Follow by Email

dimecres, 13 de maig de 2015

ES POT SER UTÒPIC, TOCANT DE PEUS A TERRA?

Quina animalada! No es poden fer volar coloms i alhora tocar de peus a terra. O si? Ser utòpic és una cosa molt complicada, perquè la utopia no és simplement quelcom impossible o il•lusori, sinó un sentiment que arrela a l’imaginari de les persones, que mobilitza o paralitza, que remou esperances o pors, que te influència en les decisions polítiques, les estratègies econòmiques i els projectes de vida social. Les palanques més potents del canvi històric en els darrers dos segles es basen en la utopia: liberalisme, comunisme, anarquisme, ecologisme, socialisme, cosmopolitisme... Però cap d’aquestes utopies s’han consolidat com a tals en les institucions i formes d’organització social, i quan ho han intentat en formes alternatives de vida, com per exemple les comunes anarquistes, han estat violentament destruïdes en nom de la raó d’Estat. Malgrat això, cadascuna d’aquestes utopies ha tingut els seus adeptes, encoratjant somnis, sacrificis i canvis socials de tot tipus, des de bastir institucions democràtiques protectores de la llibertat individual, fins a impulsar el reformisme socialdemòcrata que va enlluernar mig món amb la utopia més fantàstica de totes: l’Estat del Benestar. Però també la utopia va deformar-se, fins al punt de parir monstres com el comunisme soviètic, l’imperialisme ianqui o el nazisme hitlerià...     


            Els defensors de les utopies diuen que provoquen l’esperança, i que només tenint esperança es realitzen les persones. Però la realitat de tot plegat, és que totes les utopies neixen de la bona fe d’alguns il•luminats que, en un moment donat, s’han fet seves les veus dels condemnats de la Terra, i s’han convertit en advocats de les seves causes perdudes. Estem en deute constant amb totes les causes perdudes que han permès avançar a la humanitat. I tot serien flors i violes, mentre ningú pretengués passar factura d’aquest deute i tots els que no estan marginats anessin creant complicitats amb la marginació dels altres, amb la boca plena de la paraula solidaritat. El problema de les utopies, i potser d’aquí ve el seu desprestigi, és que massa sovint fan servir les dissorts concretes per transformar-les en causes abstractes. De les injustícies concretes que patia l’obrer en férem el mite abstracte del proletariat i de la revolució. Potser el punt feble de les utopies, doncs, sigui que als utòpics els hi costa admetre  el dolor concret com a concret, enlloc de fer-ne un culte mitòman a l’abstracció. De la compassió, en diuen moralisme. Del bon samarità, paternalisme. De la caritat organitzada, hipocresia burgesa. Potser que sigui per aquesta raó que avui les utopies s’estan quedant sense bous ni esquelles i el proletariat s’ha difuminat en allò que se’n diu vot útil. Vot útil, esclar, per als qui disfressen la revolució segons les seves conveniències, per aconseguir la victòria electoral que els acosti al poder. Si toquéssim de peus a terra, ens adonaríem que les revolucions que avui es prediquen als mítings, són l’encarnació vivent de les restes de la utopia de bona fe.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada