35 ANYS DE FASTIGOSA ESTERILITAT O IMPOTÈNCIA

● Si sota aquesta estuba que ens deixa estabornits ens quedessin ganes de celebrar alguna cosa, podríem festejar que ahir es va consumar, per enèsima vegada en els darrers trenta-cinc anys, la impotència dels polítics de casa per engendrar una llei electoral catalana que arrodoneixi el desenvolupament de la democràcia, acostant-la cada vegada més a aquella definició de pissarrí: un home, un vot. I no podem tocar a bateig perquè els vots, encara que sembli que haurien de ser les criatures més innocents, tendres i pures alletades per la democràcia, en realitat no tots són igual ni valen el mateix. Perquè el fotut de la qüestió és que no tots els vots cotitzen en el mercat electoral al mateix preu i cada partit polític burxa per determinar aquest preu en funció dels seus interessos; ja que en el fons, la mare dels ous i el que importa als professionals de la política, és únicament amb quants vots es pot comprar un escó. Aquell principi tan maco d’un home un vot, en la pràctica ha degenerat en un concepte més mercantilista:  quan costa en vots un escó? I com que el preu no és el mateix a l’alt Urgell que al Maresme, per exemple, els senyors diputats obeint la disciplina imposada pels aparells dels seus respectius partits fan marxa enrere a l’hora de consumar l’acord.

                                                                                                     

● A la meva manera de veure, doncs, tanta gansoneria els hi hauria de passar comptes a ses senyories; però no sembla que ni des de la pròpia militància dels partits, ni des de les plataformes ciutadanes que s’han posat de moda per fotre canya segons com i a qui, s’hagi fet una pressió adequada i sistemàtica a un deixament tan fragant de les obligacions dels honorables membres del Parlament. Trenta-cinc anys són molts anys de fer el dròpol fugint d’estudi. Ja que per causa d’aquesta mandra, impotència o esterilitat col.lectiva, la democràcia va coixa i mal girbada. Perquè d’aquesta criatura que no acaba d’engendrar-se no només se n’espera per part de l’electorat una aproximació a l’ideal d’un home un vot, sinó també qüestions tan prioritàries com llistes que no estiguin tancades i barrades, o decidir en una segona volta la governabilitat definitiva del país o del municipi a través de votació directe de l’electorat, ara deixat de banda. Però, és clar, una llei electoral que contemplés totes aquestes millores destruiria la maquinària dels partits i el domini ferreny per part dels aparells dels partits dels seus càrrecs electes, dependència que no volen perdre ni en broma. Puix que, tal com us deia ahir parlant de la crisi Europa-Grècia, en la política cada vegada sembla que tingui mes importància que la ideologia i el programa, la puta pela i la parcel.la de poder segur. I, desenganyeu-vos-en, l’establishment dels partits polítics saben que de passar d’una llei electoral a una altra, s’hi juguen molts de calers i dosis considerables d’influència per tenir controlat el poder.