REFRANYS OBSOLETS

En honor de sant Jordi gloriós, proposo que avui ens oblidem dels Ratos i de xafarranxo polític i ens refresquem la cara i l’esperit amb una reflexió intranscendent. Obrim parèntesi, doncs. No sé si heu observat que arreu del món, alguns refranys o màximes que gairebé orientaven la vida quotidiana en temps reculats, han passat de moda d’una manera tan sorprenent com frustrant per aquells que consideren que el refranyer, en tant que dipositari de la saviesa popular, sempre va a missa. No vol pas dir això que l’experiència acumulada de pares a fills des qui sap quan. s’hagi d’engegar a dida; però si cal tenir present un adagi que, passi el que passi, aguantarà el tipus pels segles dels segles: “tot és segons el color del cristall amb que t’ho mires”. D’altra banda, la modernitat ha anat arraconant algunes de les “veritats indiscutibles” del refranyer, per exemple aquella que els nostres avis ens engargamellaven perquè no ens fiquéssim en embolics: “quan acabis els diners, compte amb tu i amb ningú més”. Al contrari del que fins no fa pas gaire calia: tenir crèdit per entrampar-te de quatre potes anant de manlleu. Tampoc avui no té gaire requesta aquella dita que pocs discutien: “no hi ha res tan divertit, com passar la nit al llit”, per la senzilla raó que d’un temps ençà fora del llit la nit ofereix un ventall de distraccions per mantenir-te desvetllat fins a les hores petites. Per aquesta raó, potser, disminueix la natalitat i augmenten els neurotics. En fi, no cal dir que l’assenyada sentència: “qui de jove no treballa, de gran dorm a la palla”, ja es pot emmarcar i guardar-la al bagul dels records, ja que ni la majoria de joves poden treballar encara que vulguin, ni és segur que els afortunats que penquen des de jovenets, per culpa de les termites que consumeixen l’Estat del Benestar, puguin arribar a cobrar una pensió que, malgrat fos magra, els deslliures d'haver d’anar a jaure al fatídic jaç de palla quan no s'aguantin els pets.

            El refranyer és evident que s’hauria d’actualitzar, però tothom arrufa el nas a l’hora de posar-hi. Uns perquè pensen que no val la pena de trencar-se la closca donant consells que ningú escoltarà; i d’altres perquè encara senten un cert respecte per les antigues dites, pensant que després de tot alguna vegada l'encertaven. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que el refrany necessita coure’s a còpia de molta paciència i capacitat d’observació; i la gent d’ara no disposa de massa temps per encantar-se en filosofies de poble. Vet-aquí què passa amb els refranys referits a la meteorologia, posem per cas. Molts l’encerten encara, però no es deu pas a la inspiració sobrenatural ni a cap revelació de sant Isidre o de qui se’n cuidi del temps en el negociat de la divina providència, sinó afinant la punteria dels pronòstics fixant-se sense presses en les rutines casolanes. “Sutge a la xemeneia, pluja a terra”. No n’hi ha gaires de xemeneies avui per comprovar-ho, però potser alguns recordareu que quan queia sutge ja podies treure el paraigua per una temporada. Si seguim amb el repertori meteorològic, hi trobem curiosos testimonis d’una meticulosa observació de la natura: “cel de panxa de burra, pluja segura”, “si el sol ha sortit i ha fet cluc, no pensis pagès que el camp quedi eixut” o “quan canten els gripaus senyalen pluja segura” ... La llista seria molt llarga, i malgrat els urbanites escoltem amb cara d’escèptics, els murris i sorneguers pagesos que malviuen de la terra us recordaran que si per sant Pere Regalat plou, les pastetes a terra duraran quaranta dies. I qui no s’ho cregui, ja s’ho trobarà! I no sigueu rancis avui regalant una rosa a qui us estimeu, i a l’hora de triar un llibre, fixeu-vos bé que sigui literatura i no morralla. Però, sobretot avui, sigueu feliços - que demà ja tocarà tornar a remenar merda i tapar-se el nas -, amb la il•lusió que sant Jordi ens il•lumini i ens ajudi a desfer-nos del nostre drac particular.