Als de la nostra generació ens havien
acostumat a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun calbot
de tant en tant per fer-nos anar drets i molta força de voluntat. Això de
refregar-nos pel nas la força de voluntat sempre que ens queixàvem per quelcom
que no ens venia de gust o que no sabíem ni com posar-nos-hi per fer-la, era la
canterella recurrent a casa, a l’escola o a la feina. I és que pels nostres
avis, mes-tres o patrons la recepta de l’èxit es reduïa a tenir força de
voluntat, cosa molt diferent a fer les coses per força. Tenir força de
voluntat, tal com ells ho entenien, significava esforçar-se per aconseguir
qualsevol fita clavant els colzes a la taula i serrant les dents, enlloc de
fer-ho de mala gana o si us plau per força. Ara trobo que s’és menys tossut,
però més mesell. La força de voluntat ha caigut en desús i hom es refia més
dels estimulants artificials per posar-se a to ràpidament quan s’està deprimit
o en baixa forma. Però si bé és cert que amb aquesta classe d’ajudes, en les
quals intervé més la química que no pas l’esperit de superació i el suc de
canell, que la moral i l’eufòria pugen
espectacularment, la revifalla dura el que dura: sovint amb prou feines per
sortir del pas. I és que quan s’acaben els efectes de la “vitamina” no queda
més recurs que repetir de nou, augmentant la dosi i la freqüència. En canvi,
quan la força de voluntat cotitzava a l’alça i era l’única forma per treure els
carros del pedregar, l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per un mateix de
qualsevol dificultat durava molt més que la química, perquè el que s’estimulava
no eren les neurones i el sistema nerviós sinó l’autoestima, la consciència i
l’estat d’ànim positiu.
Eren
unes èpoques en que quan algú s’empantanegava en els estudis o en els negocis
es deia: “no té força de voluntat”. Fins i tot per lligar feia falta tenir-ne,
perquè per aconseguir una picada d’ullet de la noia que ens agradava calia
perseverança. I no parlem de la que feia falta per aguantar-se les parelles una
a l’altre després de casades, sense partir peres a les primeres de canvi. A la
meva manera de veure, la força de vo-luntat ha perdut practicants per la
senzilla raó que sempre requereix sacrifici o renuncia, i quan els espavilats
prediquen que es pot “triomfar a la vida” fent drecera amb els llavis xops de
mel, costa d’acceptar que el camí recte s'hi troben pedres que s'han d'apartar
i que per remullar els llavis a vegades només hi ha una esponja amb vinagre i
fel. I és que, per desgràcia, l’experiència ensenya a cop de desengany que la
vida està farcida de situacions, individuals i col•lectives, que si no és a
base de força de voluntat poc es desencallarien mai. En el pla individual,
superar mals tràngols sense una força de voluntat a prova de bombes es fa molt
i molt difícil, per no dir impossible. I en l’aspecte col•lectiu, pobles o
empreses sense la força de voluntat suficient per tirar endavant somnis, ideals
o el negoci del segle, tot acaba anar-se’n en orris. Tenir força de voluntat
pot semblar una carrinclonada de temps reculats, que està superada amb escreix
per la tecnologia que ens ho deixa tot dat i beneït; però vés a saber si no ens
aniria millor com a persones i com a societat no dependre tant d’Internet i de
lideratges poc exigents, agafant-nos la vida amb una mica més de força de
voluntat per lluitar per les iniciatives, projectes i somnis propis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada