Follow by Email

dimarts, 20 de gener de 2015

DIVAGACIONS EN BUSCA DE RESPOSTES, UN BLUE MONDAY

Ahir, tercer dilluns de gener, que a uns sapastres de Cardiff uns quants desvagats els hi van comprar la ximpleria de celebrar el blue Monday - el dia més gris, trist i depriment de l'any -, em va venir a la memòria que en Josep Maria Espinàs predica, des de fa temps, que hi ha el perill que perdem el costum de riure. És clar que no n’hi ha gaires de motius per riure, més aviat el nostre món d’avui fa plorar. Però si no fem el cor fort, malament rai! Ara fa uns dos-cents anys s’inicià a les illes britàniques un moviment de destrucció de màquines, que també s’encomanà aquí. El fenomen aparegué en un moment de crisi econòmica i social, en una època de transició cap a un món abocat al capitalisme industrial més salvatge. Rabejar-se contra la màquina responia, en el fons, a lluitar contra la usurpació dels mitjans de producció que permetien l’artesà ser amo del propi esforç. Els il•lusos sentimentals que endegaren aquell moviment eren coneguts com “ludistes” i, a la llarga, com era d’esperar, aquells desgraciats que es defensaven a cops de trabuc, foren aixafats sense miraments pel poderós imperi capitalista armat fins a les dents de lleis i de filosofies. John Dos Passos raonà que les persones que viuen èpoques convulses de canvi, el sentit de la continuïtat amb les generacions anteriors pot convertir-se en salvavides davant un futur incert. Modestament penso que si el futur es pinta tan negre com avui dia, seria absurd de creure que refugiant-nos en passats de color de rosa ens estalviarem que impresentables com aquests promotors del blue monday ens passin per la pedra. En darrer terme, qui decidirà com aniran les coses demà passat serà una anàlisi profunda del present amb el cap fred i sense oblidar-se de somriure, perquè els canvis no s'han de fer plorant. Avui l’ecologisme no colonitzat per la política deu encarnar, crec, la vella lluita contra l’alienació col•lectiva, i per aquesta raó, com abans va passar amb els ludistes, s’han hagut d’escoltar, entre d’altres acusacions, que el seu moviment rebutja el progrés. Potser caldria pensar, però, que allò que rebutgen els ecologistes no és el progrés, sinó la servitud del progrés. No fora una manera dolenta de resoldre determinades tibantors socials asseure’s al voltant d’una taula ben parada, per degustar receptes casolanes de qualsevol àvia del país, ja que tot podria tenir remei en aquest món si féssim el petit esforç d’avenir-nos a parlar-ne en un ambient relaxat. El llenguatge agre o despenjar el trabuc abans d'obrir la boca, només posa en relleu una vergonyosa manca d’idees. Per fer-nos entendre hauríem de començar sovint per saber-nos escoltar. Aquesta és la característica de la democràcia: tothom que digui la seva, que després el poble ja farem el que tinguem de fer amb el nostre vot, si no hem perdut el delit d’anar a triar governants després de comprovar el poc que governen i el temps que malgasten marejant perdius. Però no obstant això no parem de somriure i siguem feliços sense envejar res al veí, i passant dels blue monday! El record dels bons moments és tot el que ens n’emportaren d’aquet món de mones, des que el papa Francesc confessà a una nena filipina que preguntava, plorant de ràbia, on s’amagava Déu mentre la violaven a ella i a milers de nenes com ella, que per aquesta pregunta no tenia resposta. Si l’Albert Camus li hagués sentit dir això al vicari de Crist de la seva època, potser l’autor de La Pesta hagués entès que ser ateu tenia sentit, una vegada totes les cartes estan escampades sobre la taula, no només si Déu es fa el sord quan els nens ploren en un blue monday de tots els dies de l’any, sinó també quan Déu no té respostes ni pel seu delegat a la terra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada