense cap recança vàrem fer-li el salt a Mas per donar suport il•lusionat a en Junqueras.
- Segona: perquè ERC ara no pot ser tan escrupolosa amb no acomboiar-se per res amb CIU, quan per un trist plat de llenties va embolicar-se set anys seguits amb dos socis de conveniència, als quals per cert sempre va mirar de reüll perquè no se n’acabava de refiar, i tot per fotre els convergents que havien guanyat les eleccions, per la simple raó que no els poden veure segurament perquè són cosins germans. La seva parròquia, però, prou que els hi va fer pagar ara fa dos anys, amb escreix, aquell “menàge à trois”.
- Tercera: perquè si del que es tracta ara és d’abonar el terreny per quan més aviat sigui possible es faci el referèndum que ens encarrili cap a la independència amb garanties, cal un govern fort que representi tot el capital sobiranista sense escletxes ni va-cil•lacions, tocant de peus a terra. Un govern afeblit i sota sospita per part dels seus mateixos aliats naturals, no arribarà enlloc i farà riure a mig món. I el que és pitjor: en pot sortir escaldada molta gent de bona fe que s’han apuntat al carro del sobiranisme, en bona part per mirar de sobreviure a la crisi, puix no pas tothom es va moure perquè tenia arrels sobiranistes. És veritat que a la mítica manifestació de la Diada hi anava molta gent, però no oblidem les lliçons de la història: els conversos de darrera hora solen ser els més cridaners, però la seva perseverança i paciència és molt fràgil.
- Quarta: perquè, sobretot en relació a les prioritats dels conversos, abans de tirar al dret cap a l’aventura d’un estat propi, s’haurien de resoldre primer els estralls de la crisi sobre les persones, tenint en compte que qui ens té un peu a sobre i ens escanya ja no és només el centralisme espanyol, sinó l’avarícia dels creditors europeus que exigeixen cobrar-se la factura per haver viscut de manlleu com milionaris, i que ens passen per l’adreçador de l’austeritat sense contemplacions. I si no tenim un govern fort i valent que agafi el toro per les banyes per administrar amb tot el seny que sigui possible l’escàs marge de maniobra entre tants esculls, aquesta empresa acabarà a can Pistraus i s’haurà perdut una oportunitat única de sortir-nos-en. Fracassar perquè ens fa basca anar tots agafadets de la maneta, seria una derrota nacional històrica i potser irreversible. I això un partit que farda de responsabilitat, com ho fa  ERC pels descosits, no s’ho pot permetre de  cap manera. Jo, almenys, no el vaig votar perquè escalfés la trona de cap de l’oposició. Jo, com molts d’altres, li vàrem donar el vot perquè governés i perquè és mullés. Al cap i a la fi tampoc han sigut els seus resultats per tirar coets, ni tan sols dins del propi partit, perquè resultats millors ha tingut. Els quals tampoc, diguem-ho de passada, va saber administrar.

Em sap greu, però algú ho té de dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada