divendres, 24 d’abril del 2015

LA FAMÍLIA DEL REI TAMBÉ ESTÀ EMMERDADA

Vés a saber si la crispació que darrerament es nota en quasi tots els àmbits de la societat, ha fet que el mot “merda” hagi deixat de ser tabú entre la gent d’upa, i fins i tot la tia del rei, la infanta Margarida, no es talla i fa ús d’una referència tan escatològica per definir el seu estat d’ànim quan una periodista s’interessa per com es troba: “estoy hecha una vieja de mierda”, li va contestar a la xafardera, amb tota la naturalitat del món. De fet, feia uns quants dies que amb una mica més de mala llet, l’ex-primera de dama de Catalunya, la ben educada senyora Ferrusola, li va engegar a una altra periodista impertinent un ex-abrupte que va fer forrolla, sobretot perquè mai haguéssim imaginat en boca d’un personatge tan tocat i posat aquell ressentit: “vagi-se’n a la merda!”. I consta que la duquessa de Palma tot sovint s’ha esbravat, en la intimitat, d’una manera semblant. Els plebeus semblava que en teníem l’exclusiva d’expressions tan col•loquials com: “això és una merda” o “n’estic més que fart d’aquesta merda”. Ahir mateix, al passeig de Manresa ple com un ou de parades polítiques intercalades entre les de llibres i de roses, des de la d’uns anarquistes llengueruts i indignats s’avisava: “a la merda la pau social".  Ara bé, quan persones de categoria, incloses les de sang blava, no tenen inconvenient en incorporar la vulgaritat al seu vocabulari, només pot voler dir dues coses: o que s’està democratitzant el llenguatge aristocràtic o que l’elegància està de rebaixes. Potser, com diu el meu barber Manel, no cal donar-hi tanta importància a aquestes relliscades, però com va explicar no sé quin dels antics estoics: "de l’abundància del cor en parla sempre la boca", i si determinades patums o icones de l’aristocràcia o de l’establishment encarcarat, en un moment donat se senten com una merda, no se’ls hi ha de recriminar que s’esbravin com qualsevol pelacanyes. O és que només tenen dret a sentir-se com una merda els que no tenen on caure morts? Doncs vet-aquí que en un país democràtic, la parentela del rei o del president també tenen tot el dret del món a lamentar-se en públic de que sentin com una merda.
  

Mi jugaria un pèsol, però, que quan el pare del rei llegeixi un llibre escrit per la periodista Ana Romero – una trànsfuga de “El Mundo” en ruta cap “El País” -, que el deixa com un drap brut, aixecant el vel de les seves infidelitats conjugals i de la seva doble moral respecte de la parella legítima, a la qual havia promès amor i respecte fins que la mort trenqués els separés, en una doble cerimònia religiosa pel ritus ortodox i catòlic, no crec que se’n pugui estar d’exclamar: “quina merda!”. Li dispenso, perquè sembla que aquest llibre, inspirat a l’ombra d’una amant amb qui havia compartit, pel cap baix, deu anys de casat amb una altra, fa palès quelcom que anava de boca en boca de cortesans  hipòcrites que només s’atrevien a xiuxiuejar-ho, per si de cas les parets tenien orelles. Però ara s’ha esbombat, entre d’altres entremaliadures, que el monarca més catòlic de la cristiandat era un adúlter punyeter, que mantenia “entretingudes” al mateix temps que assistia a missa solemne de costat amb l’esposa repudiada de fet, mentre els bisbes i la capellanada doblaven l’espinada fent-li reverències fastigoses i acompanyant-lo a ocupar el seu setial a l'altar major. A la meva manera de veure, tant se me’n fot la doble moral del personatge, ja s’apanyarà amb Déu nostre senyor si és que hi creu; el que m’emprenya és que les seves mantingudes temporals i d’altres martingales “d’aqui te pillo, aquí te mato”, les pagàvem entre tots els mandingues que, si li fèiem el salt a la dona ens posaven a la llista negra de condemnats a purgar el pecat a les calderes d’en Pere Botero. Quina merda de monarquia, si no és que ràpidament es querella contra la periodista i les goles profundes que li han xerrat el guió del llibre. Repeteixo, ara que tant la infanta Margarida, com la duquessa imputada, com la inefable Marta de Catalunya, han actualitzat i el mot merda, mai més justificat per acabar aquesta reflexió que cridar: quina merda tot plegat!   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada