NO S'EMIGRA PER GANES, SINÓ PER NECESSITAT

És un fet que el 40% de la població dels països més pobres emigra no perquè vulgui fer-ho, sinó perquè si no ho fa no sobreviurà allà on va néixer. En l’àmbit global, el nombre d’immigrants va augmentar des del 92 milions estimats durant la dècada dels 60, fins a fregar els 200 milions l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, una part molt important correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria, enlluernades per l’abundància en que els hi han dit que neden els països rics més enllà del seu. Els xenòfobs dels països receptors d’aquests fluxos es posen les mans al cap, quan la immigració comença a fer-los nosa, atribuint-li l’augment de la delinqüència o la rebaixa dels estàndards de benestar dels nadius, entre d’altres calamitats. Però no obstant s’ha d’admetre que hi ha immigrants més simpàtics que d’altres, si els països receptors establissin protocols de control assenyats i respectuosos amb les persones – quotes màximes, selecció de candidats en funció de la formació, ajuts a la integració en el país i a la legalització de drets i deures –, l'arribada d'immigrants deixaria de veure’s com una amenaça i, fins i tot, seria bo per als països de procedència d’aquests marginats de la terra. Una immigració indiscriminada i bonista arrossega els països que es vanten de tenir màniga ampla, com l’Espanya de finals del segle passat, a una bombolla econòmica de consum artificial que, en arribar la crisi, la pròpia immigració n'és la principal víctima, però no l’única: la patacada més forta, conseqüència d’una política desguitarrada com la que els nostres governs varen permetre durant l’època de vaques grasses, l’estem vivint ara, quan part de la població nadiua ha d’emigrar a l’estranger perquè al seu país no hi ha feina per a tothom, mentre part de la població nouvinguda s’apanya amb un subsidi de misèria i les engrunes d’una assistència social, impensables en els països d’on varen fugir.

Aquesta és la mare dels ous i la causa que els països europeus, tradicionalment receptors de fluxos migratoris, ara estiguin empescant-se totes les traves possibles per desempallegar-se d’un problema, del qual en són tant o més culpables que els propis immigrants. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com n’hem parlat altres vegades, que la solució intel•ligent per aturar els fluxos desesperats i descontrolats d’immigrants no passa per reforçar amb barrots les fronterers, sinó per eradicar la misèria que obliga aquestes persones a marxar dels països d’origen, tenint en compte que no ajuda gens a la seva recuperació que una bona part dels que emigren siguin els més eixerits i decidits de cada casa, ja que el talent i l’educació els hi sembla que els ajudarà a guanyar-se un racó al paradís dels rics. Per exemple, del país més pobre de la terra, Haití, han fugit el 85% dels ciutadans amb estudis. I la història es repeteix arreu. Allavonces, si dels països pobres emigra el talent i l’emprenedoria, i la riquesa natural dels seus subsòls la rampinya el capitalisme multinacional, qui traurà del pou de la misèria aquests pobles i qui evitarà que els seus ciutadans prefereixin convertir-se en apàtrides potencials i es busquin la vida lluny de les seves arrels, jugant-se-la a cara o creu?