Follow by Email

divendres, 27 de febrer de 2015

EXPERIÈNCIA, ERRORS I SEGONES OPORTUNITATS

La poetessa Gabriela Mistral va inventar una metàfora sorprenent: ”l’experiència és un bitllet de loteria comprat l’endemà de la rifa” i, francament, de totes les definicions que he escoltat o llegit sobre aquesta qüestió de l’experiència és la que més em va costar d’entendre; però després d’aconseguir-ho és quan ho vaig tenir clar. Els anys són como una boira espessa que ens fa més experts en algunes coses, però infinitament més indefensos en altres. És incert, doncs, que a mesura que hom es fa gran viu més serenament perquè té menys risc d’equivocar-se, puix d’experiència mai se’n té prou d’emmagatzemada i a la gent gran la fatiga que s'escampi com una veritat indiscutible que un ancià, pel sol fet de ser-ho, ha de tenir respostes per tot, ja que la gent gran realment sàvia és aquella que no para d'aprendre i de preguntar. A més a més, a la meva manera de veure, quan més pots refiar-te’n de l’experiència dels ancians és quan saps que l’han acumulada a còpia d’encadenar errors, desenganys i d’agafar-se els dits vàries vegades.

Tanmateix, com passa amb els efectes de les medecines que no es poden generalitzar perquè cada malalt és un món, penso que tampoc l’experiència d’una persona en concret val per a tothom: cada individu o cada societat ha d’entomar els seus problemes a mesura que se li presenten, i els testimonis i consells dels "experimentats" només li poden servir, si per cas, de referència per a no equivocar-se, repetint els mateixos errors dels altres. Els errors només es poden dispensar si serveixen per aprendre’n, i no tornar a ensopegar en la mateixa pedra. Perquè es digui el que es digui, la veritat és que com millor s’aprèn a viure i es posa seny i experiència, és ficant i traient els peus de la galleda. El que diu que no s’equivoca mai potser morirà verge i màrtir, però  no pas savi. Molts dels problemes de depressió individual i col•lectiva podrien explicar-se pel fet que sovint som tan caps quadrats, que no donem als que s’equivoquen una segona oportunitat per refer-se, llençant a les escombraries la vitamina energètica més fantàstica per sortir de qualsevol crisi: la que té com a principi actiu els errors comesos per inexperiència o per equivocació. Ep!, de les patacades provocades per maldat o mala fe no n'he parlat perquè no són errors, sinó delictes. Però també d'aquests se'n pot aprendre: a no deixar-te entabanar pels xarlatans.

dijous, 26 de febrer de 2015

AL MIG, COM EL DIJOUS

Tots els dies de la setmana, si els deixessin escollir, voldrien ser dijous perquè la seva equidistància entre la migranya dels dilluns i l’eufòria dels caps de setmana el fa un dia tan tranquil i simpàtic que, fins i tot quan li toca ser l’endemà d’un festiu, no sap fer de dilluns. Li va gran perquè li sembla que enganya: els dijous són dijous, peti qui peti i no hi ha setmanes dels tres dijous, malgrat es faci córrer la brama perquè el dijous és únic i irrepetible. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol, segons la creença tradicional popular, s’escauen en dijous: dijous sant, corpus Cristi i el dia de l’ascensió. I encara que no està escrit enlloc, el dijous té carisma i es podria definir com un dia centrat, conservador, ideal per fer d’oasis o de pont, un dia en definitiva per contemplar com feia aquell “home que va ser dijous”, la millor obra d’en Chesterton, per reflexionar sobre el bé i el mal i les conseqüències de creure’s estar per damunt d'ambdós per la senzilla raó de ser dijous. No consta de gaires guerres que hagin començat en dijous, perquè no és un dia per prendre decisions sinó per oblidar-se de les fatigues dels tres primers dies de la setmana i fer els preparatius pel merescut descans que s’acosta. El dijous és un dia de trànsit que trenca la monotonia de la setmana i és el perfecte amfitrió de moltes activitats socials relacionades amb la cultura o el pensament. I els hostalers del país, per vés a saber quina raó, des de temps reculats l'arròs els dijous era el plat del dia, costum que moltes mestresses de casa varen copiar molt intel·ligentment.

Tanmateix, en societat d’aquella gent que sempre volen estar al bell mig de totes les mogudes, s’escaigui o no, se’n fa mofa dient: “aquest sempre es posa al mig com el dijous”. No cal ser gaire llest per comprendre que aquesta llufa només es penja a l’esquena dels que, posant-se pel mig del que sigui per dir-hi la seva o simplement fer-se notar, el que aconsegueixen és l’efecte contrari: que fan nosa. Són una branca de l’espècie humana que han nascut amb la malaltia de no saber-se’n estar de remenar la cua per tot arreu. Es parli del què es parli, es jugui al que es jugui, aquest homes-dijous es consideren experts en totes les matèries i jocs; però no són ben rebuts perquè els seus coneixements es limiten a la bajanada i la superficialitat, i en quan als jocs el reglament els hi rellisca perquè del que saben és de fer trampes. No sé com s’ho manegen, però sempre treuen el caparró en totes les processons encara que ningú els hi hagi donat ciri. I al contrari del dijous que és un dia mansoi i de bona jeia, aquests individus que se’n disfressen per figurar a tot arreu solen ser més falsos que el somrís de l’Aznar. I no són dignes d’usar el nom de dijous en va. Que tingueu bon dijous!  

dimecres, 25 de febrer de 2015

NO CALDRIA NETEJAR LA MALA REPUTACIÓ DE L'EMPRESARI?

La gent, per molt que es pensin els polítics que viu al llimbs, té clar que per assegurar que s'ha sortit de de la crisi primer s’ha de fondre  com un glaçó l’atur. I que per crear llocs de treball s’ha de comptar amb empresaris que portin a la massa de la sang l’empenta i la il•lusió necessàries per invertir en el desenvolupament industrial, ja que ni els sindicats ni els governs crearan empreses rendibles i sostenibles, sense comptar amb la iniciativa privada més enllà de la teoria. La crisi ha tingut, malgrat les empreses que ha desballestat, una influència positiva per al món empresarial: ha donat un sever toc d’alerta contra plantejaments econòmics i tecnològics poc elaborats, dispendis sense rendibilitat, escandalls “a grosso modo” i decisions precipitades o intuïtives. Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, que deu i vint anys enrere era possible perquè hi havia un mercat consumista, amb fam endarrerida, que s’ho empassava tot sense mirar prim, i que permetia que els comptes, inclús els de les empreses que tenien lligat el seu negoci amb agulles d’estendre roba, anessin grassos.   
Però, quan va arribat la crisi, quan el mercat es va tornar llepafils i estalviador per força, només han resistit l’envestida, aquí i arreu, les empreses que gestionaven amb rigor, amb imaginació i amb  professionalitat. Davant el capgirament dels mètodes de treball, les noves tecnologies, les estructures productives, els sistemes de distribució i les relacions laborals, s’ha vist clara la brutal diferència entre la forma de fer de l’empresari vocacional i familiar comparada amb la del simple "propietari" d’una empresa. El que ha distingit en els moments importants de la història l’empresari de veritat - des dels inicis del segle passat fins fa quatre dies, passant pels delicats anys de la postguerra – ha estat la capacitat d’adaptació valenta als canvis socials, la capacitat de sacrifici i d’austeritat però no de gasiveria i, sobretot, la capacitat impagable de mantenir l’entusiasme i la fe en el producte que fabricaven, manufacturaven o distribuïen, inclòs quan tot semblava convidar a tirar el barret al foc.

Els empresaris sempre han estat partidaris de que les bones notícies s’han de fer córrer fins i tot quan només es tracta d’indicis de bones notícies, perquè el panorama ja és prou fosc com perquè un mig somriure sigui tan engrescador com una rialla escandalosa. I la gent que compta amb els dits de la mà i no se’ls mama, pensa que si els empresaris per tibar del carro han de lluitar contra el fantasma de la por, la inseguretat o les perspectives d’inestabilitat social, s’ha de fer el que calgui perquè la por no corqui, com un virus pervers, el fetge de la iniciativa privada. I si retornar la confiança als emprenedors ha de ser tasca de tots, cal que se sàpiga que aquesta confiança no arribarà mai si quan més aviat millor, des de la classe política emergent no s’ajuda a esbargir l’enrarida atmosfera que envolta la reputació empresarial, lligada massa sovint al concepte demagògic d’escanyapobres. Perquè els llocs de treball que es creïn tinguin futur calen empreses on els fills succeeixin amb il·lusió els pares en el negoci. I aquesta és el principal problema avui.

dimarts, 24 de febrer de 2015

PREFEREIXO LA "FAMILIA ULISES" QUE LA DELS PUJOL-FERRUSOLA

Anit me’n vaig anar a dormir trist, decebut, desenganyat i emprenyat a parts iguales, després d’empassar-me l’espectacle de més de sis hores que es va posar en escena la tarda d’ahir en seu parlamentària, per tenir entretinguts uns quants diputats i satisfeta una audiència de badocs irreverents. Després de veure la representació que tenia com a vedets tres membres de la família Pujol Ferrusola, el comentari més benvolent que se m’acut és que en el seu debut com a còmics, més aviat es varen consagrar com a estrelles del funambulisme, brodant els seus difícils papers d'amnèsics repatanis, seguint un guió farcit de comentaris fora de lloc o a vegades esperpèntics, carregats de tics que regalimaven menyspreu envers els ressentits que gosaven furgar en la vida d’uns personatges que es consideren a si mateixos patrimoni nacional. I per postres, l’arrogant classe magistral d’un empresari sui generis, donant lliçons de com es fan els diners quan s’és un geni dels jocs de mans. L’expresident va trobar en l’estirabot “diuen-diuen-diuen”, la manera de desqualificar i ridiculitzar algunes de les preguntes o insinuacions més incòmodes que li varen adreçar unes senyories sorprenentment poc crispades, tirant quasi a respectuoses. I malgrat que va comparèixer assegurant que no obriria pas la boca perquè, segons ell, ja havia esgotat amb escreix en anteriors compareixences i declaracions judicials el repertori d’explicacions, i ahir "no tocava" afegir-ne cap més.
La senyora Marta, va irrompre a l’escenari impecable, amb la cara alta, com si sortís de la capsa, pentinada per a l’ocasió - pel meu gust li sobrava laca -, que va captivar la càmera fins al punt que li va dedicar primers plans generosos i amables. I malgrat també va anunciar que havia fet vot de silenci, no es pogué estar d’intercalar alguns comentaris enverinats que es podia haver estalviat, per a no perjudicar la seva imatge d’abnegada marassa i mestressa de casa sense malícia, que la major part de la vida el seu home i el seu hereu l'havien fet anar amb el lliri a la mà. Tanmateix, va facilitar dos titulars antològics que es rifaran periodistes i tertulians, comentaris que no sé si va deixar anar tan innocentment a benefici d’inventari: “això que fan avui vostès, a Catalunya l’avergonyeix”, o aquest altre també per sucar-hi pa, “cadascú sap el pa que s'hi dóna a casa seva, i els meus pobres fills van amb una mà al davant i l’altra al darrera”.

Ara bé, el número fort de la representació va anar a càrrec de l’hereu, que va amagar-se darrera el canyer judicial per callar-se tot el que no li convenia explicar i, en canvi, va dedicar quatre hores a vendre’s professionalment com a mag en el negoci de “dinamitzar capitals”, que pel que vaig entendre consisteix en posar en contacte empresaris discrets amb altres d’encara més discrets, que aparaulen sense cap paper pel mig, contractes espatarrants. Si no et miraves la tele i seguies la compareixença per radio podies confondre la dissertació d'aquell fenomen de les finances i de management amb un monòleg de la sèrie dels Soprano. Valguem Déu, quina família vàrem descobrir ahir! Els que de petits ens divertien amb les simpàtiques peripècies de la “familiota Ulises” - que l’inefable Benejam va immortalitzar al TBO - de grans, les batalletes de la família Pujol Ferrusola comencen a fer-nos por, francament. No us podeu imaginar fins a quin punt em dol escriure aquesta reflexió en clau humorística, però després del que vaig escoltar anit no podia fer altra cosa per aguantar-me les ganes de vomitar davant tanta hipocresia i nepotisme.  

dilluns, 23 de febrer de 2015

GUANYAR TEMPS, NO ÉS LA SOLUCIÓ DE RES

Malgrat els professionals en recompondre o apedaçar esgarrinxades abans no acabin en desastre, considerin un èxit de la seva mà esquerra guanyar temps; a la meva manera de veure, i observant encara que sigui d’esquitllada la història, tinc bastant clar que quasi mai la tàctica de guanyar temps per guanyar temps no solament no ajuda a resoldre cap conflicte individual o col•lectiu, sinó que acaba empitjorant-los. A més a més, per una raó tant lògica com que el temps consumit en mantenir una treva artificial o un pacte temporal de no agressió, és com posar vaselina a l’arrel d’un problema que requereix cirurgia i, per tant, no acosta sinó que allunya la curació del malalt. Us proposo com exemple tres qüestions d’actualitat: les crisis grega i ucraïnesa i el vesper sobiranista català.
A Grècia, amb el canvi de govern es tenia de posar potes enlaire la política de subordinació a la troika i engegar a la merda, des del minut zero de la victòria, l’austeritat i les retallades; però resulta que els fogots dels milhomes revolucionaris s'han refredat sota la dutxa freda de la realitat i els que s’ho tenien de menjar tot, ara no saben com fer-s’ho per daurar la píndola que les reformes que han de presentar avui a les institucions – eufemisme vergonyant per enredar la seva parròquia fent veure que no serà la troika qui els marcarà el pas –, suposarà només allargar quatre mesos l’agonia. Les institucions, per seguir la pantomima semàntica, també ho saben que guanyar temps no servirà de res: dintre de quatre mesos estaran les coses pitjor que avui perquè la mare dels ous, que és el deute, no s’haurà rebaixat ni un gram. Tothom pensa que la situació grega només s’arregla, sense sortir de l’euro, avenint-se els creditors a una quita dràstica i els grecs a perdre les manies per fer una reforma fiscal sense contemplacions i per llençar per la borda el llast improductiu de les estructures de l’Estat que des de qui sap quan enfonsa l’economia del país. Però, qui li posa el cascavell al gat? De moment, han pactat guanyar temps, refiant-se que qui dies passa anys empeny.

A Ucraïna s’ha fet un pacte embastat amb agulles per parar la guerra, però no per bastir una pau duradora. S’expliqui com s’expliqui, el cas és que les desavinences en aquell territori es varen desvetllar quan a una comunitat europea orfe de líders de la talla dels seus pares fundadors, se li va ocórrer temptar els ucraïnesos perquè trenquessin l’estatus quo amb Moscou i es posessin a festejar amb Brusel.les. A quin dirigent amb cinc dits de front se li va ocórrer que l’imperialisme rus encaixaria sense posar-se histèric que l’estratègica península de Crimea o les ciutats fronteres, podien acabar sota la influència de l’Otan? Per tant, potser que enlloc de marejar la perdiu intentant guanyar temps somniant truites, s’anés de cara al gra i es reconstruís el més semblant possible a aquell estatus quo que funcionava raonablement bé. I pel que fa al procés sobiranista, em sembla que no sóc pas l’únic en opinar que la desacceleració de l’impuls que l’independentisme havia agafat a partir de la darrera Diada, i la decisió d’ajornar fins la tardor vinent el referèndum, amb l’excusa de guanyar temps per llimar les desavinences entre els companys de viatge per assegurar el triomf, passarà una factura molt cara. I de tenir l’objectiu a tocar dels dits potser ens quedarem a més distància. Sobretot tenint en compte que després de les municipals, es pinti com es pinti, el panorama polític segurament consolidarà una dispersió de forces representades a les institucions, que no facilitaran una entesa i un equilibri tan favorable a la tesi sobiranista com la que es dibuixava, si no s’hagués deixat passar el tren de l’oportunitat, quan la majoria del poble estava a l’andana, il•lusionada per emprendre el definitiu viatge cap a Itaca. Demà ja en parlarem si serà igual. Pel que veig, molts d’aquells viatgers entusiasmats, o bé ni saben on tenen l’equipatge o bé s’estan mirant altres ofertes. I no em maleïu els ossos, si us plau. A vegades cal tocar de peus a terra per reconèixer els errors. Potser sigui l’única manera de posar-hi remei a un problema, si encara n’hi ha.       

divendres, 20 de febrer de 2015

SI UN IMPUTAT ES DECLARAT INNOCENT, QUI LI RESTITUEIX L'HONOR?

No és una pregunta retòrica sinó molt pertinent, en la meva opinió. Sobretot ara, que sembla que tota la societat està sacsejada per una mena de ball de sant Vito a causa de la corrupció, i n’hi ha prou que un jutjat admeti una denúncia a tràmit per iniciar una investigació que depuri responsabilitats, perquè a tots els cridats a declarar en condició d’imputats se’ls hi talli el crèdit i la confiança. Degut a la proliferació d’imputats polítics, cada partit intenta salvar els mobles definint un codi ètic propi d’urgència, per curar-se en salut i espolsar-se les puces, però no hi ha unanimitat a l’hora de marcar la línia vermella. Uns diuen que en quan hi hagi imputació, dimissió al canto; però d’altres són més prudents i abonen la tesi que fins que no comenci el judici oral no s’ha de tenir pressa. Tanmateix, en tot aquest enrenou ningú s’ha pronunciat sobre què cal fer per restituir l’honor i l’estatus d’un imputat, que després de mesos o anys sigui declarat innocent per la Justícia.
Esclar que si en fem un cas com un cabàs des de l’inici de la presumpció d’innocència, poc ens traurà el son com netegem la imatge d’un imputat net de culpa. O és que tenim tan assumit que no n’hi ha un pam de net a la política, que una simple imputació per suposada corrupció ja neix amb una mena de pecat original penjat del coll?    La setmana passada, l’alcalde socialista de Borredà, Joan Roma, jutjat per prevaricació, que li podien caure quatre anys de presó va ésser absolt. Quan fou imputat no va avenir-se a plegar malgrat la gravetat de l’acusació, perquè estava segur de la seva honestedat - malgrat s’ho hagué de sentir tot per no renunciar a la vara –, i al final de l’obra el jutge ha fallat que era innocent. Pregunto: si en comptes de mantenir-se ferm en defensa del seu honor, hagués abandonat el càrrec i la seva dilatada carrera política, qui li restituiria avui la vara, la reputació i el modus vivendi? La qüestió mereix una meditació reposada i sense crispacions. A la meva manera de veure, tot seria molt més fàcil si tinguéssim una cultura i un rodatge democràtic arrelat, en l’exercici de la política; si els ciutadans en general i els polítics en particular haguéssim pujat des de les beceroles en el respecte a determinats valors: l’ètica, la moral, la consciència i, fins i tot, el temor de Déu, potser s'evitaria que depurar responsabilitats per la corrupció, la falsedat o la deshonestedat en la gestió dels bens públics, és converteixi massa sovint en una llarga agonia esquitxada de vòmits diaris de més porqueria, que empudega l’ambient i el fa irrespirable. Quan es tenen aquells valors, la persona assenyalada pel dit de la sospita, és l’única que sap si té les mans brutes, mig netes o com una patena. I en els dos primers supòsits s'ha de plegar sense contemplacions, i en l’altre reivindicar la seva innocència als quatre vents, sabent que la gent se’l creurà mentre no es demostri el contrari, perquè aquella cultura democràtica de què us parlava inclou fer confiança a la paraula d’honor, amb la garantia que si es dóna paraula i s'enganya, el seu cognom s’arrossegarà pel fang durant generacions. Recordem el cas Nixon, per posar un exemple. 

Jo sóc dels que creu que segurament ens aniria millor en política, si les persones que s’hi dediquen fessin sempre honor a la seva paraula, i perquè mai l’haguessin traït no es posés en dubte la paraula donada com a penyora de presumpta innocència. Però l’altre dia, en una tertúlia televisiva que freqüento, quan vaig defensar aquest mateix argument, un dels participants em va tallar en sec: “des de l’experiència Pujol no crec que aquest raonament ningú te’l compri, perquè l’expresident se’n va fer un tip de mentir per activa i per passiva sobre el seu honor; i si ell va ser capaç de fer-ho sense que li caigués la cara de vergonya, jo ja no gosaré posar mai més les mans al foc per ningú”. Confesso que en calent no vaig saber què replicar-li perquè, efectivament, aquesta és la càrrega de profunditat que la maleïda confessió expiatòria d’en Pujol ha deixat com herència a la democràcia. Però no obstant això, i partint de la base que no tot està podrit i que hi ha més polítics honrats que no pas dels altres, continuo reivindicant un esforç per recuperar aquells valors de què us  parlava, i que quan circulin brames d’irregularitats, el diputat, ministre, director general, conseller o simple regidor afectat, no ens faci perdre el temps en va, i pel seu honor es faci l’harakiri polític i es retiri després de passar comptes. Altrament, si pel seu honor nega que hi hagi res de cert en allò de que se l’acusi, que tingui la seguretat que podrà seguir treballant per a la comunitat i per defensar la seva innocència. Si no som capaços de fer d’aquest esforç per recuperar vells valors individuals i principis col•lectius de conducta que mai s’haurien d’haver deixat perdre, la democràcia té els dies comptats. Perdoneu les molèsties, però algú ho ha de recordar.

dijous, 19 de febrer de 2015

** MONÒLEGS A PEU DE CARRER (12) – NOCES D’OR ...**

No us ho voldreu creure, però aquesta vegada no es tracta d’un monòleg normal. Ès a dir, no reprodueixo com altres vegades la diguem-ne confessió espontània de personatges amb qui casualment em topo en el transcurs del que jo en dic la meva passejada terapèutica matinal, quan em sembla que té ganxo i pot ésser interessant de penjar-la al blog en tant testimoni directe d'una realitat social, en comptes de la pesada reflexió quotidiana. Avui es tracta d’una altra cosa: el personatge protagonista del monòleg és anònim. I també dubto que se’n pugui dir monòleg d’un paper que – us juro que va anar així, per molt que us costi de creure-ho! – vaig plegar de terra, a tocar d’una paperera. No sé si el paper el va llençar expressament algú sense massa punteria o el va perdre sense voler. El cas és que el paper ha anat a parar a les meves mans, i afigureu-vos la meva sorpresa en adonar-me què es tractava de l'esborrany de quatre paraules d’agraïment als convidats que un matrimoni, penso que encantador, havia de llegir o ja havia llegit en l'àpat de les seves noces d’or. No me n’he pogut estar de xafardejar-vos-ho perquè les celebracions d’aquesta mena estan, francament, en perill d’extinció; però, sobretot, per la seva senzilla i adorable tendresa:


“Podríem haver-ho fet molt més bonic, amb tota mena de coloraines i de faramalla, amb poesies manllevades i un reguitzell de frases fetes, d’aquelles que retrunyen com campanes i et fan creure que estan carregades de raó i de veritat. El que passa és que hi ha moments a la vida que no pots endreçar els sentiments al quarto dels mals endreços, i els nostres tal vegada us semblin senzills però són sincers. Aquesta és una de les ocasions en que pensem no caldria dir més que les paraules precises, les justes per a no distreure l’atenció del motiu essencial de la festa: que hem aconseguit arribar plegats als primers cinquanta anys de casats, sense que els nostres cors hagin envellit al mateix ritme que les cames, la pell o els cabells. Si que anem més feixucs que quan érem joves i que massa sovint ens preguntem si hem dormit bé o què ens fa mal. És clar que sense adonar-nos-en hem madurat, i com tothom se’ns ha aguerrit l’ànima i el caràcter a còpia de tribulacions, de malalties o de la pèrdua de persones estimades, parentes o amigues; però en conjunt és just reconèixer que hem sumat més que no pas restat i, per tant, encara que a vegades confessem que estem cansats, en el fons som les mateixes dues criatures entremaliades de fa cinquanta anys. Aquest voldríem que fos el record que us n'emporteu de la festa, la qual expressament hem volgut que fos íntima enlloc de prefabricada per mercenaris professionals d’aquests “eventos”. Ho hem celebrat a la nostra manera, senzillament i una mica d’estar per casa. Però no vulgueu saber com hem xalat! Semblàvem mainada fent els preparatius, manllevant als veïns les cadires que ens faltaven per fer-vos cabre a tots, parant taula, guarnint-la ... Perquè no hem perdut la capacitat de somniar truites ni fer volar coloms. No ens pregunteu si això d’estar casats una eternitat és bo o dolent. A nosaltres ens ha provat. Per aquesta raó ho celebrem i volem que en sigueu testimonis, donant-vos les gràcies per haver-nos suportat com som durant tants anys”

dimecres, 18 de febrer de 2015

PER LA VIDA, NINGÚ HAURIA DE PERDRE LA VIDA

Quan els avis ho passaven magra, si es queixaven de les privacions i sacrificis que es veien obligats a fer per tirar endavant la família, sempre sortia d’algun forat una veu burleta que recordava el fatal destí a que estaven condemnats els pobres: per la vida, es perd la vida. M’agradaria pensar que ara són altres temps, que poc o molt les coses han canviat i que ja ningú per la vida ha de perdre la vida; però si observo el panorama que m’envolta i el que m’ensenyen a través de la finestra xafardera de la televisió, sembla que la prosperitat de que parla el govern aquí no es nota gaire, i que, per desgràcia, hi ha molta gent fora d’aquí que per sobreviure encara ha de corre el risc de fer-se’n la pell. Ara bé, el que té de positiu constatar que les coses són com són, és que darrera de realitats com aquesta també hi ha amor a gavadals i poques unces d’egoisme. La gent que no dubta en arriscar la seva vida, perquè persones que s’estima tinguin una vida més suportable, passa desapercebuda i no crida l’atenció dels mitjans ni de ningú perquè, al cap i a la fi, aquestes persones fan el què fan convençudes que és el que toca i no li donen més importància.
En temps més reculats sabeu quantes dones es deixaven la vista sobre la màquina de cosir fins altes hores de la matinada, per donar estudis als seus fills perquè fossin homes o dones de profit? O quants de pares empalmaven dos jornals esgotadors perquè els seus fills tinguessin allò que ells no havien aconseguit? Potser avui no sigui igual perquè han canviat les circumstàncies, però segueix havent-hi gent que es priva de coses que li agradaria fer, menjar o gaudir, per la simple raó que no n’hi ha prou per a tots, i s’han d’escarrassar per prioritzar les necessitats, com per exemple que a l’hivern els seus no passin fred, puguin menjar calent almenys un àpat o a un dependent no li falti de res. Us pot sonar a melodramàtic, però de misèria n’hi ha més de la que es veu perquè, encara que sembli que no hauria de ser així, moltes persones treballadores, complidores i temoroses de Déu, que mai s’havien desviat de la norma, ni trencat cap manament, ni estirat més el braç que la màniga, es troben amb una mà al davant i una altra al darrera a la vellesa  o quan ningú les vol per treballar, i els hi fa vergonya que se sàpiga que són uns fracassats impotents. I abans d’anar a parar la mà, prefereixen esllanguir-se de mica en mica, en un racó de casa, que és una altra manera de suïcidar-se sense fer soroll.

Què exagero, digueu? No us ho creguéssiu pas! I el drama no s’acaba aquí: abans almenys es podia lluitar per sobreviure posant en perill la vida treballant de sol a sol, no menjant tall o renunciant a tot allò que no fos de primera necessitat, perquè es tenia fe que un dia o altre es veuria llum al final del túnel; però avui fins i tot aquesta esperança ens han robat. Cada dia som testimonis que en embarcacions carregades d’immigrants  arriben dones embarassades, criatures i menors d’edat. Els pares que els han arrossegat des del seu país a l'aventura, han estat disposats a perdre la vida perquè els seus fills tinguessin un futur millor. I darrera de bona part de la prostitució importada de qui sap on, hi trobaríem moltes històries de dones que s’han deixat enredar en les xarxes perquè no tenien altra possibilitat de guanyar diners per mantenir la família que han deixat enrere, inclosos fills prematurs. Podria anar posant un reguitzell d'exemples... Per la vida ningú hauria de perdre la vida, però en ple segle XXI moltes persones no poden fer altra cosa. Potser avui, dimecres de cendra, que els cristians, rics i pobres, recordem que som un grapat de pols, sigui adient fer aquesta reflexió.    

dimarts, 17 de febrer de 2015

LES SICAV, LES FUNDACIONS I LES ASSOCIACIONS

No m’acabo d’explicar com pot ser que persones a les quals se’ls hi suposa un grau d’intel•ligència superior a la mitjana – ja que s’han enfilat a ministeris i direccions  generals -, poden ser tan capsigranys com per pretendre que associacions esportives, culturals i recreatives sense afany de lucre, que per desenvolupar els seus objectius s’han de refiar de voluntaris, que sovint hi perden diners col•laborant-hi desinteressadament a canvi de quatre xavos per compensar les despeses, i de socis que paguen unes quotes simplement testimonials, hagin de retratar-se davant hisenda i la seguretat social com si fossin societats mercantils normals. No seré jo qui retregui al senyor Montoro que  passi el rasclet per tot arreu on hi hagi la sospita de que no es tributa o es cotitza correctament, però a l’empara del legítim afany recaptatori no es poden fer injustícies ni tocar el ridícul. I el que és pitjor: que després de ser advertides de la barrabassada que estan a punt de perpetrar, aquestes persones siguin tan ruques que responguin amb estirabots els consells, posant cara d’entès prepotent. El perjudici que una decisió forassenyada causarà a milers d’associacions sense afany de lucre escampades per tot el territori, és incalculable tenint en compte que la majoria fan una funció social que no té preu, sobretot quan hi ha jovent pel mig que aquestes associacions maltractades com evasores d’impostos, aporten el valor afegit d’allunyar-lo d’activitats o amistats més perilloses. I tota aquesta campanya fiscal miserable s’ha endegat per recaptar cèntim a cèntim, a la desesperada, per quadrar el desgraciat balanç d’un Estat que es veu incapaç d’anivellar amb ingressos a la baixa unes despeses incontrolables i desmesurades.
            Però encara és més penós que aquesta marranada la defensin els que es neguen a entrar a sac per conveniència o per covardia en societats com les SICAV, a través de quina llei de l’embut una considerable quantitat de contribuents vip s’estalvien de tributar milions d’euros. O els que fan la vista grossa per no furgar en les entranyes d’algunes Fundacions que serveixen de tapadora per dissimular tripijocs de tota mena, entre d’altres el blanqueig de diners i el finançament discret de partits polítics. De ben segur la Hisenda pública es guanyaria millor el jornal si enlloc d’ofegar esquelètiques associacions sense afany de lucre es dediqués a esbrinar com es tributen per part d’alguns professionals lliberals – per exemple dentistes, metges, assessors de mil coses... -, les minutes que els clients només poden pagar trinco-trinco, amb un simple pressupost com a comprovant. I ja no parlem de posar quelcom més que el nas en el forat negre de l’economia submergida... Mentre hi ha tanta merda per remenar, doncs, no té justificació que es busquin indiscriminadament les pessigolles a societats més pelades que les rates, que si han de plegar gràcies a la cega i estúpida pressió burocràtica ens en penedirem tota la vida d’haver-les obligat a baixar la persiana, i acomiadar dotzenes de voluntaris que les tiraven endavant amb il•lusió, temps, esforç i la majoria de vegades, rascant-se la butxaca.   

dilluns, 16 de febrer de 2015

LA PROVA DEL COTÒ-FLUIX A LA DEMOCRÀCIA

De la mateixa manera que quan el motor d’un cotxe rateja el portem al mecànic perquè passi un test de fiabilitat, potser també s’escauria d’escanejar de tant en tant, la qualitat de la democràcia que consumim, per assegurar-nos que aquell principi tan sagrat - la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble -, no s’ha degradat o pansit amb l’ús, i es manté tan eixorivit com quan el van pastar, precisament, a Atenes. Jo diria que la primera prova del cotó-fluix que delata si una democràcia fa l’ànec, passa per saber si s’escolta amb respecte les opinions i propostes de l’oposició i de la societat civil; és a dir: si es té en compte el dret a dissentir, perquè si aquest dret ni s’escolta ni es respecta, tard o d’hora es posarà en risc la convivència en llibertat. Tampoc queda bé la democràcia, si en la segona prova del cotó-fluix es desprèn que el programa amb que els partits es presenten a les eleccions, en tocar poder se’l passen per l’arc del triomf; ja que allavonces enlloc de democràcia estaríem davant d’una aixecada de camisa colossal. Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització social menys dolent, veurem que hi ha tarannàs pseudodemocràtics per triar i remenar; però també ens adonarem de seguida, que en general, no se la considera a la democràcia com un valor absolut, sinó més aviat com el sistema més presentable per aconseguir el poder sense violència. Ara bé, el problema  d’avui dia, és que la gent es lleva cada matí convençuda que viu en una democràcia i massa sovint s’adona en arribar el capvespre que, en realitat, està vivint en un miratge on que cada músic interpreta la partitura per lliure i tot sovint desafina. 
A la meva manera de veure, encara una part de la societat dirigent no s’ha superat del tot aquell dilema que a meitat dels seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir, sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del post-franquisme envaïen el carrer de joves reclamant pel broc gros llibertat i democràcia, un lliberal ponderat com Trias Fargas s’estripava les vestidures i els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. El tercer capítol de la prova del cotó-fluix de que parlem, consisteix en determinar si els polítics se senten més còmodes governant amb una majoria absoluta que no pas havent de pactar. En els països que es consideren avançats molesta el concepte de majoria absoluta, perquè opinen que la tirania d’una majoria monocolor pot ser pitjor que una dictadura.

Ja n’arriba a ser de complicat, doncs, això de la democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a l’Albert Camús, allò tan encertat que un dia va escriure sobre un assumpte tan delicat: “demòcrata és aquell que admet que l’adversari sempre pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l, i accepta reflexionar sobre els seus arguments”. I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que els que siguin més decideixin sobre les minories. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria només un esperpent estadístic”. Tanmateix, és un fet que a causa del descrèdit dels partits polítics tradicionals, sembla com si les rengles del poder es prendran cada vegada amb més força per la via de plebiscits recolzats per l’opinió pública “on-line”: grups de pressió i lobbys (“mercats” inclosos); col•lectius d’indignats instrumentats per vés a saber qui o desguitarrades i anònimes xarxes de escalfa braguetes des d’Internet. És aquesta la mostra genuïna del “poble” que la democràcia té d’emparar? O, dit d’una altra manera, és aquest “poble” qui salvarà la democràcia?

divendres, 13 de febrer de 2015

JA NO T'ESTIC AMIC

Quan a un simple saludat el coneixes una mica més, i a còpia de tractar-lo el passes a la categoria d’amic, tens un motiu de satisfacció ja que el món en que vivim es sopluja sovint més en les amistats que no pas en la parentela. Per aquesta raó, cada vegada és més freqüent escoltar pares pujats a l’antiga, queixar-se de que els seus fills sembla que tinguin més confiança amb els amics que no pas amb ells. I aquest retret, que no es pot negar sigui cert en bastants casos, ens ha portat per bé o per mal a idealitzar més i concretar menys el concepte abstracte d’amistat. Un bon titular seria que moltes amistats neixen i moren de pasqua a rams, perquè són amistats perfectes per anar de farra, però descol•locades en temps de funeral. I com que la vida cada vegada s’assembla menys a una festa, llevat de poques excepcions, els amics d’un dia per altre solen girar cua quan van mal dades. A la meva manera de veure, d'això en té la culpa la  manca de temps per prendre’s amb calma la selecció dels amics, com passava en temps reculats. Qui sap si no correm massa a l’hora d’ascendir un simple saludat a la categoria d’amic, Com no es cansava d’advertir el murri d’en Marcel Proust, en varis passatges de la seva obra: “les amistats d’un dia per altre no solen ser més que una fal•làcia, un miratge per fer-nos creure que no estem tan sols”.
Tenir amics és molt maco, mentre no se’ls exhibeixi com aquell que col•lecciona cromos o estampes, ja que llavors pot passar allò que l’Aristóteles prevenia als seus deixebles: “tenir molts amics, és com no tenir-ne cap”. L’amistat de debò no es mesura en funció de la seva utilitat pràctica en un moment donat, sinó perquè sempre s’hi pugui discutir d’idees i de sentiments sense emprenyar-se; perquè s’hi pugui tenir confiança i compartir sensibilitats; perquè no s’hagi d’anar amb compte a no parlar de segons què; perquè sigui capaç d’endevinar-nos el pensament només observant un gest o una ganyota... Un vertader amic és aquell amb qui no es tenen secrets i, no obstant això o per causa d'això, el respecte mutu no se’n ressent. D’aquí ve que la relació entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix, quan a més de passió o de simple estimació, també hi ha una mica de bàlsam d’amistat. El fracàs d’una amistat que més dol és quan es trenca sense saber-se per què, com en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic!
Em repetiré perquè ho trobo important: que l’amistat sigui tan fràgil obeeix moltes vegades a que s’havia fet de pressa i corrents la selecció d’amics. És allò que advertia en Sèneca als seus deixebles: “per escollir bons amics i conservar-los, s'ha de començar per ésser tu el teu millor amic; ja que si et costa de conviure amb tu mateix, ho tens pelut per entendre’t amb els demés”. El pitjor que ens pot passar amb les amistats, francament, és que un bon dia, mirant-nos al mirall, sentim que ja n’estem tips de veure’ns tan diferents de quan érem joves i ens volíem menjar el món, i una part de nosaltres trenqui l’amistat amb l’altra, escopint al mirall la terrible sentència: ja no t’estic amic! Déu ens en guard, de que l'amic que millor hauríem de cuidar ens deixi plantats d’aquesta mala manera. Per evitar-ho, només hi ha un remei: esforçar-se en ser feliç, malgrat tot, perquè no acabem avorrint-nos de nosaltres mateixos.

dijous, 12 de febrer de 2015

AVUI VA DE NÒMINES: ENTRE ADA COLAU I EL REI

Santa ingenuïtat la de l’admirada Ada Colau quan, en la presentació de la plataforma heterogènia d’esquerres heterogènies, que aspira a desplaçar l’alcalde Trias del seu escambell barceloní, declara que si la llista que encapçala assoleix l’objectiu, tant ella com els regidors electes limitaran la seva nòmina a 2.200 euros al mes. No va aclarir si bruts o nets, però pel cas tant li fa. Qui vol guanyar les properes municipals armada amb una escombra i draps de fregar per fer dissabte a fons al casalot de la plaça de sant Jaume, és del tot comprensible que es comprometi a fer la feina per una modesta quantitat a canvi; però quan sigui més gran sabrà que quan es parla de sous sempre, abans d’obrir la boca, cal reflexionar sense presses i, sobretot, tocant de peus a terra. Perquè qui es precipita deixant-se portar per l’idealisme més que no pas pel pragmatisme, pot generar l’efecte contrari del que es proposava anant amb el lliri a la mà, i que la gent escaldada se’n malfiï i confongui les bones intencions d’una candidata a alcaldessa amb demagògia barata. A la meva manera de veure, el sou d’un polític només pot ser titllat d’escandalós si qui el rep pretén la bestiesa de sopar dos cops.
L’exemplaritat que predica l’Ada no la demostrarà rebaixant-se el sou, sinó guanyant-se’l amb escreix, fent la feina tan ben feta que els ciutadans convinguin que cobra el que es mereix i que no es llencen els seus impostos a la bassa. La nòmina d’un polític no ha de ser tan desproporcionada que li permeti sopar dues o tres vegades delicadeses, mentre hi hagi gent que només pugui menjar calent una vegada al dia un plat de cigrons. Però el sou, tanmateix, ha de ser prou digne com perquè no tingui la temptació de parar la mà per sota la taula per arribar a fi de mes. No obstant això, si algú es dedica a la política havent fet vot d’austeritat que no pateixi: allò que estalviï del seu sou digne, sempre ho pot donar a una ONG de confiança o fent directament obres de caritat.

Per altra banda, els portantveus de la casa reial han fet el mec venent la bona nova a tothom que els vol escoltar, que el nou monarca s’ha retallat la nòmina i s’embutxacarà un 20% menys que el seu pare, i que a les nòmines de la resta de la família també se’ls hi passat el ribot a consciència. Se suposa que ho fan saber, perquè se li agraeixi al rei aquest gest simbòlic de solidaritat amb els ciutadans que les passen putes. Trobaria enraonada i oportuna la informació si no fos, a la meva manera de veure, tan incomplerta. Per exemple, quantes de les despeses habituals en una família qualsevol - educació dels fills, mantenir al dia l’armari rober, manteniment i lloguer de la llar, etc – han de sortir d’aquesta nòmina o es carreguen a altres partides? I si aquest fos el cas, caldria saber si s’imputen o no al perceptor com a complements en espècie; un detall important per a la seva declaració de renda, ara que la nòmina reial tributarà per primera vegada com la de la resta dels que trascolen sang normal. En resum, que quan es parla de nòmines públiques s’ha de filar molt prim, i de la mateixa manera que no és creïble la nòmina amb que diu es conformaria la Colau si fos alcaldessa de Barcelona, tampoc és de rebut que el destapament salarial del rei estigui tan enteranyinat, que la possible bona voluntat de més transparència no suporta la prova del cotó-fluix.      

dimecres, 11 de febrer de 2015

EN LA COMPAREIXENÇA DE MAS, EL TRET PER LA CULATA

Després d’empassar-me de pe a pa la compareixença del president Mas davant la comissió investigadora del frau fiscal i de la corrupció, esperant que tots els interessats en treure’n l’entrellat tenien un bona provisió de rocs a la faixa, al final de l’obra confesso que només he pogut arribar a una única conclusió objectiva: que malgrat la pressa i la insistència en arrossegar l’honorable a la comissió - en bona part més que per buscar la veritat perquè passés per la vergonya de sotmetre’s a una pluja de preguntes inquisidores i punxegudes -, resulta que de la cacera n’ha sortit il•lès perquè la majoria, per no dir la totalitat, dels trets varen sortir per la culata. Sense entrar en el fons de la qüestió ni posar-me en llibres de cavalleria, simplement observant detingudament els gestos, les expressions, els tons de veu, la punteria i bastants papers molls escampats a la babalà, n’hi havia prou per comprendre que aquella compareixença no aportaria res de nou ni d’interessant a la investigació parlamentària en curs. Per tant, em sap greu haver perdut mitja tarda com espectador d’una tragicomèdia sense suc ni bruc; i, si voleu que us sigui sincer, quasi me n’alegro que a mesura que els diputats treien piules enlloc de trons, el senyor Mas es creixés i es permetés el luxe de passejar-se’ls en comptes d’estar contra les cordes, com era el que es pretenia. La compareixença del segle, doncs, va acabar en un ridícul foc d’encenalls i, en termes electorals, podríem dir que la cotització del compareixent ha guanyat uns quants enters.

Feta aquesta primera lectura, no voldria deixar-me al tinter una obvietat que, en aquesta societat que s’ha deixat escolar pel forat de l’aigüera tants de valors, el valor de la paraula d’honor estigui tan devaluat que malgrat l’honorable compareixent la va posar reiteradament com a penyora de que no enganyava ningú, i de que declarava la veritat i res més que la veritat, segons diuen les cròniques ningú li va comprar les explicacions. Els que disparaven cartutxos de pura retòrica i pólvora mullada – quan el senyor Mas va reptar-los a presentar una sola prova de conducta il•lícita atribuïble a ell directament, durant els molts anys que va remenar les cireres – la callada va ser la resposta general. Aleshores, com poden exigir-li proves de que la seva paraula d’honor no és de pa sucat amb oli? En temps reculats, en la major part dels tractes que es tancaven, sobretot a pagès, n’hi havia prou amb una encaixada i amb la paraula. Quan es donava paraula, el tracte o l’explicació anaven sempre a missa. Avui, per desgràcia, la gent està tan escarmentada que les paraules no valen i hom només es refia dels papers, si pot ser signats davant de notari. Però que ningú, en llegir aquesta reflexió comenci a repartir culpes, perquè la culpa de que la paraula d’honor estigui tan devaluada està molt repartida i, sense anar més lluny, el propi senyor Mas fa unes quantes primaveres va contribuir-hi a no donar-li importància quan va anar al notari perquè tothom es creies que no parlava per parlar. La llàstima és, que ni passant pel notari, aquell compromís amb l’electorat es va complir. Potser des de llavors la paraula d’honor es va desgastar una mica més i hem arribat on hem arribat: desconfiant dels polítics per definició. I això és el principi del fi de la democràcia, si no es rectifica radicalment. I seguiu-me perdonant les molèsties, si us plau.                

dimarts, 10 de febrer de 2015

NO S'EMIGRA PER GANES, SINÓ PER NECESSITAT

És un fet que el 40% de la població dels països més pobres emigra no perquè vulgui fer-ho, sinó perquè si no ho fa no sobreviurà allà on va néixer. En l’àmbit global, el nombre d’immigrants va augmentar des del 92 milions estimats durant la dècada dels 60, fins a fregar els 200 milions l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, una part molt important correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria, enlluernades per l’abundància en que els hi han dit que neden els països rics més enllà del seu. Els xenòfobs dels països receptors d’aquests fluxos es posen les mans al cap, quan la immigració comença a fer-los nosa, atribuint-li l’augment de la delinqüència o la rebaixa dels estàndards de benestar dels nadius, entre d’altres calamitats. Però no obstant s’ha d’admetre que hi ha immigrants més simpàtics que d’altres, si els països receptors establissin protocols de control assenyats i respectuosos amb les persones – quotes màximes, selecció de candidats en funció de la formació, ajuts a la integració en el país i a la legalització de drets i deures –, l'arribada d'immigrants deixaria de veure’s com una amenaça i, fins i tot, seria bo per als països de procedència d’aquests marginats de la terra. Una immigració indiscriminada i bonista arrossega els països que es vanten de tenir màniga ampla, com l’Espanya de finals del segle passat, a una bombolla econòmica de consum artificial que, en arribar la crisi, la pròpia immigració n'és la principal víctima, però no l’única: la patacada més forta, conseqüència d’una política desguitarrada com la que els nostres governs varen permetre durant l’època de vaques grasses, l’estem vivint ara, quan part de la població nadiua ha d’emigrar a l’estranger perquè al seu país no hi ha feina per a tothom, mentre part de la població nouvinguda s’apanya amb un subsidi de misèria i les engrunes d’una assistència social, impensables en els països d’on varen fugir.

Aquesta és la mare dels ous i la causa que els països europeus, tradicionalment receptors de fluxos migratoris, ara estiguin empescant-se totes les traves possibles per desempallegar-se d’un problema, del qual en són tant o més culpables que els propis immigrants. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com n’hem parlat altres vegades, que la solució intel•ligent per aturar els fluxos desesperats i descontrolats d’immigrants no passa per reforçar amb barrots les fronterers, sinó per eradicar la misèria que obliga aquestes persones a marxar dels països d’origen, tenint en compte que no ajuda gens a la seva recuperació que una bona part dels que emigren siguin els més eixerits i decidits de cada casa, ja que el talent i l’educació els hi sembla que els ajudarà a guanyar-se un racó al paradís dels rics. Per exemple, del país més pobre de la terra, Haití, han fugit el 85% dels ciutadans amb estudis. I la història es repeteix arreu. Allavonces, si dels països pobres emigra el talent i l’emprenedoria, i la riquesa natural dels seus subsòls la rampinya el capitalisme multinacional, qui traurà del pou de la misèria aquests pobles i qui evitarà que els seus ciutadans prefereixin convertir-se en apàtrides potencials i es busquin la vida lluny de les seves arrels, jugant-se-la a cara o creu?      

dilluns, 9 de febrer de 2015

LES FÀBRIQUES D'ARMES NO PODEN PARAR

Fabricar armes per a no fer-les servir no seria un bon negoci i, per aquesta raó, els lobbys que viuen d’atiar el foc de les picabaralles territorials, ètniques, econòmiques o religioses, es freguen les mans quan el mal rotllo entre pobles acaba en conflicte, i els bàndols enfrontats s’armen fins a les dents, donant-los facilitats per endeutar-se fins a les celles, perquè només els interessa rebaixar els estocs i cobrar sucoses comissions pels seus serveis. Les guerres deixen moltes baixes i molt de patiment i desesperació, però també molts de guanys per als que se n’aprofiten descaradament, primer posant-t’hi les armes de destrucció i després les màquines, el material i la mà d’obra per a la reconstrucció. ¿No us en recordeu de quan el cínic Aznar ens volia fer creure que empantanegar-nos en la guerra de l’Irak era bo per a l’economia espanyola, perquè després d’arrasar el país les nostres empreses es repartirien com xurros els contractes per tornar-lo a posar dempeus?
Als senyors Aznars, de les guerres no els importa la tragèdia que sembren indiscriminadament, sinó el negoci que suposarà per a les seves butxaques obtenir els contractes per reconstruir les infraestructures prèviament enfonsades. Sota l’amenaça de les armes nuclears, les potències varen convenir tàcitament fa temps que no es podia repetir cap més gran guerra, perquè hi havia el perill que no quedés ni l’apuntador per explicar-ho; per aquesta raó es van entretenint encebant guerres a petita escala, que donin feina a tremuja a la industria armamentista. I en aquest aspecte, ningú pot fer veure que no hi toca, perquè tothom se n’aprofita tant com pot de la bicoca, encara que els més escrupolosos ho facin tapant-se el nas.

Ara mateix, per exemple, tenim sobre la taula l’empantano d’Ucraïna: mentre Nord-Amèrica s’engargamella convidant a una solució militar fent costat als ucraïnesos pro-occidentals - al•legant que tenen tot el dret del món a no deixar-se violar pels separatistes pro-russos -, Alemanya i França, que saben per experiència el pa que s’hi dóna embolicant la troca per aquells verals, ara han parat d’esverar el galliner i aposten amb cara de bons nens per la via diplomàtica. Intenten convèncer la múrria Rússia que no faci més el boig, a canvi d’abaixar-se els pantalons tant com calgui entre bambolines, però fent veure de cara al públic que no n’hi ha per tant. Tinc curiositat per saber com s’acabarà la gresca. En tot cas, desenganyeu-vos-en: si aquest foc s’extingeix sense més trencadissa i danys colaterals, tingueu per segur que se’n declararan més a algun altre indret. La qüestió és que la industria militar no faci tentines, i que els simpàtics capitalistes, camuflats darrera fons d’inversió discrets, no passin gana ni pena. I perdoneu les molèsties.     

diumenge, 8 de febrer de 2015

A L'OMBRA D'UNA INCERTA OMBRA

No us agradaria saber qui hi ha al darrera d’algunes de les mogudes polítiques, socials, culturals, esportives que tufegen? Perquè suposo que no queden gaires ingenus convençuts que les coses que sonen estrany passen perquè sí, per fatalitat o per generació espontània. Em sembla que, en aquest sentit, fa temps que la virginitat ja la tenim desvirgada, no obstant no ens en sortim per treure’n l’entrellat sobre qui mou els fils. Per exemple, en tot aquest safareig en que s’ofega i xipolleja el Barça, algú es creu que els socis Pla i Casas tenen personalitat pròpia i el que s’ha de tenir per aguantar el xàfec, si no fossin uns tristos titelles, uns manats? No m’importa si s’han avingut a donar la cara, per qui no vol embrutar-se les mans, de bona fe, per despit, per alimentar el seu ego o perquè els han untat. El que em preocupa és a qui pertany la incerta ombra que es belluga darrera de tot plegat, la qual amagui o no la mà negra, que alguns especulen hi al darrera de qualsevol entrebanc per no trencar-s’hi les banyes anant més enllà, el cas és que qui desencadena caceres de bruixes solt tenir la mà molt llarga. A la meva manera de veure, quan hi ha interessos lletjos encalafornats per entremig d'un afer, les coses mai són senzilles d’aclarir, i no es pot sospitar d’allò que sembli obvi a primera vista, ja que massa  vegades la jugada és molt més complicada i maquiavèl•lica inclús del que semblen les aparences. Ara mateix, gent poc esbojarrada a l’hora d’esborrallar anàlisis polítics, fa circular una versió bastant versemblant sobre qui ha subministrat l’oxigen necessari per inflar la bombolla Podemos. Segurament trigarà a saber-se si això que es fa córrer és una veritat o una brama, però a les incertes ombres, com als porcs que sempre els hi arriba el sant Martí, un dia o un altre se’ls hi esquinça el vel; i quan això passa sovint es descobreix que al darrera no hi havia només una mà negra, sinó que sense poder-se parlar francament de conspiració, el cert és que a vegades solen coincidir un seguit de moviments que, per si sols potser no tenen sentit, però que si hom es pren la molèstia de connectar-los s’adona que les peces del trencaclosques comencen a encaixar. Per exemple, ¿diríeu que la concessió de l’última llicència de televisió analògica en obert - la Sexta -, que va beneir el govern Zapatero, té alguna relació amb l’amistosa vetllada que varen mantenir fa quatre dies en Zapatero i en Bono amb Pablo Iglesias, a l’esquena del líder “oficial” del socialisme espanyol, en Pedro Sánchez? En aquesta qüestió de les incertes ombres, potser no cal ser tan radical com els pragmàtics abonats al "pensa malament i l’encertaràs", però anar amb compte a l’hora de combregar impedeix empassar-te rodes de molí.   

divendres, 6 de febrer de 2015

A LES DONES ELS HI QUEDA MOLT DE CAMI PER CÓRRER

És evident que ha plogut molt des que el savi Aristòteles deia als seus deixebles que “s’ha de considerar la condició femenina com una deformitat”; però tot i que en el món occidental la dona s’ha guanyat - gairebé sempre a cops de colze perquè no han tingut res de franc -, un reconeixement social que era impensable només fa un segle, en plena campanya sufragista, encara queda molt de camí per córrer perquè la igualtat d’oportunitats estigui generalitzada. I no s’hagi de reivindicar, per exemple, la paritat cada dos per tres, com si aquest fos l’objectiu final, quan el que fóra normal seria que a iguals mèrits iguals oportunitats sense entrar en qüestions de gènere. Ara bé, a occident mateix i ja no diguem en la resta del món, la dona continua sent un zero a l’esquerra o una cosa pitjor. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de la religió corresponent. Sovint se’ls hi retreu a algunes religions que tinguin un capteniment tan tancat, sobretot a l’islamisme. Però cal no oblidar que el cristianisme tampoc porta la cara neta, ja que el respecte a la condició de dona, ja començà a anar de gairell quan sant Pau es carteja amb els Corintis i els prevé: “les dones no poden badar boca, en cap reunió pública”.  
Una altra patum com sant Agustí, deu segles després del cop de roc aristotèlic a que em referia al principi, afegia llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”. I a setciències com Erasmus de Rotterdam, no els tremolava la mà quan escrivien ximpleries semblants: “les dones sempre seran dones; és a dir, tocades del bolet”. Fins i tot Lutero, que ha passat a la història per protestar, va ficar-hi cullerada escampant bestieses tan cruels com aquesta: “encara que les dones s’esllomin treballant o morin de part, no passa res; viuen per treballar i parir”. I aquell il•luminat d’en Nietzsche que els intel•lectuals citen a cada pas per fardar, va dedicar en la seva obra de més renom, Zaratrusta, una bajanada que no se li ha retret mai: “Si surts amb dones, no et descuidis del fuet”. I la delicada floreta que era Lord Byron, aclaria sense que li demanessin quin era el paper propi de la dona en la societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en societat. És convenient que sàpiguen un xic de religió per anar dretes, però no cal que perdin el temps ni amb la poesia ni amb la política. Que practiquin la musica, que aprenguin el ball de saló i que es dediquin a llegir llibres devots o de cuina; amb això ja en tenen de sobres per complir amb la seva funció”. Per cert, un dels escriptors del segle d’or espanyol - d’aquells que els frares amb qui la meva generació va deseducar-se després de la guerra ens venien com un geni, Fra Luis de León -, en va dir una de tan grossa, que no sé pas si cap barroeria la podria superar: “Si les llàgrimes de les dones poguessin fecundar la terra, de cada gota en naixeria un cocodril”. I, finalment, no ens oblidem de la contribució il•lustrada de poetes tan fins com Shakespeare, que no s’avergonyien de donar consells d'urbanitat als seus contemporanis: “si una dona et parla, li has de somriure; però no car fer-li cas”.
Em sap greu de reconèixer que de caure en aquests menysteniments il•lustrats a les dones, no se n’escapaven pas els intel•lectuals catalans. No sé si el considerat en la seva època un progressista arrauxat, el lletraferit Prudenci Bertrana, s’hagués atrevit a signar avui allò que va gosar escriure el 1914: “... també baix el punt de vista de la moralitat, la dona resulta útil. Sense cap mena de recança es deu afirmar que ella contribueix a fer que l’home no s’entregui a aberracions antinaturals. Suprimiu la dona, i el món serà una immensa Sodoma, on les infàmies més grosses seran comeses i celebrades. Davant d’aqueixa missió noble i determinada de la dona, no s’entén com els austers s’escandalitzen de certes actituds ni de certes costums. Tot lo que pugi fer la dona per atreure l’home, és en bé de la mateixa moral social. Endemés, la dona estimula a viure i a treballar. Se l’ha de mantenir, i per mantenir-la, l’home viu i treballa”.

En fi, com diuen els castellans, “en todas partes cuecen habas”, que vindria a ser  semblant a que qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. I per posar en relleu estupideses com aquestes, no cal esperar al dia de la dona. Ni tampoc seria cap disbarat aprofitar el cap de setmana per disculpar-nos per la part que ens toca

dijous, 5 de febrer de 2015

EUFEMISMES PER A NO RENYIR I GUANYAR TEMPS

O el que ve a ésser el mateix: disfressar una realitat grenyuda amb un embolcall fet de vaselina que dissimuli el mal d’ulls. Sempre que hom recorre a l’eufemisme per fugir d’estudi, és per dues raons: sap que parlant clar tindrà problemes i prefereix embolicar amb cel•lofana la píndola que vol fer empassar a la seva parròquia, o perquè arribar a un lacord o a un consens depèn només de canviar el nom a la cosa. Aquest fenomen es dóna en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida quotidiana, i per molt que sembli el contrari no seria encertat ni just identificar eufemisme amb mentida. Els diplomàtics tindrien poc recorregut professional si no dominessin a la perfecció aquest do tan particular de trobar la paraula adequada. I els polítics que volen quedar sempre bé amb la vianda al plat - canviant la matusseria per l'elegància -, no tenen altre remei que matricular-se en un curset accelerat de com emprar un vocabulari subtil, per aconseguir que els hi comprin perdius fent-les passar per garses sense que es noti. Tampoc cal que facin un màster, ja que aquesta mena de murrieries si s'és una mica llest s’aprenen en un o dos caps de setmana, com va fer en Zapatero amb l'assignatura d'economia. - És cert que no sempre fa l’efecte desitjat aquesta recepta, com quan s’ha volgut treure ferro a l’expressió “cadena perpètua”, camuflant-la darrera de la versió més light de “presó perpètua revisable”, però no és un fallo de la regla general: quan en aquesta mena de joc de mans et descobreixen la trampa, i l’efecte edulcorant d’un eufemisme se'n va a fer punyetes, la culpa és del sapastre que pretenia fer-se el savi, sense haver-se après la lliçó.

En canvi, em trec el barret davant els que van  preparant l’ambient perquè els que no volen ni sentir-ne a parlar de la possibilitat de perdonar el deute als grecs, combreguin amb la roda de molí d'un eufemisme genial: inventar-se l'expressió “deute perpetu” per escaldufar al bany maria la maleïda paraula “quitança”. A la meva manera de veure, si els eufemismes ajuden a arribar a consensos que evitin conflictes, jo ja hi firmo. Sempre trobarem, si hi ha la mínima bona voluntat, camuflatges amables a les paraules massa cantelludes, Però que quedi clar que la disfressa lingüística no esborra mai la realitat que amaga. Tanmateix, caldria no oblidar que la historia ens ensenya que els eufemismes només serveixen per a no renyir en un moment donat, però no per fer les paus tota la vida. Per viure en pau per sempre, s'ha de dir la veritat i ser capaços d'entomar-la sense subterfugis.

dimecres, 4 de febrer de 2015

MONÒLEG A PEU DE CARRER (11) – VING DE SACRIFICAR EL GOS ...

- Ja s’havia convertit en una mena de rutina creuar-me tots els dies, durant la meva matinal caminada terapèutica, amb una parella que porta a passejar el seu gos, un preciós cocker spaniel, pels afores de la ciutat. A còpia de trobar-me’ls vàrem establir una mena de complicitat: primer es tractava d’un cortès cop de cap, que va acabar convertint-se en un “bon dia” recíproc i un somriure; però mai ens havíem parat a parlar, ni jo m’havia tret les mans de la butxaca per fer una festa a l’animal. És una trobada, doncs, habitual que ja forma part del paisatge, com les faroles o els bancs. Ara feia tres dies, però, que no els veia i no hi vaig donar cap importància: “deuen haver agafat la grip” – vaig pensar. Però ahir em vaig trobar l’home, tot sol, i em va cridar l’atenció que caminava amb les mans a l’esquena, de les quals penjava la corretja de gos, sense que aquest es veiés per enlloc. Vaig gosar aturar-lo per satisfer la meva curiositat, i en preguntar-li què se n’havia fet de l'animal em va deixar parat en respondre’m, amb la veu trencada: “l’hem hagut de sacrificar”.

- “Bé, l’he hagut de portar a sacrificar jo, i no li arrendo l’experiència. Miri, encara no he tornat a casa perquè sé que amb la dona ens fotrem un fart de plorar. Si, si, no em miri així: mai em pensava haver de plorar per un gos, jo a qui els gossos no m’agradaven i em feien por des de petit que un em va mossegar. De fet, ara sé que la culpa fou meva perquè vaig arrencar a córrer quan em va bordar, però durant molt de temps i de ben gran vaig ser un d’aquells que quan anava a una casa que tenien gos no m'estava tranquil fins que tancaven o ligaven el gos. Reconec que era bastant intransigent, tot i que no ho feia per molestar sinó perquè realment m’ho passava malament, ben bé al contrari de la dona que es feia amiga de gats i gossos de seguida... Per aquesta raó, quan la dona va caure malalta i la cosa ens varen dir que aniria per llarg, li vaig dir de comprar-li un gos perquè li fes companyia, i en veure la cara que hi va posar em vaig oblidar de totes les meves manies. Això sí, el vaig comprar cadell i en veure’l tan indefens i poca cosa, francament, em va robar el cor, i de mica en mica vaig fer ximpleries de les quals mai hagués pensat ser capaç, com ara posar-li la mà la boca sense tremolar; però sobretot aprendre a tenir paciència. Esclar, no era “un gos”, sinó el “meu gos”. Li ben asseguro que precisament entendre com pensava amb va ajudar a comunicar-me millor a la feina o inclús amb els amics. Vostè ha tingut mai gos? Doncs ja sap què vull dir, ja que quan expliques coses com aquestes a gent que no n’ha tingut et prenen per tocat de l’ala... Li asseguro que el gos es va convertir en un més de casa i no li exagero gens. Ens vàrem adaptar a les seves conveniències, perquè també li dic: tenir gos et lliga molt. Però ja ens estava bé. Com diu la dona, quan arribaves a casa sempre trobaves algú que t’esperava amb alegria i sense tenir-te en compte que l’haguessis cap trescanada... Fins que se li va girar el cervell i va començar a bordar tothom, sobretot a la mainada, acabant per mossegar la dona en un rampell. Era la primera vegada que ho feia en set anys i el veterinari va ser prou honrat per aconsellar-nos que el sacrifiquéssim si li havíem perdut la confiança perquè aquest canvi de caràcter aniria a més i algun dia podíem tenir un disgust... Ens ho vàrem rumiar molts de dies sense decidir-nos, perquè el gos després de la primera mossegada era més festós que mai. Però va tornar-se a repetir el rampell abans d’ahir, quan en tornant de passejar la dona li eixugava el pel amb una tovallola perquè havia plogut. Li va queixalar un braç però podia haver-li masegat el pit... Finalment hem vist que no ens quedava altra remei que acceptar el consell del veterinari, però ella m’ha posat una condició: “ja li portaràs tu, no esperis que t’hi acompanyi”. Quan hem marxat de casa el gos i jo aquest matí ella no ha volgut fer-li cap manyaga, ni tan sols ha sortit de la cuina; però quan m’he girat des del carrer per fer-li adéu, l’he vist darrera els vidres saludant-nos amb la mà. Estic segur que devia plorar com una magdalena... Pel camí cap a la clínica, li ven juro que he anat parlant amb el gos com si em volgués justificar pel que li anava a fer. Ja li dic, no li arrendo l’experiència... Després tot ha anat més ràpid del que m’esperava: hem trigat més signant papers que posant-li la injecció. M’han dit si mi volia estar-m'hi i he aguantat el tipus amanyagant-lo fins que s’ha quedat quiet. I no m’he pogut aguantar les llàgrimes. No sé què deuen haver pensat... Gràcies per haver-me deixat desfoga donant.li la tabarra, perquè ho necessitava de veritat. Abans d’arribar a casa em desfaré de la corretja, puix si la dóna me la veu, serà un altre drama... Aquestes coses no es poden explicar a qui no ha tingut mai un gos...”


Després d’aquest monòleg, m’adono que encara no m’ha dit el nom del gos      

dimarts, 3 de febrer de 2015

SI NO PORTA GARANTIES NO LI DONARÉ CRÈDIT

Donar crèdit només si qui el demana ofereix suficients garanties per blindar l’operació, és la funció de la banca? Aquesta és la qüestió i el problema! He escrit “funció” i no pas “vocació” perquè és indiscutible que la raó de ser dels banquers, que varen finançar l’explosió industrial i comercial del segle passat i de l’anterior, era donar facilitats a tots aquells empresaris que tenien les idees prou clares com per arriscar-se a emprendre un negoci, endeutant-se fins a les celles. La gràcia del banquer era tenir bon ull clínic i traça per endevinar amb qui es podia confiar i amb qui valia més no jugar-se-la, i gràcies a aquesta filosofia infinitat de grans empreses mundials varen sortir de les beceroles, tiraren endavant i moltes agafaren gran volada. El banquer d’altres èpoques era un individu que s’arriscava sovint tant com l’empresari, perquè el capital que li deixava no el considerava només un préstec, sinó una inversió. És veritat que algunes vegades si s’arruïnava l’empresari arrossegava també al banquer; però també ho és que hi hagué molts d’empresaris que havent fracassat en un primer intent no es rendien i tornaven a manllevar capital a una banca que no girava la cara als empresaris decidits. A quants empresaris en bancarrota els hi donaria la banca, amb la mentalitat d’avui, una segona oportunitat?
Sobren dits a la mà per comptar-los, però molts d’aquells banquers pioners del capitalisme sabien que dels fracassos se’n pot aprendre tant o més que dels èxits, i que un empresari fallit en un primer intent, amb l’experiència adquirida solia ser un bon candidat a tenir una segona oportunitat. I és que els vells banquers que no regatejaven recursos per péixer la revolució industrial, no buscaven els seus beneficis cobrant comissions o descomptant interessos hipotecaris, sinó en els guanys que obtenien de les moltes inversions en forma de préstec a persones emprenedores que acabaven reeixint. En canvi, la banca d’avui dia ha eliminat del seu llibre d’estil la paraula arriscar-se, i només deixa diner a qui li pot garantir que el préstec i els interessos es recuperaran fins a l’últim cèntim, tirant del tros del patrimoni pignorat o executant els avals aportats. Que el projecte presentat per un emprenedor tingui cara i ulls per merèixer un cop de mà, no té cap importància; el que importa són les garanties des que la banca es regeix pel principi més fatigós del capitalisme antipàtic :el diner només es deixa a qui en té. D’aquells directors de petites oficines de proximitat, que coneixien tant la solvència i paraula dels seus clients que quasi es vantaven de posar la mà per ells quan els hi fiaven un crèdit, ja se n’ha perdut la llavor.

Si la banca fa un dia examen de consciència sense amagar l’ou, haurà d’admetre que les enganxades fortes dels darrers anys les va tenir apostant per especuladors descarats o per fabricants de fum a l’empara d’un màrqueting sensacional, no pas per culpa d’empresaris honrats que a més a més d’un bon negoci entre mans, tenien vocació i il·lusió. A la meva manera de veure, per molt diner que el BCE posi a disposició de la banca tradicional per desencallar l’aixeta del crèdit a les empreses i a les famílies, amb la mentalitat actual dels banquers qui demani un préstec que no s’hi acosti a pidolar sense un bon coixí de garanties sota el braç. I si després d'examinar-les pel dret i el revés, li concedeixen la pòlissa, aleshores entendrà en què s’ha transformat la banca en poc més de cent anys: en un organisme autista que, sense arriscar absolutament res, s'enriqueix cobrant interessos per favors que no fa.               

dilluns, 2 de febrer de 2015

PARLEM-NE, DONCS, DELS PROJECTES DE CONSTITUCIÓ

Avui, en serio, podem parlem-ne dels esborranys de Constitució d’una potencial república catalana, presentats divendres a l’Ateneu de Barcelona, ple de gom a gom. Malgrat de la proposta que se’n parlarà més serà de la que apadrina un grup de juristes liderats pel jutge Santi Vidal, no és pot oblidar que no és l’únic projecte sobre la taula, començant per l’embastat pel professor Oriol Vidal-Aparicio. Mentre no aparegui cap altra novetat mediàtica que distregui l’atenció dels badocs, en sentirem a parlar pels descosits de tot plegat i els tertulians que han hagut de reciclar a marxes forçades els seus coneixements elementals d’economia o de dret penal, ja deuen estar fent un curset accelerat per convertir-se en autoritats en dret constitucional i no perdre l’oportunitat de ficar-hi cullerada. D’altra banda, tothom que vulgui dir-hi la seva podrà accedir a una web creada “ad hoc”. Per la meva part, amb tota la humilitat d’un supí ignorant en la matèria, però també amb tota la franquesa d’un observador lliurepensador, voldria fer dues observacions prèvies sense entrar en el fons tècnic de la qüestió, perquè hi reflexionéssim una mica tots plegats:         

            a)- He de reconèixer que la musica de l’esborrany que sembla s’ha afillat el sobiranisme “oficial” em sona més que bé, i que coincideixo pràcticament amb tota la lletra de la partitura. Però tinc els meus dubtes que els aparells dels partits polítics s’empassin per les bones, sense posar el crit al cel, alguns dels articles que collen qualsevol temptació de monopolitzar l’administració de la vida pública a esquenes del poble, passant-se per on calgui els compromisos electorals. Tota la solfa romàntica que acompanya, per exemple, les referències a majories absolutes, limitació de mandats, separació de poders, etcètera, està molt inspirada, però es fa difícil d’executar amb els instruments matussers amb que s’ha format musicalment la classe política. Per tant, la primera pregunta que em faig – com gat escarmentat que l’aigua tèbia tem -, és la següent: la classe política canviarà la pell com les serps per adaptar-se a una Constitució tan perfecta que frega la utopia?

            b)- Tanmateix, tenint en compte que la futura Constitució l’han de redactar els parlamentaris elegits pel poble - en un procés constituent -, i aprovar-la en referèndum els ciutadans, em pregunto si no bastim la casa per la teulada, precipitant els tempos? ¿No seria més assenyat, que tots aquests especialistes ben intencionats que rumien possibles textos constitucionals treballessin discretament als seus obradors, i quan arribés l’hora de la veritat  posessin a disposició dels constituents el bo i millor dels seus rebosts? A mi, el jutge Santi Vidal em cau molt bé, encara que no puc valorar-lo per les seves sentències i sí en canvi per les seves simpàtiques i sovint radicals opinions, expressades en tertúlies pels mitjans des de fa anys. Potser no sigui políticament correcte preguntar-ho, però fidel al lema d’aquest blog no puc estar-me de fer-ho: ¿aquestes cuques per “patentar” el primer esborrany de Constitució, obeeixen a una real urgència estratègica perquè avanci el procés, o més aviat es tracta d’un brot irrefrenable d'ego fora de lloc?

            Dit això, a la meva manera de veure, el jutge Vidal com qualsevol altre ciutadà, encara que ocupi un càrrec públic pot dedicar-se durant el seu temps lliure a totes les activitats intel•lectuals que vulgui, sense restriccions. Per tant,  el Consell del Poder Judicial pixa fora de test quan es planteja reprimir-lo per aquesta causa i, a més a més, ho fa discriminant-lo per raons polítiques. Però una cosa no treu l’altra, i la pregunta anterior segueix en peu.   

diumenge, 1 de febrer de 2015

FEINA FETA NO TÉ DESTORB

Ahir, a l’Ateneu, dia històric: bessonada constitucional. A poca distància d'aquella sala de parts improvisada, en Rajoy estava a mitja prèdica durant la seva visita pastoral a la parròquia popular barcelonina, quan l’hostessa Alícia li va enganxar, servicial com sempre, una nota al faristol: “Mariano, si no volies caldo te n'han posat dues tasses”. Efectivament, fidels a la tradició treballadora del poble català, fins hi tot a l’hora de parir esborranys de Constitució ho podem fer per duplicat: dues a preu d'una. I a més a més, es dóna la casualitat que els dos pares de la criatura es diuen Vidal - malgrat no són ni cosins de lluny -, però segur que aquesta coincidència sense cap malícia farà anar de corcoll als recargolats i fantasiosos assessors del president gallec, que ahir per cert no va tenir un bon dia: se n’havia anat d’excursió a províncies, per no veure com els de Podemos posaven en marxa un “tic-tac” immens a la porta del sol i, vet-aquí que la Forcadell i companyia li plantifiquen davant del nas dos projectes de Constitució, perquè no li falti lectura distreta durant la resta del cap de setmana. Ja és tenir mala sort això d’en Rajoy, se’n va del foc per caure a les brases. Diuen que ahir, durant uns minuts, després de llegir la nota de l’hostessa Alicia, la fesomia del president va recuperar aquell posat de viatjant de gra cuit, que tant li emprenya que se li noti, sobretot quan fa turisme per Europa i no s'assabenta de ni un borrall del què li parlen. En fi, avui agafem-nos-ho a tall de conya, que es diumenge, ja ens hem desempallegat del gener – qui passa gener, passa l’any – i sembla que la Candelera plorarà. Ahir, a l’Ateneu, es van fer brindis al sol a parells i feina feta, no té destorb. O, com diuen els pagesos més trempats de l'empordanet, si tens la feina enllestida pots plegar abans o començar-ne una altra. Avui deixem-ho aquí, demà serà dia de treball i ja tocarà reflexionar-hi, una mica més en serio, sobre tot plegat. Però mentrestant, deixem que siguin feliços els que pensen que ja toquen el cel amb els dits, perquè no trigarà gaire a arribar la Quaresma amb la sardina, les penitències, els dejunis si no tens butlla i els enfollits sermons dels talibans unionistes sobre les calderes d'en Pere Botero, on escaldufen a tots els separatistes de merda.