Follow by Email

diumenge, 26 d’abril de 2015

NO TORNARÀ A LA PLAÇA AMB ELS INDIGNATS (publicat el setembre de 2011)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● els diumenges: DÈIEM AHIR...
( El maig del 2011 vaig engegar el blog “A la meva manera de veure. He pensat que estaria bé treure la pols a antigues reflexions, per comprovar si anava gaire lluny d’osques fent pronòstics).
** NO TORNARÀ A LA PLAÇA AMB ELS INDIGNATS (publicat el setembre de 2011)
Una de les conseqüències de la dictadura que vàrem patir durant gairebé mig segle, és que encara hi ha gent que tot i passar-les putes, no té agalles per sortir a la plaça i cridar ben fort que ja n’està tipa d’una democràcia a mitges. Si que hi ha llibertat, però estigueu convençuts, malgrat sembli difícil de creure-s’ho, que hi ha gent esllan-guint-se en un racó de casa, abans d’anar a parar la mà o queixar-se, per si de cas se la carrega més fort. Quan els moviments d’indignats ocuparen les places, petits empresaris autònoms com ell van veure una escletxa per on desfogar la seva ràbia en públic, però molt aviat se’n varen desenganyar. Aquells indignats que acampaven a la plaça estaven tan emprenyats contra el sistema, que no tenien temps d’entretenir-se amb les foteses d’un petit empresari en fallida. De manera que aquí i allà, alguns dels que reunien amb escreix les condicions per estar tan indignats com el que més, preferiren acotar el cap i arronsar-se porucs, disposats a encaixar amb resignació tot el que els hi caigués al damunt, convençuts que si es quedaven a la plaça, encara en sortirien més mal parats. Per exemple, un empresari autònom ensorrat en la misèria, però vergonyants, que sigui perquè no volia fer-se notar o perquè no es va trobar mai a gust a la plaça entre indignats que estaven per una altra guerra, viu a quatre passos de casa i l’altre dia vaig sentir com s’esplaiava:
- “no comprenc quina culpa en tinc jo del problema dels bancs, que mai els hi vaig quedar a deure un ral i als quals tornava religiosament, mentre vaig poder, els diners que els hi vaig manllevar per pagar el local, la furgoneta i contractar uns quants treballadors... Però per culpa dels embolics que s’havien fet entre ells mateixos, l’enrenou del mercat financer va fer figa, i aquells banquers tan esplèndids que em venien al darrera per deixar-me diners a tremuja, de cop i volta es van tornar rancis i desconfiats, tancant l’aixeta del crèdit, esparverats pel que li havia passat a no sé quin banc americà... I la meva modesta empresa, que s’havia empantanegat amb projectes d’expansió enraonada, tal com predicava el govern que havíem de fer, refiant-me de la crossa financera que el meu banc de tota la vida m’havia promès; ara m’he trobat que m’han cancel•lat les pòlisses d’un dia per altre i m’han deixat en calçotets... Els proveïdors, acollonits per por d’enganxar-s’hi els dits, han optat per deixar-me de fiar si no pago al comptat. I els clients, tan ofegats com jo mateix, m’allarguen els pagaments tant com poden. De manera que obligat a fer de banquer tant dels uns com dels altres, no he trigat gaire a adonar-me de la magnitud de la tragèdia que m’esperava... I de tenir una empresa encarrilada he passat per la vergonya de declarar-me en suspensió de pagaments. I m'he d’amagar com un lladre dels treballadors, que per mi eren com de la família; però que ara es caguen amb la mare que m’ha parit... I tot per culpa d’una colla de financers escagarrinats en veure com l’havien fet de grossa. Podria intentar sobreviure amb uns petits estalvis que té la dona, per si de cas; però no en tinc per res, sobretot si m'embarguen el local i la casa que de bona fe vaig posar com a garantia del darrer préstec que vaig demanar per pagar la màquina de darrera generació que es fot de fàstic al taller, a disposició de la Seguretat Social i d’Hisenda, a compte dels descoberts d’impostos i quotes que no vaig ingressar a temps, perquè necessitava els diners per pagar nòmines i comprar matèria prima per a no aturar la producció... Ja ho veus com em tinc de veure, per no haver fet altra cosa que pencar com un burro, per tirar endavant el negoci, enlloc de buscar-me un xollo”.

Em va colpir molt aquell monòleg desesperat del petit empresari, quan pensava que ningú més se l’escoltava. Sobretot al plànyer-se’n que a la plaça va tenir la sensació que aquells esvalotats no el representaven i que ningú li faria costat, perquè feia flaire de burgés. Com ell, quants d’altres petits emprenedors autònoms, arruïnats i desenganyats, s’arronsen d’espatlles i es tanquen a casa acovardits? No se’ls veurà per la plaça amb els indignats, ni tampoc a la cua de cap banc d’aliments. Ells s’ho passaran com puguin, maleint els bancs i el govern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada