Follow by Email

dimarts, 24 de març de 2015

SI DE RUTA NOMÉS N’HI HA UNA, PER QUÈ TANTS DE FULLS? (i 2)

Francament, que a aquestes altures de la pel•lícula s’estigui parlant de fulls de ruta per encarrilar el procés, desconcerta a molta gent que malda per arribar d’una vegada a destí pel camí més curt i segur. Però el principal problema o diferència entre l’estat d’ànim de fa tres anys amb el d’ara és que aleshores parlàvem de FULL DE RUTA en singular i avui parlem de FULLS DE RUTA en plural i, per tant, el procés sobiranista es decanta perillosament, per desgràcia, a l’estat natural de la política feta a la menuda: tants de caps tants de barrets. Quan les grans mobilitzacions de gent al carrer, darrera una pancarta simple i unitària, van fer palès que hi havia una societat civil que agafava el compromís de tirar endavant el procés al marge de les misèries i travetes polítiques, i semblava que cap dels que omplien de crits d’independència carrers, places o balcons, dubtaven de quina era la meta on es volia arribar. Però com que amb l'entusiasme no n’hi havia prou per no fer marrada, de seguida es va veure que era imprescindible decidir quin camí era el millor per arribar-hi, com s’havia d’anar equipat per sobreviure en la dura travessia i, sobretot, com s’havia d’organitzar l’Estat propi que era el premi que es trobava darrera la meta. Per entendre’ns, que no es podia començar a caminar sense tenir un bon full de ruta. Després de debatre-ho a fons i en plena eufòria pel caliu del carrer, entre polítics i societat civil es va pactar posar fil a l’agulla en el marc d’una assemblea que feia patxoca de veure, perquè si passaves llista pràcticament hi estava representat tothom, decidint que un pompós Consell Assessor de la Transició Nacional traçaria un full de ruta pràctic, que fos una mena de vestit asèptic, no fet a mida de ningú, perquè tots s’hi poguessin sentir bé i no tibessin les costures. 

El tracte era que mentre durés la travessia o el pelegrinatge cap a l'Estat propi tothom anés guarnit de la mateixa manera i que una vegada traspassada la meta, cadascú es vestís com volgués. No sé quan de temps va durar aquesta unitat, però jo diria que en algun cas ni de Nadal a Sant Esteve perquè en baixar les escales de la sala on es va reunir aquell plenari ja n’hi havia uns quants que s’ho començaven a rumiar això d’encetar la ruta agafats colze a colze i cantant amb una sola veu, potser perquè tot plegat els hi semblava una mica carrincló o perquè passaven de posar-se xiruques. El cas és que sense renegar de l’objectiu final on es volia arribar, per anar-hi anant alguns preferiren enrolar-se en una guerra de guerrilles que permetés marcar paquet als caps de brot, que no pas formar anònimament i disciplinada en un exercit ben organitzat. I d’aquell full de ruta, que l’organisme creat expressament per cosir-ne les embastes va posar sobre la taula, ja ningú en fa cas perquè han trobat gust a anar per lliure. I no volen avenir-se a raons, ni fan cas als càlculs més simples: fent cadascú la guerra pel seu compte poc avançarem. Si tanta gent assenyada s’adona que discutint fulls de ruta no es va enlloc, per què no es treu la banya d’aquest forat? La resposta cou, però no n’hi ha una altra: per pur i llardós afany de protagonisme. A la meva manera de veure, una llista unitària seria una part important del full de ruta per arrasar a la meta; però em fa l'efecte que ni per garantir la victòria es pensa baixar del burro. Li compro a l’escriptora Pilar Rahola aquella expressió tant ben trobada de les “dutxes escoceses” que comencen a fer perillar seriosament el procés. Només discrepo en el sentit que siguin exclusiva d’un únic partit, per desgràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada