ELS REIS RUCS

De tant en tant tenim de dispeser unes hores el nen de la veïna, de set tendres anys, per fer-li de cangurs. I encara que a mi amb la mainada em costa de connectar-hi, en un moment donat que la meva dona no podia estar per ell, vaig recórrer a un tema recurrent per trencar el gel: - “ja has escrit la carta als reis, Carles?” I vet-aquí que el nano em va deixar parat amb una resposta que no m’esperava: - “els nens del meu col•legi diuen que els reis són rucs”. No em va caldre tibar-lo de la llengua perquè m’aclarís una sentència tan rotunda, ja que de seguida em va donar explicacions sense que els hi demanés; tot i que vaig creure endevinar que, en fer-ho, més que per donar-me informació complementària estava interessat en l’opinió d’un adult: - “els nens diuen que els reis són rucs perquè porten als nens rics, encara que no hagin fet bondat, tot allò que varen demanar i molt més, mentre que els nens pobres que s’han portat bé a casa i a l’escola s’han de conformar amb un parell de joguets, i no massa cars”. Ostres amb la canalla! Sembla que baden i les cacen al vol. No se m’havia acudit mai aquesta imatge del dia de reis, malgrat la tinc al davant dels ulls cada any. En canvi, aquella mainada del col.legi d’en Carles havien notat que es feien diferències, però encara són massa innocents per veure-ho com una injustícia social i les atribuïen a uns reis que feien el ruc o no paraven prou atenció en la feina. O potser és que en té la culpa algun patge corrupte, que es deixa comprar? El cas és que els companys d’en Carles tenen de moment clara una cosa: que les diferències en el repartiment de regals potser no obeeixen a malícia per part dels reis, però que tal vegada aquests personatges xarucs s’haurien de retirar quan arriben a l’edat de fer ruqueries, ja que els escama que el desgavell sempre beneficiï els nens rics i perjudiqui els nens pobres. D’aquí a treure’n conclusions més severes, amargues o indignades, hi ha un pas. La pena és que mentre els nens creguin en la imparcialitat dels reis i que es premia el bon comportament, l’esforç i el respecte a pares, mestres i ancians, a la societat encara li queda un clau on agafar-se per no caure en la depressió col.lectiva. Ara bé, si els nens ja perceben de tan petits que tot és pura comèdia, i que perquè els reis et facin cas no cal portar-te bé sinó ser fill de casa bona, el futur el tenim bastant fotut de cara a conservar uns determinats valors. Tanmateix, qui sap si el que hauríem de preguntar-nos és si els grans també en donem la culpa als reis de les diferències o de les injustícies, o reconeixen que qui mou els fils de tota la tramoia comercial, religiosa i sentimental que envolta les festes (des del tió als reis), abonant o contribuint a que a igualtat de comportament dels nens els premis siguin diferents, són els propis pares i no pas els pobres mags d’Orient que, al cap i a la fi, només fan el que els manen.