Follow by Email

dimarts, 31 de març de 2015

LA FORÇA DE VOLUNTAT

Als de la nostra generació ens havien acostumat a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun calbot de tant en tant per fer-nos anar drets i molta força de voluntat. Això de refregar-nos pel nas la força de voluntat sempre que ens queixàvem per quelcom que no ens venia de gust o que no sabíem ni com posar-nos-hi per fer-la, era la canterella recurrent a casa, a l’escola o a la feina. I és que pels nostres avis, mes-tres o patrons la recepta de l’èxit es reduïa a tenir força de voluntat, cosa molt diferent a fer les coses per força. Tenir força de voluntat, tal com ells ho entenien, significava esforçar-se per aconseguir qualsevol fita clavant els colzes a la taula i serrant les dents, enlloc de fer-ho de mala gana o si us plau per força. Ara trobo que s’és menys tossut, però més mesell. La força de voluntat ha caigut en desús i hom es refia més dels estimulants artificials per posar-se a to ràpidament quan s’està deprimit o en baixa forma. Però si bé és cert que amb aquesta classe d’ajudes, en les quals intervé més la química que no pas l’esperit de superació i el suc de canell,  que la moral i l’eufòria pugen espectacularment, la revifalla dura el que dura: sovint amb prou feines per sortir del pas. I és que quan s’acaben els efectes de la “vitamina” no queda més recurs que repetir de nou, augmentant la dosi i la freqüència. En canvi, quan la força de voluntat cotitzava a l’alça i era l’única forma per treure els carros del pedregar, l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per un mateix de qualsevol dificultat durava molt més que la química, perquè el que s’estimulava no eren les neurones i el sistema nerviós sinó l’autoestima, la consciència i l’estat d’ànim positiu.


Eren unes èpoques en que quan algú s’empantanegava en els estudis o en els negocis es deia: “no té força de voluntat”. Fins i tot per lligar feia falta tenir-ne, perquè per aconseguir una picada d’ullet de la noia que ens agradava calia perseverança. I no parlem de la que feia falta per aguantar-se les parelles una a l’altre després de casades, sense partir peres a les primeres de canvi. A la meva manera de veure, la força de vo-luntat ha perdut practicants per la senzilla raó que sempre requereix sacrifici o renuncia, i quan els espavilats prediquen que es pot “triomfar a la vida” fent drecera amb els llavis xops de mel, costa d’acceptar que el camí recte s'hi troben pedres que s'han d'apartar i que per remullar els llavis a vegades només hi ha una esponja amb vinagre i fel. I és que, per desgràcia, l’experiència ensenya a cop de desengany que la vida està farcida de situacions, individuals i col•lectives, que si no és a base de força de voluntat poc es desencallarien mai. En el pla individual, superar mals tràngols sense una força de voluntat a prova de bombes es fa molt i molt difícil, per no dir impossible. I en l’aspecte col•lectiu, pobles o empreses sense la força de voluntat suficient per tirar endavant somnis, ideals o el negoci del segle, tot acaba anar-se’n en orris. Tenir força de voluntat pot semblar una carrinclonada de temps reculats, que està superada amb escreix per la tecnologia que ens ho deixa tot dat i beneït; però vés a saber si no ens aniria millor com a persones i com a societat no dependre tant d’Internet i de lideratges poc exigents, agafant-nos la vida amb una mica més de força de voluntat per lluitar per les iniciatives, projectes i somnis propis.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada