ESCLAUS O ROBOTS EN PLE SEGLE XXI

No falla, quan estic en el punt més dolç de la migdiada, em sobresalta el timbre del telèfon. Quasi em foto de lloros per arribar-hi a temps perquè tinc l’ànima adormida, i quan el despenjo sento una veu, normalment femenina i amb accent de vés a saber d'on, que em pregunta melosa si parla amb el senyor José Maria. Quan jo encara anava amb el lliri a la mà li contestava afirmativament, i allavonces la veu anònima intentava fer-se simpàtica presentant-se com a Mirinda, Candelaria o Virginia, per endinyar-me tot seguit un seu rotllo encaminat a caçar un comprador passerell o ingenu del servei o producte que promocionava. Quan ja vaig endevinar de què anava el joc i que les llagoteries de la venedora eren una simple tàctica per fer-me caure de quatre potes en un parany comercial que es basava en el vell truc de vendre duros a quatre pessetes, vaig inventar-me mil formes de treure’m de sobre aquelles paparres, formes cada vegada més descarades i mal educades sense remordiments, des de deixar-la amb la paraula a la boca o, simplement, tallant la comunicació en quan m’olorava una nova temptativa d’aixecar.me la camisa. No sóc l’únic que actua tan expeditivament contra aquesta invasió de la privacitat de la llar en el moment més inoportú. Ja que no sé com s’ho manegen, però la majoria de les vegades la trucada empalegosa tenen el do de fer-la caure en el moment més inoportú, de manera que la Candelaria de torn no pot evitar que l’engeguin a parir panteres a les primeres de canvi.

A la meva manera de veure, però, aquest assetjament de la nostra intimitat per part de operadors o operadores que t’ofereixen descomptes, regals i gangues a totes hores, amb un discurs pràcticament calcat, requereix quelcom més que liquidar-lo a la valenta com acabem fent la majoria dels destinataris de les trucades. Suposo que també hi deu haver gent que se les escolta i, potser, inclús hi manté una conversa amb qui està a l’altra banda de la línia; el que ignoro és si amb aquests interlocutors tan programats i quadriculats és possible mantenir-hi una conversa normal, i si arribat el cas que algú s’hi aferri a la trucada – que també passa – per trencar la seva soledat particular, són ells qui tallen la comunicació per no perdre el temps en bajanades. El fenomen de la venda compulsiva per telèfon us confesso que m’intriga i em desvetlla tot un reguitzell de preguntes interessants, que es podrien resumir en dos: els que es dediquen a aquesta feina tan ingrata, ho fan en pla d'esclaus o de robots? Perquè, francament, no m’imagino a cap persona normal capaç de suportar insults, desconsideracions i engegades a passeig sense que la moral se’n ressenti. No em puc imaginar quines són les condicions laborals que tenen, si en tenen, aquesta gent, però m’hi jugaria el què vulgueu a que estan més properes a l’esclavitud de temps reculats que a les llibertats del segle XXI. I també m’agradaria saber si les companyies que encarreguen aquest massiu bombardeig comercial dels ciutadans en posició de descans a les seves llars, comptabilitzen resultats tan positius que permetin una pràctica tan impopular. Perquè si fos així, caldria preguntar-se qui està més robotitzat, si els que compren o els que venen.