EL PENÓS SILENCI D'ALÀ

No em consta que cap dels déus que invoquen els seguidors de les diferents religions que conviuen al planeta, hagi obert mai la boca des dels temps més reculats que vulgueu, per parar els peus dels seus deixebles quan, fos mitjançant croades, guerres santes, guerres d’alliberament o simples guerrilles urbanes, fan palès una total falta de respecte per la vida humana. I Alà, esclar, no n’és cap excepció a l’hora de mirar cap a una altra banda des de l'Olimp. Els déus sembla que no tenen per costum obrir la boca per condemnar les barbaritats que, en el seu nom, s’han comès i es cometen arreu; per aquesta raó cadascun dels seus autoproclamats representants escombra sempre cap a casa a l’hora d’interpretar silencis incomprensibles. Ara bé, no es pot despatxar la massacre d’ahir a París amb un retret simplement retòric: el fet que aquesta tragèdia hagi passat a tocar de casa ens fa ser més bel•ligerants i posar el crit al cel, maleint l’islamisme radical i el déu que el va parir; però recordem que mentre els mateixos jihadistes cometien assassinats massius d’infidels a milers de quilòmetres de distància d’Europa, menystenint la vida d’una forma repugnant i fastigosa, l’opinió pública occidental es limitava a fer-se’n ressò i condemnar-ho diplomàticament, per deixar-ne constància. I Alà continuava callant com un mort. Les atrocitats aberrants que en els darrers sis mesos han comès els militants jihadistes - amb molts de reclutes occidentals a les seves files, no ho perdem de vista i fem examen de consciència i una mica d’autocrítica -, degollant dones i criatures indefenses, per l’únic pecat de no ser “creients”, faria caure la cara de vergonya a qualsevol persona civilitzada. Però Alà i molts dels seus imans segueixen impassibles mirant-s'ho en silenci, malgrat significats dirigents polítics musulmans assentats en capitals europees facin gestos obligats de rebuig per mantenir l’estatus quo. Quan la salvatjada terrorista la tenim tan a prop, com aquell qui diu ens posem les piles i sortim al carrer a manifestar-nos exigint que ja n’hi ha prou. Deixant de banda que aquestes mobilitzacions també convenia fer-les després de cada matança a l’altra part del món. I com va passar amb l’Ebola, que occident com institució no es va mullar fins que li va veure les dents als llop sota la finestra de casa, potser ja comença a ser hora d’oblidar-nos d’utopies com l’aliança de civilitzacions o els rampells de represàlia a sang i a foc, limitades a focus locals, per acabar amb un enemic global i fanàtic que s’amaga sota les pedres, obligant l’ONU que es tregui la son de les orelles i es guanyi el jornal posant els cinc sentits en complir els objectius pels quals va ser creada l’assemblea de nacions unides; objectius i principis molt macos que la majoria de les vegades s’ha passat pel forro per mandra i per covardia. Els radicalismes que es volen imposar per la força, la fam i les epidèmies al tercer món només es podran vèncer amb una resposta internacional contundent i sense reserves del bloc que diu respecta els drets i llibertats de les persones, al bloc que aquests drets i llibertats li rellisquen. I perdoneu les molèsties.