UN VENT MOLT FORT (relat)

                         (Després de la ventolera d’anit, un relat que  té el vent

                          de protagonista pot ser adient. Espero que us agradi)

         Es deu haver aixecat vent, perquè la finestra de la cuina s’ha tancat de calbot i m’ha desvetllat. Mentre m’esforço per recuperar en va un son esquerp, d’aquells tan emprenyadors que no es deixen convèncer per cap tracamanya, em retruny a les temples l’evocació empegueïda d’una nit semblant, ja fa la tira d’anys, al mas dels avis. És un record que m’ha sorprès, encara després de tant de temps com ha transcorregut, per la seva precisió i minuciositat. Trasbalsat com estic pel sobtat desvetllament i per la desacostumada fressa d’un vent que aquí, a Barcelona, no sol bufar mai tan esvalotat, és com si revisqués des de l’àtic del poble Nou estant, aquelles meues primeres escaramusses amb les rufagades.

           Durant una llarga temporada, he de confessar-ho, em va inquietar l’experiència d’una nit en especial al mas dels avis; però a còpia d’emmagatzemar noves vivències ja havia endreçat aquell malson tan amoïnador al calaix dels records caducats. Fins avui, és clar, que ha reviscolat com si li haguessin donat corda o hagués eixorivit d’una bursada subconscient del rebost atapeït d’olors, de sorolls, de sentiments i de percepcions de la meva infantesa, on es devia haver esgarriat. No me’n puc estar de llevar-me i desempolsegar de les teranyines el que recordo d’aquella nit tan particular; ja que potser nomes posant-ho per escrit me’n desempallegaré per sempre.

              La tramuntana feia un rebombori de ca l’ample. Redéu com bufava! En pondre’s el sol encès i flamejant impropi d’un dia de tardor més aviat pansit, aquell temporal tan bèstia que s’apropava amenaçador va donar la primera guitza d’advertiment aixecant una polseguera colossal que arrossegava, vés a saber des d’on, rebolcant-la pels carrers del poble com una folla grenyuda i mal prenyada. Després foren les branques dels arbres, les quals podia espiar des de la finestreta de la cuina, les que varen vinclar-se malsofertes, forçades a obrir-se de cames per deixar passar, entremig de les seves masegades cuixes, l’embat irresistible dels espeternecs emesos per dotzenes d’esperits turmentats, que precedien la glopada.

             Els carrers estrets del poble, a les afores del qual tenien el mas els avis, reptaven el vent a inflar més encara la seva formidable manxa, i els primers arpegis d’una mena de concert salvatge, executat  per una orquestra de fantasmes o de fills del diable, espetegaven contra els murs de les cases que li feien nosa en la seva cursa desenfrenada, com ho feia contra l’escullera del port, de tant en tant, alguna barca mal amarrada que es quedava a la deriva, a mercè del temporal. Finalment, el terrabastall prengué el caràcter patètic i torbador d’una bravata. I és que el corsecat i gasiu mestral, segons els romanços a la vora del foc que m’explicava la baba, quan es desploma histèric i enfuriat,  serralada avall, no és un vent desbocat qualsevol, sinó que s’ha transformat en tramuntana, la germanastre dels huracans.

            Aquella nit, com tantes d’altres durant les meves periòdiques estades al mas, havent sopat vaig pujar a les golfes per passar-hi la nit, trascolant fantasies acompanyat dels fantasmes familiars dels quals m’havia fet amic. Al mas m’hi passava, de petit, llargues temporades perquè em calia fer cures d’aigua de mar, que m’havien receptat els metges, per mirar de desempallegar-me d’una emprenyadora malaltia de la pell, la qual, per cert, aquelles periòdiques remullades en salobre només van servir-me per alleugerir-la i dissimular els efectes més pocs estètics; però encara em martiritza i m’estigmatitza una recaiguda de tant en tant. El meu jaç preferit en el magatzem de mals endreços en que s’havia convertit el sostremort de la masia, me l’havia engiponat en un d’aquells antics llits de canonge, molt alt i atrotinat, que devia venir de l’època dels besavis, o potser de temps més reculats i tot. Vaig reemplaçar-li el seu matalàs resclosit per una màrfega en bon estat, farcida de tabissot de blat de moro que, al ajaçar-m’hi, escarritxava d’una manera tan sensual que em feia venir esgarrifances de voluptuositat, baldament no tenia edat per entendre una sensació tan complicada i, simplement, m’agradava perquè m’hi feia sentir bé. En rebolcar-m’hi aquella nit ventosa que no em deixava enganxar el son, vaig notar com la pell se’m posava de gallina al percebre les fortes manxades filtrant-se xisclant per entre les teules i l’encavallada, just damunt del meu caparró d’infant compulsivament bellugadís i intrigat per tot el que no entenia. Us juro que aquella escandalera m’esgarrifava tant com, a l’ensems, em seduïa.

         Els udols del vent arrancaven de lluny i podia notar com la ventolera s’anava apropant a passes de gegant, esclafint en un sinistre espetec contra el primer obstacle que l’entrebancava, rebotant d’un costat a l’altre dels carrers estrets, ressonant  com espetegava l’escopeta de l’avi quan em portava a caçar llebres o perdius. Resguardat dessota dos o tres flassades, em regirava inquiet al llit, esmorteint els escarritxos de la màrfega en esforçant-me a passar desapercebut perquè no em descobrís espiant-lo aquell vent enfollit, i m’estripés de cap a peus. No obstant que el barbull no arronsava, la tramuntana de veritat no va treure el geni fins ben entrada la nit, posant a prova la resistència de la teulada i de les parets del mas; de matinada, en canvi, sota un cel net i brillant com una patena, seguia xiulant i bramant, però menys rabiüda i enfellonida. I és que quan el temperi era més intens, el vent semblava talment un gegant esbravant-se fent una marraneria de criatura malcriada.

         Jo no vaig saber-ho fins a mig matí, però quan anit tot just s’havia fet fosc, es veu que a la paret del soto dels Casadevall hi varen estampir a trets d’escopeta de caça el cos d’un foraster, que ningú sabia d’on havia sortit. La finca dels Casadevall, que com si diguéssim eren els peixos grossos del poble, tocava a la propietat més modesta des avis, partionades les terres de cadascun per l’anomenat rec del mal pas.

       - "Han degut matar-lo galifardeus arravatats pel vent i, també, amb algun trago de més, ja que qui ho hagi fet no ha pas mirat prim, el Déu que el pela! L’han ben cosit a trets, a aquell paio!" - vaig escoltar com es desfogava l’avi, a la cuina, mentre feia una queixalada bo i dret, encès com una metxa.

         I la baba que se l’escoltava atenta, entre cullerada i cullerada de la sopa de farigola que era el seu esmorzar de tota la vida, fos el dia que fos i fes fred o calor, li va replicar: – "No sabria pas dir-t’ho, però mira què penso: i si el mort d’aquesta nit tingués res a veure amb aquella dona que fa dos mesos van estossar amb tanta sanya, deixant-la mig morta a tocar de la creu de terme? Oi que tampoc no se n’ha sabut res més des d’allavonces?"

        - "Prou que podria ser, però no crec pas que en Gori hi estigui embolicat, si és el que m’estàs bufant a l’orella, que ja et veig a venir. Malgrat que les que sempre garleu més del compte vàreu fer córrer la brama que aquella dona estava embolicada amb el seu hereu i que qui li havia donat la pallissa era l’antic manso, jo no me l’he pas creguda mai aquesta xerrameca".

      - "Déu me’n guardi d’aixecar falsos testimonis o engreixar xafarderies!" – va ficar-hi una altra vegada cullerada la baba, que era molt fantasiosa; això sí que ho tenia i potser jo li he heretat aquest capteniment -, "però si fos veritat que el paio que han mort avui, tingués quelcom a veure amb aquella mossa, et faria pensar una mica, oi?"

      - "Reconec que tot plegat està una mica enterbolit, però el que no té volta de fulla és que qui li ha endegat els trets no és pas un gàngster de les quimbambes, sinó algú que para més a prop, fixat si no que, per passar comptes ha fet servir una eina de les nostres, una escopeta de caça. I ja veig a venir que els del tricorni no trigaran a passar revista a totes les que tenim els del poble, si més no per justificar que fan alguna cosa".

       - "Recony, només faltaria això, que a sobre sospitessin d’algú d’aquí!" – va remugar la bava.

        Escoltant aquells comentaris dels avis, vaig preguntar-me si l’enrabiada del vent, sobretot després de mitja nit, no hi tindria alguna cosa a veure amb el miserable assassinat de que parlaven i que tanta poca gràcia els hi feia. De manera que ja mai més vaig poder treure’m del cap la teoria que les emprenyades del vent, sempre tenien quelcom a veure amb malifetes dels homes, tan misterioses com la d’aquella nit. Potser sí que només fos una criaturada de les meves, no dic pas que no; ja que quan era petit i, sobretot, posseït per l’ambient propici a fer-te castells de tot que es respirava al mas, ja que en aquella època tot em semblava enigmàtic i misteriós. Però ja us ben asseguro que quan sento bufar fort el vent durant la nit, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances, preguntant-me què o qui l’haurà fet enfurismar aquesta vegada i desitjant se’n penedeixi aviat, perquè el vent pugui descansar.

            Havent dinat, la tramuntana anà clarament de baixa i el sol escalfava prou, entre ratxa i ratxa, com per animar-me a sortir a fer un tomb per la platja. Desafiant les últimes espernegades d’un vendaval a la baixa, em vaig posar a caminar en direcció a la tamariua, amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat del qual m’havia apropiat perquè era ideal per resguardar-m’hi els dies rúfols, amb l’esperança que alguna vegada m’hi acompanyés la meva amiga Baldufa, sense que en Narcís s’hi fiqués pel mig, fent d’espelma. Malgrat us sembli que vull fardar, calia coratge a la meva edat per passejar vora el mar un dia de forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda. l és que el vent, esvarant-se a estones, encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins que es retorçaven, removent a la desesperada menudes brusques que, si badaves, se’t ficaven a l’ull, esmunyint-se per entre les parpelles entrellucades. Jo caminava de reculons, tal com m’havia ensenyat l’avi que s’havia de fer quan bufava vent fort, deixant-me empènyer suaument, refiant-me’n de la seva complicitat d’amic perquè no em fes caure, malgrat de tant en tant em manyegués l’esquena amb un capgirell enjogassat, i em fes trontollar. En travessar per davant del soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca creuà l’era cloquejant com una esperitada. L’airot li havia arremangat el plomatge i ella, que potser fos la darrera gallina pudibunda de l’espècie, buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.

         Encabat d’arribar al meu refugi de la platja, em vaig ajaçar damunt la sorra i m’hi vaig quedar embadalit, mirant un cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols, sense que ni una migranya de boira m’enterbolís la vista. Mentrestant, per damunt del meu cap, sentia el vent esbufegar amunt i avall, com una fera engabiada, que s’anava amansint. Emparat darrera la panxa d’una barcassa desballestada damunt l’arena des de qui sap quant, no m’arribava ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, i escoltant els darrers compassos d’una fabulosa simfonia venteguera, dirigida per una batuta misteriosa i arravatada, és quelcom que quan hi penso encara m’esborrona i m’omple d’una mena de luxúria enfebrada, d’aquelles que es fa difícil d’explicar en poques paraules. Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns forasters que es queixaven que a aquell forat de l’Empordà sempre feia mal temps, sigui per naps o per cols.- "Quan no fa el temps que té de fer, és quan fa mal temps; vet-ho aquí per si ho voleu saber. I pareu d’emprenyar, cony!" – va sentenciar, deixant-los a tots parats per l’orgull com ho va dir. Vaig tardar anys a entendre el sentit d’aquell joc de paraules de la baba. I encara no n’estic pas segur del tot de que l’hagi entès.

           La tramuntana, amb la que vaig aprendre a conviure-hi per força durant la meva infantesa i una bona part de la joventut, sempre que es retirava rabent s’enduia mar endins la brutícia lleugera dipositada a la sorra; desentenent-se, en canvi, d’altres andròmines i deixalles més difícils d’arrossegar malgrat haver-les emborratxat amb el seu alè potent i d’haver-les flagel•lat pels quatre costats, intentant en va fer-les ballar al seu caprici. Un alè que no sé què tindrà, però que entona les ànimes de càntir com jo i xurriaqueja les ments turmentades amb espurnes de melangia i de lucidesa alhora, que els ensiborna i estigmatitza per sempre més amb aquella sonada de que la gent de l’Empordà estan “tocats pel vent”.

        - "No podem dissimular la subtilesa barrejada amb aspror, un tarannà tan especial que ens regalima als que som d’aquí, tant en la manera de pensar, de camejar i en tot el nostre posat en general. Els que no han estat sacsejats per la tramuntana des de les beceroles no ho podran comprendre mai i sempre confondran els nostres rampells sovint genials, amb brots de bogeria" – em va confessar una vegada l’avi, que tot sovint maldava per fer-me confidències, amb l’orgull, la murrieria i la sornegueria dels que creuen saber-ho tot. Però jo era tan petit  que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir i em conformava aprenent-ho de memòria. És ara, després de tants anys, que puc començar a entendre-ho.

            Malgrat tingui arrel femella, sempre vaig estar convençut que la tramuntana era un vent mascle i garrut. De petit, a escola, el dibuixava com un tità, enfonyat darrera l’albera o traient el nas més enllà del Paní, renegant sempre com un carreter perquè per molt que sembli que s’afanya, sempre arriba tard allà on va. Però a mesura que me’n vaig fer amic, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits, quan s’ajeia exhausta arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de tranquil•litat, de relaxament bord i delirant a la vegada. No em veig amb cor de trametre-la al peu de la lletra aquella sensació. O potser sí, llamp me mau, que m’hi atreveixi. És com si en el blau del cel, el vent es fongués, tot d’un plegat, amb l’arc de sant Martí calant-li foc pels quatre cantons.