QUAN VINGUIN ELS MEUS...

Diuen que ja no són tants els que pensen que si gira la truita ho notaran, perquè ja porten molts anys de desenganys a l’esquena; però encara hi ha molta gent de bona fe que es refia de quan vinguin “els seus” tot s’arreglarà i es farà justícia social. Potser a Grècia és on els darrers mesos s’ha sentit més aquesta frase feta, a flor de llavis de persones  que se les veu il•lusionades quan els reporters d’infinitat de televisions les entrevisten a peu de carrer. Però ara que ja estan en capella de veure si les seves il•lusions les beneiran les urnes diumenge vinent, els que no voldrien que res canvies intenten destrempar els enlluernats murmurant que aquells que s’ho volien menjar tot ja pleguen veles dissimuladament, donant a entendre sibil•linament que els que d’avui en vuit esperen que “els seus” els treguin el ventre de penes, se n’emportaran un bon disgust perquè al gos que lladrava tant li hauran caigut totes les dents i s’haurà tornat manyac. Aquesta és una vella i sovint bruta tàctica dels partits conservadors d’arreu, que quan temen quedar arraconats del poder fan córrer la brama que els revolucionaris que els trepitgen els talons prometent engegar la repartidora, a l’hora de la veritat es tornen amnèsics. I encara que no tinguin èxit del tot sempre hi haurà un grapat d’indecisos que s’hi repensarà, recordant-se de les vegades que en el passat “els seus” els han deixat a l’estacada, i decidiran que més val un boig conegut que un savi per conèixer. El que passa és que quan, com a Grècia o com pot passar dintre de quatre dies a Espanya, el poble que té a les seves mans fer girar la truita està tan fastiguejat de que una i altra vegada els polítics professionals els hagin decebut des de l’endemà mateix de guanyar les eleccions, que ho arrisquen tot fent-se “seus” els que son verges políticament i no tenen la camisa tacada perquè mai han tingut l’oportunitat d’untar-se les mans amb oli. La novetat sempre atrau i enganxa, sobretot, la gent que malda per trobar “els seus” i somniar que aquests potser sí se’n recordaran d’ells quan giri la truita. Espero i desitjo de veritat que tant a Grècia com aquí, si és que les previsions de les enquestes es confirmen, al cap d’uns mesos del canvi de manaires, pels carrers no se senti a dir allò tan trist de “són els mateixos gossos, malgrat portin collars nous de trinca”. I que em perdonin la molèstia els que aquesta reflexió els trenqui un plat bonic.