AVUI EM VENEN A BUSCAR

Avui no s’ha fet pregar per llevar-se com altres dies que romanceja. Quan la noia l’ha entrat a cridar per ajudar-la a vestir, ja l’ha trobar asseguda al llit amb les cames afora. – “Què fas Lola, no veus que pots caure si et lleves sola?” – l’ha renyat la noia. – “És que avui em venen a buscar el nen i la jove i em portaran a dinar de fonda” – li ha explicat la dona tota il·lusionada. Quan la va tenir mig rentada, fregant-li la cara i els braços amb una tovallola humida de lavanda, li ha passat la pinta, repassant-li la permanent que s’havia fet dos dies abans. A la perruquera li va demanar que s’hi mirés una mica més, perquè diumenge la venien a buscar els fills per endur-se-la a dinar. – “A quina hora t’han dit que tenies d’estar preparada?” – li ha preguntat la noia, quan l’ha tingut arreglada. Un cop dreta, amb l’ajuda d’una crossa pot perfectament caminar tota sola fins al refectori, ja que tot es troba en línia recta i si vol pot  arrapar-se al passamà del corredor. – “Em varen dir que estigués a punt a migdia” – fa la dona. Només són dos quarts de deu, de manera que té temps de sobres. A la taula, mentre esmorza, ha anat escampant a tothom que li diu bon dia o li dona conversa, la gran novetat: - “Avui em venen a buscar”. No ho fa amb cap malícia, però els hi refrega pel nas la novetat a la Rosa i a la Mercè, sobretot, que cada dia que algú les treu a elles a escampar la boira li pregunten amb retintin: - “Avui no et venen a veure, Lola?” Doncs, apa!, avui ella avui els hi farà pam i pipa. Havent esmorzat ja ha anat a asseure’s en una de les cadires que hi ha prop del taulell de recepció, que és on normalment s’esperen els residents quan estan empolainats, perquè els venen a buscar. – “Que espera visita avui, Lola?” – també li pregunta la portera. – “Si, nena, amb el fill i la jove dinarem a la fonda” – ha repetit per enèsima vegada la dona. Al cap d’una hora d’espera mà sobre mà té ganes de fer un riu, però no gosa d’anar al lavabo, no fos cas que arribés el nen i no la trobés. A les dotze tocades no es pot aguantar més i, resignada, abans de no fer-se’l a sobre, s’aixeca a poc a poc i se n’hi va amb recança. Quan en torna, la portera ja l’espera: - “Lola, mentre estava al lavabo ha trucat la seva nora. Diu que se’ls hi ha posat amb febre la nena i hauran de deixar per un altre dia el dinar. Diu que el seu fill ja trucarà més tard”. La dona ha escoltat el missatge com si ja no li vingués de nou, perquè no és la primera vegada que li treuen la mel dels llavis. Després de tants desenganys, gairebé ja hi tindria d’estar acostumada, però sempre li fa una cosa. – “Noia, quan depens dels altres, ja se sap” – ha dit a la portera, com si tingués de justificar-se ella. De fet, el que li sap més greu és que durant tot el dinar haurà d’aguantar la Rosa i la Mercè acompanyant-la en el sentiment. S’ha dit que el millor que pot fer és anar-se’n a l’habitació sense dinar. – “Diré que he agafat fred a la porta i que no tinc gana”. En caminar a poc a poc cap a l’habitació, s’eixuga  un pensament de llàgrima. No vol fer llàstima a ningú, després d’haver fet tanta propaganda que avui la venien a buscar.   

LA MANUELA I LA PILAR

En Puyol, el noi de la Pobla i capità del Barça més que un club, ha estat pare i li ha vingut de gust posar-li a sa filla el nom de Manuela. De seguida li han reprotxat uns quants talibans que, com que no deuen tenir més feina, el gat pentinen. Va passar quelcom de semblant amb en Gerard Quintana, el líder de “Sopa de Cabra”, quan a aquest va descobrir amb tota naturalitat, en un programa televisiu de gran audiència que, en la intimitat de casa seva, parlava castellà amb la seva dona, la qual no és nascuda aquí. La resposta d’en Gerard llavors va ser contundent: “sóc català, però no un català talibà”. Potser aquests crítics radicals ho fan de bona fe, però o només tracten de reforçar el seu adn o de fer mèrits anant sempre amb el paper de fumar als dits. Deuen ser poca cosa més que aprenents de català de la ceba si han de recórrer a aquestes ximpleries. Una meva tia, catalana pels quatre cantons des de tres generacions, es deia Manola. I què? Aquests tics de radicalisme identitari malentès algú amb autoritat moral sobre la cadellada, hauria de procurar tallar-lo des de l’arrel, perquè no fa cap favor al moviment independentista. Com tampoc no li fa cap servei que una patum tan destacada com la Pilar Rahola, en el seu  paper de tertuliana, caigui massa sovint en el vici d’interrompre amb vehemència els que no pensen com ella, no deixant-los expressar els seus arguments i menyspreant-los amb ganyotes. N’hi ha mostres a grapats d’aquest tarannà abrandat, la més recent ahir mateix al programa “Migdia”, de 8TV. A fe de Déu que es podria passar el video del programa a les escoles perquè els nens i nenes aprenguessin amb una lliçó pràctica, com no s’ha de comportar ningú quan polemitza en públic de política amb altres. A més a més, al retreure cada dos per tres el seu pedigrí independentista i demòcrata enmig del batibull, amb tot respecte em sembla  que hauria de tenir en compte que l’objectiu d’un polemista és convèncer els que pensen diferent, no sobreactuar per rebre l’aplaudiment de la claca d’amics convençuts. Les intervencions de Carme Forcadell als mitjans, per exemple, són tot un model de com és pot fer pedagogia cantant les veritats sense una paraula més alta que l’altra. Igual podríem dir de l’Alfred Bosch, al Congrés: sense perdre els papers, deixà anar veritats de pedra picada que, penso, fan més forat a l'audiència que no pas les morrades d’un Tardà més visceral, que només encanten a la parròquia. I no diguem de les magistrals intervencions de l’Oriol Junqueras quan debat amb el Paco Maruenda, de “La Razón” sense despentinar-se, però fent reflexionar a més d’un indiferent. A la meva manera de veure, si no es cuiden alguns tics i bastants fogots inoportuns, pot créixer el dubte sobre si s’ha assimilat bé que en una futura Catalunya independent hauran de conviure en pau, amb els mateixos drets, ciutadans de diverses ideologies, procedències i colors. Perdoneu les molèsties, però algú ho tenia de dir, net de pols i de palla.      

EL DESENGANY D'EN RAMON

En Ramon ho portava a la massa de la sang: per ser un home de profit s’havia de treballar de ben jove per no dormir de vell a la palla. A casa, tant el pare com la mare se n’havien fet un tip de pencar: ell de paleta i ella a la fàbrica, de nuadora. Entre els dos jornals i no estirant més el braç que la màniga, van donar-li una mica d’estudis per guanyar-se la vida sense anar tan estregat com ells. Ara porta quatre anys de jubilat com a comptable, pas que va donar després de fer la mar de números per assegurar-se que li quedaria una pensió de la qual poguessin viure ell i la seva dona sense passar angúnies. Va repassar els càlculs una dotzena de vegades fins estar convençut que si la paga l’actualitzaven cada any, encara que fos justeta, amb l’aplicació de l’IPC neutralitzaria la carestia de la vida i podrien anar tirant. La seva dona cobrava la mínima perquè havia cotitzat una temporada de dependenta i la major part dels estalvis que havien arraconat entre tots els van invertir en un producte preferent, només per a bons clients, que li va recomanar expressament el director de la Caixa, un paio de qui se'n refiava perquè coneixia son pare, que eren de la mateixa quinta. Després de quaranta-cinc anys de treballar i estalviar per si tenien un mal de panxa ara en Ramon i la seva dona es troben que els hi han congelat les pagues, els amenacen que els hi poden retallar, tot els hi costa més car i amb els estalvis no hi poden comptar perquè aquelles preferents de tanta confiança, han resultat ser l’enganyifa del segle i  fins i tot el mestre armer mira cap a una altra banda. A en Ramon li ha caigut l’ànima als peus i no enten com pot ser que havent seguit els bons consells dels seus pares al peu de la lletra, avui estigui en capella d’anar a dormir a la palla. Mentrestant, els governants, que només miren per la seva butxaca, li van des-muntant pedra a pedra l’estat del benestar i el volen confondre amb arguments d’una falsedat perversa: que no té dret a passar una vellesa tranquil•la, després de quaranta-cinc anys de treballar com un negre per permetre-se-la, perquè segons han decidit, potser després d'una bona xefla per arribar a un consens de conveniència, una pensió digna ja no és un dret dels treballadors sinó un luxe que el país que han empobrit entre tots no es pot permetre. El problema que de veritat tenen els polítics sobre la taula no és que molts Ramon arribin a la conclusió que els han estafat i els hi maleeixin els ossos, sinó que els seus fills opinin que per fer la fi d’en cagaelàstics dels seus pares, no paga la pena de llevar-se ben d’hora ben d’hora i com uns bons minyons treballar honradament fins que el fetge els hi surti per la boca. Ofegada la classe mitjana dels menestrals, dels treballadors matiners, dels estalviadors previsors i dels bons minyons, la desigualtat creixent entre els dos extrems de la societat, rics i pobres, pot abocar a sobreviure sota l'imperi de la llei de la selva, on els més forts, els més mantes i els més espavilats enganyant el mort i a qui el vetlli siguin els reis.

EL CAS DEL COL.LECIONISTA DE FIRETA - (Relat - Torelló 2010)

EL CAS DEL COL·LECCIONISTA DE FIRETA

(Obra finalista XII Premis GAT literari Torellò – 2010)

1

La sessió havia començat feia una bona estona. L’home va entrar a la sala mirant d’esvalotar poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava hieràtica aquella cerimònia. Només bellugava d’esma una mà, acaronant el pelatge d’un gat blanc endormiscat a la seva falda, mentre amb veu melodiosa repetia la mateixa cantarella que es sabia de memòria: “... tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”

L’home va desenrotllar el tros de manta morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per remenar-se de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin plàcidament fins que tota l’espinada li quedà immòbil, arrapada a terra. A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap alteració que delatés que havia resseguit amb angúnia la bellugadissa sorda del tocatardà, des que va irrompre a la sala començada la sessió: “...Abandoneu les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.

L’home mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per aquella veu que ja li era familiar i estimada, malgrat no podia aturar el devessall de temors que li feien perdre l’oremus: “què passarà quan surti? Tot dependrà de si he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es respongué neguitós -;  si no ho he aconseguit m’engraparan de seguida que posi els peus al carrer i tot se n’anirà a fer punyetes”. Sabia que ho tenia pelut, però cap part del seu cos s’hi volia resignar a deixar-se atrapar. El cor li bategava fora de compàs. Estava estamordit. Mentrestant la veu, insensible a la seva angoixa, persistia serenament en aquella cançó de l’enfadós: “...féu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...”

Havia tingut mala sort o havia estat massa deixat. En condicions normals no podien enxampar-lo, però avui els nervis massa dies a flor de pell i la por, sobretot la por, potser l’encabaren traint. També es veritat que darrerament no es capguardava tant com abans. Tal vegada s’havia pres aquella empescada amb massa ingenuïtat, com si es tractés d’una simple entremaliadura i prou, sense pensar en les conseqüències d’un eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap - la possibilitat que tot plegat acabés resultant un desastre i s’hagués d’arrossegar demanant perdó tothom, amb la cua entre cames. Havia esbossat amb tan deler el seu pla que, almenys sobre el paper, no semblava pas un castell de cartes, sinó que tot encaixava al mínim detall; per tant, li costava de creure que pogués haver-se posat en evidència, malgrat el pressentiment que tots els seus preparatius eren espiats a rampeu, amb el propòsit d’engalzar-lo una vegada hi estigués empantanegat de quatre potes.

L’única sort va ser esquitllar-se just a temps a la classe de ioga, a la qual s’havia matriculat l’endemà mateix que el tanquessin per primer cop al cau de les rates. Va pensar que seria una petita treva que li permetria de rumiar la següent jugada, dementre es recuperava. De fet, quan es va convèncer que no li treien l’ull de sobre, la seva primera pensada va ser córrer a refugiar-se a la barraca de l’Hostalnou de Vianya, però les seves cames ja no estaven per massa trencacolls i, a més a més, no duia les claus a sobre ni prous diners per fer-s’hi portar. Llavors va recordar-se’n que era dijous, un dels dies que feien ioga al Casal del Jubilat, que estava, si fa o no fa, a dues cantonades d’on es trobava. Si es pogués esmunyir del jove, que era el que l’empaitava de més a prop, cantaria victòria. Va tesar tot el cos, procurant no augmentar el ritme de les seves camallades fins després de tombar el xamfrà, a fi de no malgastar forces i no revelar les seves intencions als que gairebé li trepitjaven l’ombra. En aquest precís moment se’n recordà de les recomanacions d’aquella monitora cega que el tenia encaterinat, per superar crisis agudes d’ansietat i va practicar varies vegades, una mica a la desesperada, una de les tècniques de respiració que els hi havia ensenyat. En tombar la cantonada, doncs, va emprendre una petita corredissa amb tota l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera oportunitat per fugir: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Aconseguí refugiar-se dins el Casal esbufegant, abans que els seus perseguidors se n’adonessin del tripijoc. Xiuxiuejà una excusa en passar davant del mostrador de recepció i va recollir una de les mantetes morades plegades damunt del taulell.

 Després d’una estona d’haver-s’hi allargassat - els ulls clucs i el cos empedreït - encara l’assossec no havia amansit del tot el seu desbocat magí. La veu dolça de la monitora seguia acomboiant la sessió de ioga, impertorbable, sense cap inflexió especial: “...sentiu que els muscles us pesen i que reposen sobre la terra...”

Va preferir no refiar-se mai de ningú i féu els preparatius tot sol, en secret. De sempre havia tingut un tarannà poc parlador, però en aquesta ocasió, a més  a més, va considerar que per reeixir en el seu propòsit seria imprescindible cosir-se la boca i tenir més picardia que mai. Per aquesta raó, doncs, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no existien papers, confidències ni pistes de cap mena. Tota la maquinació la duia, només ell, ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es quedaria amb un pam de nas. Tampoc no havia alterat les seves rutines i a mesura que s’acostava el dia, va procurar que no se li notés cap indici de tràngol o de deliri; malgrat passés ànsia des de feia més d’una setmana, fins al punt que va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de panxa que podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit i deixat portar a la infermeria.

Tots els detalls del pla podien modificar-se sobre la marxa, menys la data de la seva consumació, la qual tenia de ser exacta: la que figurava a la reserva d’embarcament. Una vegada hagués tocat el dos, els sòmines de la residència es tornarien bojos, buscant una explicació raonable a alguns dels trencaclosques que els deixaria parats a còpia de paranys i pistes falses. S’havia inscrit a les sessions de ioga tres mesos enrere, precisament per fer-les servir de tapadora dels preparatius. Al seu armari del vestuari hi havia anat dipositant, de mica en mica, tot el necessari per assegurar-se, amb èxit, un esvaniment d’autèntic cap de brot. Va haver de recórrer a tota la seva retòrica i a l’empatia natural - que li havia fet tant de profit quan es tenia de guanyar la vida venent enciclopèdies casa per casa -, per persuadir l’encarregada de la recepció que necessitava dos armaris. En el segon armari, traginant-ho en bosses de les que es fan servir per llençar brossa, hi va acaparar metòdicament els ingredients principals del seu cop d’efecte. Cada vegada que hi afegia nova xeixa, se li escapava el riure per sota el nas.

Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més. Segurament mai s’havia divertit tant com quan anava embolicant la troca per donar-los una lliçó, que esperava els hi servís d’escarment per a una bona temporada, a aquella colla de voltors que li vetllaven els calers. Només li sabia greu no poder veure’ls-hi per un forat la cara de tres déus que posarien, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada: - “No volíeu que us deixés totes les propietats? Doncs, apa, a jugar a cases de fireta s’és dit!” Els hi n’havia entaforat tantes a l’armari que es quedarien garrativats preguntant-se quin significat tenia tot allò, dementre ell, disfressat d’una altra persona, en faria el que voldria dels seus quartos i de la seva vida. Quan els del Xalet donessin l’alerta ja estaria ben lluny i tothom es quedaria amb un pam de nas. El que li semblava més difícil d’aconseguir, una documentació flamant per a la seva identitat nova de trinca, havia estat bufar i fer ampolles i devia ser una falsificació prou endreçada ja que li va permetre d’obrir comptes bancaris i transferir-hi, de mica en mica, els diners de la liquidació de tot el que posseïa, sense despertar cap sospita. Només els hi deixava la barraca d’Hostalnou, perquè estava tan atrotinada que no en podia treure ni un ral.

 Fins al darrer moment tot havia anat de meravella, com si es tractés d’una màquina ben greixada. La primera alarma va disparar-se de matinada en desvetllar-lo una mala nassada, i només sortir del Xalet la va confirmar en semblar-li que dos individus l’espiaven. El cor li va donar un tomb i una glopada de sang li va pujar al cap, enterbolint-li la vista un instant. “Estic irremeiablement atrapat” - va pensar. No gosava ni girar el coll per fixar-s’hi més detingudament. Estava segur que els portava enganxats a l’esquena, caminant un per cada vorera del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a prop, feia veure que anava a la deriva. Com era possible que l’haguessin descobert? Com podia haver estat tan gamarús per ensenyar l’orella? La veu de la monitora li bugonava els polsos, sense deixar-lo concentrar en els seus pensaments: “...escolteu la vostra respiració anant i venint, com una ona zumzegant vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”

2

Durant una bona estona els catorze cossos estirats a terra no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir que es començaven a remenar, desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es va alçar de la cadira, arrapant-se a un bastó blanc amb la ma dreta, mentre amb l’esquerra premia el commutador que tenia fixat al braç de la cadira i que li servia per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració o per apujar el volum de la musica, a la seva conveniència. Els cossos tentinejaven, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus. Els més àgils s’alçaven de seguida. D’altres necessitaven l’ajuda dels seus companys per incorporar-se del tot. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de relaxació profunda, de la qual tothom ja havia retornat. El company més proper, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, rondinejant mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - “ Arribeu tard i després us quedeu adormit com una soca?

 No obstant el sacseig, el cos va restar immòbil. Llavors el va batzegar més enèrgicament, dementre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s. De cop, va esvarar-se: - “A aquest paio l’hi ha vingut alguna cosa!”

  La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a la classe malgrat la seva ceguera, amb la cara trasmudada va buscar algú a la seva vora que li fes de pigall fins al lloc exacte on jeia el cos de l’home que no reviscolava. Una de les alumnes més impressionables va ofegar un sanglot a la gola i el gat blanc va botar d’un salt des de terra a la cadira, com si pretengués reemplaçar la seva mestressa en el lloc de comandament.

- “Aviseu un metge de seguida! – va disposar la monitora, que intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es despertava i que - malgrat ella no ho podia veure - duia gravada a la cara una expressió de categòric estupor. Com si aquella hagués estat l’ordre màgica que necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la recepció. Els que van quedar-se a la sala feren rotllana a l’entorn del cos, xiuxiuejant sense apropar-s’hi massa. Es va afegir al grup l’encarregada de la recepció, la qual després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar sol·licita a la monitora: “Senyoreta Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet, el que va apuntar-se perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el dolor, el que semblava estar-ne penjat de vostè...Se’n recorda?”

- “Apa, no diguis bajanades! – replicà la monitora, sense dissimular una certa coqueteria.   

Algú suggerí obrir-li l’armari per veure si hi guardava cap adreça o referència de familiars. La monitora féu un gest indecís amb la mà: - “Què li sembla això que diuen, senyor Tomàs?”  

 L’alumne que responia a aquest requeriment era l’antic cap de correus a la veïna Manlleu, al qual ella recorria sempre que es trobava en un atzucac. Perquè era de les que creien que l’opinió d’un empleat de l’administració sempre mereixia respecte i consideració – sobretot en moments tant delicats com aquell - suposant que a tot arreu el punt de vista d’un funcionari pesava més que no pas el de qualsevol altre persona. El senyor Tomàs, acompanyat de la noia de la recepció, va anar fins al vestuari i quan tornà, fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se: - “A l’armari només hi ha bosses plenes de fireta. No ho hem regirat pas a fons, però em sembla que no hi ha res més que això, cases i més cases de suro! A l’altre armari, ja que la Rosa diu que va entabanar-la perquè li’n deixés fer-ne servir dos, hi hem trobat un vestit i una camisa fosca, tot per estrenar, dues mudes de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau”.

Mentrestant, havia arribat el metge que, després d’un breu examen a tall d’arrencar naps, va declarar quelcom que la monitora ja sabia des que li hagués buscat en debades el pols: que no es podia pas fer res per aquell infeliç.

- “Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç” – va precisar el doctor, interessant-se per si havien fet algun exercici sever aquell mati.

 La monitora - amb posat de desconcert - va aclarir que tots els seus alumnes eren gent gran i que l’únic que s’hi venia a fer a la seva classe eren exercicis suaus de relaxació, raó per la qual una cegueta com ella podia encarregar-se’n perfectament de conduir la sessió. El metge va comentar que malgrat trobava l’home amb un aspecte físic força sa, podria ser que patís del cor o que tingués la tensió trasbalsada.

- “El que no m’explico – remugà, sense poder-se’n estar –, és aquesta mala ganya, com de basarda, que se li ha quedat enganxada a la cara, si és que estava relaxant-se”.

Cap dels presents va poder comprovar el que feia notar el metge perquè, un moment abans, la noia de la recepció havia tapat com havia pogut el rostre i part del cos de l’home, amb un parell de les mantetes morades que feien servir per tombar-se a terra.  El senyor Tomàs es cregué obligat a fer-hi la seva gracieta, per no perdre la costum: - “Potser ha vist atansar-se-li la dona de la dalla i s’ha acoquinat”.

Avisats oportunament, van presentar-se, quasi a l’ensems la trepa del jutjat de guàrdia de Vic i els responsables del Xalet, els quals, una vegada reconegut el seu hoste, asseguraren de seguida que se’n farien càrrec de tot. El jutge es va interessar primer per la identitat del difunt. Li va respondre el que s’havia presentat com a director de la residència coneguda com el Xalet: - “El senyor Delfí era un tipus complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de polleguera amb la dèria que l’empaitaven per tot arreu. A vegades s’encalaforna en un racó de la casa i ens fa anar de bòlit fins que no el trobem. Darrerament, és cert, li havíem d’estar molt més a sobre perquè ens temíem que qualsevol dia ens donaria un disgust”.

- “¿Saben que pretendía acaparando tantos juguetes?” – va preguntar el jutge.

- “Com diu?” – va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de què li parlaven.

- “Se han encontrado en su armario cinco bolsas llenas de casas de juguete” – li va aclarir el jutge.

- “No en tenim ni idea - va replicar el director –, però vagi a saber; ja li he dit que era un home molt estrambòtic”.

- “¿Saben si tenia família?” –el jutge no volia sortir-se’n de la rutina i posar-se a especular, entre d’altres raons perquè aquell cas l’agafava el dia abans del seu trasllat i tenia ganes d’enllestir aviat.

- “No el venien a veure sovint - ronsejà el director –, de fet mai li vàrem conèixer cap parent, però ens havia deixat les senyes d’uns nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va presentar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es va fer traginar per un taxista, amb l’excusa d’estar-s’hi una temporadeta per refer-se d’una malaltia. El Xalet no és una residència barata, ja ho saben; però el senyor Delfí no anava pas just d’armilla i no va regatejar gota les condicions. La temporadeta de convalescència s’ha anat allargant més d’un any i sembla que s’hi trobava bé amb nosaltres”.

- “¿Tuvieron en algún momento la sensación de que estuviera huyendo de alguien o escondiéndose? – insistí el jutge.

- “Era molt reservat, això sí que ho tenia –el director feu una pausa-. Força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons”.

- A vegades no podies aguantar-li la mirada perquè semblava escorcollar-te amb un deix de picardia als ulls – va intervenir l’altre empleat del Xalet-, potser d’aquí bé que no es relacionés quasi amb ningú. Era dels que passen amb un “bon dia” o un “bona nit” i es queden tan amples. Inclús va demanar de fer els àpats en una taula individual. Però tret d’aquestes rareses era un bon jan i un client dels que no se’n troben gaires”.

- “Només es feia pesat quan li venia la dèria que l’espiaven i que li volien prendre els diners – va afegir el director -, llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que s’amagava hores senceres en els llocs més complicats i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava de retornar-lo”.  

El senyor Tomàs que – malgrat la consideració que li tenia la monitora – era de tarannà bastant poca-solta i burleta, va etzibar-ne, en veu baixa, una altra de les seves: - “No es pot ser vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla”.

 Abans d’aixecar el cadàver, mentre esperaven els de la funerària, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A continuació, d’un bot, va retornar a la falda de la seva mestressa que, estàtica i altiva com una reina, potser una mica més pàl·lida que de costum, s’havia assegut a la seva cadira de vímet, sense deixar el bastó blanc, presidint aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit.

3

            La mossa que portava la investigació de rutina d’aquella estranya mort – que a comissaria s’havia batejat a tall de conya com “el cas del col·leccionista de fireta” – anava de corcoll des que el forense va arrufar el nas en examinar les despulles d’aquell coi de vell i trobar-hi vestigis preocupants i sospitosos de belladona. El seu informe no era concloent, en el sentit que aquesta potencial metzina tingués quelcom a veure amb la seva mort, però posava en relleu – confirmant la seva fama de corcó impertinent i mofeta - que no era normal haver-ne trobat traces, sobretot considerant que en els antecedents mèdics de l’avi constataven crisis d’ansietat prou freqüents com per desaconsellar la ingesta de cap producte que afavorís descaradament la taquicàrdia.

En qualsevol cas, de ben segur, el senyor jutge d’instrucció nº 1 no hagués estat tan tiquis-miquis si no s’acabés de descobrir la vertadera identitat del mort, que no era pas un pelacanyes qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, perquè havia deixat parat tothom retirant-se traspassant als seus empleats, a cap preu, un negoci ben encarrilat i rentable, justament quan rajava més fort. No se’n coneixien els detalls exactes de la transacció, però segons la brama, pràcticament era com si els hi hagués regalat a canvi d’un bon vitalici que el deixés arreglat. Una decisió que van cuidar-se d’esbombar i exagerar maliciosament els diaris, en una època de l’any, l’estiu per més senyes, en que més aviat a les redaccions s’anava curt de material per fer bullir l’olla. Arrodonia el morbo de la insòlita història, el fet que l’avi va esfumar-se, sense deixar cap rastre, precisament quan la seva família – uns nebots – des de feia un parell de setmanes estava fent mans i mànigues per aconseguir-ne la incapacitat.

            Quan el jutge que l’havia convocat al seu despatx va tenir al davant l’intendent dels mossos, va rebre’l renegant: - “Casondena, señor Busquets, estamos atrapados en un buen enredo”.  

El jutge era força més jove que no pas el policia i el jutjat de Vic havia estat el seu primer destí, no dissimulant que es frisava per un trasllat a la seva Salamanca nadiua quan més aviat millor, ja que a Catalunya tot li picava. Però en capella de fotre el camp, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans de retop, podia ajudar-lo a fer mèrits si s’ho sabia trampejar bé. Per aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se els desmenjats i es prenguessin més en serio les críptiques insinuacions del forense. L’intendent, veient a venir el perill d’un jutge primerenc, massa capficat en maneflejar un cas mediàtic a la seva conveniència, va procurar trametre-li, amb tanta delicadesa com podia ser-ne capaç quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela: - “No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació la Modesta Calero i ja sap que a aquesta dona no se li’n escapa ni una. Si li sembla la faig passar perquè ella mateixa li expliqui on la porten les pistes que hem trobat fins ara”.

            L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi i que de ben segur no se li posaria gaire bé al païdor del jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no seguia les seves instruccions ni per casualitat. De fet, la Modesta era una mossa de mal ferrar i no estava feta per amollar-se a que li manessin com havia de fer la feina, ni suportava sentir-se massa collada. Quan se li confiava una investigació anava per les seves i no respectava massa ni horaris ni protocols. Aquest tarannà incòmode i esquerp se’l feia perdonar pels seus caps, amb escreix, a còpia d’encertar-la gairebé sempre en les investigacions que se li encomanaven. L’intendent mai no li regatejava mèrits i la deixava fer al seu aire, mentre li sigués lleial. Malgrat no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que tingués per dir-li, mentre es posava a ordenar els papers de la taula, com volent donar-li a entendre, des que poses els peus al despatx, que tenia altra feina per fer que no pas perdre el temps escoltant les especulacions d’aquella creguda.

            La Modesta, quan estava covant una investigació, no solia anar mai d’uniforme; era una altra de les seves manies. Va créixer en l’ambient rigorós d’una caserna de la guàrdia civil a Osca, on el seu pare hi servia com a brigada fins que, a petició pròpia, van traslladar-lo a la comandància de Manresa, perquè la seva filla pogués estudiar a la universitat de Barcelona, on va llicenciar-se en dret i es va especialitzar en criminologia. Com si anés rodat, quan va tenir-ne l’oportunitat es féu mossa d’esquadra, sense titubejar ni un instant. De la seva joventut a Osca se n’havia endut l’afició per resoldre trencaclosques que li havien encomanat a la caserna i una desagradable sensació de tenir el fred empeltat al moll de l’os. Quan anava de paisà s’embotia el cos – llevat durant els tres mesos més calorosos de l’estiu - dintre de gruixuts jerseis de coll alt que, a més a més, ella estava convençuda li queien millor a la seva parença esbarrellada i gens esvelta, que no pas el reglamentari uniforme, que es posava tant poc com podia. Aquesta era una altra raó de desavinença amb el jutge Otero, que sempre semblava sortir de la capsa, de tan ben clenxinat i polit.

            La Modesta, que ja li coneixia els estirabots a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa. Però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta de rigor: - “Agent, informi el senyor jutge, sisplau, de com va l’enquesta”.

- “Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué disciplinadament la mossa -, tot just som al començament i queden molts de melics per lligar”.

- “No estamos ante un caso cualquiera, no se les olvide a ustedes. Los periódicos ya están haciendo sus cábalas y no podremos mantenerlos a raya indefinidamente”.

- “Ells fan la seva feina, com entenen que l’han de fer, i nosaltres hem de fer la nostra. Jo no hi sé treballar sota pressió, ni tampoc m’agrada parlar per parlar. Els diaris han dit vertaderes bajanades sobre aquest cas”.

- “Razón de más para aclarárselas…”

- “Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la llengua per no engegar d’una vegada aquell presumit del carai a dida -, crec que seria un error esbombar ara qualsevol detall sobre la investigació en curs. No ajudaria a resoldre res i, segons com, encara embolicaria més la troca”.

- “Usted me informa directamente a mí de lo que haya y ya decidiré lo que es o no pertinente comentar a la prensa” – va replicar el jutge, imposant barroerament la seva autoritat.

            La Modesta va dirigir-se, llavors, al seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria, recordant potser que la darrera vegada que va encarar-se-li, el jutge va amenaçar-la amb empaperar-la per falta de respecte: - “Senyor, cada dia li raporto la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com haurà notat m’abstinc d’arribar a conclusions sense tenir les coses  molt clares. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat o a qui vigilo no ens farà avançar gens ni mica”.

- “Potser sí que caldria aclarir almenys alguna cosa sobre aquest rumor de la belladona – va insinuar l’intendent, mirant de contemporitzar entre la seva subordinada i el seu superior -; pensi que el que ha transcendit intranquil·litza la gent que resideix al Xalet, sobretot als seus familiars”.

            La Modesta va comprendre de seguida – al tractar-la de vostè – que el seu cap estava donant de banda el jutge i, des d’aquesta nova perspectiva, va decidir seguir-li la beta: - “Que s’hagi filtrat això del verí no ens ha fet cap favor, ans al contrari. El doctor va ser força bocamoll i a hores d’ara segur que ja se’n penedeix, perquè la belladona no és un verí corrent, que es trobi per les cantonades. Si de veritat algú s’hagués proposat enverinar al nostre avi, no calia pas recórrer a un mitjà tan sofisticat”.

- “Entonces, ¿qué deduce usted?”

- Ja li he dit que no m’agrada especular, però jo diria que si hi va haver ingesta de belladona fou accidental i, en tot cas, en quantitat tan poc significativa que amb prou feines podia incidir per res en el desenllaç. Jo més aviat penso que la mort de l’avi no la va precipitar ningú intencionadament, sinó que va ser conseqüència directa de la tensió com s’estava comportant darrerament aquell home. Si hem de parlar de delicte - que és el que estem investigant, en definitiva - no tinc clar que n’hi trobi cap, en el sentit estricte de la paraula. Llevat que alimentar fantasies truculentes per venjar-se de la família estigui tipificat com a tal. Al darrera de tota aquesta història penso que hi ha només una picabaralla domèstica, que ha derivat en tons pintorescos i un xic grotescos, de la qual potser no en coneixerem mai les causes ni l’abast, mal que ens pesi, perquè el principal actor ha fet mutis a mitja representació. És per això que crec no cal fer massa mullader, malgrat el personatge acapari tant l’atenció per les extravagàncies que se li van descobrint”.

- “Aquest paio et cau bé, oi?” – li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial, un cop rebaixada la tensió.

- “Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè s’hi va barrejar, a darrera hora, l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història que ara ens sembla tan estrambòtica podia haver tingut un final diferent i, fins i tot feliç, tal com ell ho havia planejat”.

- “No lo acabo de comprender” – va reconèixer el jutge.

- “No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus – féu la Modesta, en un gest d’apropament -; m’ha costat d’admetre com un home pot arribar a odiar tant, sense trepitjar la ratlla del que està permès. Seria una bona història pels diaris, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli, només volia donar una lliçó de modos als seus nebots, que pel que sembla únicament li feien la gara-gara per la bossa”.

- “Me parece que nos desviamos de la cuestión, aquí no estamos para sentimentalismos sino para resolver los asuntos penales lo mejor que sepamos y explicar lisa y llanamente como ocurrieron las cosas”.

- “Llavors, la història és molt senzilla de resumir, senyor jutge – va replicar-li, picada en el seu amor propi, la Modesta -: el mort era un empresari que, per antigues desavinences havia avorrit la família i pretenia deixar sense un duro als seus hereus. Per això va liquidar tots els seus negocis abans d’hora, traspassant-los als seus empleats; es va polir precipitadament i a la baixa totes les propietats ingressant els quartos que en treia en un dipòsit, totalment legal, fora del país i, finalment, va comprar la identitat d’una altra persona, utilitzant  papers falsos. És l’únic delicte que se li podria penjar del coll, però després de la seva mort el crim ja ha prescrit i no cal perdre-hi més el temps, perquè mai sabrem de cert qui el va ajudar”.

- “A què et refereixes al parlar d’avarícia dels amos del Xalet?” – preguntà l’intendent.                

- “Aquest coi de gent va ensumar-se que darrera de les anades i vingudes del seu hoste hi havia marro i van voler treure’n l’entrellat, per si com en altres casos que havien tingut a la residència amb avis rics i extravagants, en podien esgarrapar algun benefici per a la seva butxaca. Quan van descobrir qui era i, més o menys, tingueren una idea del què es portava entre mans, varen córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests els hi tindrien en compte el favor; sobretot si els hi donaven un cop de mà per desempallegar-se legalment del vell, afavorint la seva incapacitació per, d’aquesta manera, anul·lar totes les barrabassades comeses amb el patrimoni, en perjudici d’ells. Com que la jugada s’ho mereixia, van enganxar al cul del vell dos perdiguers per evitar qualsevol sorpresa. Però el vell tenia ulls al clatell i els va calar d’un tros lluny. Això va precipitar les coses ja que es va posar tan neguitós, que al final va quedar-se fregit d’un atac de cor, certament causat pel pànic que ell mateix s’havia fet venir i no pas per altra cosa. És aquesta la història que volen explicar? Si no hi ha sang i fetge, desenganyi-se’n, ningú en voldrà saber un borrall”.

- “Así que no tenemos nada, de nada. ¿Ni eso de la belladona?”  – va remoure el jutge, per darrera vegada.

- “És el que hi ha – sentencià la Modesta -. Reconec que la referència del doctor Fina a la belladona a mi també em va descol·locar de bon principi, però després de donar-hi mil voltes vaig arribar a la conclusió que la mort prematura del vell no interessava ningú. Els nebots, de fet, s’han quedat en calçotets, sense aprofitar-se’n de l’herència i els del Xalet, amb la baixa d’un client tan collonut, que pagava factures farcides d’extres exagerats sense queixar-se mai. Deixant de banda que la dosi de belladona trobada només podia fer-li pessigolles, és probable que mai sapiguem com va arribar al seu cos”.

- “Déjeme todos los informes i ponga por escrito cuanto acaba de declarar. Ya decidiré lo que proceda” – va acabar el jutge la conversa, sense posar-se dret per acomiadar-se dels dos mossos, resignant-se a tornar a Castella sense el prestigi d’haver resolt un cas de traca i mocador.

            En traspassar la porta, l’intendent li va dir a la Modesta que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero i que tenia sort que l’haguessin traslladat perquè li faria suar el seu desdeny.

– “Que si posi fulles!- li va contestar, picant-li l’ullet – Perquè sigui jutge no se li pot donar la raó quan no la té, no és veritat?

4

            La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer en anar-se’n el notari fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall. Des que va apuntar-se a la classe de ioga, s’havia establert entre ells una mena de conxorxa d’amistat quasi fraternal, en la que tots dos s’hi sentien còmodes sense forçar-la més enllà, aquesta relació. En el fons, eren dos solitaris resignats a ser-ho tota la vida, sense dependre de ningú per valdre’s, però que de tant en tant els hi agradava fer-se companyia.

No va trigar ni mig quart d’hora a arribar. Al sentir-lo pujar per l’escala – li reconeixia la petjada pel carranquejar característic d’un coix - el gat blanc va miolar en senyal d’avís i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs de seguida es va adonar que estava molt excitada i es va preocupar. Ella el va calmar acompanyant-lo de bracet fins a la petita tribuna on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta camillera que hi feia joc. Li va acostar uns papers que hi havia al damunt, dintre un sobre del jutjat, mentre intentava explicar-se: - Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent ara fa un any a la classe? Doncs segons el notari que m’ha vingut a veure, m’ha deixat un munt de diners, al seu testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?

FI

                                                                                                         

            

EL COLOR DEL VIDRE AMB QUE ES MIRA

Segons la licitació de contractes que publica el BOE, resulta que al complex de la Moncloa, on s’ubica la presidència de l’executiu central, es gasten cada any 208.000 euros en diaris i revistes d’informació general. Cada dia, els repartidors hi deixen exactament 9.355 exemplars de paper imprès que, se suposa, algú deu llegir de cap a peus. I és que un govern com Déu mana ha d’estar al cap del carrer, no només de què passa portes enfora dels despatxos sinó, sobretot, de què opinen els ciutadans de com es governa i, per tant, en aquest sentit caldria que les fonts d’informació a l’abast – els vidres de les ulleres amb que es mira - fossin prou plurals com per garantir una visió ponderada tant de les opinions favorables com de les crítiques. Però en examinar amb detall la dieta informativa que se serveix als que es belluguen amunt i avall de la Moncloa, tinc els meus dubtes que, pel que fa a prendre la temperatura catalana en particular i la del país en general, disposin d’eines prou objectives, tenint en compte que el menú de mitjans de comunicació és d’una monotonia enfarfegant de diaris madrilenys conservadors, alguns d’ells envellits en les botes de la famosa caverna mediàtica: 1311 exemplars de “El Mundo”, 1290 de “El País”, 1171 del “ABC” i 884 de “La Razón”. De collita pseudo catalana només hi arriben 697 racions de “La Vanguardia” i 501 de “El Periódico”. I en quan a la resta d’autonomies, només es poden degustar quatre tristes tapes, llevat de “La Voz de Galícia” que, per raons obvies, sempre n’hi ha de sobres. A la vista d’aquest repertori resclosit i alguns dies caducat, no és d’estranyar la visió esbiaixada que tenen del clima que es respira al país la gent que el governa, en teoria, escoltant i dialogant amb tothom. I que estiguin tan enterbolides les relacions amb Catalunya, si es fa cas del poc objectiu, tendenciós i enverinat anàlisi del problema català que en fan aquests mitjans. També es veritat que tenen mostres dels principals diaris europeus i nord-americans, però en dosis tan desproporcionades i testimonials que, francament, deuen servir més per fer bonic sobre les taules, que no pas per repassar-los i treure’n alguna cosa de profit. No en tinc dades, però suposo que a la resta de ministeris i organismes oficials de la capital, la dosificació del ranxo periodístic deu ser semblant. De manera que, llamp me mau, anem ben servits.        

MATXETS / UCRAÏNA / PENSIONS

Fins al nou de novembre en veurem de tots colors i en sentirem de totes mides i ens caldrà no perdre els estreps, sense fer un pas enrere. Els avis deien que en una discussió de dos, el que té més seny és qui s’enretira abans. Estic segur que deu fer molt ben educat tancar la boca el primer, però no sempre es poden deixar sense resposta algunes de les bajanades que se senten dir. En primer lloc, perquè qui calla atorga i hi ha coses que no es poden deixar passar. A la gent que repeteix bestieses, sovint sense haver-les rumiat massa, potser si tothom els hi rebat amb arguments assenyats i sense esvalotar-se, s’adonaren que allò que van escampant no té cap ni centener i pararen de tocar el botet. Jo que m’estimo les paraules perquè són les úniques eines que tenim per expressar sentiments, contar històries i crear poètiques metàfores, reconec que amb les paraules també es pot fer molt de mal si qui les diu és una persona recargolada i mesquina. Per exemple, aquests darrers dies, en plena escomesa contra el sentiment sobiranista que es respira a Catalunya, n’he escoltat tres que m’han encès totes les alarmes: matxets, Ucraïna i pensions. Als matxets s’hi ha referit la Cospedal, enganyant la seva parròquia i a tothom que perd el temps escoltant-se-la, assegurant que els independentistes volen imposar les seves idees amb el matxet entre les dents. A la meva manera de veure, aquest és un dels casos en que no podem fer-nos el sord: se li ha de replicar i explicar tantes vegades com calgui, fins que li entri al seu caparró de mosquit, que les urnes no són matxets; afegint-hi que no passi ànsia, que la gent civilitzada no defensa a cop de matxet allò que poden aconseguir per la força democràtica de la raó i del vot. Uns altres escolans d’amén dels que diuen que no volen trencar Espanya han començat a remenar l’espantall d’Ucraïna d’una manera barroera i borda, barrejant aquell conflicte amb la reivindicació del dret a decidir i, per tant, enviant als catalans indecisos o contraris al sobiranisme un missatge indigne de demòcrates: - “mireu en quins merders us podeu embolicar si seguiu la beta a quatre il•luminats”.  I en quan a les pensions, els mateixos membres de l’executiu no s’estan d’alertar els pensionistes catalans que si per cas Catalunya esdevingués independent, les pensions s’haurien d’anar a cobrar al riu. Fer  córrer aquesta brama justifica la presentació immediata d'ofici per part de la fiscalia d’una querella criminal per angoixar els ciutadans, ja que qui diu aquestes coses no ho fa per ignorància sinó per calculada maldat i ganes de fer patir, posant la por al cos. Ostres! Quina pena deu sentir la pobra “niña” que en Rajoy ens va presentar quan feia campanya electoral: a més a mes de tenir un pare amb cara de viatjant de gra cuit, resulta que ara porta a la boca un espanta-sogres, per amargar la vida als vells.

CREGUTS I LLENGUTS

Jo no sé a vosaltres, però a mi la saragata organitzada pel ferro del PP aquest cap de setmana a Barcelona, francament, em deixa garratibat perquè no me’n sé avenir que vinguin a casa d’uns veïns amb qui estan renyits  - no per mirar de fer les paus, que encara tindria dispensa - sinó directament a buscar raons i afegir més llenya al foc. Al meu poble, d’això se’n diu provocar. Però, és clar em pregunto: algú és tan gamarús de muntar un sarau d’aquesta mena, si no és que està convençut que el veí, per moltes que se n’hagi de sentir i suportar, es farà el distret com si no ho hagués vist ni escoltat res? Són tantes les vegades que han vingut colles de Madrid a fer gresca o ensenyar les dents a Barcelona, que al final van tant de creguts i prepotents, que s'atreveixen a ser llenguts a casa del veí ofès i maltractat. Jo crec que el viatjant de gra cuit que ara porta la batuta de tota aquesta patuleia d’excursionistes de cap de setmana, fa temps que no afina gaire proposant diàleg amb una mà mentre etziba puntades de peu per sota la taula i deixa anar uns quants mocs des del faristol per escalfar la parròquia. Però també penso que aquest home no deu ser pas tan burro com per esguerrar el concert a benefici d’inventari, per tant sospito que si s’atreveix a anar a casa del veí amb qui està barallat a refregar-li fàstics i amenaces sota la finestra, és que pensa que té les espatlles molt ben guardades. La pregunta, doncs, seria: què i qui li paga la butlla i li dóna tanta seguretat per anar a fer-se el pinxo a casa del veí a qui li porta botada, sense por que aquest o els seus parents indignats li trenquin la cara? La resposta més evident seria: els poders fàctics. Resposta que ens portaria a un nou debat per intentar posar cara i ulls a uns suports tan abstractes i com ha passat sovint, buscant el desllorigador d’un misteri tan ben guardat, segur que ens farem més savis que rics. Precisament, si els poders fàctics tenen tant a veure des de darrera el canyer amb la marxa del dia a dia d’un país, és perquè la seva mà esquerra mai sap que fa la dreta, o viceversa. Ara bé, també tinc d’afegir que no vaig entendre massa què hi feien uns quants il•lustres i reconeguts personatges de la societat civil catalana, fent la papallona a l’aquelarre dels populars. La política, ja se sap, fa estranys companys de llit, però també de taula, de ball i de tresillo. La qüestió és com es pot compartir llit, ball o tresillo amb uns impresentables qui cinc minuts abans de fer veure que et donen el bec, t’han engegat els gossos?      

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS (relat)

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS

(Primer premi del VII Concurs de Relats Sant. Joan Despí - 2009)

1

            Se sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels capellans de totes les parròquies de la ciutat: el seu entreteniment consistia en no deixar-se perdre cap funeral. Havia demanat el torn de tarda a la impremta, de manera que tenia els matins lliures per repapar-se en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia, que es planificava repassant les esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua impremta.  A vegades, no tenia més remei que arribar tard o escapolir-se abans de la darrera absolta, per tal no fer salat a la següent cita els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les cares dels assistents; sobretot de les persones que representaven això que se’n diu “el dol“. Perquè no se li escapés cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut possible millor: per aquesta raó vestia, a més a més, el menys esverat possible i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de funerals havia acabat despertant, per força, la curiositat de més d’un enterramorts. Àdhuc, més d’una vegada li van demostrar una certa tírria passant de llarg al repartir els recordatoris, suposant que d’aquesta manera li tocaven el botet, i algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot, fent la papallona a cada enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai protestava si li deixaven anar alguna indirecta. De manera que, a la llarga, els de la funerària van acabar ignorant-lo.

2

            Tampoc als de casa seua els hi havia dit re de què feia quan no treballava, perquè estava convençut que ho considerarien una raresa i la Berta, sa germana gran, no estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins a treure’n l’entrellat d’aquella manera tan rara de passar l’estona. L’home, que deuria tenir uns cinquanta anys si no ho tinc mal entès, vivia rellogat a casa de sa germana des que aquesta es va quedar vídua: cadascú se la mirava d’una manera diferent aquella relació de conveniència.

L’home deia que era per fer-li companyia i donar-li un cop de mà perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, amb l’escarransida pensió. La Berta, en canvi, estava segura que havia recollit son germà conco com aquell que fa una obra de caritat, perquè estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de tant en tant a treure el nas per la casa, havia pronosticat de seguida que la parella de tiets no trigaria gaire a tirar-se els plats pel cap. Però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta es veien poc els dies feiners i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges la consumien plegats a la sala d’estar: ella pendent dels serials de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat en gastaven poc a aquella casa, mai va sorgir el tema de l’estranya afició i, així, l’home es va estalviar d’explicar quin gust trobava als funerals i als cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, l’home tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho, sobretot perquè la Berta li entengués unes justificacions tan subtils.

3

            La veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest el motiu de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès, per molt que s’hi esforcés. Ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava el sentiment, sinó que era quelcom que jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien els altres: quan més veia patir, més aviat ell arribava al clímax de la satisfacció, de la felicitat total. Per plorar, necessitava veure plorar. Alguna vegada, molt poques, que es va veure obligat a donar explicacions de la seua pena als que, sense coneix-se’l, s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.

 En qualsevol cas, el que no sabia ningú, és que la seva incontinència llagrimall no pretenia, ni remotament, donar suport a uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es tractava d’un acte fisiològic - d’higiene personal, com si diguéssim -, que per ell era tan imprescindible com respirar o orinar i que no podia provocar-se’l d’altra manera que veient com ploraven els altres. Així de senzill i d’estúpid, si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar d’una altra manera. Ara que us ho he confessat, me n’esgarrifo i tot. Ja us ho ben asseguro, no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell home! Perquè el pobre pallús quan plorava, les seves llàgrimes només eren una quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per trobar-se a gust i tranquil, però no li veies a la cara una mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, potser les llàgrimes l’haurien acabat ennuegant convertides en mocs espessos.

4

El problema era que l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia, ja que ell es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia pràcticament desconeguda en el repertori mèdic, per fer-hi negoci. La cosa va començar quan per casualitat: a un enterramorts més llest que d’altres empresaris del seu gremi, cansat de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores espiant els funerals, se li va encendre la bombeta de cop i volta. Per què no aprofitar la debilitat d’aquell pellingot per treure’n profit?

Quan li va proposar l’home se’l va treure de sobre tot ofès, fent-se el desmenjat. Però després que s’hi passés rumiant tota la santa nit, li va semblar que prou que es podia provar: al cap i a la fi, només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment”, en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts consistia en oferir un servei complementari als familiars del finat: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents, inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles dels morts planyent i somicant teatralment. Però el cas de l’home era diferent: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts estava segur que, si feien tractes, arrodoniria encara més el seu pròsper negoci ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home no va trobar cap disbarat que, a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques, li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li donava a la vida. Tanmateix, tampoc no va considerar que tingués de fer-ne cinc cèntims a la Berta d’aquesta feina extra i va comprometre’s, sense donar-hi més voltes, a  plorar a preu fet.

5

            Però no va durar gaire l’eufòria. Els més decidits a contractar aquell servei complementari de la cerimònia funerària eren, justament, els familiars d’un mort al que no els venia gaire de gust plorar i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes d’un altre en un moment tan delicat, convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences en aquests casos era senyal de senyoriu.  L’enterramorts, que com veieu era molt fi pels negocis, oferia el servei com si no es tractés d’un servei: l’home formaria part del dol i ningú sabria que el seu desconsol tenia un preu i que les llàgrimes eren de mercenari. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt també ho preferien així, doncs no es notaria tant la seva sequera ploranera en un dol de tramoia.

Tot estava, doncs, tan ben lligat i planificat fins al darrer detall, que ningú es podia imaginar que el projecte se n’anés tant de pressa en orris: pràcticament en un obrir i tancar d’ulls. I és que ni l’enterramorts ni l’home havien previst el més indispensable: que algú tenia d’encebar les ganes de plorar del ploraner professional. L’home, ja us ho he explicat al començament, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç d’obrir l’aixeta per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per estalviar-se de fer ells mateixos el numeret del ploramiques, les llàgrimes de l’home es feien plegar. Més ben dit, no hi havia manera que plorés si algú no començava primer. Al final, l’enterramorts va calcular que si tenia de llogar-ne un altre, de ploraner, perquè engresqués l’home no li sortirien els números i, per tant, el negoci va anar de mal borràs quatre dies després de l’estrena.

L’home, però, continua avui prenent-se la medicina per controlar la seua malaltia crònica, assistint a tants de funerals com el cos li demana. De fet, ara a algun menys, perquè l’enterramorts escaldat pel negoci fallit no li deixa posar els peus als que ell organitza i s’ha hagut de buscar la vida a altres pobles. Total, que si us hi fixeu bé, amagant-se pels racons de més d’una església o als bancs d’un tanatori, durant els funerals hi descobrireu persones com l’home del conte que necessiten plorar però que no saben per què ploren. No els hi pregunteu re, no paga pas la pena. Algun dia, potser, la pluja de la tardor ja els hi rentarà els ulls.

QUE SIGUI DELS NOSTRES

En moments complicats es té la tendència natural a estar amb el teus. Acomboiar-te amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui sempre et pots refiar, dóna seguretat i coratge. Des de petits simpatitzen més amb uns companys d’escola que amb uns altres i de més grans, sense forçar-ho, tenim la nostra colla, amb la qual compartim els secrets i les entremaliadures de l’adolescència. I de mica en mica aprenem que per anar per la vida hem de tenir clar quins són “els nostres” i quins hem de considerar “els altres”. En principi, aquesta percepció d’afinitat, de pertinença i de complicitat no és necessàriament negativa, si no porta més enllà de la sana competència entre colles i no s'alimenten i es desenvolupen les ganes de confrontació, de marcar territori o d’exclusió. Lamentablement, un món en què totes les colles vagin de bracet cap a un objectiu comú és una utopia i, per tant, el concepte “tots junts” cap allà on sigui perd pistonada enfront dels ferrenys “nosaltres” i “vosaltres”. Sense adonar-nos-en, quan parlem utilitzem col•loquialment aquestes fórmules verbals que fan palesa una diferencia, una mena de frontera més que no pas de proximitat. I encara que moltes vegades no passa de ser una forma de parlar, en moltes d’altres el "nosaltres" o el "vosaltres" es fa servir com una forma conscient per marcar distàncies intel•lectuals, per recalcar que tu i jo no pensem igual i, potser, fins i tot algú dels dos no té els mateixos drets. No està escrit en cap protocol, però és evident que en una cosa tan simple com són les oportunitats per col•locar-se en llocs de responsabilitat, tant en l’empresa privada com en la pública, en molts casos puntua més per als seleccionadors el fet de “ser dels nostres” que no pas “ser competent”. Potser em direu que aquesta afirmació és indemostrable i un pèl temerària, doncs doneu-hi una ullada pels voltants, sense prejudicis, i ja em direu després el què. D’aquí ve allò que deia al començament: que tothom aprèn de petit la necessitat de pertànyer a un grup, a una família o a una simple sigla, perquè sol com un mussol es menjarà sempre les engrunes del pastís. Sobretot quan les oportunitats van tan buscades.     

ROSELL I CAÑAS

La casualitat ha volgut que dos personatges públics, que tenien la característica comuna de compartir fatxenda d’honestedat i transparència, hagin caigut de la cadira coincidint en el temps i fotent-se una bona morrada. El president del Barça va fer campanya amb una escombra a la ma dreta i llexiu a l’altra, gallejant de netejar tota la merda amagada sota les catifes culés, i el justicier de Ciutadans es vantava de l’activitat de la seva llengua verinosa per deixar com draps bruts els seus adversaris polítics sospitosos d’alguna irregularitat, fent de botxí abans que recaigués condemna en ferm, tant actuant des de l’escó parlamentari com des de les tertúlies mediàtiques que se’l rifaven perquè fes recitals de la seva corrosiva mala baba. Tant l’un com l’altre eren d’aquelles persones que es creuen estar per sobre del bé i del mal, i ambdós, pel seu mal cap han hagut de plegar, moixos, capcots i tous, dels seus respectius càrrecs: l’un de president del Barça i l’altre de portaveu i delfí del líder del seu partit. És cert que en el cas d’en Rosell el llit li han fet des de casa mateix, però pel que fa al diputat senglar vés a saber com han arribat a orelles de la justícia les notícies dels seus tripijocs fiscals particulars, quan es dedicava al negoci immobiliari. Com que més d’un deu pensar que a cada porc li arriba el seu sant Martí, seria bo que abans de fer massa rebombori i safareig sobre la qüestió, es plantegessin que tampoc no és gaire elegant fer llenya de l’arbre caigut, perquè qui més qui menys té cua de palla. A la meva manera de veure, deixem que la justícia, encara que no sigui un exemple d’equanimitat ni de rapidesa, tingui la darrera paraula. Però, mentrestant, no desaprofitem la lliçó que es deriva de cada història. En el cas d’en Rosell, que en aquest món tot no s’hi val i que mai el fi justifica els mitjans. En el cas d’en Cañas, que quan s’ha sigut tan barrut, bord i orgullós, no ha de venir de nou que les víctimes de les mossegades de la seva llengua viperina no li tinguin llàstima. No sé si a Ciutadans trobaran a faltar que en Cañas no doni la canya, però al Barça sí que li farà mal aquest nou brot de la malaltia que des de fa dotzenes d’anys, suporta la culerada: un síndrome quins símptomes són fer la punyeta sistemàticament a qui mani i tirar-se pedres a la teulada. Ara que volen reformar el camp nou, potser que al frontispici de la façana principal hi gravin amb lletres monumentals, perquè cap soci oblidi, en endavant, la que hauria de ser la màxima d’una entitat que es considera més que un club: que la roba bruta és millor rentar-la a casa.       

EL CULEBROT DE LA INFANTA I LA RAMPA

Tant important és si la infanta entra al jutjat per la porta del davant o del darrera, que l’Audiència hagi de ficar-hi cullerada decidint sobre aquest aspecte protocol•lari? A mi, sincerament, tant se me’n fot per on carai entri a declarar, encara que sigui per la finestra, mentre no amagui res, recuperi la memòria i acabem sabent quin paper ju-gava en els tripijocs del seu marit, el duc. Però el que em treu de polleguera es sos-pitar que al final de l’obra se la faci baixar per la rampa de la vergonya com una mena de contrapartida, com si diguéssim, perquè el populatxo païm millor una segona desimputació de la filla del rei, que és el que sembla que passarà al capdavall. Entri per on entri, doncs, la credibilitat aquesta dona ja l’ha perduda del tot, i perllongar més el suspens segurament és cert que a la casa reial li fa l’efecte d’un furóncol en una part delicada del cos, com molt emprenyat se’n va queixar d'aquest martiri el portaveu de la Zarsuela, però per als ciutadans representa ni més ni menys que un escarni i una befa que també ens amoïna i molt. La justícia va com va, però no ens en sentiríem tant si tothom en patís les conseqüències en la mateixa proporció, però resulta que no és així i que, llevat escasses excepcions, els que formen part de l’establishment, en la seva més ampla expressió, conserven els privilegis que desmenteixen aquella solemne afirmació del monarca: que la justícia era igual per a tothom. Potser sí sobre el paper, però a la pràctica n’hi ha uns que sempre són menys iguals que la majoria. És escandalós, per exemple, que se suspengui l’engarjolament d’un condemnat en ferm en espera de si se li concedeix o no l’indult. Se li donaria el mateix tracte, si enlloc de ser un ex-president autonòmic a més d’ex-ministre, fos un dels molts lladregots pelacanyes que van de dret a la presó sense contemplacions? Ara bé, de la mateixa manera que dic el que dic, també sóc del parer que ni la filla del rei ni cap altre imputat mereix passar per la vergonya de ser escridassat o vexat baixant per la rampa o sortint emmanillat al tele-diari. Perquè és innecessari, gratuït i, en alguns casos, només serveix per donar carnassa al poble, sacrificant al sensacionalisme la presumpció d’innocència a la qual qualsevol xoriço té dret . El que s’espera de la justícia és que no perdi el temps en aquestes bajanades i es dediqui a desllorigar si la infanta va cometre un delicte i si es demostra, que no se li tingui cap tracte de favor i purgui la pena que li toqui com qualsevol altre delinqüent. Però la pena de la rampa no cal, ni en el seu cas ni en qualsevol altre. Només des d’aquesta perspectiva, la justícia es començarà a regenerar. I perdoneu les molèsties.

BAIXADA DE PANTALONS PER PUR CÀLCUL

A mitja tarda d’abans d’ahir, en una tertúlia televisada, vaig discrepar de tots els participants que auguraven una expulsió fulminant dels tres diputats socialistes ara coneguts com “els díscols”: en la meva opinió la sang no arribaria al riu, no perquè l’aparell del partit s’avingués a raons i baixés del burro a temps de no fer el ridícul, sinó per pur càlcul mercantilista. En Pallach, si se’n va assabentar, es devia remoure a la tomba veient com un conflicte en que s’hi barrejaven consciència i sentiments, es resolia amb criteris de botiguer pillo: al no avenir-se a tornar l’escó per les bones no podien renovar les existències de diputats amb palla nova i fotre’ls fora a empentes suposava perdre més pes específic a les bancades del Parlament i això una botiga socialista amb cent anys d’història no s’ho podia permetre, si no volia baixar portes. De manera que, a la meva manera de veure, estava cantat que aquesta colla que porten el timó del PSC havent perdut la brúixola i la carta de navegar, optaria per abaixar-se els pantalons i asseure’s a contracor al costat dels díscols, no per sentit de la justícia o per penediment, sinó per pura conveniència mercantilista, per un merdós càlcul entre pèrdues i guanys. Vet-aquí, doncs, que els tres mosqueters del PSC seran els primers diputats expulsats “in pectore”, però no defenestrats del tot només per fer quadrar els números. Quina història d’amor, odi i mesquinesa! I quina mala lliçó pel jovent que puja i encara idealitza la democràcia! Aquests mètodes caïnites de l’aparell d’un partit, per desgràcia, no són exclusiva del PSC i la història política d’aquest cony de país està farcida de casos de tracte despòtic envers els crítics, sovint castigats a l’ostracisme i a conformar-se amb els rossegons del pastís, de cara a la paret. Però aquests comportaments tan poc democràtics fan més mal als ciutadans rasos quan els practica un partit d’esquerres, perquè l’esquerra, per antonomàsia, sembla que mai caurà en aquesta potinera censura de la discrepància interna del líder. I menys sense baixar el teló, sinó fent un lamentable estriptis quan ja no es té edat per ensenyar les vergonyes.  I en uns moments en què en nom de la llibertat es reivindiquen tantes coses i es vol arribar tan lluny, no es pot empastifar la primera de totes les llibertats democràtiques: la d’opinar i votar en consciència, sacrificant-la sobre l’altar laic de la disciplina de partit. Quan tot el sant dia blasmem d’un Estat central que nega a Catalunya el dret democràtic de convocar un referèndum, repetint que això ningú ho pot entendre, em pregunto com un partit polític de solera pot carregar-se públicament un dirigent per haver anat d’oient a l’assemblea d’un altre partit, sobretot si amb aquest partit que ara es veu que és l’esca del pecat, durant set anys varen governar junts i anaven de bracet com un matrimoni ben avingut? Sincerament, que s’ho facin mirar els uns i els altres.  

"LLUFES I BALDUFES" - Premi Homilies Organyà 2008.

LLUFES I BALDUFES

OBRA GUANYADORA DEL PREMI “GERMANS ESPAR I TRESSENS”

HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 - Publicada per editorial SALÒRIA

El varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat, sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores.

De fet, ell només era en “Jaumet”, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort, travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat que li feien alguns botiguers de la Seu, per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes famílies de bons sentiments servaven la bona costum de reservar xavalla per als pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó que més aviat procurava passar desapercebut. Malgrat el seu capteniment discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila.

Això sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que, potser per aquesta raó, preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que hi havia viscut de jove, escapant-se del brogit de la Seu per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot el que posseïa, i d’un gos manyac i rodamón que l’havia seduït com un bandarra només remenant la cua com una baldufa.

Fins que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si s’haguessin fos. Per això, a la llarga el deguérem donar per mort. És cert que era un personatge peculiar, però no estava pas tan tocat del bolet com els que no el coneixien de res, volien fer creure. De gent com en Jaumet n’he sentit a parlar d’uns quants més que van parar per l’Urgell, dels quals us en faré cinc cèntims, si voleu recular en el temps cent anys.

Per exemple, n’hi havia un que li deien “el Drapaire”, i no fora just que se’l recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut com un carbassonet, que era escotorit com un gínjol, es podia transformar en un instant en diverses fesomies. Però només fou realment feliç la temporadeta que, al Cinema Principal i únic de la vila, pogué fatxendejar de les seves aptituds histriòniques al encarregar-se dels efectes especials de les pel·lícules mudes.

Aquell home, asseguren els que van ser-ne testimonis del seu talent o habilitat, plorava i escarnia tots els remors de l’auca amb una perfecció, una versemblança i una gràcia vertaderament originals, fins i tot fregant l’extravagància més d’una vegada: les ones d’una mar embravida, sense anar més lluny, les simulava amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent els braços com un guillat. Tanmateix, era un mestre simulant l’esclafit del tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig... Llàstima que amb l’arribada del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que recollia per cases i masies. Diuen que pel negoci no era gaire espavilat, i que sovint li aixecaven la camisa.

No puc oblidar-me, tampoc, d’en “Cheru”, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava corrents cap al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau de circumstàncies, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat i el van veure aparèixer, aquells dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una mena de cantarella, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres: “els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”. Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben segur, ni ell mateix.

¿I quina pagesa no se’n recorda d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós, però, és que els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant botifarres de perol que engalipava a la mateixa porta del cansalader, sense ni una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li exigís a la vida fos menjar botifarres a cremadent.

En canvi n’hi va haver un altre, en “Pepet Déu”, que tan sols maldava per fer d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt, amb un posat d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic objectiu de la seva vida. I  ningú gosava fotre-se’n, perquè corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. Deien que rossegava vidre però jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai cometent aquesta barbaritat.

I no s’acaba aquí el repertori: quan jo era encara un vailet, un dia que el pare va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme vam topar-nos amb un sòmines que li deien “el cap gros” perquè tenia la mania d’arribar a ser un artista de renom i mentrestant exercitava la veu a la taverna i als dos cafès del poble, desafinant de mala manera. No obstant això, amb tota la barra del món encabats els breus recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un trist pixa-reixes.

Ara, a qui sí que tenia apamat de veritat fou al “Geperut”, un bohemi que havia baixat a la Seu des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com aquell qui diu, ocupava la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer en Jaumet emparat en una parròquia potser un xic escassa però fidel, de la què se’n podia refiar per estalviar-se d’anar mendicant porta per porta com feien els passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que si m’ho permeteu, us resumiré en poques paraules perquè s’explicava com un llibre sense fulls.

L’amor era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” – afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments eren per a ell una excusa per fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa.

Si te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin més aviat cap al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el món, en general, una colossal casa de barrets...”

Jo me l’apreciava, malgrat tot, a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta, perquè a la seva vora cada dia n’aprenies una de nova. Es vantava d’haver-se atipat sempre sense gastar ni un ral des quan era jove. Si volia carn, caçava pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix, sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense vergonya un plat de cargols o d’anques de granota. En qüestió de verdura es proveïa de bolets i d’espàrrecs de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I en quan a la fruita, era devot d’aranyons, mores, figues o pometes de pastor.

El pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i trist de gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan al caure-li la setantena va decidir que començava a fer-se vell. No et refot! Els homes potser sí que estem tocats per la lluna, però tal com diuen que sentenciava en Jaumet, el Geperut també era dels que creuen que les llufes és millor dur-les penjades a l’esquena, que no pas encastades al front, com si fossin banyes.      LLUFES I BALDUFES

OBRA GUANYADORA DEL PREMI “GERMANS ESPAR I TRESSENS”

HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 - Publicada per editorial SALÒRIA

El varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat, sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores.

De fet, ell només era en “Jaumet”, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort, travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat que li feien alguns botiguers de la Seu, per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes famílies de bons sentiments servaven la bona costum de reservar xavalla per als pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó que més aviat procurava passar desapercebut. Malgrat el seu capteniment discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila.

Això sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que, potser per aquesta raó, preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que hi havia viscut de jove, escapant-se del brogit de la Seu per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot el que posseïa, i d’un gos manyac i rodamón que l’havia seduït com un bandarra només remenant la cua com una baldufa.

Fins que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si s’haguessin fos. Per això, a la llarga el deguérem donar per mort. És cert que era un personatge peculiar, però no estava pas tan tocat del bolet com els que no el coneixien de res, volien fer creure. De gent com en Jaumet n’he sentit a parlar d’uns quants més que van parar per l’Urgell, dels quals us en faré cinc cèntims, si voleu recular en el temps cent anys.

Per exemple, n’hi havia un que li deien “el Drapaire”, i no fora just que se’l recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut com un carbassonet, que era escotorit com un gínjol, es podia transformar en un instant en diverses fesomies. Però només fou realment feliç la temporadeta que, al Cinema Principal i únic de la vila, pogué fatxendejar de les seves aptituds histriòniques al encarregar-se dels efectes especials de les pel·lícules mudes.

Aquell home, asseguren els que van ser-ne testimonis del seu talent o habilitat, plorava i escarnia tots els remors de l’auca amb una perfecció, una versemblança i una gràcia vertaderament originals, fins i tot fregant l’extravagància més d’una vegada: les ones d’una mar embravida, sense anar més lluny, les simulava amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent els braços com un guillat. Tanmateix, era un mestre simulant l’esclafit del tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig... Llàstima que amb l’arribada del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que recollia per cases i masies. Diuen que pel negoci no era gaire espavilat, i que sovint li aixecaven la camisa.

No puc oblidar-me, tampoc, d’en “Cheru”, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava corrents cap al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau de circumstàncies, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat i el van veure aparèixer, aquells dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una mena de cantarella, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres: “els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”. Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben segur, ni ell mateix.

¿I quina pagesa no se’n recorda d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós, però, és que els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant botifarres de perol que engalipava a la mateixa porta del cansalader, sense ni una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li exigís a la vida fos menjar botifarres a cremadent.

En canvi n’hi va haver un altre, en “Pepet Déu”, que tan sols maldava per fer d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt, amb un posat d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic objectiu de la seva vida. I  ningú gosava fotre-se’n, perquè corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. Deien que rossegava vidre però jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai cometent aquesta barbaritat.

I no s’acaba aquí el repertori: quan jo era encara un vailet, un dia que el pare va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme vam topar-nos amb un sòmines que li deien “el cap gros” perquè tenia la mania d’arribar a ser un artista de renom i mentrestant exercitava la veu a la taverna i als dos cafès del poble, desafinant de mala manera. No obstant això, amb tota la barra del món encabats els breus recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un trist pixa-reixes.

Ara, a qui sí que tenia apamat de veritat fou al “Geperut”, un bohemi que havia baixat a la Seu des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com aquell qui diu, ocupava la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer en Jaumet emparat en una parròquia potser un xic escassa però fidel, de la què se’n podia refiar per estalviar-se d’anar mendicant porta per porta com feien els passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que si m’ho permeteu, us resumiré en poques paraules perquè s’explicava com un llibre sense fulls.

L’amor era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” – afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments eren per a ell una excusa per fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa.

Si te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin més aviat cap al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el món, en general, una colossal casa de barrets...”

Jo me l’apreciava, malgrat tot, a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta, perquè a la seva vora cada dia n’aprenies una de nova. Es vantava d’haver-se atipat sempre sense gastar ni un ral des quan era jove. Si volia carn, caçava pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix, sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense vergonya un plat de cargols o d’anques de granota. En qüestió de verdura es proveïa de bolets i d’espàrrecs de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I en quan a la fruita, era devot d’aranyons, mores, figues o pometes de pastor.

El pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i trist de gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan al caure-li la setantena va decidir que començava a fer-se vell. No et refot! Els homes potser sí que estem tocats per la lluna, però tal com diuen que sentenciava en Jaumet, el Geperut també era dels que creuen que les llufes és millor dur-les penjades a l’esquena, que no pas encastades al front, com si fossin banyes.