MILIONS A PUNTA PALA

Deu ésser veritat que el diner cria diner, perquè cada dia em quedo més sorprès de com hi ha gent que remena milions a punta pala. Ahir mateix, sense anar més lluny, em quedo parat en assabentar-me que el ciutadà Barcenas, mentre estava a la presó en teoria sense fotre cop, la seva fortuna personal s’ha incrementat en 4 milions i escaig gràcies als rendiments de les seves inversions. Sembla ser que el fet que els comptes els tingui embargats, no li priva de ser una mica més ric. I quan escoltes de què acusa la fiscalia a tota la colla de pillastres imputats per presumptes tripijocs immobiliaris, per parar la mà per recollir comissions, per untar-se fins a mig braç remenant oli públic o, simplement, declarant-se objectors fiscals pel morro, et se’ns tan poqueta cosa, una vertadera merdeta, que si no et sobreposes a la vergonya de tenir de fer equilibris per arribar a fi de mes, tens tots els números per acabar a la sala d’espera a cal psiquiatra. No us penséssiu pas que en faig un gra massa, ja que la qüestió és molt seria: un país en que mitja població o bé està ballant sobre el llindar de la pobresa o ja hi està colgada fins el coll, no es pot ser tan mesell com per entomar sense posar-se histèric com es fan anar els milions a punta pala.

Cada vegada que s’esbudella un cas de corrupció es tan complicada la trama que hi al darrera, que arribes a la conclusió que fer net, el que se’n diu net del tot, no sé pas si ho arribarem a veure mai. Entre d’altres raons, perquè quan tibes un fil no desenredes la troca sinó que cada vegada s’embolica més. Abans, en el món financer o empresarial si tenies un peritatge mercantil et menjaves el món; ara, en canvi, no et serveix ni per fer de camàlic dels nous reis del mambo: els dinamitzadors econòmics. Jo, francament, em quedo bocabadat cada vegada que un d’aquests fenòmens de l’enginyeria financera furtiva, s’explica una mica sobre la manera de fer negocis ràpids i rendibles, aprofitant-se subtilment de totes les trampes legals que se’ls hi poden fer a lleis mes foradades que un formatge de gruyère, potser expressament.

Suposo que es degut a un d’aquests forats legals que un pocavergonya com Barcenas, amb la llei a la mà, un jutge li permeti anar a esquiar una setmaneta, i que, a sobre, perquè no se’ls hi escorri per la frontera o perquè no prengui mal dos o tres policies que paguem tots només estiguin pendent d’ell. He posat el cas de l’ex-tresorer del PP perquè és paradigmàtic que un tipus que té totes les comptes embargades, i que és evident no viu dels aires del cel, pugui burlar-se del mort i de qui el vetlla. O que un Mario Conde que fa quatre dies va arruïnar un banc, es va polir el fons de pensions dels seus empleats i no ha tornat el que va robar, estigui rehabilitat, vagi de tertúlia en tertúlia donant lliçons de moral i pugui actuar com advocat en els tribunals de justícia. Segur que si el seu delicte hagués consistit en robar una gallina enlloc de “dinamitzar” capitals que no li pertanyien, avui encara es podriria a la presó. Mentre alguns espavilats, doncs, facin anar els milions a punta pala i d’altres no puguin menjar calent tres cops al dia, el món estarà mal repartit, diguin el que diguin a les escoles de negocis. El problema és que això només té dos sortides: o la situació es fa crònica o esclata. I cap de les dues és bona. La solució ideal seria que no arribéssim a tenir el problema, i d’aquí plora la criatura: que molts viuen a cos de rei engreixant el problema. Sincerament, no sé si no se n’adonen o són tan cínics com per anar dient: el darrer ja apagarà el llum.