MANDREJAR

No me’n recordo pas, us ho dic de veritat, de quan fa que m’hagués llevat més tard de les onze del matí, perquè inclòs després d’anar-me’n a dormir a les petites en una nit de celebració, era incapaç de quedar-me clapant més enllà de les nou. És clar que, tot s’ha de dir, com molts altres de la meva quinta ens varen pujar en la costum de matinejar, i no ens va venir de nou que tot un símbol com en Pep Guardiola proposés a la societat en general, allò de llevar-se ben d’hora, ben d’hora, per aconseguir els objectius personals de cadascú i, també, contribuir a empentar el de país. A pagès tenen ben clar que “a quien madruga Dios le ayuda”, com diuen els castellans, dita que de ben segur és correspon amb semblants a diferents cultures. Per tant, que no se t’enganxin els llençols es considerat saludable en gairebé totes les societats del nostre entorn cultural, i fins a cert punt un factor que explica la prosperitat. El que passa és que, com en tants altres aspectes de la vida, les bondats de matinejar tenen diverses lectures depenent de amb quines ulleres es miri. Hi ha qui defensa que llevant-se d’hora es disposa de més temps per dedicar-lo a cuidar el cos fent esport, meditació i un esmorzar equilibrat, si pot ser en família per posar-hi la guinda idíl·lica. Però també hi ha la versió dels que tot ho tradueixen en índex de producció, esprement tot el suc a la capacitat humana de “produir més”. Encara hi ha massa gent dels que porten les rengles que creu, tant a l’empresa pública com a la privada, que els nivells de productivitat i de bons resultats es mesuren en funció de les “hores de presència” en comptes de les dedicades a debatre procediments per estalviar esforços i temps, per posar un exemple fàcil. Molts de la meva quinta recordaran que en els internats en general, fossin dirigits per religiosos o per laics i tant si estaven dedicats a fills de l’establishment de l’època o a fàbriques de capellans i frares de tota mena, la disciplina espartana de llevar-se entre les sis i les set del matí, fer meditació o gimnàstica a l'aire lliure, dutxar-se o rentar-se amb aigua freda i esmorzar més o menys frugalment, en funció de les existències dels respectius rebostos estava a l’ordre del dia. Els que aquesta formació la vàrem patir una colla d’anys, difícilment l’hem pogut oblidar, però malgrat en blasmaven, avui molts considerem aquella costum gairebé un valor. Jo en sóc un d’aquests convençuts, com en Pep, de treure’s la son de les orelles ben d’hora, però també he de reconèixer que cada vegada em pregunto si aquesta constància, disciplina o sacrifici, segons es miri, serveix d’alguna cosa en ser testimoni, a bastament, que l’èxit social o els triomfs sovint no se'ls emporten els que més d'hora penquen, sinó els que més saben decantar-se-la. Tanmateix, una cosa he après avui que m’he llevat a tres quarts de quinze: em sembla que a aquestes conclusions tan pessimistes com les expressades fins ara, només s’hi arriba mandrejant. Llevar-se ben d’hora, ben d’hora potser no fa bullir l'olla, però almenys tenir la il·lusió que et manté en forma física i espiritualment, i que estàs preparat per esquivar millor les escomeses de les males bèsties, moltes d'elles mandroses, que t’envestiran quan surtis de casa