Follow by Email

dilluns, 20 d’abril de 2015

SI NO SAPS INFORMÀTICA, HAS PERDUT EL TREN?


L’era de la cibernètica i la informàtica té una vessant preocupant: està reduint de manera cada vegada més dràstica i amenaçadora la personalitat humana, fent realitat aquella criatura que fa un quart de segle en Marcuse profetitzà com “l’home unidimensional”, el qual no era res més que una variable semàntica d’allò que Nietzsche havia catalogat com “home-ramat”. La saturació d’avenços informàtics ens porta al sistema de domesticació mental i psicològica més perfecte de la història, on la tecno-burocràcia moderna està en condicions d’envair tots els racons de la privacitat i d’influir en la presa de  decisions personals, sense deixar-ne ni un pam verge per remei. Acostumar-te a prémer un botó per obtenir respostes “on line” a quasi tot, no us negaré que dóna confiança, però potser hauríem de preguntar-nos a quin preu i confiança en què i en qui? En els tècnics? En els fabricants de robots o en els programadors dels seus cervells? La confiança cega en aquest aspecte té sovint més de màgia que de fe. Diuen que la gent que treballa assíduament amb ordinadors acaba desenvolupant una mena de relació de dependència passional amb la seva màquina. Especialment es nota amb nens i adolescents. El nen acaba obeint i creient més la màquina que no pas els pares o els mestres. I això és una contrapartida molt perillosa, perquè s’hauria d’obeir a qui té capacitat i autoritat per donar ordres i fer lleis; però la màquina no dóna cap ordre ni fa cap llei, sinó que es limita a suggerir que facis allò que qui l’ha programat pensa que és el que hauries de fer, perquè és el que et convé estadísticament.

            Fa anys, als Estats Units s’emetia massivament per la tele un anunci curiós, que em ve com anell al dit per il•lustrar aquesta reflexió d'avui. Es veia uns pares que havien decidit regalar-li un ordinador personal al seu fill en complir els catorze anys. El de la televisió, però, els reprenia. “és massa tard, ja heu perdut el temps”. La mateixa escena es repetia amb un nen de sis anys, pel qual també segons l’home de la televisió se li havia covat l'arròs. Els angoixats pares es preguntaven, llavors: hauria estat millor comprar.li el trasto als tres anys? Si, els hi responia el mestre-tites de la televisió, però no us penseu, ja que el cervell del nen ja comença a estar format a aquesta edat i... En fi, l’anunci acaba a la nurse  d’un hospital, i mentre la càmera es recrea entremig dels nadons, una veu en off diu solemnement: “aquest és el moment”. Originalitat no se li pot negar al publicista. El nom de Brzezinski a mig món li recorda alguna cosa. Fou assessor presidencial de Jimmy Carter, però la seva actuació política va ser un desastre; en canvi com a professor de la Universitat de Columbia es convertí en un geni. Ell va inventar la frase “technotronic society” per definir un país “condicionat culturalment, psicològicament, socialment i econòmicament per l’impacte de la tecnologia i l’electrònica”. Funcionant al món occidental més o menys el 70% de computadores del planeta, la teoria de Brzezinski va en camí de fer-se realitat. Faltarà veure si per bé o per mal, però qui sap si la resposta ja ens la trobarem escrita a la pantalla del nostre previsor ordinador personal. Una elit pensarà molt perquè la immensa majoria s’ho trobin tot mastegat, dat i beneit? Serà aquest el Paradís pel que tant es sospira des del principi dels temps?    


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada