AL MIG, COM EL DIJOUS

Tots els dies de la setmana, si els deixessin escollir, voldrien ser dijous perquè la seva equidistància entre la migranya dels dilluns i l’eufòria dels caps de setmana el fa un dia tan tranquil i simpàtic que, fins i tot quan li toca ser l’endemà d’un festiu, no sap fer de dilluns. Li va gran perquè li sembla que enganya: els dijous són dijous, peti qui peti i no hi ha setmanes dels tres dijous, malgrat es faci córrer la brama perquè el dijous és únic i irrepetible. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol, segons la creença tradicional popular, s’escauen en dijous: dijous sant, corpus Cristi i el dia de l’ascensió. I encara que no està escrit enlloc, el dijous té carisma i es podria definir com un dia centrat, conservador, ideal per fer d’oasis o de pont, un dia en definitiva per contemplar com feia aquell “home que va ser dijous”, la millor obra d’en Chesterton, per reflexionar sobre el bé i el mal i les conseqüències de creure’s estar per damunt d'ambdós per la senzilla raó de ser dijous. No consta de gaires guerres que hagin començat en dijous, perquè no és un dia per prendre decisions sinó per oblidar-se de les fatigues dels tres primers dies de la setmana i fer els preparatius pel merescut descans que s’acosta. El dijous és un dia de trànsit que trenca la monotonia de la setmana i és el perfecte amfitrió de moltes activitats socials relacionades amb la cultura o el pensament. I els hostalers del país, per vés a saber quina raó, des de temps reculats l'arròs els dijous era el plat del dia, costum que moltes mestresses de casa varen copiar molt intel·ligentment.

Tanmateix, en societat d’aquella gent que sempre volen estar al bell mig de totes les mogudes, s’escaigui o no, se’n fa mofa dient: “aquest sempre es posa al mig com el dijous”. No cal ser gaire llest per comprendre que aquesta llufa només es penja a l’esquena dels que, posant-se pel mig del que sigui per dir-hi la seva o simplement fer-se notar, el que aconsegueixen és l’efecte contrari: que fan nosa. Són una branca de l’espècie humana que han nascut amb la malaltia de no saber-se’n estar de remenar la cua per tot arreu. Es parli del què es parli, es jugui al que es jugui, aquest homes-dijous es consideren experts en totes les matèries i jocs; però no són ben rebuts perquè els seus coneixements es limiten a la bajanada i la superficialitat, i en quan als jocs el reglament els hi rellisca perquè del que saben és de fer trampes. No sé com s’ho manegen, però sempre treuen el caparró en totes les processons encara que ningú els hi hagi donat ciri. I al contrari del dijous que és un dia mansoi i de bona jeia, aquests individus que se’n disfressen per figurar a tot arreu solen ser més falsos que el somrís de l’Aznar. I no són dignes d’usar el nom de dijous en va. Que tingueu bon dijous!