Follow by Email

diumenge, 31 de maig de 2015

LA XIULADA DEL SEGLE (publicat 13 març 2015)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● diumenge 31-05-2015, DÈIEM AHIR... 
(M'ha semblat oportú reproduir aquesa reflexió de fa dies sobre el que previsiblement passaria ahir. I ara que des de la Brunete mediàtica i totes les clavegueres de l'Estat es reclama que Antiviolència escarmenti els que varen intervenir en la xiulada i la varen permetre, jo gosaria suggerir-los que demà enlloc d'afegir més llenya al foc, convoquessin una sessió de meditació per mirar d'entendre que la qüestió no és si es va xiular o no, sinó preguntar-se quins sentiments hi ha al darrera i que han fet els successius governs centrals per justificar-los i atiar-los.)

LA XIULADA DEL SEGLE (publicat 13 març 2015)
Ja poden jugar-la on vulguin, la final del campionat de la copa del Rei, que la xiulada a l’himne nacional i al cap de l’Estat està garantida, i serà de les que fan forrolla. I no pas perquè hi hagi una confabulació còsmica de rebentadors d’actes oficials, sinó perquè la xiulada no podia tenir un comitè organitzador que superés la capacitat i l’entusiasme d’aquesta colla de polítics ineptes - des de dintre i fora del govern - que de bracet amb unes quantes mòmies de la Federació de Futbol, vetllen perquè de la primera final de Copa que presidirà el titular, el rei Felip se n’emporti a la Zarzuela un record sonor memorable, d'aquells per emmarcar. Fa dies que uns quants il•lustres sapastres que mengen gràcies a la Montcloa estan en plena campanya de promoció de la que pot ser la xiulada més reeixida del segle, amb denominació d’origen "marca España" esclar. Estan reescalfant, per activa o per passiva, tants ressentiments patriòtics antagònics que, a part de la xiulada, hi podem veure focs artificials abans d’acabar el partit de futbol o fins i tot una exhibició espontània de ball de bastons. Vaja, que la festa pot esdevenir històrica; tant és així que algun dels que en fan tanta propaganda ja han proposat avisar els dels records Guinness perquè en deixin constància de la mala baba de catalans i bascos. Em sembla, però, que no caldrà molestar-los: prou que tots els diaris del món se n’assabentaran i se’n faran ressò a tremuja de l’enèsim anacronisme democràtic d’uns polítics que esperen respecte i cortesia d’aquells a qui no paren d’ofendre i de martiritzar tocant-los el botet. Amb pregoners de tanta categoria com els que surten a la palestra cada hora a competir per dir “la bajanada del dia”, l’espectacle esperpèntic no decaurà.
¿Que no els hi varen ensenyar a totes aquestes eminències que desgovernen el país, que la millor manera de fer venir ganes d’una cosa es prohibint menjar-ne? Tenint a les seves files un sòmines tan expert en catecismes i dogmes com el ministre Wert, sembla mentida que no considerin la possibilitat que si Déu no hagués prohibit al Paradís el consum de pomes, potser ni a l’Adan ni a la bleda de l’Eva se'ls hi hagués acudit provar-les. Jo ja entenc que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, però no deu ser tan difícil conjugar verbs més constructius que prohibir, posant-hi una mica de bona voluntat. A més a més, prohibir és d’una vulgaritat tan gran que la gent refinada i que farda tan de cultura, com es vanta en Wert, hauria de comprendre que per prohibir només fa falta una garrota que està en mans de tots i, en canvi, per buscar solucions de consens cal raonar, cosa que no tothom sap fer començant per ell mateix . Puix raonar és el que distingeix les persones de les bèsties. Si existís un control de qualitat democràtica i de sentit comú, alguns dirigents polítics i esportius que aquesta setmana han dit que són partidaris de suspendre el partit si és xiula l’himne espanyol o al cap d’Estat, ja haurien vist la targeta vermella, simplement per no calcular la factura que, només en ordre públic, suposaria pagar per una repressió d’aquesta mena. ¿I què diu el reiet? Potser també seria interessant saber què n’opina de tot plegat el que en teoria haurà d’aguantar el xàfec en nom de l’Estat. Jo no sóc monàrquic, però no crec que els reis siguin estúpids per definició, de la mateixa manera que no m’empasso allò de que porten sang brava; per aquesta raó m’hi jugaria un pèsol o deu mil – per seguir, ja que parlem d’un acte esportiu la simpàtica terminologia popularitzada per en Puyal – que el rei Felip seria de l’opinió de no donar-hi tanta importància. 

divendres, 22 de maig de 2015

CONDEMNATS A UNA SEGONA VOLTA ELECTORAL

Els resultats de les urnes de demà passat posaran en evidència la manca de previsió d’una classe política panxacontenta, que trenta i escaig d’anys després de la restauració de la democràcia, encara no ha sigut capaç de redactar una llei electoral que reservi exclusivament als ciutadans el dret a decidir qui ha de governar un país, una comunitat o un municipi. Una democràcia amb un sistema electoral que no contempli llistes obertes i, sobretot, la celebració d’una segona volta quan cap candidatura obtingui la majoria absoluta a la primera, serà sempre una democràcia imperfecta, estèril i coixa; per molt que els aparells dels partits, que no volen deixar en mans de la patuleia els ressorts del poder, diguin el contrari. Perquè suposo que convindreu amb mi que és una presa de pèl a l’electorat, que mitjançant tripijocs i conxorxes per sota la taula, els perdedors puguin capgirar el resultat electoral imposant un cap de govern o un alcalde, que no hagi estat el més votat pel poble en teoria sobirà. D’aquestes martingales ja n’hem vist en el passat i, en la majoria de les vegades, l’experiment no ha deixat bon gust de boca. Però dilluns vinent tot fa preveure que davant el poti-poti de minories que soles no poden governar, caldrà un miracle per bastir cartipassos municipals sostenibles. Ja sé que les majories encara que per tocar poder s’engiponin a base de pactes contra-natura, si són matemàticament viables s’han de considerar democràtiques, però a la meva particular manera de veure no en seran mai, de democràtiques, ni tampoc ètiques ni elegants. 


Ja se sap que en política es possible anar-se’n al llit amb qui es vulgui, però a determinades parelles de conveniència se’ls hi veu tan el llautó, prostitueixen tan descaradament l’esperit democràtic per un plat de llenties, que la ciutadania no pot evitar adonar-se'n de que se li estan posant banyes i, a més a més, li volen fer pagar el beure. Si durant la campanya els polítics no es cansen de repetir que els programes són els que compten, ¿quin aiguabarreig programàtic en surt d’una coalició de conveniència, contradictòria en els seus interessos i, sovint, inclús enfrontada per les ideologies? En canvi, si com en altres països més pragmàtics, la setmana entrant s'anés a una segona volta - perquè la llei electoral que s'ha tingut mandra de fer preveiés que quan no hi ha majoria absoluta per governar a la primera, és repetís la votació entre les dues candidatures més votades - es respectaria a la voluntat d’aquest poble en teoria sobirà que tots diuen que tan s'estimen. I la clau de la governabilitat d’un parlament o d’un ajuntament, no recauria mai més en partits frontissa que sembla que només aspiren a deixar-se estimar, per acabar al llit del pretendent més rumbós, encara que no sigui ni el més guapo ni el més eixerit.      

dijous, 21 de maig de 2015

EMMORDASSATS EN PLENA DEMOCRÀCIA

Diumenge vinent, dia de l’exaltació de la democràcia a través de la seva màxima expressió, que són les eleccions, un grapat considerable de ciutadans no podran exercir el seu dret a votar perquè els han emmordassat burocràticament o els han donat per morts civilment: són els electors que viuen a l’estranger i els residents declarats com incapaços d’exercir el dret a decidir qui ha de vetllar també pels seus interessos com a veïns. En el primer cas, s’hauria de denunciar que qui els hi posa la mordassa – funcionaris dels consolats - obeint ordres directes del govern de la nació, que en plena democràcia vol controlar descaradament el vot per correspondència per prevenir una sorpresa, especulant temeràriament que aquest vot els hi sigui desfavorable. En el segon cas, s’ha de posar en relleu que, per un excés de zel protector dels discapacitats psíquics - perquè ningú se n’aprofiti de la seva fragilitat intel•lectual per prendre’ls patrimoni i per tant, en principi, actuant sense mala fe política – moltes persones en aquesta situació de dependència de tercers, només en aquest sentit patrimonial, lamenten que se’ls hi regategi el dret a votar i a participar en les decisions cíviques comunitàries. En aquest aspecte, sóc conscient que es tracta d’una qüestió delicada que s’ha de deixar en mans de professionals, demagògies a part; però que no es pot allargar més perquè és una injustícia i una discriminació.
                   

Ara bé, a la meva manera de veure, pel que fa al col•lectiu d’electors que volen participar des de l’estranger en la tria de qui ha de remenar les cireres als pobles on estan censats, i que no poden fer-ho perquè la burocràcia diplomàtica els hi posa tots els obstacles possibles - repeteixo: obeint les consignes polítiques del govern de torn - la denuncia hauria d’anar més enllà de la simple protesta testimonial i periodística, i si a la classe política en general li queda quatre dits de seny i un petricó de vergonya, hauria de muntar un escàndol del dimoni fins que la fiscalia, tan diligent per perseguir d’ofici segons quins presumptes delictes, prengués cartes en l’assumpte i escarmentés en serio tots els involucrats en aquesta falta de diligència maliciosa, manifestament voluntària i prevaricant, que es repeteix a cada crida electoral. A més a més, tenint en compte que molts d’aquests que no poden votar han esmerçat temps i diners en aconseguir complir tots els requisits legals que han de superar per exercir un dret democràtic tan simple. Em sap greu com a demòcrata que creu que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats - pel que fa al dret a decidir simplement perquè votar és la pota principal del sistema - que ens ho mirem com si es tractés d’una anècdota que es repeteix sistematicàment, i que no s’hi posi remei perquè no es vol, sabotejant el mecanisme per interessos polítics embastardits.     

dimecres, 20 de maig de 2015

DINAMARCA, 1 - ESPANYA, 0

El parlament danès no ha dubtat com el seu príncep Hamlet ho va fer en temps reculats, i ha acceptat debatre en el seu hemicicle el contenciós polític entre Catalunya i Espanya. Malgrat que només es tractava d’un debat amistós, on el resultat no decidia absolutament res, Espanya s’ho va prendre com si fos un partit transcendental – per entendre’ns, com si ara que els termes futbolístics estan de moda, es tractés d’una final -, i enlloc de jugar net i esportivament, va assajar alguna de les seves marranades diplomàtiques per impedir, no ja la derrota, sinó que el partit ni es jugués. Però va perdre. No va fer-ho per golejada, però el gol que li van colar els danesos al porter Margallo, és dels que fan mal i costen de pair a l'equip. Perquè, en definitiva, la derrota consisteix en haver d’empassar-se la resolució dels parlamentaris danesos recomanant a Espanya que les diferències que manté amb Catalunya entorn del sobiranisme, s’han de resoldre parlant-ne democràticament. Cert que no ha estat una rebolcada humiliant, però per qui sistemàticament nega el dret a decidir dels catalans i fomenta la crispació social – que també és una forma de violència -, tocant tots els botets econòmics i culturals que pot, el que ha passat a Dinamarca representa un bon cop de puny a l’estómac. Sobretot considerant que cap parlamentari va votar en contra de la resolució aprovada, i que la minoria dretana companya de viatge del PP d’aquí, va confessar que degut a les pressions rebudes dels seus col•legues polítics – en termes futbolístics, d’això en diríem joc brut -, van canviar el vot afirmatiu que en principi estaven disposats a emetre, per una neutral i contemporitzadora abstenció.       


            Tanmateix, des de Catalunya convindria que tampoc es comencessin a tirar coets festejant una victòria absolutament pírrica, ja que allò que ha dit el Parlament danès no passa de ser una obvietat: les diferencies polítiques sobre temes tan delicats sempre s’han de resoldre pacíficament i enraonant a bastament les parts directament implicades. És a dir: en el desenvolupament del procés sobiranista cap a un Estat propi, sobretot pel que fa a la seva internacionalització, la declaració de principis expressada des de Dinamarca té el valor que té com a precedent encoratjador, però ni un gram més. Dóna per brindar amb cava discretament al menjador de casa, però seria excessiu tirar coets des del balcó. Simplement Dinamarca ha donat la raó als que no paren de reclamar que es deixi fer un referèndum sense entrebancs, per saber cap on es decanta el dret a decidir dels ciutadans. I en cas que el resultat sigui majoritàriament favorable a la independència, posar-se a negociar amb el govern central els capítols d’un divorci el màxim d’amistós possible, tenint en compte que els dos pobles continuaran sent veïns i socis europeus, i que molts de ciutadans catalans sentimentalment tindran el cor dividit molt de temps entre on viuen i on van néixer.           

dimarts, 19 de maig de 2015

SOBRE ELS PADRINS

Sempre s’ha sentit a dir que qui no té bons padrins no es bateja, i la majoria de la gent s’ho creu com si fos paraula de Déu. Però com passa molt sovint en aquesta vida, es donen per fetes dites populars que s’haurien de posar en quarantena o fer-ne, com a mínim, una anàlisi una mica desapassionat. Per exemple: tothom que no es bateja és perquè no té padrins o perquè ha decidit, per acció o per omissió, no batejar-se? O si el fet de no estar batejat juga en contra de la felicitat, de la prosperitat o de la categoria dels éssers humans? El cas és que cada dia sembla que hi ha més mainada que li fan fer campana a l’hora de passar per la pila baptismal. I, no obstant això, per Pasqua cada any es consumeixen més mones; la qual cosa vol dir que hi ha molts padrins sense credencials que fan el paperot o molts fillols i companyia que, per tal de menjar mona, no els hi ve d’aquí fer contents avis, tiets o amics de la família que es disfressen de padrí encantats de la vida quan convé, encara que no hi hagi hagut cap bateig pel mig. Apa va, embolica que fa fort! En quin jardí m’estic ficant aquest matí, per deixar que la mà dreta m'escrigui aquesta reflexió, no mirant-se ni una vegada les advertències de l’esquerra? De fet, per dir que res és veritat ni és mentida, perquè tot depèn de les ulleres amb què es mira, no cal donar-hi tantes voltes. Però sempre m’ha fet certa angoixa, o potser sigui vergonya, descobrir que una frase feta que es fa servir més que un mocador a l’hivern, té més forats que un colador. I pel que fa a aquesta guatlla dels padrins, estic segur que qui va començar a fer-la córrer, es portava l’oli.           

            A la meva manera de veure, doncs, el primer que va sortir amb aquest ciri trencat devia estar rabiós perquè la vida li havia donat unes carbasses ben merescudes, però com que no volia admetre-ho no se li va acudir cap més excusa que donar-ne  la culpa del fracàs a que no tenia padrins. És a dir, la llegenda de que qui no té padrins no es bateja, va escampar-la un pobre desgraciat amb un os a l’esquena. I darrera d'ell, s’hi varen apuntar uns quants ganduls més, que bescantaven sistemàticament els legítims èxits aconseguits pels que no s’entretenien caçant mosques, esquitxant-los amb la sospita que els seus triomfs  no eren el resultat de l’esforç, del mèrit o de la constància, sinó d’un cop de mà dels bons padrins que els hi aplanaven el camí. No dic pas que en algun cas no sigui veritat que alguns arriben abans a la meta perquè agafen una drecera poc catòlica que els hi han posat en safata,  però és injust que aquesta trampa es carregui als padrins, encara que sigui simbòlicament, enlloc d’emprar la paraula adequada: corruptel.les, amiguismes mal entesos, tornar un favor... Qualsevol mot, abans d’encolomar als pobres padrins una titlla que no els pertany. Ara que els batejos religiosos van de baixa, potser toca reivindicar la figura entranyable del padrí autèntic i tradicional de la mona, i no refiar-se tant del padrí polític o de conveniència del tràfec d’influències, oi?

                                   

dilluns, 18 de maig de 2015

CAQUES DE GOS

Aconseguir que les caques de gos no embrutin el paisatge urbà, sembla que ha portat de corcoll durant la legislatura que s'acaba els regidors de la cosa a molts de municipis exigents, però resulta que pocs se n'han sortit per trobar-hi el desllorigador. En efecte, molts ajuntaments a falta de recursos per emprendre projectes més ambiciosos, varen entretenir-se engiponant ordenances de civisme a tort i a dret, d’allò més primmirades possibles, on el capítol reservat a recollir els excrements dels millors amics de l’home tenia reservat un lloc d’honor, per la senzilla raó que sempre que es convocava una reunió, dins del pla de participació ciutadana, per parlar de civisme, era inevitable que el tema de les caques de gos consumís bona part del temps. El bo del cas és que la primera vegada que la queixa va arribar a la taula del regidor corresponent, aquest reaccionà amb sornegueria i anant de sobrat: - “això rai té ràpid remei. Farem una crida als veïns i, si cal, motivarem la col·laboració amb un bon repertori de multes”. No tardaren gaire en descobrir que apel•lar al sentit de la responsabilitat queda molt bé sobre el paper, però que en la pràctica fa figa; en part, perquè els que haurien de perseguir els propietaris de gossos que no fan el gest de arreplegar la caca, la veritat sigui dita s’ho agafen a la fresca, potser pensant que es van fer policies municipals picant més alt en els seus objectius professionals.         


            Ara bé, hi ha regidors que no es desanimaren pas per aquestes foteses i s'espremeren les neurones a la recerca de mètodes imaginatius i, fins i tot, revolucionaris pel que tenen d’innovació tecnològica, per eliminar les caques de gos. És el cas de Sitges, que en vista que no hi havia manera de fer-les desaparèixer dels seus turístics carrers, varen decidir “épater le bourgeois” posant en marxa un sistema nou: analitzar l'ADN de les caques. D'aquesta manera, els gossos censats en aquesta població -i els que ho facin a partir d'ara- hauran d'aportar una mostra d'ADN, que es guardarà en una base de dades. De l'anàlisi se'n cuidarà una empresa del parc de recerca de la UAB, i si l'ADN extret no es troba a la base de dades, es podrà elaborar un retrat robot a partir de característiques com el pèl, per tal d'identificar l'infractor. D'altra banda, en una derivada sanitària, també es detectaran els paràsits més comuns, que poden presentar riscos tant pels animals com pels humans. El projecte es posarà en marxa a partir del setembre – sempre que els resultats electorals no trastoquin els plans -,  amb la intenció d’exportar la idea a d’altres municipis, ja que segons diuen la Diputació de Barcelona també hi està interessada en veure el resultat de l’experiment científic-escatològic. A la meva manera de veure, però, a vegades la solució més senzilla és de pur sentit comú i la tenim sota el nas. Que, en definitiva, és el que ha fet l’ajuntament de Puigcerdà, després de desenganyar-se del sentit cívic dels ciutadans, que passaven olímpicament dels dispensadors de bosses i papereres escampades per tota la vila. Han contractat un treballador a jornada complerta dedicat noés a recollir les caques de gos de la geografia urbana. Si l'exemple enganxa, em pregunto que en faran alguns ajuntaments de les flamants ordenança de civisme.   

diumenge, 17 de maig de 2015

DEIEM AHIR: "DE L'ESTAT DEL BENESTAR AL DE LES RESTRICCIONS" (publicat 4/11/2011)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● diumenge 17-05-2015 – DEIEM AHIR...
DE L’ESTAT DEL BENESTAR, A L’ESTAT DE LES RESTRICCIONS
(publicat el 4 de novembre 2011)

            La ciutadania comença a estar-ne farta d’una comèdia que dura massa, i que repeteix tants els gags que aquests ja no fan gràcia; com si els còmics que acaparen l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea d’aquest teatre nacional espanyol, s’hagués tornat ensopida o estúpida. Que no s’ho pensin pas, això. El fet que no els hagin començat a xiular també des de la platea, de ben segur es deu als petits nuclis de claca - llogada per neutralitzar els intents del galliner de sabotejar la representació -, que està escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigaran gaire els ocupants de la platea a fer costat les protestes, cada vegada més insistents, que venen del galliner. Tot el teatre, doncs, pot acabar esclatant d’indignació, si els còmics i l’empresa no es posen ràpidament les piles, el dia que la gent de la platea se senti identificada amb els crits de protesta procedents del galliner.
            Ja sé que la “parrafada” anterior és una llicència literària, però reflecteix força bé la realitat que es viu a aquest país quan el teló de la representació teatral que s’anomena “campanya electoral”, s’ha aixecat aquesta mitja nit. Durant quinze dies els còmics rivalitzaran en qui la diu més grossa, en qui treu més drapets al sol als còmics de la competència i en qui se’n surt millor fent empassar al públic rodes de molí. La competició per aconseguir la programació del teatre per a la pròxima temporada no es tracta, precisament, d’uns Jocs Florals sinó que és una guerra, en la qual tot sembla està permès. Bé, de fet, tot estava permès fins fa poc, fins que des de l’11-M s’han colat al teatre, okupant el galliner, un grapat de gent emprenyada amb raó que planta cara als còmics, exigint que l’obra carca i passada de moda que es reestrena, sigui reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els còmics d’aquest teatre venen representant un repertori que, amb lleugeres variants, se saben de memòria. I si alguna vegada vol debutar una companyia nova amb pretensions renovadores, l’establishment teatral juga fort i a vegades brut perquè tot quedi en un simple maquillatge del guió clàssic i convencional. 
Adés, des del darrer onze de maig, el públic majoritàriament jove que omple el galliner exigeix a les patums de la faràndula que es treguin la són de les orelles i renovin el repertori, de cap a peus. Però els administradors del teatre, un cop refets de la sorpresa inicial, decidiren que no es pot permetre que quatre esvalotats  rebentin una re-presentació que els ha permès de viure com uns reis, a ells i a llurs famílies, tant la directa com la política, des de qui sap quan. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat del teatre que barressin el pas a la patuleia i que no se’ls hi vengués ni una entrada. I si no se’n surten, ja us asseguro que manaran que es desallotgi per la força el galliner sense cap escrúpol. És el guió de sempre, com el del Juan Tenorio. Però potser ara no se’n sortiran tan bé, perquè la nova generació d’indignats no són manxols i més d’una escaramussa no es podrà evitar; tanmateix, el problema de veritat es que a la colla del galliner s’hi vagi infiltrant púrria que contamini de violència un moviment civil i pacífic de protesta.

És cert que l’obra ja està cascada i que cada dia enganxa menys públic, però aquesta manca d’empatia amb l’argument  suplia amb una bossa de caramels marca “estat del benestar”; fins que el supervisor europeu de la franquícia a qui pertany l’empresa teatral ha dit prou. - “Així no podem seguir, perquè les misses no donen per tants caramels i crispetes, ja que a caixa en surt més del que hi entra”. Per tant, si us plau per força, no hi ha hagut més remei que suprimir els caramels a corre-cuita, i la parròquia acostumada al benestar que es respirava entre les quatre parets del teatre, ha hagut de renunciar a privilegis que, malgrat no els podien pagar amb el que recaptaven per taquilla, els còmics en nom de l’empresa prometien que les llaminadures serien per sempre. Per aquesta aixecada de camisa, la indignació que rebenta el galliner està arribant a la platea, i que hi hagi o no un daltabaix al teatre, dependrà de la capacitat d’ensibornar dels còmics. Ho tenen difícil, ja que no és tan senzill com sembla passar de “l’estat del benestar” a “l’estat de les restriccions”. 

divendres, 15 de maig de 2015

BOCAMOLLS A SOU DEL FONS DE RÈPTILS

No em cap a la barretina que inspectors de la policia nacional xerressin a una banda de presumptes jihadistes, que tenien els mossos d’esquadra enganxats als talons, i que anessin en compte perquè se’ls hi havia infiltrat un mosso a la banda. Efectivament, els mossos feia mesos que seguien la pista a aquella trepa i, segons pròpia confessió, era veritat que s’hi havia camuflat un confident al seu entorn, quina vida podia veure’s compromesa gràcies als bocamolls col•legues de la competència en la lluita antiterrorista. La primera cosa que em xoca d’aquesta informació que ahir transcendí, és que les actuacions professionalment impecables d’una policia autonòmica fossin considerades com una competència emprenyadora per part de la policia nacional, i que en funció d’aquest menyspreu i mal rotllo s’hagi trepitjat la línia vermella de posar en qüestió la seva lleialtat institucional. Amb el seu potiner acte de posar sobre avís a uns presumptes delinqüents, no solament varen posar en perill la vida d’un company, sinó que engegaren a passeig una operació policial en la qual s’hi portaven mesos de dedicació absoluta, i que en precipitar-ne el desenllaç del previngut i esverat galliner varen volar dos o tres dels principals conspiradors, que tocaren el dos a temps de no ser enxampats amb les mans a la massa. Però el que encara em deixa més parat és que el ministre de l’interior hagi posat el crit al cel, no solament desmentint les queixes dels mossos, sinó acusant-los formalment de mentiders i insinuant que en operacions de gran envergadura on l'Estat s'hi jugui molt, no se’ls pot deixar sols.    


            A la meva manera de veure, com que el ministre no és cap ignorant i sap perfectament que el prestigi investigador del cos dels mossos d’esquadra està més que reconegut, que digui el que diu només pot tenir una explicació, si la competència policial és impossible de negar-la: que no li mereixin cap confiança els mossos per pertànyer a una comunitat que furga per convertir-se en Estat propi. I a partir d’aquesta conclusió ben inversemblant per desgràcia, les preguntes impertinents al ministre són inevitables, començant perquè expliqui si aquests inspectors del cos nacional de policia actuaven com a versos lliures del cos o formaven part de la nòmina alimentada des del fonts de rèptils. En tot cas, com a ciutadans catalans, tenim tot el dret de sentir-nos estafats per un Estat tan mesquí que, inclús en temes de seguretat nacional i de lluita antiterrorista, anteposa als criteris de professionalitat i de col•laboració incondicional entre els diferents cossos policials, els prejudicis polítics i la maquinació partidista. Cal que en prenguin nota els que encara desfullen la margarida del si o del no a la independència: amb servidors de l’Estat tan miserables com per fer favors a suposats terroristes investigats pels que consideren la seva competència il·legítima, apaga i fotem el camp perquè això s’ensorra.     

dijous, 14 de maig de 2015

EM DOLDRIA MOLT, QUE EM TINGUESSIN PER MALA PERSONA

Jo no sé si al ministre Wert li va fer gaire gràcia que el titllessin a la cara i en públic de mala persona; però del seu posat de perdonavides immediatament després de l'incident, vaig deduir que més aviat se’n sentia orgullós que el diputat Tardà, a qui deu considerar un llenguerut separatista, li engaltés una correcció tan severa. A mi, francament, em deixaria molt tocat  que algú em tingués per un mala peça, ja que considero que ser considerat mala persona és el pitjor que li pot passar a ningú. Mireu si em sabria greu, que no li desitjaria ni al meu pitjor enemic i, per tant, si em passés a mi, aniria a envestir qui m’ho hagués dit i procuraria aclarir els malentesos, fins que féssim les paus i em retornés la bona fama. Però el ministre Wert no ho farà això, per tres motius dignes de fer-s’ho mirar: perquè no creu que hi hagi cap malentès per aclarir, perquè en el seu peculiar ordre de valors potser l’insult es considerat un mèrit i, finalment, perquè ja es conforma amb que el seu acusador hagi sigut expulsat de la tribuna del Congrés. I en part li dono la raó: efectivament, el que va encendre la sang del diputat Tardà no va ser cap malentès, perquè el ministre Wert no és, precisament, dels que tiren la pedra i amaguen la mà: ell mastega bé les paraules perquè se li entengui tot el que vol dir, i ho diu convençut que està complint quasi una missió sobrenatural. No sé si és una mala persona, francament, però si les característiques de les males persones es poden quantificar, ell tindria molts de punts de coincidència amb la mostra.


Una de les característiques principals d’una mala persona, a la meva manera de veure, és que s’aprofiti d’una posició de prepotència per fer entrar claus per la cabota, per exemple, en les parets sensibles d’una comunitat lingüística, que era un model de convivència pacífica fins que ell s'hi va ficar pel mig. Des que van adjudicar-li el ministeri de Cultura, s’ha comportat com un elefant en una botiga d’objectes fràgils, i ha acumulat una llista quilomètrica de greuges i demandes per danys i perjudicis de les entitats culturals del país, a les quals ha pretès sotmetre sota la seva bota intransigent. I, en especial en el cas de Catalunya, les seves trompades han estat dedicades a trepitjar el signe cultural més sagrat per un poble que se sent nació, encara que no tingui Estat: la seva llengua. Jo no sé si és una mala persona, però que no parat d’humiliar i menystenir l'idioma català tant com ha pogut, si que ho sé de cert. I que s’ha sentit orgullós de fer-ho, també; perquè ho porta escrit a la cara. Tots els polítics aspiren a passar legítimament a la història per alguna iniciativa encertada que hagin impulsat. El ministre Wert hi passarà com el ministre de Cultura que ha tingut més institucions culturals en peu de guerra, com el pitjor valorat de la seva promoció ministerial i com un energumen incapaç d’escoltar i de dialogar amb franquesa perquè, en el seu cas, ha sacrificat la humanitat a la ideologia, i actua més com un robot fanàtic que com una persona. Repeteixo, no sé si és una mala persona; però si jo fos ell correria a netejar la meva imatge, perquè el pitjor llegat que pot deixar a la història de la seva gestió política, es que s’hagi guanyat a pols que li diguin “mala persona”. I perdoni les molèsties, senyor ministre, però com repeteix en Tardà, algú ho havia de dir.  

dimecres, 13 de maig de 2015

ES POT SER UTÒPIC, TOCANT DE PEUS A TERRA?

Quina animalada! No es poden fer volar coloms i alhora tocar de peus a terra. O si? Ser utòpic és una cosa molt complicada, perquè la utopia no és simplement quelcom impossible o il•lusori, sinó un sentiment que arrela a l’imaginari de les persones, que mobilitza o paralitza, que remou esperances o pors, que te influència en les decisions polítiques, les estratègies econòmiques i els projectes de vida social. Les palanques més potents del canvi històric en els darrers dos segles es basen en la utopia: liberalisme, comunisme, anarquisme, ecologisme, socialisme, cosmopolitisme... Però cap d’aquestes utopies s’han consolidat com a tals en les institucions i formes d’organització social, i quan ho han intentat en formes alternatives de vida, com per exemple les comunes anarquistes, han estat violentament destruïdes en nom de la raó d’Estat. Malgrat això, cadascuna d’aquestes utopies ha tingut els seus adeptes, encoratjant somnis, sacrificis i canvis socials de tot tipus, des de bastir institucions democràtiques protectores de la llibertat individual, fins a impulsar el reformisme socialdemòcrata que va enlluernar mig món amb la utopia més fantàstica de totes: l’Estat del Benestar. Però també la utopia va deformar-se, fins al punt de parir monstres com el comunisme soviètic, l’imperialisme ianqui o el nazisme hitlerià...     


            Els defensors de les utopies diuen que provoquen l’esperança, i que només tenint esperança es realitzen les persones. Però la realitat de tot plegat, és que totes les utopies neixen de la bona fe d’alguns il•luminats que, en un moment donat, s’han fet seves les veus dels condemnats de la Terra, i s’han convertit en advocats de les seves causes perdudes. Estem en deute constant amb totes les causes perdudes que han permès avançar a la humanitat. I tot serien flors i violes, mentre ningú pretengués passar factura d’aquest deute i tots els que no estan marginats anessin creant complicitats amb la marginació dels altres, amb la boca plena de la paraula solidaritat. El problema de les utopies, i potser d’aquí ve el seu desprestigi, és que massa sovint fan servir les dissorts concretes per transformar-les en causes abstractes. De les injustícies concretes que patia l’obrer en férem el mite abstracte del proletariat i de la revolució. Potser el punt feble de les utopies, doncs, sigui que als utòpics els hi costa admetre  el dolor concret com a concret, enlloc de fer-ne un culte mitòman a l’abstracció. De la compassió, en diuen moralisme. Del bon samarità, paternalisme. De la caritat organitzada, hipocresia burgesa. Potser que sigui per aquesta raó que avui les utopies s’estan quedant sense bous ni esquelles i el proletariat s’ha difuminat en allò que se’n diu vot útil. Vot útil, esclar, per als qui disfressen la revolució segons les seves conveniències, per aconseguir la victòria electoral que els acosti al poder. Si toquéssim de peus a terra, ens adonaríem que les revolucions que avui es prediquen als mítings, són l’encarnació vivent de les restes de la utopia de bona fe.    

dimarts, 12 de maig de 2015

L'ESCÀNDOL DE LES PRÒTESIS DE SALDO PORTARÀ CUA

Per casualitat, l’estiu passat vaig ser testimoni de dos casos de pacients que havien rebutjat dues vegades consecutives les pròtesis de maluc i de genoll que se’ls hi havia implantat. Cap dels dos casos m’afectaven directament, ja que eren els ocupants del llit del costat d’amics meus hospitalitzats. No sé si els seus problemes amb les pròtesis tenien res a veure amb material caducat - aquesta setmana hem sabut que una proveïdora sense escrúpols n’havia col·locat a més de 30 hospitals públics i concertats d’aquest país -, els quals sense massa control de qualitat varen endinyar a uns tres mil malalts, en la seva majoria gent gran. Del número de damnificats no en féu gaire cas, perquè sembla que tant l’abast exacte d’aquesta potineria com els danys colaterals estan encara per determinar, i les xifres confessades per Salut podrien ser només la punta de l’iceberg d’un negoci amb els subministres hospitalaris – no només de pròtesis, sinó també de productes farmacèutics - a la Seguretat Social. Com a mínim hi ha precedents de conductes no massa ètiques, o per dir-ho més fi: tolerants, començant pel que fa a determinades magarrufes practicades fins no fa gaire, com les “recompenses” que els viatjants de laboratoris distribuïen entre metges que receptaven un producte determinat i no altre, passant per la diferència de tracte i atenció que els pacients rebien a la consulta  de l’ambulatori o la consulta privada per part del mateix metge... Però aquesta història de les pròtesis que s’ha destapat ja és de pel·lícula de terror. Sabeu com se senten de desvalgudes les persones com les de qui us parlava al principi, després de passar el calvari d’una operació feixuga i d’una recuperació lenta i dolorosa, l’inesperat rebuig de la pròtesi els retorna a l’infern?


            Sempre hi pot haver un error humà o un descuit, però quan el problema es repeteix en trenta hospitals i afecta a milers de pacients, ja no es pot dispensar com una “cagada” aïllada, sinó que es tracta de quelcom més seriós i deshonest, sobretot després de saber-se que en la conxorxa no només hi estava embolicat personal sanitari – si res més no per no fixar-se prou en el material que utilitzaven -, sinó també polítics i gestors de la sanitat pública. Suposo que cap advocat defensor dels presumptes manefles tindrà el cinisme d’argumentar que compraven aquest material en mal estat degut a les retallades pressupostàries, perquè m’hi jugo una dotzena de pèsols que no les compraven a preu de saldo, sinó potser més cares i tot que les bones. Qui fa un cove fa un cistell, ja se sap. De què serveixen tants de protocols, si resulta que qualsevol galtes se’ls pot saltar a la torera si és "algú"? Qui controla al controlador? El personal sanitari que dóna la cara davant del pacient, i que ha salvat la cara de la Seguretat Social en moments crítics evitant que la imatge de la institució no en sortís perjudicada de les retallades de pressupostos ni de les privatitzacions encobertes, ha de tenir la seguretat que el material que es posa a la seva disposició – tant farmacèutic com ortopèdic – està en perfectes condicions de qualitat. I el pacient ha de tenir la certesa, per exemple, que quan va a posar-se la vacuna de la grip no se li subministra aigua destil•lada o restos de sèrie. És un dir, ja m'enteneu. Però notícies com aquesta de les pròtesis no ajuden gaire a la confiança que tenim la millor sanitat del planeta, com tants  polítics farsants se n’omplen la boca de cara a la galeria, mentre com a gestors d'aquesta sanitat la potinejant tant com poden, sigui per arrogància o per interessos obscurs. De moment, tenim tres mil implantats de pròtesis escagarrinats i els culpables de l'enrenou fent-se el desentès. Al final resultarà, com en tantes altres coses, que qui va comprar les pròtesis va ser l’esperit sant, que es guanya la vida embolicant troques misterioses.   

dilluns, 11 de maig de 2015

MONÒLEG A PEU DE CARRER (16) – “YA SABES QUE NI TOCARME...”

“Tal com va passar, t’ho explico; i t’asseguro que te’n faràs creus. Era vora de migdia, a un supermercat del barri. Entren tres nanos, el més gran dels quals no tenia ni quinze anys. Per les fesomies, jo diria que un era sud-americà , l’altre moro i juraria que el tercer feia cara d’ésser del país. Cadascun d’ells va tirar decidit per un carrer diferent dels prestatges, amb les mans a la butxaca. No érem més d’una dotzena els clients. La noia de la caixa va posar-se visiblement nerviosa i va avisar les seves companyes que estiguessin a l’aguait. Només eren dues. La que devia ser l’encarregada, d’uns trenta i pico d’anys, amb una mica de panxeta que delatava un incipient embaràs, es va dirigir crispada a un dels xicots, i tibant-lo del braç li va exigir que toquessin el dos i deixessin el que havien xoriçat. De seguida els altres dos trapelles van acudir a fer costat a l’interpel•lat per la dependenta, mentre aquest amenaçava a la pobra xicota: -“ Ya sabes que a mi, ni tocarme tía!” Mentrestant, la clientela, inclòs jo mateix i la meva dona, ens ho miràvem sense saber què fer, però amb poques ganes de ficar-nos-hi pel mig, la veritat sigui dita. L’encarregada va insistir: - “Qué lleváis en la motxilla? Venga, soltadlo y marchaos antes que avisemos a la policia” Tots tres cafres se li varen encarar, negant que haguessin robat res. Què coi es pensava aquella tia de merda! I el més descarat de tots, li va deixar anar: “Si avisas a la policia, te rajamos. Que lo sepas. No te la quieras jugar por nosotros que somos menores y no nos pueden hacer nada...” Gràcies a Déu que després d’aquesta fanfarronada varen recular cap al carrer, entre insults i paraulotes gruixudes, la majoria dirigides a les mares dels que érem testimonis accidentals de la seva bretolada.

Encabat, les dependentes es varen esbravar amb la clientela que havíem assistit a la representació: - “Aquests galifardeus no és la primera vegada que entren a acollonir-nos-nos; són del barri i ja els tenim calats! Es reparteixen entre els prestatges per despistar-nos i pispen quatre gormanderies, sobretot xocolata, que deixen caure dintre la motxilla que porten penjada al coll... I no els hi diguis res!, perquè ja heu vist com planten cara. La saben molt llarga i, sobretot, t’escupen a la cara que no els hi faran res perquè són menors... I no els hi toquis un pèl, que seràs tu qui te la carregaràs!...”

Una clienta va ficar-hi cullerada dient que a qui s’havia de denunciar era als pares. - “Els pares? – va replicar-li la caixera -, si són pitjors que els nanos!” I cap de les dependentes, malgrat fos mossegant-se la llengua de ràbia, era partidària de trucar als mossos, si ningú havia pres mal i no havien atracat la caixa. – “Si s’assabentessin que els hem identificat, qualsevol dia te’ls pots trobar a la cantonada i tenir un bon disgust”.

Era la primera vegada que m’hi trobava embolicat en una situació tan desagradable, i vaig sortir amb la impressió que aquelles dependentes anaven a treballar amb la por al cos, i que quan entraven tres o quatre adolescents junts, ja els hi tremolaven les cames, perquè la sensació d’indefensió davant la petita delinqüència podia més que cap altra consideració. I encara que, finalment, no patissin cap agressió física, el sol fet de tenir d’aguantar la vexació verbal d’aquells cretins ja constitueix una agressió d’aquelles que costa dies oblidar-se’n. Una altra clienta va rematar el pessimisme generalitzat amb una reflexió: -“si a aquests aprenents de delinqüent els hi fessin pagar els seus actes incívics amb  una temporada de treballs comunitaris, i als seus pares se’ls hi estronqués la indiferència fent-los indemnitzar els danys causats pels seus fills malcriats, potser acabaríem en poc temps amb tanta tonteria”. Creu-me, me’n vaig tornar a casa preocupat, i amb el convenciment que si ningú atura el petit vandalisme quotidià estem ben arreglats.”

diumenge, 10 de maig de 2015

DEIEM AHIR: ** QUI IMPEDEIX UN PACTE D’ESTAT? ** (publicat el 22 setembre 2011)

            Estem igual, per no dir pitjor que al 1977, quan es varen signar el cèlebres Pactes de la Moncloa. Aleshores es va vendre aquella operació de caire polític com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a l’encetada pell de brau, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, els pactes no foren més que un garbuix voluntarista de declaracions de principis i una partitura de bones intencions, que els musics de l’administració van posar-se a interpretar evitant desafinar. Però posar d’acord l’orquestra no va ésser senzill: la patronal, que tot just començava a organitzar-se, al final no es va comprometre massa a res i els sindicats gairebé varen estar a punt d’estimbar el carro pel pedregar, perquè les seves pròpies bases – a les que setmanes abans escalfaven el cap amb consignes que havien de cremar-ho tot – després d’haver digerit el triomfalisme dels primers dies no acabaren d’entendre el gir de cent-vuitanta graus dels seus dirigents. Però a empentes i rodolons, tothom va acabar tibant del carro perquè es varen acollonir en adonar-se que no era només el país qui estava a les cordes, sinó que tot un sistema podia anar-se’n a fer punyetes.
            Un dels partits comparses d’aquella conxorxa desesperada, venia l’embolada tant bé com sabia: “...hem diagnosticat el focus de la infecció, ara cal buscar més que solucions, pal•liatius per evitar que la gangrena ens enviï a l’altre barri”. Per la seva part, la Banca – ai, la Banca! – que en certa manera havia de donar exemple d’empenta és va despenjar, igual que ara i que sempre, amb un seguit de planys. Que si la política restrictiva monetària del govern reduïa el diner en circulació i, per tant el crèdit, malgrat els banquers des de temps immemorial no deixaven de tancar els exercicis amb beneficis extraordinaris. Com avui, que tot i que les Caixes sembla estiguin a la ruïna encara han generat en el segon semestre de l’any un 8% més de benefici que en el mateix període de l’any passat. La patronal, els sindicats i la banca, doncs, toquen avui a en Zapatero la mateixa serenata que el 77 estrenaren per engalipar en Suárez. La solfa i els músics, si fa o no fa, són els mateixos. Només ha canviat el destinatari, que si llavors era l’inquilí del palau de la Montcloa ara és la pèrfida Merkel i els dimonis dels mercats. No hem donat a penes un pas endavant des d’aquell llunyà 1977; ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides de veritat.
            La crisi d’avui té un conjunt de factors idèntics a la del 77, inclosa la feblesa de la classe política. Com allavonces, avui l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, ha caigut de forma espectacular i els més optimistes preveuen que la xifra d’aturats estructurals no millorarà. Per acabar-ho d’arreglar, les 1.500 empreses més grans, han rebaixat vora de mig milió de llocs de treball. Per la seva banda, els polítics fan barrila discutint bajanades, com si a la babalà s’anés arreglant sola la botigueta. Avui en deixen caure una de freda i demà una de calenta. Però sent prou greu el paisatge que dibuixo, el problema de veritat és que som un país que està perdent l’hàbit de treballar. El 50% de la nostra joventut, pel cap baix, no troba feina i s’està palanquejant en el subsidi i espremen els estalvis de pares i avis. Puja una joventut que ni tindrà la costum de treballar per guanyar-se la vida, ni es preocupa d'aprendre bé almenys un ofici. Com serà la societat de demà amb aquesta lleva de recanvi passota i mal educada? Tanmateix, als governants no se’ls acut cap més solució per resoldre la crisi que retirar abans d’hora a gent experimentada. Som un país tant contradictori que en mig d’una crisi fenomenal, un govern que es diu d’esquerres s’estima més negociar les condicions per resoldre un contracte de treball que els sacrificis per mantenir-lo.


            D’altra banda, el “milagro espanyol”, va permetre convertir-se en empresaris a gent que no tenen ni formació ni base per ser-ne. Els focs d’encenalls es multiplicaren, sense que cap govern digués prou a tants negocis embastats amb quatre agulles. El “pluriempleo” no tenia límits i suant la cansalada hom es podia pagar el pis, el cotxe i fins i tot l’apartament de la costa. Acostumats a no mirar prim, ni vàrem diversificar la indústria, ni vàrem planificar l’agricultura ni la investigació. I és que a més a més de la reserva espiritual del món, fins fa quatre dies el nostre miop Zapatero presumia davant dels seus homònims que érem gairebé el melic de l’univers. El resultat de tot plegat és que no estem preparats per superar la crisi i, el pitjor, és que quan faria falta imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip ens dediquem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Tan desgraciats, cecs i orgullosos som que no podem forçar un pacte d’Estat enlloc de malgastar temps i diners en una altra enganxada electoral que semblarà una claveguera de merda, enlloc d’un laboratori de projectes?        

divendres, 8 de maig de 2015

TRENCADÍS DE LLUM (Narració)

(De tant en tant, ja sabeu que abuso de la vostra paciència per fer-vos tastar un bocí de la meva producció literària. Avui em complau oferir-vos, enlloc de la reflexió habitual, una narració premiada en el 6è Certamen Literari de Relat Breu. Aquest vespre recolliré el premi a Santa Eulàlia de Ronçana)

TRENCADÍS DE LLUM

De quan era petit, recordo mon pare – “paleta fi” era com li agradava que li diguessin – assegut a terra, eixarrancat de cames per treballar millor una massa de morter acabada de pastar a la gaveta, la qual abans no s’adormís intentava, només amb l’ajuda de les mans nues, donar-li forma de gerro, d’àmfora o de pitxella, segons de quin humor s’hagués llevat aquell dia o de quina banda bufés el vent. Algunes vegades encertava a la primera el contorn de l’objecte que vagament recordava del seu somni; però d’altres, el que li sortia s’assemblava més a un niu de garsares que a cap altra cosa. Quan, al seu parer, aconseguia una aproximació passable a la figura que li rondava pel cap, aquelles fantasiades carcanades d’argamassa les recobria, amb la paciència d’un frare, de trencadissa de tasses, rajoles, mosaics o plats bonics, arreplegada furgant sense vergonya entre piles de runa procedent d’algun enderroc. El portava boig, sobretot, la ceràmica florejada i festosa; que fos basta o fina, tant li feia. I si tot remenant s’ensopegava amb fragments de vidres o de cristall de tons vius i llampants, tornava a casa més content que un gínjol, amb el seu tresor ben endreçat i protegit al sarró. Amb aquells trencadissos, encaixant-los boci a boci amb tota la catxassa del món, anava revestint l’esquelet grisenc i marcit de les senzilles estructures de ciment acabades de modelar, i com un petit déu creador feia el miracle de transformar-les en projectes d’obres d’art, abstractes i desguitarrades, però suggerint i provocant alhora efectes cromàtics sorprenents, perquè ell, en definitiva, no aspirava a cap altra recompensa ni reconeixement més enllà del d’experimentar una mena de plaer sensual contemplant com el trencadís reverberava sota la llum d’una bombeta o, sobretot, en contacte amb els raigs de sol. Encabat d’encaixar el darrer tros de trencadís, la flamarada d’entusiasme exaltat només la compartia amb nosaltres, la mare i jo, i pareu de comptar, ja que des que s’havia retirat de la manera que ho havia fet, s’estimava més no veure ningú.

Aquella afició tan original, que un altre s’hagués agafat mansament com un esbarjo per passar l’estona, ell l’havia convertida en el centre de la seva vida, quasi en una obligació, amb la qual pretenia omplir l’immens esvoranc que li havia obert sota els peus una jubilació precipitada per la porta falsa, solitària, magra, mal païda, acceptada per força com a mal menor. Potser aquelles formes tan estranyes que amassava amb les mans, sense cansar-se’n mai, fossin com badalls estroncats i bords d’impotència o brams desesperats de protesta en contra dels que el varen arraconar, quan encara se sabia l’ofici de memòria i tenia corda per estona. Tant se val ara el per què de tot plegat! Era evident la fugida cap endavant que representava aquell quasi esquizofrènic arravatament. Quan el pare es va penjar d’una biga del garatge jo encara anava a estudi, i recordo que la tieta Rosa em va recollir a migdia i em va du a dinar a casa seva; d’aquesta manera va tenir temps de sobres per explicar-me, poc a poc, la nova garrotada que ens acabava de caure al damunt. La primera conseqüència directa de la mort del pare, me la va fer saber la mare just al cap d’un mes de l’enterrament: havíem de canviar de casa, ja que amb la misèria que li quedava de pensió de vídua no podia pas pensar en fer-se’n càrrec tota sola del que quedava per pagar de l’hipoteca, ni de les despeses d’un habitatge tan gran. Els pares es portaven gairebé vint anys de diferència, i quan es van casar ell feia d’encarregat en una de les constructores de més renom de la ciutat; era una d’aquelles empreses amb fama que qui podia entrar-hi a treballar tenia el pa assegurat de per vida. Vet-aquí, però, que en el nostre cas, el pare esdevingué aquella malastruga excepció que confirma les regles: una empresa que semblava tan sòlida va fer figa en un tres i no res, després d’ensorrar-se un edifici nou de trinca, deixant-hi atrapats un parell d’obrers entre la runa. Ja que el pare estava en capella de l’edat mínima de jubilació, li varen aconsellar que fes un pensament i com que era un home de bon ferrar, que no volia veure’s embolicat en problemes va entomar, disciplinat, la proposta de l’amo. Però no se’n va refer mai de la vergonya de sentir-se escombrat d’aquella mala manera, com si fes nosa, com si fos una rampoina.


El trasllat va anar ràpid perquè quan s’escampà la veu que ens veníem una casa que feia tan de goig de veure, van aparèixer pretendents de sota les pedres. Ens vàrem mudar a un pis escarransit, en comparació amb l’espai del què disposàvem abans; però la mare en va treure un bon pessic, que va servir per pujar-me i donar-me estudis, perquè no acabés sent un escarràs com el pare. Aquesta cantarella sobre la manca d’empenta del pare, la mare me l’engargamellava a cada pas com si, vés a saber, fos la seva marera de revenjar-se de les frustracions i greuges que havien covat durant el temps que estigueren casats. Afigureu-vos que, entre d’altres records de la meva infantesa, hi vàrem abandonar a la casa vella tot aquell bé de Déu d’obres de  trencadís fetes pel pare, les quals allavonces vaig adonar-me amb profund ressentiment que a la mare li importaven un rave, i que no pensava emportar-se’n ni una per mostra. En realitat les odiava tant, aquelles figures estrambòtiques i inútils... No és que em vingués de nou aquell capteniment, ja que la mare li retreia sempre al pare, sense dissimular ni quan jo els podia sentir, que no hagués plantat cara a la mala sort amb més coratge i pebrots, com ella deia; enlloc d’arronsar el coll com un estruç covard, amagant el cap sota l’ala. Suposo que la mare considerava aquella obsessió del pare pel trencadís, com una prova de l’home impotent en tots els sentits en que s’havia convertit, a més a més d’una miserable pèrdua de temps, ja que res de tot allò que servia d’oxigen moral al pare, no ajudava gota a fer bullir l’olla. El comprador de la casa tampoc no devia trobar-hi cap interès especial en el devessall de desvaris del pare, produïts durant l’any i escaig que va sobreviure jubilat. En una de les meues freqüents peregrinacions d’enyorança pels voltants d’allà on havia viscut tan feliç, mentre m’empassava a poc a poc els mocs del dol, vaig veure que entre d’altres andròmines, uns operaris esbandien tots els trencadissos del pare d’una palada, llançant-los dintre el contenidor de la cantonada, sense cap mirament. No cal dir, repeteixo, que al nou propietari tampoc no li deien res aquelles peces estrafolàries, car se les va treure de sobre com si fossin porqueria i no fantasies esbojarrades de llum. Jo, en canvi, sí que vaig rescatar-ne un parell que, per xamba eren de les més maques, abans no se’ls enduguessin a l’abocador, i les vaig lluir a la prestatgeria de la meva habitació, com si fossin els més preciosos trofeus. Ara puc confessar que ho vaig fer, sobretot, amb la clara intenció de provocar remordiments a ma mare, cada vegada que les veiés. Va ser la meva petita venjança domèstica, en reivindicació de la memòria del pare que em pensava que ningú trobava tant a faltar com jo. Encara avui, casat i emmainadat, conservo aquelles dues peces de trencadís de llum salvades in extremis del racó. I si us dono la tabarra i en parlo és perquè l’altre dia em va entendrir notar que en Sergi, el meu fill gran, també se les deu estimar perquè fins i tot hi parla com si pensés que el poden entendre o que s’hi pot comunicar jugant a la rateta amb els raigs de sol. No vaig poder dissimular una llàgrima el dia que vaig atrapar-lo, d’amagatotis, amanyagant un d’aquells trencadissos de llum com si acariciés la mà del iaio, que no havia arribat a conèixer

dijous, 7 de maig de 2015

ELS PETITS PLAERS DE LA VIDA

            A vegades sembla com si sense garlar de política, d’economia, de pilota o de sexe, no sabéssim passar l’estona, quan en realitat hi ha tantes coses que ens envolten, a les quals a penes donem importància, malgrat siguin la sal i el pebre de la vida. Potser si dediquéssim una mica menys de temps a discutir sempre qualsevol jugada, ens estalviaríem moltes emprenyades i valoraríem més les coses insignificants que tenim arran del nas i que tenint-les tan a prop, deixem passar de llarg, inclús dintre de casa mateix. Sembla mentida que perdem tantes energies jugant a arreglar el país amb invents del TBO, tenint l’oportunitat d’asseure’ns tranquil•lament, per exemple, a veure sortir el sol o a prendre la fresca havent sopat, mirant les estrelles amb tots els sentits receptius, enlloc d’estabornir la capacitat de pensar o de conversar amb les persones que ens envolten, penjant-nos de la tele, del mòbil o de la “tablet”, com si tot el món es resumís en cadascuna d’aquestes pantalles.    


            Hi ha moltes més tecles per tocar a la vida, que encaparrar-nos amb la política, amb la crisi o amb si entra o no la pilota. Per exemple, estar contents de tenir un balcó espaterrant de flors ben florides; compartir un plat cuinat per un mateix i que ens ha quedat com per llepar-s’hi els dits; passejar pel bosc proper amb una colla d’amics, escoltant la xerrameca dels ocells, tot fent-la petar sobre temps reculats; esforçar-se en portar sempre un somriure als llavis i no regatejar un “bon dia” a ningú; cantar a la dutxa cançons romàntiques, encara que es consideri una carrinclonada passada de moda; jugar amb els néts o amb els fills petits deixant-se sorprendre i penetrar per la seva innocència desconcertant; estar agraïts per tenir feina, salut o una família que t’estimi i a qui estimar; facilitar els mals tràngols als desorientats o als cagats de por, que se t’acosten per explicar-te les seves penes perquè no tenen ningú més... En trobaríem a grapats de petits plaers, de detalls insignificants als quals no parem prou atenció, de maneres de passar-s’ho bé sense preocupar-se de ser el més ric del cementiri... No tot s’acaba discutint de política, de futbol o de la borsa. Avui pot ser un bon dia per posar-nos a dieta dels plaers insignificants que ens esperen a la cantonada, sempre que no fem el badoc i hàgim netejat l’ànima de prejudicis. Per viure feliç no cal estar sempre “en guàrdia”, a l’espera d’un atac imminent de l’enemic invisible. Els infeliços solen tenir el cap ple de fantasies impossibles, d’enveges absurdes, d’egoismes aberrants i d’orgasmes fallits per manca d’interès i de voluntat.            

dimecres, 6 de maig de 2015

MOLTS MONÒLEGS NO FAN UN DIÀLEG

A tres dies del començament de la campanya electoral, una vegada més es farà palès el mal que pateixen les democràcies en general i la nostra, per tendra i ingènua, en particular: que els polítics parlen massa i s’escolten poc. Ja s’han començat a demanar debats cara a cara en els mitjans, com si els resultats de la votació depenguessin directament de la sobreactuació dels líders davant la pantalla de televisió, en hores de gran audiència, per repetir com cacatues un grapat de tòpics. En teoria, els debats haurien de servir per contrastar noves idees i programes, establint ponts de diàleg a partir de determinades coincidències. Però, en realitat, tot queda reduït a un guirigall de monòlegs, que no donen la mínima oportunitat al diàleg per trobar consensos, per una raó molt senzilla: sense confrontació calculada entre partits no hi ha vida ni negoci. Ja sé que aquestes coses lletges de la política no s’haurien de fer notar quan el futur el posem en mans dels polítics, dels quals el que més importa a les classes mitjanes amenaçades per la globalització i la concentració dels diners cada vegada en menys butxaques, és que s’entenguin. La majoria de votants que han de decidir a qui fan confiança els propers quatre anys, aniran a les urnes havent vist reduïts els seus ingressos reals per culpa de la crisi, i sentint-se traïts pel sistema. El que em meravella és que encara tinguin esma d’anar a votar.

En un moment donat, va semblar que a tota Europa – i que això seria bo per una Espanya que arriba a misses dites sempre -, hi havia una mena de revolució social que apostava per la meritocràcia, pels que estalviaven, treballaven moltíssim, complien les lleis i pagaven els impostos. Però va ser un simple miratge. Si donem una ullada al panorama social a casa nostra i també a la dels veïns, comprovàrem que ens trobem davant de més desigualtats que mai: una societat dominada pels interessos de les Corporacions globals que no paguen impostos; pels Consorcis energètics que apugen els preus del gas i l’electricitat com els rota; pels Oligarques que compren propietats immobiliàries com a inversió. Alguns economistes que no tenen el cul llogat s’atreveixen a explicar que ja no es tracta, com passava abans de la crisi, que un 10% de la població acapari el 90% de la riquesa, sinó que avui una elit no superior a l’1% concentra en les seves mans el 99% dels diners. Un exemple d’aquest món al revés el tenim avui mateix amb l’anunci del futbolistes d’elit que juguen a Espanya, de sabotejar el final de temporada per pressionar Hisenda que no els hi empaiti els beneficis, i en consideració a la seva cara bonica alliberi d’impostos els ingressos per imatge (és a dir, per fer publicitat). I mentrestant, els polítics i els seus directors de campanya donen les últimes pinzellades a uns monòlegs encartonats, que faran impossible qualsevol diàleg constructiu, que retorni la confiança dels ciutadans en que les condicions de vida de la majoria del poble són possibles de millorar, remant tots en la mateixa direcció. I perdoneu les molèsties.    

dimarts, 5 de maig de 2015

DEL MES DE MARIA D'AHIR, AL MES DE LA PILOTA D'AVUI

Quan els de la meva generació anàvem a escola, sobretot si el col•legi era de frares o monges, quan arribava maig quasi cada dia del mes teníem de fer mèrits portant un ram ben guapo o almenys quatre flors, per guarnir l’altar de la marededéu. Era el "mes de Maria", i encara que formalment no s’hagués convocat cap concurs, era evident que venir de casa amb “flores a Maria” no perjudicava gens els estudis, ans al contrari. A més a més, amb l’arribada del bon temps primaveral qualsevol escapada al bosc o als prats propers, per recollir xeixa silvestre per adornar millor el pedestal de la verge, era ben rebuda per la mainada, la qual ni s’hi encaparrava amb el caràcter religiós de l’activitat, ja que a aquella tendra edat fins i tot semblava una costum simpàtica. Va ser quan ens vàrem fer grans que ho començàrem a trobar carrincló i carca, i ens queixàrem que no volíem veure la formació dels nostres fills contaminada amb dosis de doctrina i de beateria. Una formació, per cert, que premiava memoritzar com lloros la llista dels reis gots, les declinacions dels verbs irregulars o les tables de multiplicar. Francament, no sé què era pitjor: si fer devotament el més de Maria o aprendre de memòria una cartilla que poc servia per anar pel món. La pena és que tot plegat ens ho hàgim hagut de plantejar després. 

Ara que ja tenim superada aquella etapa diguem-ne bucòlica, per anomenar-la d’alguna manera amable, i que les escoles en teoria ja es dediquen només a ensenyar “coses útils” - no obstant la crisi ha fet palès que en la majoria de casos tampoc servien de gaire res -, el mes de maig ja no tornarà a ser el mes de Maria perquè la pilota ha guanyat la partida a les flors. Fixeu-vos que quasi cada dia hi ha programat menú futboler de categoria. I aquell ramat de nens i nenes dels anys quaranta, avançant en fila índia cap a l’altar de la verge amb el lliri a la mà, s’ha transformat en un ramat de ciutadans, molt més nombrós que el de col•legials, als quals sembla que la pilota ha rentat el cervell, fins al punt i que són capaces de cridar, gesticular i desbarrar com si haguessin perdut el món de vista, oblidant-se de tots els drames quotidians petits i grossos, com si a l’hora del partit no existissin. El culte a Maria l’ha substituït el culte a la pilota, però el fumut del cas és que no gosaria pas a dir si hi hem sortit guanyant o perdent amb aquest canvi de referents. La més desvergonyida i sorneguera versió d’en Pla potser sentenciaria la pregunta amb un estirabot sorprenent: "Vigileu, no fos cas que canviéssiu pets per merda".           

dilluns, 4 de maig de 2015

LA MALEÏDA POR

No és el mateix tenir por, que ser poruc. La por és una malaltia del cos que es desenvolupa al terrat, per una flaquesa del cervell; el poruc, en canvi, té un virus empeltat a l’ànima, igual que el que es pot tenir un os a l’esquena. La por és una patologia somàtica atuïdora i paralitzant, que en el seu grau més sever esclata en crisis de pànic o de terror; i les seqüeles més lleugeres són tan invalidants, en un moment donat, com la basarda, l’esglai o la paüra. En canvi, el poruc és més aviat un pusil•lànime, un pobre d’esperit, al qual la gent no plany com a un embasardit, i li reserva qualificatius més aviat desdenyosos com cagat, cagarina, caganer o cagacalces. Mentre qui té por pateix un disbarat, el poruc simula que té por per emmascarar la seva covardia i manca de coratge per treure el seu geni, la personalitat, l'opinió o el punt d’orgull. La por no es cura a base de crits, ni de clatellots, ni de psicoanàlisis, ni de pastilles, ni tampoc comprant-se un gos. Contràriament, molts porucs crònics haurien deixat de fer el ximple amb un bon mastegot a temps. No sé si m’explico, però el que vull dir és que tenir por és una cosa, i ser incapaç de prendre iniciatives davant d’una situació complicada, n’és una altra. Un soroll desconegut a casa, en mig del silenci de la nit, trasbalsa qualsevol; però la única manera de superar l’angoixa que desperta un soroll desconegut és posar-se a investigar-ne la causa per trobar-hi remei, si és possible, o almenys tranquil•litzar-se, ja que l’origen de la por somàtica sovint va associada al misteri, la incertesa i la foscor, per exemple.     


            Tanmateix, hi ha una altra classe de por que no es manifesta com a reacció a estímuls físics concrets com la foscor o la remor que no sap d’on ve, sinó que està embolcallada de mals pressentiments, d'inseguretat o, simplement, per “sentir-se sol”; que no és igual a “estar sol”. La llarga solitud alimenta moltes crisis de por, i encara que els terapeutes diuen que s’hi ha d’aprendre a conviure, preparant-se de mica en mica, la veritat és que no és tan fàcil de posar-ho en pràctica si no es té una força de voluntat a proba de bombes. És cert que si s’està convençut que la millor companyia que un pot desitjar és la seva, ajuda; però m’hi jugo un pèsol que la recepta només funciona, llevat de les excepcions de rigor per confirmar la regla, quan hom sap que pot refiar-se que si van maldades les afectivitats bàsiques no li fallaran i que si frega el límit, sap a qui recórrer. Per tant, no ens en fotem de qui té por de la de veritat, perquè estigueu segurs que aquestes persones s’ho passen molt malament, i que només pot entendre el seu calvari qui ha passat per la mateixa experiència. A més a més, he observat que la majoria dels que viuen amb l’ai al cos, els hi fa vergonya d’explicar-ho, en part perquè està mal vist que un adult tingui por. I la por, en podeu estar segurs, no és monopoli de les criatures, malgrat els adults es resistim a confessar que en tenim, encara que ens en morim. I qui digui el contrari, és que té ganes de fer-se trampes al solitari.         

diumenge, 3 de maig de 2015

** NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY ** (publicat novembre 2011)

  **** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● diumenge 3 maig 2015: DÈIEM AHIR...

(El maig del 2011 vaig engegar el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE”. He pensat que estaria bé treure la pols a les antigues reflexions, per comprovar si anava gaire lluny d’osques).

** NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY ** (publicat novembre 2011)

            ● On s’ha vist? Té raó el lladre confés del Palau de la Música quan s’exclama que el seu currículum de xoriço, no es pot pas comparar amb el de l’assassí del president dels EE.UU. Ni pensar-hi! Qui va carregar-se Kennedy era un desgraciat mercenari a sou, a qui segons sembla no li varen deixar temps ni per gaudir de les trenta monedes del que sigui, que li varen pagar. En canvi, els porcs que valent-se del seu càrrec, posició, influència o renom es passen de llestos arramblant el que poden cap a casa, no tenen excusa ni perdó de Déu. Fan el que fan perquè volen fer-ho, no perquè en tinguin cap necessitat, ni s’hagin venut l’enteniment degut a la desesperació o sota el símptoma d’abstinència. Ho fan per pura avarícia o per aconseguir una font d’ingressos extres que els hi permetin presumir de capricis cars i selectes. Malgrat que no hagin matat Kennedy, el que han fet és molt més greu. Per aquesta raó ho han de purgar amb escreix, començant per tornar el que hagin robat, amb interessos inclosos, abusant de la nostra confiança.

            ● I per què és més greu? Doncs perquè el pispa del metro, almenys hi posa habilitat en “fer” la seva feina, i l’estafador professional sovint hi esmerça molta imaginació i astúcia per enredar. Però qui es val de la seva posició per afanar dels fons públics, simplement s’aprofita d’un privilegi per omplir-se les butxaques. És clar que el pispa i l’estafador són uns lladres, però els que roben diner públic ho són més. Diuen que l’oportunitat és la que fa al lladre, i és ben veritat. Qui birla vint euros és tan lladre com el que en treu un botí de vint-mil; l’única diferència que hi ha entre l’un i l’altre, és l’oportunitat i la sort. Ningú és proposa, quan tiba una cartera o posa la mà a la caixa, limitar-se a una quantitat concreta, sinó que arreplega tot el que troba i fuig. Tanmateix ho podem dir de l’atracador: quan es decideixes a “actuar” no sap el benefici que li raportarà la malifeta: tant pot ser que acabi amb un botí interessant com que no en tregui ni per pipes; o que, fins i tot, acabi de potes a la “cangrí”.


            ● En canvi, els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions, públiques o privades, gairebé sempre creuen que el càrrec o la rectoria que tenen els hi donarà impunitat, i que poden tibar de beta tant com vulguin, puix ningú mai ho descobrirà, sigui perquè o bé es pensen tenir tots els controls a les seves mans, o es refien que degut a la seva alta posició, ningú gosarà denunciar-los. No ens ha de sorprendre, doncs, que quan els enxampen in fraganti alguns es rebotin en contra dels acusadors, protestant que se’ls tracti talment com si haguessin matat Kennedy. Als lladregots sense pedigrí, ni se’ls acut emparar-se en aquest retret tan forassenyat: ells lladres del carrer saben perfectament perquè se’ls ha detingut i, en tot cas, intenten pactar una rebaixa del càstig al·legant borratxera, droga o bogeria. Ara bé, els lladres d’upa no volen que se'ls tracti com lladre pelacanyes. La tragèdia és que, a vegades, fins tot algun jutge comparteixi aquest criteri tan arnat, tractant-los amb guant de seda i procurant no atabalar-los gaire, com si fossin de cotó-fluix o d’una raça en perill d’extinció que cal preservar. A alguns països, per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquests extrems de l’edat mitjana, per suposat; però estaria bé, i a més seria just, que a part de la privació sovint edulcorada de llibertat, a aquests lladres de “categoria” - que s’han enriquit fotent-se del mort i de qui el vetlla -, potser també se’ls hi hauria d’amputar la reputació social i el patrimoni propi o familiar que faci falta, fins que hagin escaguitxat l’última engruna de les apropiacions indegudes.

divendres, 1 de maig de 2015

ELS PERIODISTES, A GALERES MAI DELS MAIS!

Alguns polítics s’omplen la boca amb elogis a la llibertat d’expressió, i es feliciten d’haver-la aconseguit amb l’esforç de molts empenyent la democràcia; però a la mínima que els tiben massa les costures, es regirem en contra dels instruments i canals imprescindibles per exercir aquesta llibertat: escriptors, periodistes i medis informatius en general. Des del poder, també generalitzant, la qüestió de la llibertat d’informació es garbella  amb sedassos massa fins, amb l’excusa que s’ha d’anar molt en compte amb els comentaris crítics i amb l’escampada de xafarderies o d'indiscrecions. Per dir-ho clar i català, des del poder les coses es veuen des d’una altra perspectiva que des de l'oposició, i la llibertat d’expressió és la primera que ho nota, sense boicotejar-la descaradament, la veritat és que el poder la posa a caldo subtilment: rodejant-se de periodistes “de confiança” i fent escampar la boira els borinots impertinents, murris i sorneguers. Fins aquí seria suportable i comprensible, des del punt de vista de la debilitat humana, aquest tracte de favor envers el periodisme complaent i servicial, i el posat de set jutges envers el que vol ficar el nas on no toca. Però el que no té perdó de Déu és que mitjançant lleis penals es pretengui emmordassar els medis perquè no divulguin informacions verificades i certes, obtingudes a través de les fonts que sigui sempre que no s’hagi comès cap delicte, incloses les “goles profundes”, malgrat destapin qüestions enutjoses per a l’establishment.


            Collar els mitjans d’informació ha estat la prioritat de les dictadures i una debilitat inevitable dels demòcrates així que toquen poder, perquè mentre estan a l’oposició no els hi fa cap nosa que es treguin els draps bruts dels que manen. Però quan la democràcia es serveix descafeïnada per l’instint manefles dels que la representen, com passa avui dia amb molts dels governants populars - que no han fet net dels seus orígens contaminats d’autoritarisme i de sentit de la infal•libilitat ideològica - ja no es conforma amb discriminar el periodisme hostil, sinó que els medis i els periodistes poc dòcils se’ls voldria enviar a galeres directament, amb la complicitat de jutges i fiscals reverents amb les lleis que els que manen s’han fet a mida de les seves conveniències. La darrera batzegada consisteix en impedir que s’esbombin els continguts, amb pèls i senyals, dels sumaris que s’instrueixen als palaus de la justícia sota secret. Si realment volguessin, els que manen, tallar en sec les filtracions interessades que degoten a raig des dels despatxos judicials a les redaccions dels informadors, en poques hores es podria fer perquè no es tracta de quatre xoriços que es volen treure un sobresou passant informació delicada, sinó d’una autèntica màfia organitzada gràcies a la complicitat, desinteressada o no, de moltes baules judicials d’aquesta cadena. A la meva manera de veure, doncs, el periodista per molt carronyaire i irreverent que sigui, no fa altra cosa que aprofitar les filtracions que li escupen sobre la taula. Només se li podria recriminar, al periodista, que publiqués el material sense comprovar-lo ni investigar-lo. Però si es rigorós amb la informació, ètica i d’ontològicament, no se’l pot enviar a galeres i encolomar-li totes les culpes. Ells fan la seva feina, encara que sigui destapant les bosses de merda de l’administració. Els fastigosos delinqüents de veritat són els que fabriquen la merda i els que la comercialitzen distribuint-la al millor postor, aprofitant-se de que els medis ballarien sobre un dit per aconseguir una exclusiva. El bon periodista no pot guardar-se la informació que li arriba, perquè els ciutadans tenen dret a saber tot lo bo i tot lo dolent dels seus dirigents. Això sí, investigant el material per separar el blat de la palla, i servir als seus clients una vertadera noticia, no ser el mal missatger d’una noticia tòxica.