Follow by Email

dijous, 26 de març de 2015

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (13) – LA IAIA ESTÀ CONTENTA ...

Estaven parades al semàfor esperant que es posés verd, quan jo hi vaig arribar. No sé si eren parentes o amigues, però era evident que es tenien confiança perquè una es descarregava en l’altra. Ja sabeu que m’agrada fer el tafaner, i que no em puc estar de parar l’orella quan em posen una història en safata:

● Ahir la vaig anar a veure i t’asseguro que vaig quedar parada de com la vaig trobar de bé. Estava desconeguda, t’ho juro. Ja te’n recordes que a casa es passava el dia de la cadira de rodes al llit com aquell qui diu, i que en prou feines obria la boca ni li deia res la tele. Jo, francament,  em pensava que a la Residència empitjoraria i no duraria ni quatre dies; però, noia, ha fet un canvi que no és coneguda: riu, garla com una calàndria i menja de tot ... L’assistenta social m’ha dit que ells també se’n fan creus de la revifalla, la qual creuen que es deu al fet que tot el dia està envoltada de gent que passa i traspassa. Jo em pensava que hi hauria de pujar a l'hora dels àpats, perquè a casa ja saps que si no li hagués engargamellat la vianda s’hauria quedat amb la pell i l’os. Doncs, noia, aquí no necessita que ningú la peixi: s’ho menja tot i més que li’n posessin... I xerra pels descosits amb les altres dones de la sala d’estar, el que no sé és si se l’escolten i encara menys si l’entenen. Ahir, quan hi vaig pujar, estava fent-la petar amb la veïna del costat i no vaig poder-me'n estar de preguntar-li: - “iaia, que la coneixeu a aquesta dona?” - “I tant que sí! - em va contestar –, treballàvem plegades a la fàbrica, oi?”  No ho sé pas, em sembla que tocava a morts... D’altra banda, aquesta cantarella del “i tant que sí!”, ja me la sé de memòria. Algú li devia ensenyar a dir-ho, perquè no crec pas que ella s’ho hagi empescat tota sola, ja que el curiós del cas és que ho diu per sortir del pas quan l’acorrales massa, detall que em fa sospitar de vegades si se n’adona de com està. Quan m’acompanya el meu home, li pregunto per fer-la gabiejar: - “sabeu qui us ve a veure, iaia?” - “I tant que sí, que et penses que no hi toco?” - “I com se diu?” – la burjo amb una malícia, que reconec em podria estalviar. - “Va, no siguis dolenta, ja ho saps tu com es diu, per què m’ho preguntes?”... Però com que la veig contenta, no m’hi vull amoïnar massa. És clar que és fotut veure ta mare en aquest estat, però la veritat és que mai l’havia trobat tan feliç com ara. Quan hi porto la nena, la criatura la porta a passejar amunt i avall, tibant la cadira de rodes com si fos una esperitada, i jo pateixo en va per si l’atabala; però és tot el contrari: s’ho pren com si fos festa major i quan la meva filla para cansada, la múrria de ma mare em mira amb posat de pilla i em deixa anar: - “has vist quina nena tan entremaliada m’has portat?”  I jo, tot i saber la resposta, li pregunto mesella: - “iaia, que no sabeu qui és aquesta nena?” - “I tant que sí, vatua l’olla!” ... Però no pateixis, que no se li escaparà pas que és sa neta. Ja no goso preguntar-li si sap qui sóc jo i com em dic. No m’hi atreveixo d’ençà de la primera vegada que vaig notar que el coco li feia tentines ... Admeto que les nostres converses absurdes no porten enlloc, ja ho sé; però li agrada que li expliqui coses encara que per ella no tenen cap sentit. Francament, he aprés a fer-me trampa al solitari, i li segueixo el joc sense remordiment. - “Us han fet un bon dinar avui, iaia?” - “I tant, molt bo!” No cal insistir a preguntar-li què ha menjat. Si tot ho troba bo i tot la fa contenta, què més puc demanar? A casa, la pobra dona ja estaria morta. Et ben juro, noia, que el miracle l’ha fet tenir companyia. A ella tant li és que la majoria de les seves companyes no s’aguantin els pets i passin figues tot el dia. Hi són, i ella ja en té prou no trobant-se sola i tenint gent que es bellugui a prop, encara que no sàpiga qui són, ni com es diuen.   

1 comentari:

  1. No sé si tindrà resso però no puc deixar de reflexionar i contestar amb lucidesa, desprès d'un temps llarg de confusió. Full de ruta... ja estaba pensat, escrit i decidit. tos els partits i estaven d'acord, un pacte ben traçat, amb avinença per part de tots. No voliem un pais lliure amb el que sempre hem cregut? Desde que es va començar a entreveure que hi havia un somni nou, il·lusionant, que només de pensar-hi ens feia nadar sense aigua i volar sense ales, ens hi vem posar en ferm. I així treballant junts, sentit el recolçament de tots els partits i del poble, que finalment és el que decideix estavem contents i satisfets somiant amb un futur millor, no perque fins ara no estessim be, però després de creure fermament que hi ha un estat millor, qui es pot resistir? Però com en tot procès, van començar les desavinences, les inseguretats, els mitjans de comunicació primer deien una cosa, desprès un altre, i amb incerteses i desmentits no es pot arribar mai enlloc. Ens han acusat de mentiders, de teatreros, de no creure en el que voliem, ens han fet retrets sense cap sentit, per part d'uns i altres.I aquell saber el que voliem? i la comunicació, en quin moment hem perdut l'esperança en el que havia de ser millor. Tant preocupats pel que diu i sent el govern espanyol i no ens hem posat d'acord els d'aquí. Això és i serà per tots imperdonable. Agrair les seves opinions, llegeixo soivint els seus articles , i tot i que discrepo en algun article, és sempre enriquidor. Moltes gràcies per tot.

    ResponElimina