dilluns, 22 de juny del 2015

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (18) – CONFESSIÓ D’UN CATALÀ ACOLLONIT...

            A còpia de sortir a caminar amb una colla, sempre acabes avenint-te amb uns més que amb d’altres, i després de tres o quatre cops de fer camí al costat de la mateixa persona una cosa porta a l’altra i acabes explicant-li o escoltant-li la vida a un desconegut fins abans d’ahir. Podríem dir que és el que va passar-me amb en Joan, que divendres se’m va despenjar fent-me una confidència delicada, amb la mateixa naturalitat que si estigués parlant en veu alta només per ell:


“- Estic tan acollonit amb aquesta història del procés cap a la independència que et prometo que em fan patir veure com ho estan complicant tot tant, que tinc por que acabi  petant d’una manera o d'una altra... Jo no m’ho havia plantejat mai de partir peres amb Espanya, la veritat sigui dita, perquè em va semblar que amb allò de la Constitució i l’Estatut, l’autonomia era una bona eina per tenir una  bona convivència amb els espanyols. Llevat d’uns pocs que ho portaven a la massa de la sang, pocs dels de la nostra quinta - els nats a quatre dies d’acabada la guerra - els hi treia el son la independència... A casa, per exemple, de política se’n parlava poc, com suposo era el cas de moltes altres famílies que ja en tenien prou amb la motxilla que cadascú portava penjada a l’esquena: en el nostre cas l’avi, el pare i el tiet varen embarcar-se cap a Montevideo quan la dictadura d’en Primo de Rivera, no perquè haguessin ensenyat l’orella sinó simplement perquè volien viure tranquils, i s’oloraven que l'estofat que es cuinava acabaria ferrant-se i s'hauria de tirar a la bassa. I tota la guerra civil se la varen passar a Perpinyà fent de "paletes fins", en tornar d’Amèrica per estar a un cop de roc de la Catalunya i de la família que enyoraven, fins que la invasió alemanya de França va precipitar el fi de la seva llarga estada a l’estranger que els convertia en desafectes al Movimiento... Total: que no tenien ganes d’embolicar-se en llibres de cavalleria, i amb en Franco al canyet, sobretot  veien bé l’autonomia que liderava en Pujol. A casa, el president era un ídol i jo mateix, sense haver estat mai convergent, el vaig votar sempre. Ja et pots figurar, doncs, com em vaig sentir en esbombar-se tota la porqueria que es va saber, i de la seva pròpia boca, en uns moments en que jo, com molta d’altra gent emprenyada amb les putades d’Espanya, per primera vegada m’havia significat penjant del balcó una estelada de dos metres, fem-ne soci de l’ANC i manifestant-me cada onze de setembre... Et juro que després d’anar a votar el 9 de novembre, en veure l’ambient, estava convençut que podíem aconseguir-ho i deixar plantada una Espanya que no només no ens estimava sino que els seus governs ens mataven a pessics. I com la immensa majoria de la gent que estava calenta creiem que si es convocaven eleccions passades les festes de Nadal, el procés cap a la independència estava guanyat... Vet-aquí, però, que pel que sigui – jo estic convençut que pels putos egos de sempre -, enlloc de posar l’olla a bullir a tot drap, es va decidir continuar la cocció del procés al bany maria, fins a setembre com a mínim. I a partir d’aleshores, diguin el que diguin, anem endarrere com els crancs, perquè aquestes coses es noten... Ja n’estic fart de tant de full de ruta i tanta llista!. Jo sóc dels que creuen que el camí més curt entre dos punts és la línia recta. I en el cas del procés, el camí recte passa per una llista unitària, amb tots els partits sobiranistes donant-hi suport sense personalismes, ni estirabots, ni gelosies. Llavors sí que tremolaria la camarilla d’en Rajoy i que pararien bé l’orella des d'Europa; però mentre tants de caps tants de barrets, em sembla que pinten bastos... I el que m’acolloneix més, com et deia, és que després de la feina mal feta es vulguin fer entrar els claus per la cabota i acabem prenent mal els de sempre, la carn de canó... Quan em pensava que ja s’acabava, tornem a començar. No ho veus d’aquesta manera tu?”  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada